|
|
|
Notícies :: mitjans i manipulació |
|
Telemaratons: el show de la solidaritat
|
|
|
per revetlla |
20 jun 2006
|
|
Molt sovint, en la petita pantalla, es representa el show de la solidaritat. Es multipliquen programes amb el format de magazine que tenen com a objectiu captar la benvolença del públic i aconseguir que els ciutadans s'impliquin econòmicament per salvar una part del món, per guarir una de les mils ferides de la societat. |
S'ha posat de moda l'anomenada televisió solidà ria. Diu RodrÃguez Ferrándiz: "Tenemos una televisión que exalta la conciencia y la solidaridad, que amplifica informativamente las catástrofes naturales, las guerras civiles y étnicas, los desastres que sacuden a las masas humanas allá dondequiera que se encuentren en este pequeño mundo. Y no sólo eso: una televisión que apela constantemente a la buena voluntad del telespectador; que requiere su ayuda dineraria, que pone a su disposición incontables números de cuenta donde efectuar sus ingresos solidarios".
La solidaritat s'ha posat de moda a la pantalla i sembla que té els seus rèdits d'audiència. Cal tenir, però, una certa cautela intel·lectual a l'hora de definir aquestes accions com a solidà ries. Les grans paraules són exposades a una profunda erosió com a conseqüència d'un ús i abús superlatiu i la paraula solidaritat no en queda al marge d'aquest fenomen.
És veritat que, d'un temps ençà , s'han multiplicat les gales benèfiques, els telemaratons de solidaritat, els concerts i les cites esportives a favor dels damnificats, les vÃctimes, els addictes, els infectats o bé contra la droga, la violència domèstica, el racisme i la marginació. Anem observant l'emergència d'una televisió amb un clar accent de preocupació social.La misèria de la televisió que denunciaven els crÃtics dels massmedia ha donat lloc a la tele-visió de la misèria, a una exaltació de la realitat amb tota la seva cruesa, una visita dolorosa als inferns d'aquest món rere un llarg passeig per paradisos artificials de cartó-pedra.
Ens trobem davant d'una solidaritat polÃticament correcta i summament difusa que ens exigeixen els mitjans de comunicació de masses. Periodistes disfressats de predicadors morals, que exposen el catecisme laic de la solidaritat, amb la mateixa passió que bategava en el cor de les sotanes del segle XIX en presentar els miracles de Jesús de Natzaret.
La televisió de la misèria, de la maldat, de la desigualtat, del dolor i de la mort coexisteix amb la televisió de la frivolitat, de la diversió, de l'esport, de la crònica mundana, dels concursos. La petita pantalla ens presenta un totum revolutum humanitari: les conseqüències del progrés i l'opulència (accidents de trà nsit, malalties cardiovasculars, anorèxia, pol·lució) i les del subdesenvolupament i la guerra (fam, efectes dels desastres naturals, genocidis, refugiats o desplaçats).
Cal destacar el paper d'algunes estrelles musicals i esportives en el show de la solidaritat. Sting, per exemple, està compromès amb la salvació de la selva amazònica i les seves tribus autòctones, Richard Gere obstinat en l'alliberament del Tibet del colonialisme xinès, Nacho Cano que recorre els carrers miserables de Bombai o de Calcuta, Anthony Hopkins que recapta fons per tal d'evitar la venda a un particular de la muntanya més alta de Gales o Sophia Loren donant la cara en les campanyes contra el cà ncer.
Aquesta moda de la solidaritat i de l'humanitarisme també es desenvolupa en causes a favor del medi ambient, l'ecologia.Un dels analistes més lúcids de les societats occidentals contemporà nies, Gilles Lipovetsky, explica aixà aquest fenomen: "Les estrelles han substituït els predicadors, els shows a les salmòdies virtuoses; enlloc del 'tu has de', regular, monòton, incondicional, tenim concerts, apel·lacions al cor, sol·licitacions humanità ries no directives i no urgents; lluny de prolongar la 'moral del papà ' i l'esperit messià nic i profètic de l'home blanc, la beneficència medià tica és postmoralista".
La caritat catòdica és un intercanvi civilitzat i satisfactori de les parts, i no una estafa ni un robatori amb coaccions. És la pressió indolora, però anivelladora d'un està ndard del cor, com una expressió natural d'humanitat.
No creiem que la solidaritat hagi de ser invocada per campanyes medià tiques per desaparèixer, com per art de mà gia, uns dies després. La solidaritat en la televisió és icònica, passatgera, emocional i espectacular; essencialment diferent de la virtut de la solidaritat que és presencial, constant, raonada i discreta.
Naturalment que el show de la solidaritat pot entendrir el cor dels teleespectadors i, en aquest sentit, ser eficaç a l'hora de recollir diners per a una determinada causa, però no es pot anomenar, en sentit propi solidaritat. Amb tot, aconsegueix un bon fi i com a tal, és justificable, ja que el mitjà per assolir-lo no és incorrecte moralment parlant, però sà és pueril.
Creiem, sincerament, que la solidaritat és una disposició dià ria, una lluita compartida entre persones i pobles per assolir un projecte de societat humana, més digna i justa, una societat on valgui la pena haver nascut. Creiem en una solidaritat crÃtica i assenyada, fonamentada en raons i no purament en estÃmuls que fan accelerar el batec del nostre cor.Critiquem, seriosament, la solidaritat entesa com a explosió catà rtica de compassió momentà nia o caritat conjuntural.
On és el lÃmit entre la necessitat de sensacionalisme per generar compassió i augmentar les donacions i el sensacionalisme que viola la dignitat de les persones? On acaba la bona voluntat de la gent i comença el mà rqueting competitiu i intel·ligent? Es justifica aquest mà rqueting amb la finalitat d'augmentar les donacions de caritat? Pensem que no, que més aviat passa el contrari, que les perjudica, que banalitza l'acte solidari.
També Susan Sontag critica, amb fermesa, determinades formes d'entendre la solidaritat. "Si considerem -diu-, quines emocions serien desitjables, sembla massa senzill triar la solidaritat. La proximitat imaginà ria al patiment infligit als altres, que procuren les imatges, suggereix un enllaç entre vÃctimes allunyades -vistes en primer pla a la pantalla del televisor- i l'espectador privilegiat, que és senzillament fals, que és encara una desorientació més de les nostres relacions reals amb el poder. En la mesura que sentim solidaritat, sentim que no som còmplices d'allò que ha provocat el patiment. La nostra solidaritat proclama la nostra innocència aixà com la nostra impotència".
Francesc Torralba
Bibliografia
· LIPOVETSKY, G. El crepúsculo del deber. Barcelona: Anagrama, 1992. ISBN 84-339-1378-6
· RODR�GUEZ FERR�NDIZ, R. Apocalypse Show: intelectuales, televisión y fin de milenio. Madrid: Biblioteca Nueva, 2001. ISBN 84-7030-924-2
· SONTAG, S. Davant el dolor dels altres. Barcelona: Proa, 2003. (Col·lecció Perfils. núm. 43). ISBN 84-8437-644-3 |
This work is in the public domain |
