• 1. NO se’ns reconeix el dret al treball, i NO es responsabilitza els poders públics a garantir als treballadors i treballadores catalans un salari digne, una contractació regular o una ordenació racional de les jornades laborals.

• 2. NO reconeix un marc català de relacions laborals, que és una reivindicació històrica del conjunt de treballadors i treballadores de Catalunya, ja que:



• NO es reconeix la capacitat efectiva de desplegament de la negociació col·lectiva de Catalunya perquè, d’una banda, manca una invocació específica dels convenis catalans i, de l’altra, NO es permet el desplegament normatiu de la negociació col·lectiva a Catalunya.



• La caixa única de la seguretat social continuarà essent única. Catalunya NO podrà adequar a la seva realitat socioeconòmica –amb un cost de la vida per sobre de la mitjana estatal- ni la quantitat ni el tipus de prestació que necessita la ciutadania per viure dignament. Per no tenir, la Generalitat no té atribuïdes ni tan sols aquelles facultats que NO trenquen la caixa única, com ara la gestió dels serveis del règim econòmic de la seguretat social o la simple facultat d’inspeccionar la gestió que faci l’estat. Tampoc no pot exercir competències tan inofensives i tan purament burocràtiques com la inscripció d’empreses, les afiliacions, les altes i baixes o qualsevol altre acte d’enquadrament dels empresaris i treballadors.



• Pel que fa a les polítiques actives d’ocupació s’ha perdut la competència exclusiva: si els plans de formació superaven l’àmbit català, s’havien d’acordar amb l’estat o altres comunitats. Amb el text acordat la Generalitat només podrà participar-hi (art. 170.b).



• NO veiem reconeguda la vella reivindicació de disposar d’un veritable cos d’inspectors de Treball, amb plena dependència de l’autoritat laboral catalana, competència necessària tenint en compte l’especificitat de la nostra realitat productiva.



• La competència amb relació a les mútues d’accidents de treball i malalties professionals reduïdes al testimonialisme (art. D).

• 3. Pel que fa a un dels reptes socials més importants del país, la immigració, per a la tramitació i la resolució de les autoritzacions dels permisos de treball, només podrà coordinar-se amb l’Estat - en comptes d’executar -. Es refusa fixar bilateralment amb l’estat el contingent d’immigrants que podien venir a viure i treballar a Catalunya i decau la competència de la Generalitat sobre els drets i deures de les persones immigrades (art. 138).

• 4. Es consagra el mateix model de finançament que ha condemnat Catalunya a un espoli fiscal sistemàtic, inèdit a Europa. Un dèficit fiscal que coarta la nostra capacitat de desenvolupar plenament les competències pròpies i assolir els nivells europeus de despesa social.

Per totes aquestes raons, i perquè no volem continuar renunciant a obtenir solucions reals durant els pròxims anys per a la majoria social d’aquest país, manifestem el nostre rebuig a aquest Estatut. Catalunya necessita altres eines per a veritables polítiques de canvi que aquest Estatut retallat ha perdut pel camí.

Per això votarem NO a aquest Estatut.