Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme : altres temes
Rocío Jurásica ha mort la Tvé
per killTv	05 jun 2006
Resulta tan ensopida i tan previsible la cosa social (qui més qui menys aquí tothom espera els bàrbars, amb ganes o amb por), que les televisions només ens donen la llauna amb la mort de Rocío Jurásica, la cantant més admirada pels guardiasciviles i pels espanyols. De la mort de la pobra dona n'han fet un espectacle tronat, d’una morbositat fora de mida. Una cosa, per dir-ho clar, digna de guardia civils i manipuladors televisius. Era molta Ejpaña, la Sipionera; el símbol i el mite de la mushé-mushé, la cupletizta y er toreru. Ara ha arribat el moment de santificar-la i les televisions inicien el ritual del culte a la mort, el patètic viva la muerte de sempre. Als espanyols (i als bascos, que per si no us ho han dit són els pares dels espanyols), això de morir i matar és una cosa que els flipa de debò (o que com diuen ells “les pone�) – a Catalunya només ponen les gallines, per cert, gràcies a tots. Però no és que s’hagi mort i sant-s’ha-acabat. Què va, què va! Amb aquest enterrament comença la fase d’explotació intensiva del mite racial. La pobra Jurásica i la seva família friki ens amenaça amb un munt d’exclusives, de premsa rosa i de tele que també s’hi posa. La plaga de “vius� que viuran de la mamella (descomunal i reditícia) de la morta resulta més difícil de calcular que els grans de sorra del desert. Tota una maledicció bíblica ens caurà a sobre, sí senyor. La Jurásica volia ser la copla renovà, exponent una Ejpaña de qualité, de vestit amb farbalans d'un mal gust inevitable; massa "puesta" i amb aquell aire d'arbre de Nadal que tenen els pobres quan volen aparentar que son burgesos. Però la copla com a gènere musical no és un invent que es pugui renovar. La copla no és cosa de broma: ha vingut a ser gairebé l'àlbum recreatiu de sociologia hispànica des de 1914 a 1967. Tota la resta (a partir de Manolo Escobar, per entendre'ns) només ha resultat pur pastitx. El màxim que s'ha pogut fer en el gènere coplero ho va fer Doña Concha Piquer (valenciana) que sempre serà la maredeueta més preciosa i boniqueta/ que es venera en el altar. Les grans veus de la preguerra i dels anys de 1940, Doña Concha, com l'Emili Vendrell, com en Machín o com la immensa veu fadista d’Amalia Rodríguez, són l’original de moltes coses en la música popular de la Mediterrània. Però són camins que acabaren tancats en si mateixos, incapaços d'evolucionar perquè la seva Ejpaña falsament andalusa i realment madrilenya ja era tan tronada que ni ells no se la creien. Després de la copla, la sensibilitat popular s'ha expressat en un altre gènere, la rumba, seguint el camí que obria el gran Peret; però el món simbòlic de la copla havia passat avall amb el 600. Una sensibilitat d'arrel popular i macarra com la de rumberos tipus Jaros, Las Grecas a Madrid o Manzanita a Barcelona (rumberos i no coplistes) podia ser brutal, terrible i dramàtica de debò sense resultar cursi. Amb la rumba va entrar la problemàtica de la modernitat urbana i de suburbi (i la droga, és clar!) en la música popular. La Jurásica, en canvi, és bàsicament colorín per bona intenció que s'hi posi. Que Déu la tingui al seu si, però que no deixi entrar al cel ni els seus vestits de princesa per a guardies civils mostatxuts, ni el seu crepat per a espanyols post-franquistes. I que ens deslliuri de la maledicció bíblica dels que viuran de la morta. Amén.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more