Envia per correu-e aquest* Article
Comentari :: altres temes
Davant la visita del papa (declaració unitària)
per (penjat per) Antoni Ferret	08 jul 2006
DAVANT LA VISITA DEL PAPA NOSALTRES NO T’ESPEREM Els dies 8 i 9 de juliol el Papa vindrà a València a clausurar el Cinquè Encontre Mundial de les Famílies. La doble condició que ostenta —cap d’Estat del Vaticà i cap de l’Església catòlica— fa que aquesta visita no deixe indiferents els ciutadans i ciutadanes, tant si aquests són catòlics com si no professen cap religió, sobretot perquè les postures públiques de l’Església incideixen en les valoracions dels drets i deures de la ciutadania. D'altra banda la implicació, el suport incondicional que estan prestant les diferents administracions de la ciutat, la Diputació, la Generalitat i l'Estat està molt més enllà del que és tolerable en un Estat aconfessional. No és acceptable que les institucions públiques estiguen destinant un volum ingent de recursos humans, econòmics, infraestructures... a uns actes que no deixen de ser una proposta d'una organització, l'Església catòlica, que ni ens representa a tots ni és part de l'interès comú que ha de guiar l'actuació dels poders públics. I tot això en un acte que imposa un model excloent de família. Els grups, col·lectius i organitzacions que subscriuen aquest escrit, plurals i distints en la seua orientació política, composició ideològica, confessional o no, manifestem: 1/ Estat laic i societat laica No vivim en una societat amb una única cultura o una única religió. Aquesta realitat és un tret indefugible del moment històric i social, però és també una oportunitat per enriquir la nostra visió i viure la solidaritat amb “l’altre�. Tots i totes tenim dret a ser i celebrar el que som: ateus, agnòstics, religiosos, creients... i harmonitzar mitjançant el diàleg i les pràctiques concretes —en defensa dels drets humans, socials, ecològics i una societat més justa— les nostres creences amb les dels altres i amb la societat. Per tal que la convivència siga possible i positiva per tothom, cal, com a condició indefugible, que l’Estat siga laic, i faça possible en una societat laica, l’exercici dels drets inherents a tot col·lectiu. Alertem conseqüentment a certs sectors de l’Església catòlica perquè eduquen la seua arrogància confessional i assumesquen que el futur passa per la laïcitat de l’Estat i de la societat amb totes les conseqüències de respecte i d’igualtat, sense cap privilegi a una determinada religió. El Govern, per altra banda, ha de ser conseqüent amb la aconfessionalitat que consagra la Constitució, legislar segons criteris de laïcitat i fomentar el respecte a la diversitat. 2/ Víctimes del neoliberalisme El sistema neoliberal es desenvolupa i s’estén a costa de crear exclusió i marginalitat en persones, pobles i regions. Reivindiquem l'opció moral i ètica a favor dels desfavorits i denunciem el suport legitimador al sistema neoliberal que practiquen les confessions religioses. La connivència que any rere any exhibeixen les autoritats catòliques amb els representants del poder polític i militar, com a la processó del Corpus de València, és una imatge plàstica d’aquesta perversió. Instem, doncs, al conjunt de la societat i, especialment, a totes les esglésies i tradicions religioses a treballar per un planeta net, habitable i sostenible; a fomentar unes relacions entre els pobles i persones basades en la solidaritat, la cooperació i el respecte mutu; a comprometre’s en la cultura de la pau, de la no-violència activa i del diàleg com a eines eficaces en la resolució de conflictes, i a optar decididament per la desmilitarització dels estats i nacions com a garantia d’una pau justa en un horitzó possible. Totes i tots, incloses les esglésies i religions, s’acreditaran envers les generacions futures en la mesura en què els lleguem la cultura de la pau i de la vida. 3/ Acords Església-Estat En l’origen de moltes situacions de privilegi de l’Església catòlica i de conflicte amb l’Estat espanyol hi són els acords signats entre l’Església i l’Estat el 3 de gener de 1979. Aquests acords generen desigualtat de l’Església catòlica amb les altres confessions religioses, condicionen la llibertat de les dues institucions signatàries i difícilment alguns aspectes d’aquests acords passarien la prova de llur constitucionalitat. En propugnem, doncs, llur denúncia i derogació. 4/ Estat del Vaticà L’existència i el reconeixement internacional d’aquest teocràtic, minúscul, artificial i anacrònic Estat, el cap del qual és el Papa, és un privilegi i un atribut de poder que fa malbé la representativitat de l’organització internacional de les nacions. Recordem que el Vaticà no ha signat la Declaració Universal dels Drets Humans. Advoquem, doncs, per la supressió i no reconeixement d’aquest Estat. 5/ Sistema educatiu i religió Propugnem un sistema educatiu públic, laic, democràtic, de qualitat i valencià. I això no és compatible amb la imposició de l'ensenyament de la religió que propugna la jerarquia de l’Església catòlica, la seua influència en la configuració i la gestió del sistema educatiu amb criteris discriminatoris per raó de sexe, nivell socioeconòmic..., el seu monopoli de la transmissió de valors de convivència i qualsevol altre. El repte de la cohesió social que ens depara el jovent i la multiculturalitat exigeix l’esforç públic per crear condicions d’igualtat d’oportunitats per tal de poder exercir la llibertat envers el futur. 6/ Cultura i valencià La tendència a la censura del lliure pensament, de l'expressió artística o científica... en definitiva, de la cultura és una constant que perdura al llarg dels segles en la història de l'Església catòlica. No és estrany trobar-nos als nostres dies amb prohibicions o coaccions de les administracions públiques instigades des de la jerarquia religiosa sobre obres de teatre, festivals musicals, exposicions... Reclamem la plena independència de la societat i les institucions públiques davant les maniobres censores. D'altra banda, des de l’infaust arquebisbe Mayoral ençà, fa gairebé 300 anys, l’Església ha practicat una neteja lingüística del valencià. Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Sor Isabel de Villena, Francesc Eiximenis, entre molts d’altres, donen fe de la contribució literària que hem llegat a la humanitat. Tanmateix l’Església s’ha caracteritzat, especialment el sector dirigent, per arrenglerar-se amb sectors poderosos que han eliminat els trets culturals del nostre poble i expulsat de la seua pràctica la llengua dels valencians i valencianes. Denunciem enèrgicament com un atemptat a la inculturació i als drets humans la imposició forçada del castellà que ha sofert l’Església del País Valencià, així com la seua influència decisiva en la castellanització de la societat, i reclamem la reparació d’aquest dret conculcat. 7/ Ostentació i misèria La maduresa ètica d’una societat es manifesta per la forma de tractar els qui ocupen els darrers llocs en l’escala social i per la preferència d’objectius en la distribució del pressupost públic. En una societat democràtica són les ciutadanes i els ciutadans els qui avaluen els esdeveniments públics i tenen la darrera paraula. De bon antuvi, per a la visita del Papa exigim contenció en les despeses públiques, senzillesa i sobrietat, i transparència financera: d’on vénen els recursos econòmics, qui els aporta i en quanta quantitat, en què s’esmercen, etc. Cal no oblidar que a uns centenars de metres de distància d’on es bastirà un cadafal que costa més de 130 milions de pessetes, malviuen immigrants sota el pont perquè l’administració valenciana no disposa de cap alberg. 8/ Diversitat familiar Des de fa dècades assistim a una important transformació de les estructures familiars en la nostra societat. Existeixen famílies tradicionals, extenses o nuclears, monoparentals, reconstituïdes, homoparentals, amb fills o sense, parelles de fet... L'alliberament de la dona, el reconeixement de la dignitat de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals, i les seues traduccions legals quant a matrimoni, unions de fet, divorci, filiació... són part d'aquesta evolució, que troba l'oposició intransigent dels sectors més reaccionaris de la societat, que s'oposen a qualsevol canvi que supose perdre el poder simbòlic i real que exerceixen sobre la societat en aquesta matèria. Els gais, les lesbianes, els i les bisexuals i transsexuals i també les mares solteres, les persones divorciades... han estat col·lectius estigmatitzats, perseguits, i, fins i tot, cremats i condemnats a mort al llarg de la història. L’Església catòlica també té en aquest assumpte les mans tacades de sang i d’ignomínia. Contràriament al que cabria esperar per reparar les seues malifetes històriques, quan el Govern espanyol agilitza el dret al divorci o amplia els dret del matrimoni civil, la jerarquia catòlica s’oposa amb vehemència contumaç, de tal forma que ix al carrer a manifestar el rebuig a l’estima entre persones del mateix sexe, cosa que no va fer igual en la guerra d’Iraq i tantes altres reivindicacions socials. Recordem al Papa i a la jerarquia catòlica que la competència per legislar sobre les famílies, el matrimoni o el divorci és del Govern, no pas de l’Església. Aquesta només té atribucions sobre el seu sagrament, no sobre la legislació civil del matrimoni. Oblidar aquesta dada és pretendre retornar al nacionalcatolicisme de malaurada memòria, on l’Església Catòlica va tindre amb la seua actuació a l’alçament militar del 36 i durant el franquisme molta responsabilitat, col·laborant en un genocidi i sent part activa, sense haver demanat disculpes ni reconèixer errors. 9/ Les dones Les esglésies, unes més que altres, són institucions fortament marcades pel patriarcalisme i pel masclisme, i al llarg de la història han produït una teologia misògina que ha considerat les dones com a pràcticament inductores de tots els mals, sobretot dels que fan referència al sexe. Per altra banda, difícilment podria haver estat d’altra forma, si tenim en compte que la producció teològica i la direcció de les esglésies han estat en les mans de teòlegs i eclesiàstics celibataris. Tot i així, les dones a través d’una aferrissada i constant lluita van adquirint situacions d’igualtat en la societat civil. Contràriament a aquesta tendència emancipatòria, la jerarquia catòlica assumeix una retòrica que lloa les excel·lències de les dones, però en la pràctica no les permet elegir lliurement i, fins i tot, justifica els maltractes a les dones. Denunciem per tant aquesta pràctica adulteradora i misògina, i exigim plena igualtat per a la dona. Cal acabar amb qualsevol discurs o pràctica discriminatòria cap a les dones. 10/ Drets reproductius i salut sexual L’ús dels anticonceptius en la vida sexual de les persones és el recurs que més ha humanitzat les relacions sexuals i les ha dotades de responsabilitat en les decisions reproductives. La maternitat i la paternitat responsables són possibles gràcies als anticonceptius, la reproducció assistida, la implantació d'òvuls fecundats... Ens oposem, per tant, a la doctrina de l’Església que els condemna, i li demanem, en tant que està influint en les polítiques dels Estats i les decisions de les persones, que, amb criteris multidisciplinars, revise la seua tradicional postura sobre tot allò que fa referència al sexe en general. Els drets reproductius estan reconeguts internacionalment com a part dels drets humans i inclouen que tant les dones com els homes tinguen el control de la seua sexualitat, i dels mètodes anticonceptius en particular, i puguen decidir si volen tindre fills, quan i com. També impliquen un reconeixement a les diverses opcions sexuals per a viure una sexualitat feliç, lliure i amb salut. Reivindiquem que es garantitzen aquests drets per a l'autonomia de les dones. 11/ Preservatius, SIDA i estigma social Els preservatius són el mitjà més escaient per tenir unes relacions sexuals més segures, i és el recurs que l’OMS propugna per frenar la pandèmia de la SIDA. Considerem que la jerarquia de l’Església es fa còmplice d’aquesta pandèmia amb la increïble condemna que fa d’aquesta mesura de prevenció sexual, necessària per a poder tenir unes relacions sexuals responsables i saludables. És indispensable la desestigmatització que eradique els missatges punitius difosos des dels púlpits i que van contribuir a crear la imatge de la SIDA com a "càstig de Déu". Som conscients que l'estigma del VIH-SIDA es relaciona amb la carència de medicaments antiretrovirals, per tant és necessària la mobilització per proporcionar tractaments a totes les persones que viuen amb el VIH, contribuint d'aquesta manera a eliminar el patiment provocat per l'estigma de la SIDA. 12/ Bioètica Actualment els éssers humans tenim la immensa sort de conèixer científicament moltes qüestions que formen part del procés originari de la vida. Els constants avenços en la investigació genètica i les biotecnologies posen al nostre abast unes possibilitats terapèutiques que fan possible curar i previndre moltes malalties fins ara incurables. Millorar, sanar i humanitzar la vida és la tasca més noble dels científics. Encara que tot el que es pot fer, no per això s’ha de fer —perquè l’ètica ha d’acompanyar la recerca científica— no comprenem la postura de principi que té l’Església d’oposició i de condemna a les recerques científiques i a la possibilitat de posar la ciència al servei dels éssers humans. En el llindar d’una època farcida d’esperança en el camp de la vida ens cal la recerca comuna i intercultural d’una bioètica que acredite i fomente la responsabilitat humana. La veritat no es posseeix, es busca, i és la suma de moltes veritats. I sempre n’arriben de noves. Quan una veritat exclou les altres, deixa de ser veritat perquè el dubte és part de la veritat. En definitiva, la diferència fonamental entre el model social que defensa el Vaticà i els que podem plantejar les entitats que donem suport a aquesta declaració és que nosaltres respectem la diversitat ideològica i la seua traducció en lleis i normes de convivència que sempre busquen donar llibertat i responsabilitat perquè siguen les persones les que puguen decidir; per contra, el discurs oficial de l'Església catòlica i moltes religions tracten d'imposar la seua proposta ideològica particular, mitjançant les lleis i normes de convivència, al conjunt de la ciutadania, tant si comparteixen la seua moral com si no. Volem denunciar el tarannà excloent i exclusiu que caracteritza el discurs religiós. Per aquestes raons, convidem la societat, la ciutadania, a expressar la seua posició crítica, de manera activa i lliure. Per responsabilitat, per dignitat.
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more