Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: educació i societat
moviment universitari
03 jul 2006
Resposta dels estudiants catalans als permanents atacs a la universitat pública
membres del Claustre de la Universitat de Barcelona


El moviment estudiantil és inconstant per naturalesa. De vegades sembla que només som quatre gats els que ens preocupem per la salut de la universitat pública, els que participem activament a les assemblees de facultat, als òrgans de govern de les universitats o els que estem a lâaguait de les reformes educatives que sâapropen. En altres ocasions, en canvi, les assemblees poden omplir-se dâestudiants i de propostes, i més dâun cop hem estat centenars de milers els estudiants que hem sortit al carrer per reclamar ser escoltats.

La comunitat universitària, com la resta de la societat en general, té poc interès en la política en el sentit més ample de la paraula, però els estudiants, a més a més, tenim unes dificultats afegides: els pocs anys que estem a la universitat i per tant el relleu generacional de la militància,els pocs mitjans dels que disposem o les dificultats per compaginar lâactivisme amb els estudis.

Ãs aquesta inestabilitat la que fa especialment important lâexistència de col·lectius dâestudiants que sâorganitzin i es coordinin més enllà de cada facultat, i que puguin mantenir enceses les brases durant les etapes de menys moviment estudiantil.

Un exemple dâaquesta coordinació és la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP), que des de fa prop de deu anys és el marc unitari de les diverses assemblees i associacions dâestudiants de les universitats del nostre país. Des de la seva fundació durant el curs 1995-96, la PMDUP ha servit de referent a lâhora dâelaborar propostes per millorar la universitat pública, analitzar les reformes educatives patides els darrers anys i ha estat qui ha coordinat les mobilitzacions estudiantils més importants (LOCE, LOU, LUC ...).

Un cop aprovades la LOU i la LUC, el moviment estudiantil va entrar en una altra etapa de letargia. Després de mesos i mesos de debat, de treball i de lluita, després dâaconseguir el suport dels rectors, sindicats i de gran part de la societat en general, vèiem com un altre cop el govern no feia cas a les nostres reivindicacions. Els últims mesos, però, amb lâentrada de les universitats a lâEspai Europeu dâEnsenyament Superior el moviment estudiantil ha començat a despertar de nou per defensar, un cop més, la universitat pública.

Un context preocupant

Per entendre els efectes que lâentrada a lâEspai Europeu dâEnsenyament Superior (EEES) pot comportar al sistema universitari català, cal tenir en compte el context cada cop més globalitzat en que aquest és dut a terme.

La voluntat de lâOrganització Mundial del Comerç (OMC) i de la majoria dels governs de liberalitzar el sector terciari és avui dia indiscutible. Un exemple dâaquest fet és la negociació de lâAcord General de Comerç de Serveis que fa anys que ocupa un lloc privilegiat a lâagenda de lâOMC. Aquest acord, promogut sobretot per la Comissió Europea, els EUA i altres potencials exportadors, facilita lâentrada al lliure mercat de la majoria de serveis públics, mercat que pot donar grans beneficis a aquelles transnacionals que en sàpiguen treure profit. Lâacord permet a lâOMC lâaplicació de mesures disciplinàries a aquells països que âprotegeixin massaâ? el sector, ja que estarien posant âtraves innecessàriesâ? al lliure comerç.

Lâadopció dâuna posició conjunta dâoposició a mesures que suposessin una major liberalització i privatització dels seus serveis per part dels països eufemísticament anomenats âmenys desenvolupatsâ? o âen vies de desenvolupamentâ? (liderats per Brasil i la Ã?ndia) va provocar un fracàs relatiu de la cimera de Cancún de lâOMC a finals del 2003 i va frenar lâaplicació delâacord.

En resposta a aquest entrebanc, la Unió Europea (UE) ha posat en marxa diferents processos encaminats a potenciar i ampliar la privatització dels serveis públics. Així la UE sâha marcat com a prioritat seguir amb el desmantellament de lâestat del benestar que durant tants anys ha estat marca de la socialdemocràcia europea. Un exemple flagrant ha estat el tractat constitucional europeu, que evita parlar de serveis públics i que âevidentmentâ? no garanteix lâaccés a lâensenyament superior.

A més a més la directiva Bolkenstein de la Comissió Europea, aplicaria els acords no aconseguits a Cancún amb lâafegit de la perillosa âclàusula de país dâorigenâ?, segons la qual el prestador de serveis només es veuria afectat per la legislació de lâestat on té la seva seu social, però no per la de lâestat on els presta. Les empreses exportadores de serveis es podrien veure així beneficiades de les grans diferències en quant a legislació dels 25 estats membres, i això a la llarga provocaria una harmonització a la baixa dels drets socials de la Unió Europea.

Ãs aquest el context en que sâemmarca la construcció de lâEspai Europeu dâEnsenyament Superior (EEES), també conegut com Procés de Bolonya (en referència a la ciutat italiana on es va començar a gestar). Tenint això en compte, i amb lâexperiència de les darreres reformes educatives, els estudiants hem tornat a preocupar-nos i a coordinar-nos per impedir que aquest procés suposi una accentuació de la privatització encoberta de la universitat pública que patim actualment.


El Procés de Bolonya

El Procés de Bolonya neix el 1999 quan els ministres dâeducació de 29 països europeus (entre els quals lâestat espanyol) signaren la Declaració de Bolonya, en la que sâestableixen els principis i objectius bàsics del procés que havia de portar a la creació de lâEspai Europeu dâEnsenyament Superior (EEES). Els objectius oficials del Procés de Bolonya és poden resumir en: potenciar una major competitivitat de les universitats europees, aconseguir un elevat grau dâatracció de cara a lâalumnat no-europeu, facilitar la ràpida inserció dels graduats al mercat laboral i fomentar lamobilitat dels estudiants i els treballadors.

Per aconseguir aquests objectius els estats firmants (actualment uns 40) es van comprometre a adoptar un sistema de crèdits acadèmics comú (crèdits ECTS, de lâanglès European Credit Transfer System), a fer un canvi profund en lâestructura universitària (titulacions de Grau i de Postgrau) i a oferir als estudiants un Suplement Europeu al Títol, en el que es detallarien els estudis cursats.

El nivell dâintegració a lâEEES, però, és molt diferent a cada estat membre: així, mentre a països com Itàlia, Noruega o Alemanya fa anys que sâhi han adaptat, a lâestat espanyol tot just fa uns mesos es van aprovar els reials decrets que estableixen les noves titulacions universitàries, i es preveu que no serà fins a octubre del 2007 que la convergència serà total.

Aquest procés, que a primer cop dâull podria semblar inofensiu, amaga darrera seu tot un seguit dâamenaces que precisament emergeixen quan ens fixem en el context en que ens trobem, en les experiències viscudes amb altres reformes educatives i, sobretot, al veure les repercussions que lâentrada a lâEEES ha suposat als nostres veïns europeus.

Noruega ha vist com les universitats privades, fins al moment inexistents, comencen aproliferar; els estudiants alemanys, que gaudien dâun ensenyament universitari gratuït, es veuen ara obligats a pagar taxes de fins a 2000⬠anuals; els graduats italians, per la seva banda, han vist com lâaccés als postgraus es convertia en un filtre econòmic que impedeix als estudiants de rendes més baixes obtenir els títols que capaciten per a la gran majoria de llocs de treball qualificats.

En aquest procés també hem de tenir en compte quins seran els afectes que tindrà sobre la ja precària situació de la llengua catalana a les universitats dels Països Catalans. Lâaugment de la mobilitat i la competitivitat a lâhora de captar lâalumnat estranger farà que les universitats públiques tendeixin a oferir cursos, sobretot de postgrau, en llengües foranies com el castellà o lâanglès.

Aquest fet es veurà encara més agreujat en aquelles universitats on la presència de la llengua catalana és encara més minsa, com ara les del País Valencià o de la Catalunya Nord.

Ãs per tots aquests motius que els estudiants hem decidit prendre part activa dâaquest procés i elaborar tot un seguit de reflexions i propostes per aconseguir que aquest no afebleixi de manera irreversible la dèbil salut de la universitat pública.

Privatització encoberta de la universitat

La devaluació dels serveis públics ha estat una de les tècniques més utilitzades per justificar la necessitat de la seva privatització. Els mitjans per aconseguir-ho solen ser un sistema de finançament insuficient i la conseqüent externalització de serveis, la introducció de facto de competidors privats en el mercat, així com lâelitització dâunes poques universitats i la degradació de lâensenyament a la resta de centres.

En el cas del sistema universitari europeu, és evident que les mesures que proposa el procés de Bolonya van en aquesta direcció. I és que aquesta, com tantes altres reformes educatives, amaga darrera dâuna façana de bon veure tot un seguit de mesures que poden ser un cavall de Troia per la universitat pública.

Així, tot i semblar que aquest procés és de vital importància pels membres de la UE, és necessari plantejar-nos una pregunta recurrent al parlar de reformes en el depauperat sistema dâensenyament superior: qui pagarà tot això?

I és que no estem parlant dâun simple canvi de nom o unes petites reformes en alguns plans dâestudis. Estem parlant del canvi més important que patiran les universitats catalanes des de la transició. Estem parlant dâun seguit de mesures que suposaran un augment enorme de les despeses de les universitats:

El nou model docent, basat en els crèdits ECTS, proposa una avaluació continuada i una disminució de les classes magistrals. Això suposarà (i així ho reconeixen els defensors dâaquest procés) un augment en les despeses en infrastructures (més material per pràctiques i laboratoris, noves aules amb grups més reduïts, més aules dâinformàtica amb més i millors ordinadors, etc.) i sobretot, en personal docent. La substitució de classes magistrals per seminaris de treball (amb menys persones per grup), lâaugment de correccions de treballs i exàmens que suposarà lâavaluació continuada i la diversificació que suposaran els cursos de postgrau necessitarà un important augment del cos de professorat.

Per altra banda, la pretesa mobilitat europea serà impossible sense una política de beques de mobilitat radicalment superior a lâactual (actualment una beca Erasmus és de 100⬠al mes) i sense una oferta pública de cursos de llengües estrangeres suficient (a les escoles universitàries tenen preus dâentre 600⬠i 800⬠anuals).

I aquí és on comencen a prendre forma les nostres pors. Com poden les universitats públiques afrontar aquests canvis tan costosos, si avui en dia ja tenen greus problemes de finançament? En clara consonància amb les actuals polítiques respecte els serveis públics, dâintroducció de gestió i recursos privats, així com de reducció de despesa pública (especialment la social) amb polítiques de dèficit zero, podem donar per fet que lâaugment no vindrà de fons públics.

Per tant les universitats públiques només tindran tres alternatives: augmentar les taxes als estudiants (com ha passat a Alemanya), facilitar lâentrada de capital privat a les universitats (com ja preveia la LOU) o perdre qualitat i prestigi davant de les universitats privades (com ha passat a Noruega). En qualsevol cas, el futur no és gaire prometedor.

Elitització de lâensenyament superior

Un dels efectes més immediats que tindrà lâentrada a lâEspai Europeu dâEnsenyament Superior, i que més notarem els estudiants, serà la creixent dificultat que tindran els estudiants de renda més baixa per accedir a la universitat.

El principal motiu dâaquesta elitització serà el canvi de model docent, que està pensat (i així ho reconeixen els seus promotors) per un estudiant a temps complert, que dediqui un mínim de 40 hores setmanals als estudis. Això serà inevitable amb unes assignatures en les quals la part principal de la qualificació sâobtindrà amb treballs, pràctiques i proves realitzades durant tot el curs, i en les que sovint lâassistència serà obligatòria.Ãs evident que amb aquesta avaluació continuada serà pràcticament impossible compaginar els estudis amb la feina. I si tenim en compte el sistema de beques que tenim avui en dia (estem a la cua dâEuropa), i la quantitat de despeses extres que suposa estudiar (material docent i informàtic, transports, habitatge, etc.), és inqüestionable que aquest canvi suposarà un sedàs econòmic molt important que impedirà que siguin molts els que no es puguin permetre estudiar a la universitat.

La situació es complica si tenim en compte les dificultats que tindran els estudiants amb menor poder adquisitiu per accedir als cursos de postgrau, ja que no només tindran poques places, sinó que a més a més els seus preus seran de 3 a 6 vegades els de les actuals llicenciatures. I si a això li sumem les dificultats esmentades relatives a la mobilitat és quan podem veure clar quin és el veritable objectiu de tot aquest procés: aconseguir un reduït grup dâestudiants d'elit molt preparats i âeuropeïtzatsâ?, seleccionats per criteris bàsicament econòmics, encara que això suposi despreocupar-se de la resta dâestudiants.

Mercantilització dels continguts

Seguint amb aquesta intenció de dualitzar lâensenyament superior i, conseqüentment, elmercat laboral, el Procés de Bolonya significa encara un pas més enllà. Actualment al món empresarial li convé un petit grup de treballadors molt qualificats, especialistes en determinats àmbits de coneixement i una gran massa de treballadors molt flexibles, amb bons hàbits de treball, aptituds i sense gaires coneixements profunds, que estiguin preparats pels canvis que provoca la inestabilitat i la creixent precarietat laboral. També en aquest aspecte hi sortiran guanyant, ja que la nova estructuració dels ensenyaments superiors amb els títols de grau i postgrau fa realitat aquest desig empresarial.

El títol de grau, de caire molt generalista, tindrà una durada de 3 o 4 anys (a la resta dâEuropa és de 3 anys, excepte a Grècia i Portugal) i fins al 75 % dels seus continguts vindran fixats per lâestat. No tindran cap marge dâoptativitat (es preveu que el nombre de crèdits optatius siguin de 5 a 15, com a la resta dâEuropa) ni dâespecialització, ja que en principi aquests coneixements seran adquirits als cursos de postgrau.

Tot això contrasta, però, amb la inclusió de crèdits obligatoris de clara formació professional dins els plans dâestudis dels cursos de grau. Un exemple flagrant dâaixò, és el cas del nou títol de Física a Itàlia, que tot i tenir una durada de només 3 anys (és a dir, 180 crèdits ECTS) inclou entre els continguts formatius comuns (crèdits obligatoris per a lâobtenció del títol) assignatures de llengua estrangera, informàtica, gestió de la informació i tècniques de comunicació.

I és que amb lâexcusa de lâ aprendre a aprendre i de la formació al llarg de la vida, alguns suposats intel·lectuals volen convertir lâensenyament superior en una mena de formació professional de categoria, en la que els alumnes aprendran tècniques de treball per tal dâadaptar-se als continus canvis que provoca lâactual inestabilitat laboral.

I és que ensenyar veritables coneixements ja no convé, com a mínim no als títols de grau; i ja no parlem de difondre un esperit crític entre els estudiants, no fos cas que penséssim per nosaltres mateixos i seâns acudís que no ens agrada allò que ens ensenyen.

Resposta estudiantil

Lâúnica manera de suavitzar lâentrada a lâEEES és, sens dubte, amb un radical augment del pressupost per a les universitats públiques i amb la seguretat de que totes i cadascuna de les decisions referents als nous títols oficials i als seus plans dâestudi es faran seguint criteris científics o acadèmics i no segons les peticions de les empreses europees.

El que no es pot acceptar és que sâimposi un model docent que impossibilita compaginar feina i estudis, sense abans assegurar unes taxes prou baixes i un sistema de beques suficient.

Tampoc es poden substituir els últims anys de les actuals llicenciatures per cursos de postgrau, si el govern no garanteix oferir-los a preus realment públics. O basar un nou sistema en la mobilitat dâestudiants quan les beques Erasmus són ridícules i les acadèmies dâidiomes (fins i tot les gestionades per les universitats) tenen uns preus abusius.

El que cal fer és una profunda reflexió sobre els pros i els contres dâaquest procés, pensar en quin model dâuniversitat volem i valorar seriosament les nefastes conseqüències que pot tenir per a la societat la devaluació i/o elitització de la universitat pública. Cal que els estudiants, i la resta de la comunitat universitària, siguem capaços dâobrir aquest debat a tota de la societat de manera que no ens trobem sols davant de lâimportant moment que seâns planteja.

La Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP) ja fa dos anys que seguim lâevolució dâaquest procés, estudiant-ne els documents legislatius i els efectes que aquest ha tingut en altres països europeus. Després de redactar un extens document de posicionament sobre el Procés de Bolonya (vegeu www.pmdup.tk), ara hem de reorientar la nostra feina i fer-la extensiva a altres col·lectius.

En aquest sentit vam organitzar, durant el Fòrum de lâEducació de Catalunya, una Trobada dâEstudiants Europeus, en la que van participar estudiants del país, de Noruega, Itàlia, França, Alemanya i de la resta de lâestat, i que va servir per intercanviar informació i experiències, debatre sobre el procés i per coordinar-nos de cara a futures mobilitzacions. En concret, vam donar suport a la jornada de mobilitzacions en contra la privatització de lâeducació, convocada per lâAssemblea de Moviments Socials del Fòrum Social de Porto Alegre, que es durà a terme el proper 17 de Novembre.

Els estudiants creiem que és necessari que tota la societat prengui consciència de la importància dâaquest procés de reforma de lâensenyament superior i defensem els nostres interessos comuns que ens pertoquen com a ciutadans davant els interessos privats. Ara més que mai hem dâavançar cap a una altra forma dâeducació i de democràcia, que sâallunya molt de les directrius dels organismes internacionals, els caps dâestat i les empreses transnacionals, i lluitar per una universitat realment pública, popular i de qualitat.

membres del Claustre de la Universitat de Barcelona

This work is in the public domain

Comentaris

Re: moviment universitari
03 jul 2006
primer d tot! no sigueu tan sectaris...
apreneu de les lluites i les reivindicacions que no es fan tan lluny d la vostra ciutat (com a exemple la UAB)
i siusplau, prou de pàtetikes accions dels nens d laUPF, només feu que deslegitimitzar l poder de ls assembles, colla de postmoderns!

menys parlar i més treballaR
Re: moviment universitari
03 jul 2006
a que et refereixes? quines són aquestes "patètiques" accions? per què insultes a la gent de la UPF?
Re: moviment universitari
03 jul 2006
Uabero, vaia sonaja...

llegei., home, llegeix el text
Re: moviment universitari
03 jul 2006
a kallar postmodrn!
feu pena amb les merda assembles k munteu, tots dient el mateix, perque no aneu directamnt a demanar pasta a iniciativa o a eskerra i deixeu de tokar allò que no sona...

pr cert a veure kuan fan privada d'una puta vegada la pompeu fabra, colla de politikuchos d merda.....
Re: moviment universitari
03 jul 2006
tu saps què vol dir "postmodern"?
Re: moviment universitari
04 jul 2006
Joder amb aquest uabero...quanta ràbia irracional que portes...T'han anat malament els exàmens, company?
Re: moviment universitari
05 jul 2006
Menys porros i més fer quelcom de feina, que sou la vergonya del moviment estudiantil (part dels super-assemblearis de la uab). Ús heu carregat les assemblees amb la vostra festa i tonteria!
Sindicat