A POR ELL@S!

1r Manifest inter-generacional: Barri d’èlit, Vides precàries

En el mes de març del 2006 veïnes i veïns de totes les edats, col·lectius i entitats del Barri de Gràcia vam realitzar unes jornades de debat sota el nom Pel dret a l’habitatge: contra la violència immobiliària.

Allí es va constatar la preocupació pel model de ciutat de Ciutat que s’està implantant. La Barcelona del disseny, guapa, fashion i civica té com a objectiu la transformació de la ciutat i de la seva gent en una mercaderia més.

Gràcia és una peça més d’aquest trencaclosques del model marca Barcelona. És preocupant l’elitització progressiva que s’està patint al barri, especialment en els darrers anys: manca d’espais públics i d’ús social, desaparició de petits comerços i tallers artesanals... La pujada desmesurada del preu de l’habitatge ens aboca directament a la desarticulació del teixit social i a la precarització de les nostres vides.

Per aquest motiu, el nostre principal objectiu és acabar amb la violència inmobiliària i urbanística al barri de Gràcia, doncs se’ns viola sistemàticament un dret fonamental i bàsic: el dret a l’habitatge digne.

Per plantar cara aquesta situació i aconseguir un canvi creiem necessari:

- Visibilitzar que aquestes problemàtiques no són individuals ni d’un sectors d’edats sinó que ens afecten a tothom i venen donades per una forma d’entendre i portar a terme un model de barri Crear eines per enfortir el teixit social Transcendir al model imposat, proposant, donant suport i portant a terme noves formes de fer

DENUNCIEM:

- Que a Gràcia es discrimina i s’expulsa als veïns i veïnes:

- A la Gent Gran, amb unes pensions que en molts casos estan per sota del llindar de pobresa, i veient que cada any els seu poder adquisitiu es veu sensiblement minvat, el que fa que no puguin ni tants sols cobrir les necessitats mes vitals. Un 25 % de la població del barri són majors de 64 anys i un nombre elevat d’aquestes són dones i viuen soles i amb rendes antigues, convertint-se en les principall víctimes de la violència inmobiliària.

- A les families, que han de viure hipotecades de per vida i cada cop els és més dificil arribar a finals de mes; hi ha qui gasta més del 50% dels salaris en el pagament de l’hipoteca. A això se li ha de sumar la manca d’escoles bresol públiques i altres equipaments públics bàsics.

- A la gent jove que cada cop més els resulta impossible trobar un habitatge digne; els contractes laborals es precaritzen any rera any, augmentant l’abisme entre el preu dels pisos i els salaris.

- Que els bancs, les immobiliàries i promotores d’habitatge són els principals generadors i responsables de l’especulació i la violència immobiliària que patim al barri:

- Des del 1997 fins a l’actualitat els preus dels habitatges han augmentat més del 150%, mentre que els ingressos només ho han fet un 34,5%; el preu per metre quadrat supera els 3500 euros. Les hipoteques augmenten els beneficis de les immobiliàries i els bancs i es converteixen en refugi d’inversions fugides de les inestables borses i que busquen rendiment a curt termini sense cap mena de risc, afavorint la mal anomenada bombolla immobiliària.

- La millora de les condicions dels crèdits hipotecaris que amb el descens del tipus d’interès, l’ampliació dels terminis d’amortització animaven a la població a hipotecar-se de per vida per la compra de l’habitatge.

- L’endeutament mitjà de les llars va passar del 45% al 1990 a més del 60% al 2004. Ara amb la pujada del tipus d’interès la situació s’agreuja encara més, deixant a una important part de la gent del barri abocada a la precarietat.

- Hi ha més de 70 oficines immobiliàries instal·lades al barri i any rera any augmenta el nombre de solars i de cases tapiades que poc a poc es van transformant en cases d’alt estànding.

- Tot i que els grans beneficiaris d’aquesta situació siguin la banca i les immobiliàries, amagant-se sota aquest aixopluc hi ha molts propietaris de pisos i d’immobles que al seu nivell tenen la seva responsabilitat, abusant dels lloguers o mantenint els seus habitatges tancats. Entre un 10 i un 15% dels pisos de gràcia estan desocupats.

- Que els governs en cada un dels nivells (estatal, català, Barcelona i Gràcia) que unes vegades amb les seves lleis i la passivitat política estan afavorint i consentint aquesta situació

- Aquesta realitat que ara ja ens ofega ja ve de lluny i entre les mesures polítiques que l’han potenciat cal destacar: el conegut com a decret Boyer de l’any 1985, amb la supressió de la pròrroga forçosa dels contractes de lloguer; la llei d’arrendaments urbans de l’any 1994 (LAU), amb la implantació dels contractes de 5anys i la limitació dels supòsits de subrogació; les deduccions fiscals per la compra d’habitatges

- Les dues primeres possibiliten especular al màxim amb l’habitatge de lloguer, la tercera anima a la població cap a la compra de l’habitatge i per tant a l’endeutament. A partir d’aquestes lleis la pressió dels lloguers a l’economia familiar ha arribat a límits insostenibles, deixant en la incertesa al llogater davant augments continuats que desborden els salaris i només es regeixen per les regles del mercat capitalista. El preu mitjà d’un pis de lloguer ha pujat de 355 euros l’any 1999 a 800 euros l’any 2006, superant (lloguer o hipoteca) el 50% de la majoria dels salaris.

- A Gràcia no s’ha construït cap pis de protecció oficial en els últims quatre anys i es segueixen perdent espais d’ús social. La política d’habitatge i d’urbanisme del Districte segueix la dinàmica general de l’Ajuntament de Barcelona facilitant i en molts casos promovent l’activitat de les empreses privades (immobiliàries, bancs...).

- El cas de La Violeta és paradigmàtic, doncs el Districte va permetre que una immobiliària holandesa comprés l’espai d’us social i cedint a la pressió dels veïns/es el va recuperar però pagant un preu molt alt: permutant-lo per un dels darrers solars que el Patronat de l’habitatge tenia al barri i requalificant l’espai ampliant-ne l’edificabilitat.

VOLEM:

- L’elaboració per part del Consell de Districte d’un pla d’habitatge que contingui un programa de construcció d’habitatge públic i plantegi mesures de control del sòl.

- L’obertura d’una oficina anti-assetjament al districte que funcioni amb gestió transparent.

- L’elaboració d’un estudi de l’impacte social i ambiental dels PERI, que comporti la correcció dels plans en marxa.

- Que tots aquests treballs es duguin a terme mitjançant mecanismes que garanteixin la participació real del veïnatge.

- L’aplicació immediata de La Carta de Mesures per aturar la Violència Immobiliària i Urbanística (document adjunt), com un replantejament político-jurídic de la situació actual per a tal de pal·liar els efectes d’aquesta problemàtica.

Verdi 28