Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anunci :: sense clasificar
La lluita per la transformació social i la qüestió nacional: 3 de juny, 17'30, Barcelona (amb Endavant, Corrent Roja, Espai Marx)
30 mai 2006
CRcartellxerradanac20306.jpg
LA LLUITA PER LA TRANSFORMACIÓ SOCIAL I LA QÜESTIÓ NACIONAL



Dissabte 3 de juny

a las 17:30 hores

al local de Co.bas

(c/ Mallorca, 96 Entresòl-A)



Intervindran:

- Joan Sebastià Colomer, d'Endavant


- Joan Tafalla, d'Espai Marx i Corrent Roja


- Felipe Alegría, de Corrent Roja i PRT-ER





correntroja ARROBA telefonica.net

www.corrienteroja.org

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La lluita per la transformació social i la qüestió nacional: 3 de juny, 17'30, Barcelona (amb Endavant, Corrent Roja, Espai Marx)
30 mai 2006
Endarrera...
Re: La lluita per la transformació social i la qüestió nacional: 3 de juny, 17'30, Barcelona (amb Endavant, Corrent Roja, Espai Marx)
30 mai 2006
Banderes espanyoles??????
Re: La lluita per la transformació social i la qüestió nacional: 3 de juny, 17'30, Barcelona (amb Endavant, Corrent Roja, Espai Marx)
31 mai 2006
no, republicanes.... iculte
Re: La lluita per la transformació social i la qüestió nacional: 3 de juny, 17'30, Barcelona (amb Endavant, Corrent Roja, Espai Marx)
31 mai 2006
a veure... republicanes espanyoles, de inculte res! La banereta és espanyola, de la república espanyola amb constitució i tot, la del 31.

Monàrquica o republicana... canya contra espanya!
Re: La lluita per la transformació social i la qüestió nacional: 3 de juny, 17'30, Barcelona (amb Endavant, Corrent Roja, Espai Marx)
31 mai 2006
vaa 3 sectas k san juntado
Re: La lluita per la transformació social i la qüestió nacional: 3 de juny, 17'30, Barcelona (amb Endavant, Corrent Roja, Espai Marx)
31 mai 2006
El fet de portar una bandera repubiclana va lligada a la lluita contra la monarquia,es a dir per destruïr l'Estat franquista reconvertit que ens subjuga a tots els pobles de l'Estat espanyol, pensem que si no cau la monarquia i l'Estat sera impossible l'autodeterminació ni per Catalunya, ni per Euskadi ni per ningú, senzillament perque per molt d'acord que hi estiguem tots els catalans per exemple vindra l'exercit espanyol i ens aixafara (ho diu la constitució monarquica). Per tant s'ha d'entendre la revindicació republicana com un pas més cap a les conquistes democratiques i la transformació social. Crec que tothom hi pot discutir sobre això, però el fet que a les manifestacions republicanes a madrid, on solen ser massives, les dues consignes de la manifestació siguin republica i autodeterminació dels pobles, i aquesta autodeterminació sigui entesa com el dret de qualsevol poble de constituir-se en federació o independitzar-se,com pots llegir a les declaracions de Corrent roja, s'ha de valorar encara que un tingui posicions mes nacionalistes.
Re: La lluita per la transformació social i la qüestió nacional: 3 de juny, 17'30, Barcelona (amb Endavant, Corrent Roja, Espai Marx)
31 mai 2006
Després de l'alto el foc d'ETA
Cap ilâ¢lusió en la negociació amb la monarquia

La declaració âdâalto el foc permanentâ? dâETA ha modificat el panorama al País Basc i a tot l'Estat. La declaració dâETA es feia a continuació i en perfecta coordinació amb l'aprovació pel Congrés de diputats de la Reforma del estatut català, en un procés pautat entre Govern i ETA. El Govern Zapatero s'apunta un triomf.
Es desvinculen les dues taules de negociació: la primera que té per finalitat la qüestió de les armes i de presos entre Govern i ETA. La segona amb totes les formacions polítiques del País Basc, amb l'objecte de definir una "solució definitiva", fórmula ambigua per a donar cabuda a totes les opinions. El Govern, amb l'excusa de ser prudent, vol un procés lent i llarg. Dóna de termini per a "verificar" la realitat de l'alto el foc fins a abans de l'estiu, llavors solâ¢licitarà al Congrés l'inici de les converses per setembre⦠i la voluntat de Zapatero és concloure aquest procés abans d'iniciar la segona taula .
Sâhan generat moltes ilâ¢lusions per a trobar un final al conflicte i el PSOE tracta de rendibilitzar-les en vots abans que arribin les més que probables decepcions de la segona etapa. En particular les eleccions generals i les autonòmiques basques que podrien canviar el panorama i acabar amb lâhegemonia del PNB. En aquesta situació i en clau electoral és el PNB qui veu la pinça dels acords entre Batasuna i PSOE com una amenaça directa que el desplaça del centre de l'escenari polític basc que avui domina, i reclama insistentment un major protagonisme en el procés.
No és la primera negociació d'aquest tipus: el 81, Martín Villa llavors ministre de l'Interior va negociar amb ETA-pm el desarmament a canvi dels presos. Encara que periodísticament el Govern va posar tot l'accent en el problema de la violència i les armes, no està aquí el veritable problema polític del règim. La transició monàrquica, entesa com el període d'estabilització de la Monarquia després de la mort de Franco, no ha pogut completar-se perquè la majoria del poble basc no va votar la constitució i un sector important ha rebutjat sistemàticament la legitimitat de les institucions monàrquiques. Contràriament els atemptats d'ETA, lluny de desestabilitzar el règim, han estat utilitzats per unificar sectors de masses entorn del règim, la Constitució, les institucions de l'Estat i la política de repressió a Euskadi. La clau no està doncs avui en les armes d'ETA sinó en el reconeixement i la integració de l'esquerra abertzale a les institucions. Aquest ha estat el procés general d'integració de molts moviments guerrillers.

Solució política al conflicte basc i lâEstatut català
Lâu d'abril 82.000 persones es manifestaven a Bilbao en la major manifestació de l'última dècada, sota el lema "Ãs temps de solució: Euskal Herria, decisió, acord", convocats pels 55 organitzacions polítiques, sindicals i socials basques, signants de lâAcord Democràtic de Base. A lâAberri Eguna la portaveu de l'Acord declarava que tot el procés ha d'establir-se sobre una "base democràtica: reconèixer a Euskal Herria i respectar el dret a decidir de la ciutadania basca". Aquests són els dos eixos que comparteixen la majoria absoluta de les forces polítiques i del poble basc. Fins i tot el propi PNB no present en l'Acord afirmava a través d'Ibarretxe que "qualsevol solució que en termes polítics es doni per a aquest país, vindrà de l'actualització i el desenvolupament dels drets històrics bascos i, per tant, del reconeixement que aquest poble té dret a decidir el seu propi futur en pau i en llibertat". Ezker Batua, a través del seu portaveu Mikel Arana, va advocar per assolir un acord entre tots els partits sobre el reconeixement del "dret a decidir", però "no com una reivindicació nacionalista, sinó com una demanda democràtica".
L'ombra de lâEstatut català lâacabat de negociar planejava sobre les intervencions de lâAberri Eguna, en tots els casos per a manifestar que el procés basc ha de ser diferent del català. Un parell d'exemples. José Elorrieta, secretari general dâELA, afirmava: "el primer que cal fer és debatre i fixar posició sobre la consulta autodeterminista, i no sobre la consulta de pura ratificació d'un text aprovat en Corts espanyoles com s'ha fet amb l'Estatut català". El secretari general dâEA, Unai Ziarreta, advertia: "aquí haurem d'entrar en el reconeixement del dret a decisió. No ens val l'esquema seguit a Catalunya".
Però encara ressonaven les paraules pronunciades a Barakaldo pel dirigent socialista Alfonso Guerra, president de la Comissió Constitucional, davant les Joventuts Socialistes, en les quals reia de com s'havien "cepillado" primer el Pla Ibarretxe i més tard l'Estatut català, dos textos "infumables" i mofant-se, va recomanar la lectura del text final de l'Estatut català que apareix publicat a la pàgina web del Congrés, en el qual, a petició seva, s'han escrit en negreta les novetats introduïdes en la comissió, i va afegir: "et poses a mirar així i veus negreta, negreta, negreta...".
Zapatero ha posat a Rubalcaba que portà les negociacions sobre la reforma estatutària catalana al capdavant d'interior per a dur el procés amb ETA. Des del principi el president del Govern ha afirmat que no hi ha res que es pugui negociar per fora de la Constitució, i ni el reconeixement de la nació basca amb el que comporta de sobirania, ni el dret d'autodeterminació hi caben dins d'ella. Aquesta és la realitat i la saben tots els protagonistes. Ãs ilâ¢lusori pensar que per a Euskadi les concessions de la Monarquia seran qualitativament diferents de les que sâhan permès a Catalunya. Reforma de lâEstatut de Catalunya i "solució" al conflicte basc són dues parts d'un mateix procés de readequació del marc autonòmic.

Irlanda i Palestina de referència.
Quan Herri Batasuna (HB) va iniciar l'exi-gència de "ne-gociació" fa ja més d'una dè-cada, va pren-dre com a referencia els dos processos que per aquell temps s'obrien: el dels acords del Divendres Sant d'Irlanda i el d'Oslo palestí. Les imatges de Jerry Adams dirigent del Sinn Fein i Arafat dirigent de la OLP, van figurar en els cartells de HB com a referents de negociacions. Fins i tot avui la referència d'Irlanda està viva i es presenta al reverend Alec Reid, mediador d'aquest conflicte, com protagonista especial d'entrevistes i actes en l'actual procés basc. En ambdós casos de negociacions de pau, els processos oberts van abrigar grans esperances entre les àmplies capes populars.
A Palestina els acords d'Oslo van liquidar la I Intifada per ordre de l'Autoritat Palestina en compliment dels acords, però cap dels compromisos d'Israel es van complir; es van seguir construint i ampliant les colònies en els territoris ocupats, la política de substitució de la mà d'obra palestina per altra de jueva procedent de diversos països, la repressió⦠fins que el poble palestí no va poder més i a la desesperada va reprendre la lluita contra l'ocupació a la II Intifada. Les últimes eleccions amb el triomf de Hamas suposen la ruptura del poble palestí amb el procés d'Oslo.
Però no és millor el balanç a Irlanda, amb unes institucions nordirlandeses suspeses sine die pel govern britànic, i en el qual els irlandesos han acceptat el marc de les institucions d'ocupació britàniques. Avui, uns anys després les ilâ¢lusions que van generar en els pobles irlandès i palestí sâesvaeixen i apareixen la manipulació que va fer el poder dominant d'elles.

El règim vol tancar la transició
Ãs per això que cal desconfiar de les afirmacions del Govern sobre les solucions democràtiques i negociades. Només cal veure com es donen els primers passos, mentre el Govern exigeix autenticar i verificar la disposició d'ETA a abandonar la violència, no cessa la violència de l'estat: prossegueix el macrojudici 18/98, la detenció de Otegui amb fiances astronòmiques, pròrroga de dos anys més d'ilâ¢legalització de Batasuna ordenada pel jutge Gran Marlaska⦠El Govern adverteix que no haurà de moment modificació de la Llei de Partits i que és prematur modificar la política penitenciària. Així doncs, el govern no perd el temps, colpeja tant com pot amb una mà mentre en l'altra aixeca el colom de la pau, tot per a arribar a la taula de negociació amb la major posició de força possible.
Per això entre les ilâ¢lusions d'avui i la crua realitat que espera la definitiva "solució política" la clau per al règim -que és qui determina els temps de negociació- és saber si en el transcurs d'aquest període és capaç de ficar a l'esquerra abertzale dins del marc institucional. Al Sinn Fein, la OLP, a Batasuna se'ls va exigir la condemna de la violència però també l'acceptació de la legitimitat del marc d'opressió, en un cas les institucions colonials britàniques, en l'altre l'existència de l'Estat d'Israel i aquí la Constitució i institucions de la Monarquía, és a dir, l'objectiu és tancar el que va quedar pendent de la transició: el no del poble basc a la Constitució.

Impulsar la mobilització

La declaració d'alt el foc permanent d'ETA és un pas positiu per ajudar a recompondre la relació entre treballadors i pobles de l'estat i quitació arguments a l'estat per a la repressió a Euskadi.
Cap confiança en el procés de negociació per a trobar la solució política. Aquesta que necessàriament passa per el reconeixement de Euskalherria com va néixer amb plena sobirania i el dret a l'autodeterminació nacional, no cap dintre de la Monarquia.
El camí cap a aquests drets passa per recompondre la més àmplia unitat com els treballadors i els pobles de l'estat, per a impulsar la mobilització contra l'estat monàrquic.
Ãs urgent engegar una taula en tot l'estat d'organitzacions polítiques, sindicals i socials en defensa del dret d'autodeterminació dels pobles contra la Constitució monàrquica.
El nostre programa passa per Repúbliques sobiranes a Euskadi, Catalunya o Galiza, amb el ple dret de autodeetrminación nacional i de defensar en aquest marc la més àmplia unitat entre iguals en una federació de repúbliques socialistes.

¿Qui té la iniciativa?

L'esquerra abertzale afirma que a l'actual procés s'ha arribat per la fortalesa del MLNV, els avanços en la construcció nacional i per lâafebliment de l'estat espanyol i el francès. Comprendre com i perquè s'arriba a la situació actual i qui té la paella pel mànec, és essencial per a determinar la correlació de forces i la dinàmica de la seva evolució. Nosaltres no compartim l'anàlisi de Batasuna, creiem que en aquestes tres dècades hi ha hagut una consolidació de l'estat centralista i un aïllament del moviment basc d'alliberament. Avui el règim té la iniciativa.
A la mort de Franco, la lluita pels drets nacionals i els dels treballadors eren un sol moviment que colpejava unit per enderrocar la dictadura. La gran traïció a aquest moviment va venir de la mà del PCE i el PSOE que amb CCOO i UGT van pactar la reforma i pervivència del franquisme coronat. A partir d'aquí van abandonar no només una alternativa obrera al capitalisme sinó també la lluita contra un estat que oprimia els pobles i nacions.
Però també és cert que des de la direcció abertzale aviat es va abandonar l'orientació d'unitat cap als treballadors i pobles de l'estat, i es va buscar una solució estrictament basca. A un costat van quedar experiències solidàries exemplars com amb la lluita de jornalers de Marinaleda que feien tremolar al règim. El moviment de masses estava relegat a un segon terme i l'estratègia militar era la prioritat. En la lògica militar els actors principals són els combatents, mentre que els treballadors i els pobles són mers actors secundaris. I en el pols febril per a fer insostenible la situació al règim van arribar els atemptats en barris obrers, com Hipercor a Barcelona o Vallecas a Madrid. D'un cop els ponts de solidaritat que fins aleshores existien van saltar fets miques, molts militants que donaven suport HB a la resta de l'estat van entrar en crisi. El règim aconseguia començar a aïllar la lluita del poble basc i el discurs antibasc va començar a guanyar sectors populars.
La direcció militar va advertir en la consolidació del règim que no era possible una victòria militar i de la plataforma CAS es va passar a la "Alternativa democràtica" i la política per una âsortida negociadaâ?. L'estratègia d'ETA va anar trobant cada vegada una major resposta en manifestacions massives després de cada atemptat, també a Euskadi. Ni somniant Aznar podia imaginar-se encapçalant una manifestació de masses als carrers de Bilbao, com es va donar amb la mort de Miguel Angel Blanco. El règim es creixia i augmentava l'escalada repressiva contra el poble basc amb enduriment de llei antiterrorista, amb la política penitenciària, amb la llei de partits... La resposta a aquests atemptats a les llibertats, com el tancament dâEgin o la ilâ¢legalització de Batasuna ja no tenien la mateixa dimensió que abans. L'ambient contra ETA propiciava que estats amb tradició dâacollida de refugiats polítics comencessin a lliurar i a la colâ¢laborar activament en la repressió. L'estructura militar d'ETA va rebre forts cops.
En aquest marc el PP va creure arribat el moment d'aixafar per la repressió no només al MLNV ("tot és ETA") sinó aprofitar per a recentralizar política i econòmicament l'estat. En la seva croada espanyolista va arribar a trencar els acords que Franco havia formalitzat el 39 amb la burgesia basca en els quals a canvi de va lliurar intacta la indústria pesada, el dictador respectaria la seva propietat. Aznar estava disposat a empresonar la taula del parlament, a encausar a Ibarretxe, a dur-se el BBVA a Madrid, Acebes va recordar el paper de l'exèrcit i Cuevas proposava dissoldre les institucions autonòmiques. Fins a la burgesia basca, que sempre va ser abans burgesia que basca, va reaccionar i Arzallus va radicalitzar el seu discurs perquè estava en joc no només el seu poder polític sinó també els seus negocis. Aznar va dur la repressió tan lluny com va poder, però va fracassar in creure que amb ella podia acabar amb el MLNV. El règim ha hagut de donar un pas enrere i va activar la carta del PSOE amb la negociació.
Sindicat