Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Estratègies de guant blanc
04 jul 2006
VILAWEB // EL PUNT

ESTRATÈGIES DE GUANT BLANC


ABANS D'ABANDONAR GUINEA EQUATORIAL FA UNS 40 ANYS, ELS ESPANYOLS TAMBÉ HO VAN DEIXAR TOT «ATADO Y BIEN ATADO». EL DISCURS LINGÜ�STIC COLONIAL ROMAN ENQUISTAT EN LA MENT D'AQUEST POBLE AFRICÀ COM UNA VERITAT ABSOLUTA

4 de juliol de 2006

TRIBUNA

QUIM GIBERT.
Tinc la feina a uns trenta quilòmetres de casa. Sempre que puc procuro desplaçar-m'hi en transport públic. No haver d'estar pendent del volant em permet contemplar el paisatge, submergir-me en les meves cabòries, llegir... I fins i tot conèixer algun passatger, tal com em va passar no fa gaire. Era una senyora de Guinea Equatorial. Xerrant xerrant vaig tenir curiositat per saber quines llengües eren les habituals en el seu país. «El español. Como aquí», em va deixar anar com si es tractés d'una evidència científica. En veure la meva cara d'incredulitat, va afegir immediatament: «fuimos una colonia de España. Por eso nuestra lengua es el español». Jo vaig insistir que estava convençut que a Guinea hi havia llengües autòctones. Aleshores, em va respondre que hi ha «dialectos com el fang o el bubi, de la misma forma que aquí hay el catalán, valenciano, vasco». Només es volia reconèixer en la llengua dels qui la van aculturar. I és que se'n sent infinitament agraïda. Algú ha fet creure a aquesta guineana que les llengües africanes són impresentables per anar pel món. Per això no li fa res ocultar els orígens.



Abans d'abandonar Guinea Equatorial fa uns 40 anys, els espanyols també ho van deixar tot «atado y bien atado». Tant és així que ara que ja no hi són el discurs lingüístic colonial roman enquistat en la ment d'aquest poble africà com una veritat absoluta.O sigui, que qui actualment enterra en vida la seva identitat lingüística són els mateixos guineans.



Persuadir el colonitzat perquè sigui ell qui es cavi la tomba és també uns dels objectius del nacionalisme d'estat a casa nostra. És una jugada de guant blanc: així la metròpoli no s'embruta les mans. Curiosament les polítiques estatals practiquen la tolerància zero a l'hora de combatre els incendis intencionats, de retirar del mercat productes sense autorització, d'extremar les precaucions sanitàries quan hi ha una passa, d'evitar riscos laborals, de penalitzar qui és deshonest amb hisenda... Ara bé, si la crisi afecta l'ús interpersonal del català, llavors cal ser liberal. Intervenir a fi i efecte de reflotar la nostra llengua és qualificat per certs sectors d'intransigència i fonamentalisme. I més si hi ha una normativa amb capacitat sancionadora. En aquest sentit, l'escriptor Quim Monzó és del parer que «una llei justa és, precisament, el contrari d'una llei despòtica. Però, perquè de debò sigui justa, ha de poder sancionar aquells que, per perpetuar la seva moma, pretenguin no fer-ne cas». Pocs també són els que qüestionen l'enduriment de les normes de circulació.


Aquestes mesures tan estrictes són interpretades com una acció a favor del bé comú i, per tant, una resposta necessària per reconduir el panorama.



Per això, no tindria ni cap ni peus titllar d'integrista ni de dogmàtica una reacció ferma davant d'irregularitats i possibles desgavells posteriors. Aquells que sempre s'han mostrat bel•ligerants amb la realitat nacional catalana solen ser els que estan interessats a confondre la transmissió d'una catalanitat sòlida amb dinàmiques pròpies d'aiatol•làs i talibans.



Propaguen aquesta distorsió creant corrents d'opinió, que inciten a boicotejar la represa del fet català, des de bona part dels media espanyols. Fent passar fermesa per intolerància no persegueixen altra cosa que dissuadir-nos de «la tasca», que diria Pompeu Fabra, i fer-nos sentir sobretot gent obcecada per imposar allò català. Ser ferm és ser capaç de posar límits.


Procedir amb aquesta autoritat és precisament una forma de no avançar vers una plàcida autoliquidació d'estil guineà.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Estratègies de guant blanc
28 jul 2006
Per molt que sentim a parlar en els propers mesos sobre quin és el polític més catalanista de tots, no deixarà de ser la constatació del final d'una època (d'altra banda crucial per a Catalunya). El catalanisme, avui, com a moviment polític, ja no sap defensar la unitat de la llengua ni els drets lingüístics dels seus parlants (és més efectiva una plataforma civil que tot un Govern amb milions d'euros i de raons); tem i es veu incapaç de convocar el poble al carrer després de dos anys d'amenaces, insults i boicots (el febrer del 2006 va haver de ser una altra plataforma civil qui el convoqués, amb un èxit sense precedents); ha debilitat les decisions de les institucions pròpies (en què s'ha convertit el Parlament després del 30 de setembre? Qui li donarà credibilitat?); la majoria dels partits polítics catalans han enganyat la ciutadania assegurant que amb el nou Estatut hem acabat amb un espoli fiscal que mai no s'ha vist a Europa... Farà gràcia (si no fos per plorar) comprovar-ho en els propers dos anys...

Parlem del territori, de drets socials? Quantes plataformes més de ciutadans i ciutadanes s'hauran de crear en cada racó de país en defensa de la veritable sostenibilitat dels seus pobles, d'uns plans urbanístics que no esquerdin més la terra, d'una política favorable a les energies renovables, dels drets dels passatgers dels trens a gaudir d'un transport públic efectiu i de qualitat, en contra dels peatges...? La societat catalana està descobrint unes noves eines de reivindicació política. No és tampoc un invent català. Les democràcies occidentals viuen també aquesta nova manera de fer política.

Cal desenvolupar-les, estructurar-les i, finalment, encertar-la en la creació d'una supraplataforma ciutadana (a l'estil de la Crida dels anys vuitanta) que aglutini les principals demandes nacionals, socials i econòmiques del nostre país. I que exigeixi als representants del poble que es deixin de romanços: que Catalunya diu prou a la claudicació, a la submissió, a la dependència. I aquest reclam ja no es pot sustentar en aquests politiquets del catalanisme regionalista o del fals progressisme també catalanista. És la nova fornada sobiranista que neix de la societat civil amb l'exigència de crear un Estat que defensi els nostres interessos nacionals, socials i econòmics. Ja arribaran els polítics que hagin de liderar aquest nou projecte de futur. Estigueu-ne segurs.
Sindicato Sindicat