|
|
|
Notícies :: laboral |
|
crònica de la plataforma pel referèndum de la reforma laboral sobre la seva enganxada de cartells
|
|
|
per Plataforma pel Referendum de la Reforma laboral |
17 jun 2006
|
|
Petita crònica de la Plataforma pel referéndum de la reforma laboral sobre la seva enganxada de cartells en l'última nit electoral |
|
|
|
Valoració de la “Plataforma proreferèndum de la reforma laboral� sobre l’enganxada de cartells
En general, estem molt contents de com han anat les coses. Sobretot volem destacar la bona acceptació entre la gent del poble, els “currelasâ€?, els menys fanatitzats pel simulacre polÃtic, davant dels nostres cartells. Molts d’ells ens demanaven inicialment si érem d’un o un altre partit, però tan bon punt com miraven el cartell, entenien perfectament el sentit del que està vem proposant. Simplement mirant el dibuix, alguna persona ja exclamava: “que agafin ells (els polÃtics que sortien als cartells) el pic i la pala, i que es quedin sols votant.â€?
Respecte a la “convivenciaâ€? amb les forces polÃtiques durant l’enganxada de cartells, s’haurien de dir moltes coses. En primer lloc, queda clar que, a l’hora d’enganxar cartells, ningú no ha respectat la jornada de reflexió (fins i tot hem vist gent d’ERC enganxant cartells a les quatre de la matinada). És a dir, que no respecten les seves pròpies normes. Que no les respectéssim nosaltres tindria sentit, atès que no creiem en aquesta concepció de la polÃtica.
El segon punt interessant ha estat un petit incident, amb empemtes i enraonaments, que, afortunadament, no ha acabat en una baralla declarada. Resulta que nosaltres hem fet servir, entre d’altres espais, els espais reservats per a la campanya electoral. No acostumà vem a tapar tots els cartells que hi trobà vem, perquè crèiem que la nostra força estava en el fet que la gent veiés els nostres cartells, les coses que diem, i els comparés i els contrastés amb els altres cartells. Per això, en un espai totalment ple de cartells del PSC, vam decidir posar-ne tan sols uns quants i deixar els altres visibles. En canvi, els del PSC que hi havia per allà no estaven d’acord amb el nostre comportament: van dir-nos que els nostres cartells no eren a favor o en contra de l’Estatut, perquè no deien ni “SÃâ€? ni “Noâ€?, ni “Abstencióâ€?, sinó que parlaven de la Reforma Laboral, i que, en conseqüència, no els podien enganxar en els espais reservats per a la propaganda electoral. Nosaltres els vam dir que nosaltres no volÃem dir a la gent què havia de fer, sinó que reflexionés sobre la utilitat d’aquesta campanya i valorés la possible despreocupació dels polÃtics respecte a les coses que afecten realment els treballadors. Llavors un dels militants del PSC, exmembre d’un partit trotskista, ens ha desenganxat un cartell; nosaltres hem respost desenganxant un cartell dels seus. Llavors aquest membre del PSC ha donat una empemta a un dels nostres companys, que també ha respost amb empemtes. Finalment, s’han calmat els à nims i cadascú ha tirat pel seu camÃ.
Aquest incident crec que deixa ben clar l’encert de la filosofia del nostre cartell, que no imposa cap possible opció de vot o de no vot, però que fa reflexionar sobre la hipocresia polÃtica. Crec, sincerament, que la nostra actitud ha deixat molt descol•locades a les forces polÃtiques que estaven fent la seva campanya. Ells havian fixat un camp i unes regles de joc, i nosaltres, amb el nostre cartell, els hem dit que no acceptem ni el camp ni les seves regles de joc.
També hem pogut observar al llarg de la nit el malbaratament que suposen aquesta mena de campanyes polÃtiques. Tota la nit ha estat una successió d’enganxar i tornar a enganxar cartells en un mateix espai: una força polÃtica pegava uns cartells, que en cinc minuts eren ocultats pels cartells que penjava una altra força, que, al seu torn, eren tapats pels cartells que penjava una tercera força… Suposo que hauria estat més lògic que totes les forces s’haguessin repartit els espais, però això seria tant com pensar que aquesta mena de campanyes es basen en el contrast d’opinions, i no en la sensació de consens respecte a la seva opció que cada força polÃtica pretén transmetre a la gent.
Al final de la nit, el tema més recurrent entre tots nosaltres, ha estat l’absurd de tot plegat. La inutilitat de referèndums i campanyes com aquestes, que no duen enlloc, que no aportan cap benefici social, que no suposen cap progrés social, i que l’únic que serveixen és perquè cada cert temps una gent ja una miqueta gran, teòricament adulta, surti a les nits a fer-se mala sang i a intentar tapar els cartells dels altres, en una mena de fanatisme infantiloide i jesuÃtic que, en general, no els aporta res; dic “en generalâ€?, perquè alguns sà que en treuen bon profit econòmic en forma de cà rrecs, subvencions… En aquest sentit, vam veure un conegut cà rrec del PSC de la nostra població, que deu cobrar un quilo al mes, pegant els seus cartells com un més. No és enternidor?
Però, de tota manera, l’escena més tendra de tota la nit la vam viure cap a les quatre de la matinada. Quan ja plegà vem i tornà vem a casa “per comentar la jugadeta� i prendre alguna coseta, vam veure un Jove militant de les Joventuts Socialistes, plantat davant d’un enorme plafó electoral, i, amb un cúter, fent malbé els cartells d’Esquerra. Gairebé semblava que estava a punt de plorar. El vam demanar que què feia, i ell ens va contestar que no ens amoïnéssim perquè no estava trencant els nostres cartells, perquè, en el fons, ell els veia bé, perquè també estava en contra de les reformes laborals. Ens va dir que estava trist, perquè els seus amics s’havien anat de copes i, a sobre, els d’Esquerra, tot i haver fet un acord verbal amb ells per no tapar-se els cartells, havien enganxat a sobre de la majoria de cartells de les JSC que ell havia pegat. Ens va dir que ell era anticapitalista com nosaltres i que estava en contra dels rics del PP, que la seva familia era obrera… Vam intentar raonar amb ell, fins i tot algú va fer un intent de consolar-lo… Ah! Aquestes edats!
Després, a casa, amb un company, assaborint una coca-cola Light i recordant l’escena, rèiem una miqueta, sense fer-ne sarcasme, però potser sobretot rèiem vençuts per les evidències, pel panorama social surrealista que tenim al davant, un panorama confús i confusionari en què no sembla haver-hi cap mena de possibilitat imminent de redreçament. Rèiem també de nosaltres mateixos, de la nostra minúscula força en aquesta «orgia de passions (electorals) sense sentit» que havia estat la nit. Sort que hi ha qui diu que tot el real és racional.
Salut i grà cies a tots els còmplices! |
Mira també:
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/261987
|
This work is in the public domain |
