|
|
|
El bou fotut
|
|
|
per nopasaran |
30 jun 2006
|
|
El gall francés diu: kikiriki |
|
Molta banderita "rojigualda", el bou,el torero i la "furia espanyola"...a por ellos,a por ellos,i un pre-jubilat francés els deixa fotuts.
Vive la France! |
This work is in the public domain |
|
Planeta Futbol
|
|
per Per Ignacio Ramonet |
30 jun 2006
|
Del 9 de juny al 9 de juliol el nostre planeta es veurà submergit per un peculiar sisme submarí, el del futbol. La fase final de la Copa del Món es desenvolupa a Alemanya. Es tracta de l'esdeveniment esportiu i televisiu més universal. Diverses desenes de milers de milions de telespectadors, en audiència simultània, seguiran els 64 partits de la prova que oposa a 32 equips nacionals, representants dels sis continents. La confrontació arribarà a la seva màxima intensitat el diumenge 9 de juliol, quan els dos últims equips classificats disputin la final al Olympiastadion (construït per Hitler per als Jocs Olímpics de 1936). En aquest moment, més de dos mil milions de persones -la tercera part de la humanitat- en 213 països (l'ONU només té 191 Estats membre) es trobaran davant les seves pantalles. I cap altra cosa contarà per a ells.
La competició actuarà llavors com una formidable pantalla i ocultarà qualsevol altre esdeveniment. Per a gran alleugeriment d'alguns. Per exemple, a França, Jacques Chirac i Dominique de Villepin aposten sens dubte a aquesta hipnótica distracció col·lectiva per a tractar de fer oblidar el tenebrós caso Clearstream. I aconseguir "un respir".
"Pesta emocional" (1) per a alguns, "passió exultant" (2) per a uns altres, el futbol és l'esport internacional número u. Però indiscutiblement és més que un esport. Si no, no suscitaria semblant huracà de sentiments en conflicte. "Un fet social total", ho va definir el gran assagista Norbert Elias. Es pot afirmar que constitueix una metàfora de la condició humana. Perquè segons l'antropòleg Christian Bromberger, permet albirar la incertesa dels estatus individuals i col·lectius, com així mateix els atzars de la fortuna i la destinació (3). Afavoreix una reflexió sobre el paper de l'individu i el treball en equip, i dóna lloc a debats apassionats sobre la simulació, el parany, l'arbitrarietat i la injustícia.
Com en la vida, els perdedors en el futbol són més nombrosos que els guanyadors. Per això ha estat sempre l'esport dels humils, que veuen en ell, conscient o inconscientment, una representació de la seva pròpia destinació. També saben que estimar al seu propi club és acceptar el sofriment. En cas de derrota, l'important és romandre units, junts. Gràcies a aquesta passió compartida, es té la seguretat de no quedar mai aïllat. "You will never walk alone" (Mai caminaràs sol) canten els seguidors de Liverpool FC, club proletari anglès.
El futbol és l'esport polític per excel·lència. Se situa en la cruïlla de qüestions cabdals com la pertinença, la identitat, la condició social i fins i tot la religió, pel seu aspecte sacrificial i místic. Per això els estadis es presten tan bé a les cerimònies nacionalistes, als localismes i als desbordis identitaris o tribals, que desemboquen de vegades en violències entre seguidors fanàtics. Per totes aquestes raons -i sens dubte per moltes altres, més positives i festives- aquest esport fascina a les masses. Les quals al seu torn interessen no solament als demagogos sinó sobretot als publicistes. Perquè més que una pràctica esportiva, el futbol és avui un espectacle televisat per a un públic molt ampli i on les seves vedettes es paguen a preu d'or.
La compra i venda de futbolistes reflecteix l'estat del mercat en l'època de la globalització liberal: les riqueses estan en el Sud però es consumeixen en el Nord, l'únic que té els mitjans per a comprar-les. I aquest mercat (sovint compost per enganyats) dóna lloc a formes modernes de tracte de persones.
Els mitjans financers que es posen en joc són exorbitants. Si França es classifiqués per a la final, el preu d'un tascó publicitari de trenta segons en la televisió arribaria als 250.000 euros (és a dir, 15 anys de salaris de qui percep el salari mínim). I la Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA) va a percebre no menys de 1.172 milions d'euros només pels drets televisius i els patrocinis de la Copa del món a Alemanya. Per altra banda s'estima que el total d'inversions publicitàries vinculades amb la competició va a superar els 3.000 milions d'euros.
Aquestes masses de diners embogeixen. Tota una fauna de negocis gira al voltant de la pilota. Controla el mercat de les transferències de jugadors, o el de les apostes esportives. Alguns equips no vacil·len en fer trampa per a assegurar-se la victòria. Els casos comprovats són molts. Com ho confirma l'escàndol que sacseja actualment a Itàlia. I que podria dur a la Juventus de Torí, un club mític, acusat d'haver comprat als àrbitres, a ser degradat a divisió inferior. Així va doncs aquest esport fascinant. Entre les seves esplendors sense igual i les seves abjecciones l'efecte de les quals s´asembla de vegades al del fang en un ventilador. Esquitxa a tothom.
http://www.monde-diplomatique.ad/pn/html/
1) Jean-Marie Brohm, La Tyrannie sportive. Théorie critique d’un opium du peuple, Beauchesne, Paris, 2005.
(2) Pascal Boniface, Football et mondialisation, Armand Colin, Paris, 2006.
(3) Christian Bromberger, Football, la bagatelle la plus sérieuse du monde, Bayard, Paris, 1998. |
|
Re: El bou fotut
|
|
per alcoberro |
01 jul 2006
|
El futbol dóna alegries d’en tant en tant. L’AntiEspanya (que és l’única Espanya que val la pena, per cert) torna a somriure de bat a bat. La pà tria de les Llums ha fet justÃcia poètica i s’han acabat les bromes. Que l’intractable poble de cabrers torni a les cabres i a la COPE.
Sempre m’ha sorprès la brutalitat primà ria d’un lema com “a por ellos!.â€? Que, per cert, és una expressió deguda a la facúndia del general carlà (i tortosÃ, que Tortosa també imprimeix carà cter) Ramon Cabrera i Grinyó. En l’original la frase feia ni més ni menys: ¡A por ellos, que son de regadÃo!; fins i tot en el to s’endevina la misèria de l’home de secà , del primitiu i –finalment– de l’impotent ressentit. Però, en fi; que s’ho facin.
Aquesta nit en circumstancial honor d’un gloriós 3 a 1 de la civilització sobre la barbà rie tornaré a escolar Barcelone, una vella cançó de Charles Trenet (del 1960; han passat anys) que parla de sardanes. (J’ai revu la Rambla et les fleurs de soleil/ et le port tout là -bas, Barcelone (...) C’est ici que l’dimanche au sortir de l’eglise/ un ballet sous les branches s’organise/ C’est un cercle de joie...) Civilització, senyors, civilització. |
|
Re: El bou fotut
|
|
per Prou homofòbia |
01 jul 2006
|
Sense entrar en la discusió de si el futbol és o no l'opi del poble...
Sense entrar a valorar si l'Estat Francés és menys repressor que l'Estat Espanyol.
Sense entrar a titllar d'homòfob a tot aquell que continua jugant a que "donar pel cul" és un insult.
Amb tot el que pugui entrar pel forat: nopasaran que et dongin pel cul!
Prou homofobia!
Dissabte 1 de juliol de 2006, 18:30 hores
Plaça Universitat de Barcelona |
|
Re: El bou fotut
|
|
per collons,veu homofobia en tot |
01 jul 2006
|
Qualsevol dia protestareu per un anunci d'Hemoal...perque parla d'hemorroides !
El dibuix té molta gracia! |
