|
|
|
Notícies :: corrupció i poder : pobles i cultures vs poder i estats |
|
La campanya pel Nou Estatut degenera en el surrealisme
|
|
|
per /_\ |
15 jun 2006
|
|
La política del «peix al cove» és assumida, 27 anys després del text de 1979, per la classe dirigent, que es mostra incapaç d’engrescar el país i no ha assolit ni tan sols la gestió de l’aeroport del Prat |
PEP MARTÃ? - Barcelona
Diumenge vinent acabarà un nou episodi del llarg serial d’aquesta legislatura estranya. La campanya del referèndum de l’Estatut ha avançat en un clima de surrealisme. El jutge ha impedit al Govern de la Generalitat de demanar que la gent anés a votar. Cada força polÃtica ha demanat als seus que votessin «sû o «no» perquè seria la manera de fer mal als seus adversaris. Hi ha catalanistes pel «sû i catalanistes pel «no», espanyolistes pel «sû i espanyolistes pel «no». Però, sobretot, hi ha molta, moltÃssima indiferència. La decisió d’Iberia de restringir al mà xim les seves operacions al Prat ha mostrat ben a la clara la fragilitat catalana pel que fa a les grans infraestructures.
• La gent guapa vota «sû. Un tret que sobta en aquesta campanya és la gran quantitat de noms de la gent guapa catalana que s’han decantat, gairebé sense excepcions, per un «sû contundent. Segurament arrossegats pel carisma de Rosa Cullell, directora general del Liceu i capdavantera de la plataforma «Estatut, jo sû, es poden veure els noms de Santiago Dexeus, l’empresà ria Adela Subirana, presidenta del Grup 7; Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Miró; Lola Mitjans, vicepresidenta del MACBA; Teresa Gimpera, Colita, Bernadetta Tagliablue, etc. Alts cà rrecs de les grans caixes catalanes i de les seves fundacions també s’han alineat amb el vot favorable. És el cas de NarcÃs Serra, president de Caixa Catalunya; d’Alex Susanna, president de la Fundació Caixa Catalunya, i de LluÃs Reverter, secretari general de la Fundació La Caixa.
• Crónicas marcianas, pel «sû. El periodista Xavier Sardà també diu que sà al nou Estatut. Ell i tota la seva famÃlia, amb la seva germana Rosa Maria Sardà , i els tres antics integrants del grup La Trinca, ara puixants empresaris de la productora Gestmusic. La presència de figures del teatre i de l’espectacle és molt gran a la plataforma “Estatut jo, sÃâ€?, amb l’actriu Mònica Randall, la cantant Marina Rossell, Jordi LP, Moncho, Leslie, Justo Molinero i Albert Monterde, director d’art de la revista Lecturas.
• L’espanyolització de la campanya. La polÃtica catalana ha mostrat durant la campanya pel referèndum el seu carà cter subsidiari de l’espanyola. D’una banda, les batusses entre el PSOE i el PP entorn del tema de la pau al PaÃs Basc i, de l’altra, l’obsessió dels socialistes a presentar el «no» com un èxit del PP ha generat una dinà mica esperpèntica. La campanya del PSC diu si fa no fa que s’hi ha de votar «sû perquè això consolidarà RodrÃguez Zapatero en la presidència del Govern, ara que intenta assolir la pau a Euskadi. Però una victòria de ZP el 18-J és una garantia per a Catalunya? Només la histèria del PP pot explicar les contradiccions que pateixen alguns sobiranistes. Però els mateixos que diuen, sense raó, que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, poden ara dubtar i decantar-se pel «sû? La histèria de la dreta espanyola és un argument de pes?
• El triomf del pujolisme. Un tret curiós de la campanya ha estat igualment el triomf argumental del pujolisme. Això s’ha reflectit en la frase d’una dona que apareix en un espot del PSC: «Más vale pájaro en mano que ciento volando» . És el peix al cove en versió castellana. El missatge ha estat repetit sense pietat aquests dies: o això o res. CiU ha jugat a fons a favor d’aquest text posat a referèndum. Però la coalició nacionalista ha de tenir molt clar que des del moment que fa una aposta pragmà tica pel «sû ja tindrà molt difÃcil amb vista al futur de recórrer al discurs victimista enfront Madrid. I mentre ZP sigui a la presidència del Govern, com podrà justificar una lÃnia de fermesa reivindicativa si ha pactat en el que ja s’anomena en els cercles sobiranistes com «els afusellaments de La Moncloa»?
Dos anys i mig després de la seva sortida de la presidència, Jordi Pujol no deu poder evitar un cert somriure en comprovar que no solament CiU, sinó molt especialment el PSC, recorre a la tà ctica del «peix al cove» per justificar la seva polÃtica, la mateixa que ha dut al marasme la polÃtica catalana durant dècades. El pujolisme governant va crear el mite d’un paÃs sempre vindicatiu enfront les pressions del Govern central. La posició de la cúpula convergent deixa al descobert molts anys de retòrica. Tot el soroll dels darrers mesos era per això? El cinisme d’alguns dirigents de CiU arriba al mà xim quan insinuen que el Prat el gestionarà la Generalitat... quan CiU torni a ser clau per fer majoria al Congrés.
• La fal·là cia constituent. Un observador de fora que aterrés ara a Catalunya no es creuria que el paÃs estigués immers en un procés constituent. Realment Catalunya té davant un referèndum sobre el seu futur? L’ensopiment de la campanya del referèndum, la migrada capacitat de mobilització dels partits i la pobresa espaordidora del discurs polÃtic haurien de despertar el que quedés del nervi patriòtic català .
Un element distorsionador de la campanya és el fet que coincideix amb una situació de provisionalitat polÃtica, amb un Govern en crisi, minoritari, liderat pel cap del partit que va quedar segon en representació parlamentà ria. A més, el president de la Generalitat ha d’afrontar aquest moment obertament qüestionat en el si del seu partit, amb un primer secretari del PSC, José Montilla, que es postula com a possible successor. Tot plegat sembla una mica massa per afrontar un debat serè sobre la Constitució catalana.
http://www.eltriangle.info/ct/Cos/EdicioPortada:QuartaNoticiaPortada#10858
Més informació al setmanari EL TRIANGLE. |
Mira també:
http://www.eltriangle.info/
http://www.eltriangle.info/
|
This work is in the public domain |
