Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anunci :: sense clasificar
La cassolada per "carregar-nos les piles" 18 juny de 2006 20:00H
per un català cansat d'esperar	14 jun 2006
Cansat d’esperar solucions? • Cansat que et prenguin el pèl? • Cansat de sentir-los xerrar i no fer res? La cassolada per "carregar-nos les piles" 18 juny de 2006 20:00H (concentració a plaça St. Jaume) Fàcil, ràpid i altament reconfortant • Fes amics • Miraculós • Antiestrés •
N'estic fart. Fins diumenge a la nit m'havia funcionat, no sense esforç, ignorar-los. Amb el diari, per exemple, les pàgines de política volaven, deixant de llegir titulars com: "El polític x diu que el polític y..." o " El polític x rectifica el que va dir sobre...". A la tele, el gran aliat és el comandament a distàcia. La reacció s'ha convertit en gairebé instintiva. Hi ha cares (no necessàriament del món de la política) que associo directament amb canviar de canal. El diumenge a la nit va ser diferent. Tot i que en Cuní és una d'aquelles cares, vaig esforçar-me a veure el debat, "una estona..." vaig pensar. Hi va contribuir el fet que hagués agafat en Cuní per casualitat, i que estava bastant receptiu. Estava a mitja presentació (cosa que vaig agrair) i en acabat, es va iniciar el teòric debat. Si no recordo malament, van començar fent una roda de presentació responent ja a una qüestió: "Ha valgut la pena tant d'enrenou?" o alguna cosa així. Amb un punt d'exigència i seguint la tònica de tots els mitjans de comunicació en Cuní els preguntava, una altra vegada, sobre ells mateixos. Allí ho teníen, servit amb safata de plata. I, com era d'esperar, va començar un espectacle d'acusacions, retrets i justificacions que plasmaven, de forma concentrada, la comèdia a que ens han sotmès durant mesos. Seguint la costum dels començaments de frase, deixava d'escoltar intervencions com: "Som aquí per discutir sobre els continguts de l'estatut, però abans..." i vaig aprofitar per anar fent altres coses. Així i tot, no vaig poder evitar posar-me de mala llet, i no el vaig acabar de sentir. Potser després algú més va dir alguna cosa interessant, però de l'estona que vaig veure, em vaig quedar amb un parell de coses. D'en Saura, dos paraules que diu que el nou estatut garanteix: eines participatives. L'altra, d'en Carod, quan va fer una observació, com de passada, que més o menys, deia això: "Que no ens passi com el 1978 en votar la constitució espanyola. Al país vasc hi va haber un considerable no i van aconseguir més autogovern i diferent tracte fiscal. A catalunya, hi va haver un ampli si i encara ho estem pagant amb un model de finançament insuficient." Tot i que no comparteixo molts punts de vista que defensa, estic d'acord amb ell. Els catalans sempre hem estat bons comerciants. Sense arriscar massa però, per no perdre-ho tot. Hi ha hagut moments, però en què hem sabut veure que s'ha d'arriscar tot per poder avançar: "qui no s'arrisca no pisca", diem. La qüestió, més enllà dels tòpics, és que ens agrada negociar i arribar a consensos. I encara que moltes vegades sigui per la "pela", ho veig com un símptoma de salut democràtica. Crec que hem de superar el simple no. Com també crec que hem de superar el sí, però això ja és personal. El que si crec Fermament que hem de superar és tota aquesta parafarnàlia política i mediàtica en la que estem atrapats. I això només ho podem aconseguir en la búsqueda de models més participatius i menys representatius. Cada vegada es fa més evident que els que, en teoria, els toca, no ens arreglaran res i que no val la pena esperar. El joc de la política tal com l'entenem avui està en temps de descompte. Cada dia m'aixeco i vaig a treballar i procuro fer bé la meva feina. Estic cansat de veure com uns individus que es posen els sous ells mateixos amb els nostres diners, no fan la seva feina (exepte algunes exepcions que suposo que el temps anirà posant al seu lloc). No sé quanta gent comparteix aquest sentiment d'estafa continuada, però hi ha fets que apunten a que veritablement, no som pocs i que estem a punt. Associacions diverses, casals, cooperatives, colectius que s'agrupen per raons diferents però segurament complementàries, mitjans de comunicació independents,... i una consciència i una tradició democràtica i participativa innegables. Va quedar palès als ulls del món en les manifestacions contra la Guerra d'Irak, en un moment de gran Trasvals amb altres assumptes relacionats amb un tal Aznar, que no cal recordar. I es que si pensem més enllà de l'estatut i del nostre melic català, la cosa empitjora. Arribat aquest punt només lamento que els polítics, entretinguts a satisfer el seu ego, hagin desaprofitat una bona oportunitat per fer del referèndum un veritable procés pArticipatiu, base de tota societat democràtica. Bé, ja n'hi haurà d'altres. Només hem d'estar alerta. I si realment, no som pocs, ho hem de saber per concentrar energies. Com ho han de saber els polítics. Però ja s’ha vist que només anant massivament a votar no guanyem res. Al marge de què votem, el manipularan al seu gust per proclamar-se tots vencedors. I al final, els grans perdedors som els ciutadants en general on, paradoxalment, també estan inclosos ells. Per això, el diumenge 18, si el temps acompanya i aprofitant que segurament aniré a votar (en blanc), m'emportaré una cassola i un cullerot i a les 20:00h, quan tanquin les urnes, me n'aniré a plaça catalunya a picar, suposo que amb alguns amics (si no, sempre em queda el balcó), a veure si algú més se n'ha assabentat i li han vingut ganes de descarregar tensions, amb l'esperança de conèixer més gent amb ganes de construir i no de destruir. La resta, vindrà sol (o no). CONEIXEM-NOS, ORGANITZEM-NOS, ACTUEM! un català cansat d’esperar PD: Ah, potser portem algunes birres, i si ens ho passem bé, potser hi tornem un altre dia.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more