|
|
|
|
|
Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
|
|
per JUAN LUIS ZURITA RUIZ
Adreça: SANT BOI |
28 mai 2006
|
|
Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social� |
|
Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
Estimado/a quien seas:
Una de las cosas que más me repugna es el anonimato cobarde.
En la actualidad tengo 60 años y desde los 16 he militado dentro de la orientación anarcosindicalista y del movimiento autónomo. A los militantes que hemos hecho este recorrido, nos importa tres pepinos fritos las fronteras, sus estados y sus estatutos. También nos importan tres pepinos fritos el poder venga de donde venga.
Lo que si nos preocupa son las provocaciones tipo: (((“davant l'Estatu? No diu res CGT? O és que només parleu de les lleis d'à mbit de l'Estat que voleu destruir?�)), y nos preocupan por que sentimos y lamentamos que existan o puedan existir personas con la mente tan estrecha, el sectarismo tan degradante, la intencionalidad tan irracional y la mala leche provocada por una mala ideologización. Por tanto, esa nuestro preocupación se convierte en solidaridad a disposición de Anna y similares para reducir en lo posible la enfermedad del sectarismo, de la irracionalidad y de la cortedad mental. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
|
|
per Endavant |
28 mai 2006
|
"nos importa tres pepinos fritos las fronteras, sus estados y sus estatutos"
Trobo una falta de respecte aquest comentari que has fet. En primer lloc qui ets per dir que als militants que porten tants anys lluitant els importa "tres pepinos fritos" les fronteres, els estats i els estatuts? Això és un visió personal teva i que no s'escau amb una organització com la CGT que s'ha mostrat sensible i propera amb la qüestió nacional, i evidentment social, dels Països Catalans. Tampoc ets absolutament ningú per afirmar que els militants anarcosindicalistes els importa un be negre el esmentat abans. Ja que no és cert i la història ens ha demostrat en molts moment que els i les militants llibertàries com a persones amb uns ideals de justícia i llibertat han mostrat en nombroses ocasions la seva simpatía per l'alliberament dels pobles subjugats a estats imperials.
Per finalitzar, crec que el teu comentari és molt infantil per tenir 60 anys com dius. Per sort conenc de primera mà a molts camarades de la CGT i no pensen en absolut com tú.
Salut! |
|
Re: Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
|
|
per Endavant |
28 mai 2006
|
"nos importa tres pepinos fritos las fronteras, sus estados y sus estatutos"
Trobo una falta de respecte aquest comentari que has fet. En primer lloc qui ets per dir que als militants que porten tants anys lluitant els importa "tres pepinos fritos" les fronteres, els estats i els estatuts? Això és un visió personal teva i que no s'escau amb una organització com la CGT que s'ha mostrat sensible i propera amb la qüestió nacional, i evidentment social, dels Països Catalans. Tampoc ets absolutament ningú per afirmar que els militants anarcosindicalistes els importa un be negre el esmentat abans. Ja que no és cert i la història ens ha demostrat en molts moment que els i les militants llibertàries com a persones amb uns ideals de justícia i llibertat han mostrat en nombroses ocasions la seva simpatía per l'alliberament dels pobles subjugats a estats imperials.
Per finalitzar, crec que el teu comentari és molt infantil per tenir 60 anys com dius. Per sort conenc de primera mà a molts camarades de la CGT i no pensen en absolut com tú.
Salut! |
|
Re: Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
|
|
per 000 |
28 mai 2006
|
Desde mi punto de vista, la pregunta de Anna resulta inadecuada, no porque no pueda dirigirse a la CGT y reclamarle que posición tiene antes eeste referendum, sino porque el tema del que se habla en un principio es otro: la Reforma de la Seguridad Social.
Y esa cuestión queda de nuevo soslayada. Tapada. En este caso por una pregunta inoportuna que nos hace hablar de lo que no deberíamos estar hablando en este caso, el Estatut.
Por cierto, tema del que no se para de hablar, y concediendo que tiene su importancia (para unos más que para otros), su morbo, también coincidiréis que el mundo ni empieza ni acaba con él. Y que muchos tenemos otras preocupaciones y anhelos. |
|
Re: Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
|
|
per anarco |
28 mai 2006
|
|
els llibertaris estem per l'alliberament social, contra l 'explotació, l'alliberament nazional no es una prioritat a les nostres lluites, |
|
L'estat no és la pà tria (M.Bakunin)
|
|
per un anti-imperialisme llibertari |
28 mai 2006
|
"L'Estat no és la pàtria, és l'abstracció, la ficció metafísica, mística, política, jurídica de la pàtria. Les masses populars de tots els països estimen profundament la seva pàtria; però aquest és un amor real, natural. No es tracta d'una idea: es tracta d'un fet… És per això que em sento francament i constantment el patriota de totes les pàtries oprimides..."
(M. Bakunin, 1871). |
|
La CGT i la qüestió nacional.
|
|
per un anti-imperialisme llibertari |
28 mai 2006
|
I jornades sobre anarquisme i qüestió nacional
* presentació
* estracte de les conferències
* crònica dels debats
* solidaritat amb laura riera
* opinió
* agraïments
presentació
No és fà cil per un sindicat com la CGT obrir un debat sobre el tema nacional, car representa un esforç doble. Per una banda, el de trencar amb la dinà mica de la feina dià ria per obrir un espai de debat i, això, en els temps que corren sovint es presenta més difÃcil del que en un principi sembla. Realment són moltes les situacions que en la lluita sindical o en l’acció social requereixen de respostes rà pides que no es poden fer esperar i això dificulta en gran mesura obrir grans debats en profunditat. Malgrat tot, evitar aquest debat seria una forma de tancar els ulls a una realitat dels nostres temps que arreu del món i, com no, a Catalunya, se’ns presenta dià riament d’una o altra forma.
El segon gran esforç al que em referia és el de trencar prèviament amb tota una sèrie de prejudicis que al llarg dels anys s’han anat enquistat en el moviment llibertari. Molts/es anarquistes o lluitadors/es llibertaris/es confonen nacionalisme amb estatisme, llibertat de pobles amb opressió de persones. Això és més cert encara quan parlem de Catalunya o, en un sentit més ampli, dels Països Catalans. La legÃtima reivindicació de, per exemple, els indÃgenes americans a emprar la seva llengua, no serà aquà mai tan qüestionada com ho és el fet a expressar-se en català , ja sigui a nivell d’administració pública o bé en les assemblees de moltes organitzacions llibertà ries, en el que no deixa de ser una contradictòria connivència amb l’espanyolisme més ranci. Tanmateix tampoc hi ha ajudat gens la tergiversació espanyolista de la història per part de l’Estat, aixà com un desconeixement profund de les relacions històriques entre l’anarquisme i les idees d’alliberament nacional, tant per part de l’anarcosindicalisme com per part de l’independentisme revolucionari. Tot plegat ha perpetuat l’ambigüitat com a resposta de l’anarcosindicalisme català davant el tema nacional, ha atomitzat tot el moviment obrer d’alliberament nacional, i qui ha guanyat terreny ha estat el mal anomenat nacionalisme burgès, que no passa de mer regionalisme, el qual no content amb explotar i reprimir la classe obrera amb els seus valors clericals, s’ha fet seva la bandera del paÃs.
Volent entrar en tots aquest aspectes, l’11 de maig de l’any 2002 la CGT de Ponent vam tirar endavant unes jornades que sota el tÃtol “Anarquisme i qüestió nacionalâ€? intentaven assolir un triple objectiu: en primer lloc introduir el debat sobre la qüestió nacional en un sindicat que, moltes vegades superat per la seva pròpia dinà mica de treball, el deixa sovint al marge. En segon lloc recuperar una sèrie d’idees i personatges que, pertanyent a la tradició llibertà ria, comprenien i defensaven les llibertats dels pobles com quelcom d’inherent a la resta de llibertats personals i col•lectives, i, en tercer lloc, trencar aquell fals antagonisme entre anarquisme i nacionalisme que, sovint, ha alimentat molta demagògia i beneficiat a l’imperialisme, tant colonial com econòmic.
El programa de les jornades consistà en una sèrie de tres xerrades, una roda d’intervencions de les diferents federacions territorials de la CGT presents aixà com una taula rodona sobre el sindicalisme català al final de l’acte. Per tal de recollir totes les paraules expressades aquell dia i donar-lis el més ampli ressó possible, des de la CGT de Ponent hem cregut convenient editar aquest dossier que, esperem, d’alguna forma contribuirà a assolir els objectius que ens vam marcar.
Ruben Cobo
* 9.45 h: Presentació de les jornades.
* 10-11:30 h: La influència del bakunisme en els internacionalistes catalans. Emili Cortavitarte. Professor i membre de la federació d'ensenyament de la CGT de Catalunya.
* 11.30-12:00 h : Pausa-esmorzar.
* 12.00-13:30 h: Catalanisme i anarquisme: La CNT i el fet nacional català als anys trenta. Eulà lia Vega. Historiadora i professora de la UdL.
* 13:30-14:00h: Roda d’intervencions de les diferents federacions territorials.
14:00-16.00h: Dinar popular.
* 16:00-17:30 h: La Tramuntana:La construcció de l'anarquia en català . Jordi MartÃ. Filòleg i secretari de comunicació de la CGT de Catalunya.
* 17.30-18.00 h: Pausa-berenar.
* 18.00-20.00 h: Taula rodona Sindicalisme i alliberament nacional amb Carles Sastre, representant de la Confederació Sindical Catalana; Emili Cortavitarte; i Josep Maria Pi (CGT Terrassa). Moderà : Moisés Rial (CGT Bages).
* 20.00 h: Acte en solidaritat amb la Laura Riera i Clausura de les Jornades.
extracte de les conferències
1. La influència del bakuninisme en els internacionalistes catalans (Emili Cortavitarte):
La vida de Bakunin va anar lligada en tot moment a les seves inquietuds i al moment històric que visqué. Aquest fou “un revolucionari que de vegades escriviaâ€?, com el definà Cortavitarte, posant de relleu la milità ncia i el compromÃs de Bakunin per sobre de tot.
En primer lloc, és important situar a Bakunin per poder entendre certes inquietuds. Començant pels seus orÃgens, direm que Bakunin era un eslau en la Rússia dels tsars, de famÃlia aristocrà tica i que fou tinent a les files de l’exèrcit rus. Arran de la repressió russa sobre el poble polonès, deixà l’exèrcit en prendre consciència nacional com a eslau que pateix l’imperialisme rus i sorgeix en ell la inquietud envers l’alliberament dels pobles.
Ens els anys 40 Bakunin es dedicà a viatjar per tot Europa en plena època de les revolucions nacionalistes burgeses i escrivà “Crida als eslaus� (1948). L’obra planteja que la burgesia europea havia actuat de forma no revolucionà ria, i per tant la classe obrera i la pagesia se n’haurien de desvincular si volien emancipar-se com a classe i com a poble. Amb aquest plantejament contra l’interclassisme, Bakunin s’anticipà al seu temps, ja que en totes les revolucions fins a finals del XIX s’hi involucrà la burgesia.
A finals dels 40 entrà en controvèrsia amb Marx. Bakunin, com a eslau que vol la llibertat del seu poble, no podia estar d’acord amb la teoria de Marx que deia que les nacions petites havien d’agrair el pertà nyer a una entitat més gran, on poder-se beneficiar d’un més gran progrés. Envers aquesta controvèrsia, un marxista reconegut com Andreu Nin reconegué molts anys després que Bakunin tenia una visió més encertada respecte la qüestió nacional que no pas Marx.
Degut al seu activisme polÃtic per tot el centre d’Europa, i fruit de la lluita contra els tres grans imperis de l’època (el rus, l’austro-hongarès i el prussià ), fou detingut a Dresde i condemnat a mort per l’imperi germà . No se li arribà a aplicar la pena en ser reclamat per l’imperi austro-hongarès, qui al seu torn va condemnar-lo a la pena capital; de la que tornà a deslliurar-se’n en ser novament reclamat per un altre imperi, aquest cop el rus. A Rússia fou condemnat a cadena perpetua i deportat a Sibèria. Del perÃode en que Bakunin restà deportat, se’n coneix la carta que envià al Tsar. En ella fa una crÃtica de la seva polÃtica envers el poble alhora que demana clemència. Sobre això els historiadors n’han fet dues interpretacions, la que afirma que Bakunin pretenia sortir de la presó i la que defensa que és el pretext per fer arribar les seves crÃtiques carregades de cinisme i ironia. Finalment es fuga. Bakunin creua Sibèria, Amèrica del Nord i tornà a fer cap a Europa.
El 1968 fundà l’Aliança Internacional de la Democrà cia Socialista. Durant aquesta etapa Bakunin enllaçà el nacionalisme revolucionari antiestatista i no ètnic amb el moviment obrer i camperol. Aixà afirmà : “Cap revolució nacional o polÃtica no pot progressar si no va acompanyada d’una revolució social.â€? En aquest perÃode en el qual participa a la Comuna de Paris, i coincidint amb la guerra franco-prussiana publica la “Carta a un Francèsâ€? , on incita a les classes populars no sols a aixecar-se contra l’invasor alemany, sinó també contra l’Estat francès.
Posteriorment, i en el seu últim llibre “L’Estat i la Anarquia� criticà la teoria marxista de l’Estat i deixa clara la seva posició contraria a qualsevol paneslavisme.
L’idea dels primers internacionalistes catalans , en el temps de les societats obreres, és un internacionalisme d’ideal federal, aixà per exemple Alvarez Junco diu que en aquell temps els internacionalistes llibertaris anarquistes estaven en la millor posició per a defensar sense pactes ni entrebancs la independència de Catalunya, opcions que no tenien ni catalanistes ni republicans pels seus compromisos amb l’Estat.
Catalunya tenia unes condicions molt bones per a que entressin les primeres idees anarquistes internacionalistes i s’assumissin degut a l’existència d’organitzacions de treballadors i d’un poble oprimit per un altre Estat, en moltes de les revistes d’aquella època (Tramuntana etc.) ja es parla del dret dels pobles amb caracterÃstiques a ser lliures.
Com a conclusió de la xerrada es plantegen dues idees bà siques, la primera es que un element clau en l’historia de l’anarquisme com es Bakunin, es planteja amb claredat el nacionalisme revolucionari, antiestatista, no ètnic i internacionalista i la segona es que els primers llibertaris de Catalunya tenien sensibilitat nacionalista. Es pot dir, doncs, que dins del moviment llibertari existeixen persones profundament respectuoses amb els moviments nacionalistes i que existeix una tesis llibertà ria sobre els moviments nacionalistes.
Angel Molano
2.- L’anarquisme i el fet català als anys trenta (Eulà lia Vega):
Els anys 30 representen un moment cabal perquè s'han de posar a la prà ctica una sèrie d'idees i plantejaments que s'havien vingut gestant i discutint des del segle XIX, la primera Internacional, el naixement de la CNT l'any 1910 i durant anys posteriors.
Existeix una idea dins del moviment anarquista que provè del segle XIX que oposa al nacionalisme burgès l'internacionalisme de carà cter proletari, a la pà tria burgesa oposa la solidaritat del treball, i que associa nació a guerres, de les quals sempre en surten beneficiats els interessos dels burgesos.
A començaments del s. XX es dóna una identificació del catalanisme amb la Lliga Regionalista, i per tant, amb els interessos de la burgesia que crea també Solidaritat Catalana a la qual els treballadors hi oposen una altra organització de classe, Solidaritat Obrera, precursora de la CNT.
En el 1918, un cop ja creada la CNT, la Lliga impulsa una campanya autonomista en la qual la CNT adopta una postura d'indiferència i neutralitat, ja que defensa que l'objectiu regionalista significa col•laboració amb la patronal i que desvia al sindicat del seu vertader objectiu, la revolució social.
Posteriorment i ja en el moment de la guerra civil, la CNT es fa partÃcep d'aquesta defensa de l'autonomia reclamant una autonomia més amplia, fet que respon a que sobretot Catalunya era una de les zones de forta influència llibertà ria i aquesta autonomia dificultava la intromissió de les forces polÃtiques alienes en les accions de la CNT, i també en l'intent de fer servir el govern autònom de la Generalitat, on la CNT va tenir una forta influència, com a trampolà per a la participació en el govern d'Espanya.
No existeix una posició clara al respecte del catalanisme dins l'anarquisme i l'anarcosindicalisme d'aquella època, on hi podem trobar des de postures molt pròximes al catalanisme, altres de lerrouxistes, fins arribar a les postures clarament anticatalanistes, no arribant-se a poder treure conclusions de caire general envers aquest tema.
La CNT catalana aglutinà diferents sensibilitats, unes molt crÃtiques amb el nacionalisme i separatisme, com és el cas de la Federica Montseny o Garcia Oliver, i d'altres de més militants en l'ús del català en reunions i mÃtings, com el Salvador SeguÃ, el noi del sucre. Aquest és el representat més conegut, dins del món llibertari d'aquella època, en la defensa i la reivindicació del catalanisme popular davant del que ell anomenava fals catalanisme de la burgesia.
A part dels dirigents més reconeguts de l'anarquisme i anarcosindicalisme, và ren existir bastants oradors catalanoparlants com Ricard Fornells, mestre racionalista de Sabadell, Francesc Isgleas de Sant Feliu de Guixols o Sebastià Clara de la mateixa localitat. L'ús del català en l'expressió oral era tan freqüent que consta com, en algunes localitats com Igualada, en les reunions sindicals es mirava malament als castellanoparlants perquè s’els associava amb la policia.
En aquesta localitat (on militava el destacat catalanista Joan Ferrer) hi va haver una demanda constant d'òrgans de premsa en català , i es va arribar a sol•licitar
al Comité Regional de publicar el seu diari El Sembrador, que era bilingüe, només en català , petició que els hi fou denegada i de la qual Joan Ferrer es lamentà .
És també en aquests anys 30 on feu aparició la primera publicació de la CNT exclussivament en català , el Catalunya, que es publicà del febrer del 1937 fins al maig del 1938 i que tingué com a director, entre d'altres, Joan Peiró, de destacada sensibilitat en el tema nacional.
Com a conclusió destacar que es donen exaltacions de catalanitat de diversos militants de la CNT en aquests anys, però no es pot oblidar que, tot i que es feia una defensa del federalisme, al seu costat hi convivia una crÃtica al nacionalisme i al separatisme.
Pau Juvillà Ballester
3.- La Tramuntana, la construcció de l’anarquia en català . Una aproximació a Josep Llunas i Pujals (Jordi MartÃ):
Josep Llunas i Pujals (1852-1905) representa una forma de fer dins l’obrerisme, el catalanisme i l’anarquisme perfectament actual. Reusenc de naixença, emigra a Barcelona on aviat entra en els cercles progressistes de l’època, marcats per la diversitat de tendències i matisos ideològics, entre ells el catalanisme, i funda la revista d’expressió i crÃtica polÃtica La Tramuntana.
Situem-nos abans al catalanisme del XIX, que la Història oficial identifica amb la Renaixença, per comprendre dins quin altre catalanisme s’insereix Josep Llunas. Ens trobem en l’època en que l’aristocrà cia catalana, la mateixa que no havia dubtat en abandonar la llengua del paÃs en el perÃode anterior – la mal anomenada Decadència- necessita d’un Estat modern que els doti de les infraestructures bà siques sobre les que desenvolupar la seva activitat econòmica. Aquesta incipient burgesia aposta pel catalanisme com una via per pressionar a Madrid en defensa purament dels seus interessos de classe, de manera que el seu catalanisme -el que ha passat a la Història- no va més enllà d’un folklorisme amb reminiscències mitjevals.
La cultura popular catalana, en canvi, seguà intacta durant la Decadència; doncs el poble, a diferència dels aristòcrates, seguà parlant i produïnt textos literaris en català . La única cultura que entrà en decadència fou la cultura d’èlit i, en conseqüència, aquesta és la única que renaix .
Josep Llunas és un clar exponent de l’altra cultura catalana, la majorità ria, la del poble, que no ha merescut ser dins els llibres d’Història. Ell prosegueix la tradició cultural catalana del XIX, consistent en anar de poble en poble contant històries de personatges diversos, des de les més satÃriques fins les més escatològiques, conformant un ric folklore popular no recollit per Amades.
Josep Llunas s’aparta per tant del catalanisme burgès i es reclama a si mateix catalanista, anarquista, obrer i lliure pensador. És el catalanisme popular de Llunas un dels denominadors comuns en la majoria de lliurepensadors catalans que en aquella època es relacionen entre sà sense prejudicis ni sectarismes, com ara Fargas Pellicer, Anselmo Lorenzo o el mateix Llunas, tots ells actius en l’Acadèmia, una mena de centre cultural i de debat ideològic que hi havia a Barcelona, i que unia gent de totes les procedències polÃtiques possibles dins el progressisme (republicanes, anarquistes, etc). L’altre denominador comú dels cercles progressistes catalans del XIX és el seu anticlericalisme i Llunas ho posa clarament de manifest en els seus textos.
L’any 1881 crea La Tramuntana, una revista amb distribució a tot el Principat i part del PaÃs Valencià , que esdevè l’òrgan d’expressió no oficial del lliure pensament català . Hi escriuen, Ãntegrament en català , progressistes de totes les tendències sota la premisa bà sica de l’anticlericalisme. Llunas hi construeix un dels pensaments més coherents de l’anarquisme del XIX, essent dels primers teòrics sobre el col•lectivisme a nivell divulgatiu, i utilitzant l’humor més à cid com una eina de crÃtica a l’Esglèsia, l’Estat, l’Exèrcit i la burgesia. Aquestes connotacions humorÃstiques de La Tramuntana han servit als historiadors oficials per explicar-nos-la com una revista satÃrica i prou, quan és molt més que això.
A través de La Tramuntana, Josep Llunas posa de manifest un discurs polÃtic que uneix catalanisme i anarquisme, com a contrapartida al catalanisme renaixent: “El catalanisme de tots aquells catòlics, apostòlics i carlins no consisteix en res més que confessar i predicar odi als castellans, cosa tan insensata i tan fora de lloc avui que precisament se vol portar la fraternitat humana més enllà de tota nacionalitat, que aquests catalanistes i tots els que s’inspiren en tan petitesa de mires, ells voldrien més que la independència de Catalunya, fer esclaus als catalans, subjectant-los al jou ignomiós del clericalisme i d’una aristocrà cia estúpida i depravada.â€?
L’altra gran aportació de Josep Llunas és la seva defensa de la literatura obrerista com la forma que tindran els obrers catalans d’ocupar el lloc que els correspon. Desenvolupa la teoria que l’alta cultura ha de ser ocupada per intel•lectuals afins i a continuació per tothom, doncs per Llunas tothom està plenament capacitat per fer literatura. Ell reivindica que la cultura pertany a la majoria, al poble, i no es pot permetre que la burgesia dirigent posi tots els mitjans en recuperar una literatura medieval que no interessa a ningú.
I de la teoria a la prà ctica: quan s’organitzen els primers Jocs Florals al Centre de Cultura de Reus (la dreta il•lustrada), el propi Llunas hi vol participar amb una composició en prosa que finalment no és ni acceptada a concurs, per tractar-se d’un text en pro del col•lectivisme. No resignant-se, Llunas organitza el 1885 a Reus el I Certà men Socialista, uns jocs florals alternatius sobre temes que afecten la classe obrera. Es fan al Centre d’Amics de Reus i s’hi realitzen diferents actes, discursos polÃtics, lectures, i gairebé tothom qui hi participa en surt premiat, inclús Llunas amb la mateixa composició que havia estat rebutjada als Jocs Florals. Es va fer un II Certà men Socialista el 1887, consolidant Llunas la prà ctica de la seva teoria sobre l’ocupació obrera de la cultura com a eina d’emancipació social, idea que, de formular-se avui dia, suposaria una revolució dins el món cultural català .
Una altra mostra de la posada en escena del projecte social de Llunas la trobem en el cicle de xerrades que, junt a Anselmo Lorenzo, van proposar-se de realitzar a l’Ateneu Barcelonès de l’època, lloc de reunió de la burgesia intel•lectual. Ambdós van exposar-hi el seu discurs social, que passava, com no, per l’eliminació de l’Esglèsia, fet que va provocar un encès debat entre els assistents que acabà amb l’expulsió de Llunas i Lorenzo de l’Ateneu. La crònica d’aquests fets la publica Llunas a La Tramuntana sota el tÃtol de “A L’Ateneu dels Senyorsâ€? i ho exposa com l’exemple prà ctic del seu teorema social, explicant als seus lectors què fou amb la idea d’ocupar l’espai cultural que els pertanyia com a classe, que van anar al centre cultural burgès.
En definitiva el pensament de Josep Llunas uneix revolució, nació i organització social, i troba la manera de difondre el seu missatge a través d’una revista, que avui dia seria comparable al Triangle, com a revista polÃtica que utilitza l’humor, amb les particularitats derivades de l’època que visqué Llunas, on la força de l’Esglèsia es trobava més explicitada dins la societat, qüestió del tot palesa a la revista.
Esther Sancho
crònica dels debats
13.30 H.- RODA D’INTERVENCIONS DE LES FEDERACIONS TERRITORIALS DE CGT PRESENTS:
En la roda d’intervencions de les diferents federacions locals o comarcals que hi assistiren: F.L.Terrassa, F.C. Maresme, F.L.Manresa, F.I. Baix Camp-Priorat, F.L. Tarragona, i l’organitzadora F.I. Ponent.
En la roda d’intervencions els ponents descriviren la situació de les seves federacions territorials, tot donant resposta a les preguntes que es posaren sobre la taula:
* l’existència d’un debat intern sobre la qüestió nacional,
* l’existència d’algun tipus d’enfrontament entre companys/es sobre el tema en qüestió,
* la programació d’algun acte similar a les jornades
* i l’existència de col•laboració amb altres organitzacions alternatives sobre el tema.
Les respostes donades pels representans de les diferents federacions territorials pel que fa a la primera pregunta, l’existència o no d’un debat intern sobre la qüestió nacional, van coincidir en que no existex un debat formal com a organització, però sà es dóna de forma informal i espontà nia; alhora que es té clara la qüestió més cultural i de l’ús de la llengua. Aixà Terrassa explicà com el debat informal en la seva federació es centra no tant en cercar un posicionament de CGT envers el tema nacional, com sà en plantejar-se perquè el sindicat s’organitza dins l’à mbit de l’Estat espanyol i en cercar la manera de canviar això. Manresa al seu torn digué que tenen assumit el debat nacional de fa temps, sobretot el tema lingüÃstic, i que creuen necessari dur el debat a tota l’organització. Baix Camp – Priorat coincidà en afirmar la inexistència d’un debat formal en la seva federació, on existeixen sensibilitats nacionals espanyolistes, catalanistes, independentistes, que mai han intentat unificar, menys en el tema de la llengua que sà està assumida per tothom i a tots els nivells, tant a reunions, com a les accions sindicals i en els seus mitjans d’expressió. Tarragona exposa també una diversitat de percepcions sobre el tema nacional, a excepció d’allò referent a l’ús i reivindicació de la llengua, en que hi ha unanimitat. Maresme enceta la paraula dient que el context en que es planteja el debat, sobretot a Mataró, on la població immigrada de l’Estat espanyol és majorità ria, fa que existeixen serioses dificultats per dur a terme el debat amb normalitat, no essent aixà a la resta de localitats de la comarca, on sà que s’assumeix el tema.
Pel que fa als possibles enfrontaments es pot dir que són inexistens, ja que CGT de Catalunya aprovà uns acords en pro del dret a l’autodeterminació nacional; acords que, com tots a la casa, s’aproven de baix cap dalt i des de tots els territoris. En aquest sentit, cap de les federacions va manifestar l’existència de cap problemà tica al respecte.
En quant a la realització d’altres actes similars a les jornades, tots coincidiren que aquestes primeres jornades eren un model a seguir dins la CGT per potenciar el carà cter dialogant i per arribar a donar resposta a les preguntes que puguin sorgir en el si de la confederació.
Finalment, les diferents federacions també coincidiren en la necessitat de col•laboració amb diferents organitzacions de caire independentista revolucionari, ateneus llibertaris i altres col•lectius d’à mbit alternatiu, sempre amb un participació activa i amb un consens previ.
Aquestes intervencions ens demostren que la CGT Catalunya està en moviment continu i és una organització viva. Tots aquets debats que hem tingut i hem de tenir en el futur ens han de servir per crèixer cada dia més, amb un carà cter dialogant, sense oblidar qui som, sent més coherents amb nosaltres mateixos i solidaris amb les altres nacions.
Joan Ramon Barri
18.00 H.- TAULA RODONA SINDICALISME I ALLIBERAMENT NACIONAL:
Hi intervenen: Emili Cortavitarte (CGT d´Ensenyament), Carles Sastre (Intersindical-CSC), Josep Mº Pi (CGT Activitats Diverses CGT Terrassa).
Modera: Moisès Rial (CGT QuÃmiques Manresa)
S´inicia una roda entre els ponents, intervenint en primer lloc Carles Sastre abordant la qüestió nacional i l´anarquisme fent referència a qüestions concretes, des de la identificació d’un à mbit comú dels Països Catalans per qüestió natural, a una llengua i una cultura comunes. Fa referència a com la CNT de Toulouse actua en clau francesa com a marc de referència, o a d´altres latituds, a Euskadi, com afronten aquest tema gent com la CNT de Vitòria.
Entrant a referir-se a la CGT a Catalunya va indicar un seguit de pautes a superar, començant amb la pròpia web, cgt.es, definitori de la subordinació al marc espanyol, per part de la CGT de Catalunya, o com la pròpia confederació a nivell estatal, edités un cartell de l´1 de maig, amb el mapa d´Espanya. També es va referir a actuacions en l´acció sindical, com en el fons de pensions del BBVA, on tot i tenir un pes la CGT, va actuar al costat de CCOO i UGT, enlloc de donar suport a d´altres opcions sindicals en clau nacional com CIGA i ELA, o altres casos com a Gas Natural, amb CCOO, evidenciant que no hi ha una opció autònoma en l’actuació sindical. També va apuntar que en l´à mbit sindical, en el context de la Unió Europea, sindicalment es vol decidir, com en l´à mbit polÃtic, passar per Madrid o anar directament a Brussel•les . Va cloure la seva intervenció dient que anava encaminada a aportar elements per crear un debat posterior més viu.
A continuació, Emili Cortavitarte, fa una exposició pedagògica, on explica com la CGT, en congressos anteriors va apostar à mpliament per la qüestió nacional, tenint com a partida la ponència sobre autonomia i nacionalisme al congrés de 1985 -llavors CNT-, en què es va incidir en arrelar en el teixit social per aprofundir en l´à mbit nacional, aixà com en la referència al dret a l´exercici de l´autodeterminació.
En quant al congrés de 1992 a Lleida, que va veure la seva continuació en el Ple de Sallent, s´hi aprovà el reconeixement de la realitat juridico-politica de Catalunya, els seus valors col•lectius com a poble, el dret a la sobirania nacional, l´autogestió col•lectiva, la lliure federació de municipis, i l´emancipació dels pobles oprimits.
Va cloure la intervenció referint-se a la via confederal en què es troba inserida la CGT i els problemes que se’n deriven, com ara l’aplicació, en el darrer congrés, dels estatuts estatals enlloc dels propis de la CGT de Catalunya; aixà com la no creació de la secretaria catalana de relacions internacionals; afirmant que la CGT no ha resolt el model estatista. També va remarcar que estem en una època de globalització social i econòmica i el que això pot comportar per l´emancipació dels pobles.
Per cloure la roda de ponents, Josep Mº Pi ens recorda que la història serveix d´experiència, en referència al llegat històric de la CGT. Afirma que som una nació oprimida i que com a llibertà ries no creiem en els estats. Va fer esment que el fet d´internacionalitzar les lluites socials no ha de negar les lluites nacionals d´emancipació. Va recordar que sol ser més fà cil d´entendre els problemes de fora, en el context de l´emancipació nacional, que la nostra pròpia capacitat d´afrontar els reptes de casa.
Va cloure la seva intervenció afirmant que si hi ha algú a la CGT que posa impediments a la nostra nació, és gent que ja en té una altra o bé se sotmet a la imposició d’un estat.
Havent finalitzat les exposicions els ponents, s´obre un debat, on es parla dels reptes que li cal afrontar a la CGT de Catalunya i la necessitat d’un debat a nivell d´organització, plantejant-se qüestions com que la feina sindical del dia a dia es fa en el marc de l’empresa o de la federació local, i difÃcilment es pot dur a terme en clau de Països Catalans. Es planteja que el territori no té importà ncia per si mateix, que no cal caure en l´esquema del segle XIX, ja que a la nació no li cal territori, sinó que es nodreix d’afinitats, per pobles, per comarques, des de la lliure adhesió. Es fa referència a la necessitat d’equiparar els drets col•lectius al mateix nivell de protecció que els drets individuals. Es debat sobre la història comuna que tenim com a poble català i el seu futur, des d’una perspectiva de classe. També es fa esment a la defensa de l´autodeterminació dels pobles cap a la lliure federació. Es recorda l´opressió lingüÃstica de la llengua catalana al llarg de la història i el procés de recuperació, aixà com l´esforç necessari a fer dins la CGT a favor del català en el diferent material i cartells a editar i publicacions. Es recorda que els nostres estatuts i acords reconeixen la qüestió nacional, enfront la dependència envers la CGT estatal.
Es reivindica la recuperació de la secretaria catalana de relacions internacionals, la no aplicació dels estatus estatals per a la CGT de Catalunya, aixà com la llibertat de federar-se amb qui vulguem i creiem oportú. Es reivindica també la necessitat del desplegament d´un marc propi de relacions laborals de Catalunya.
Va haver-hi també intervencions obertament divergents, exposant com a exemple el cas de les empreses d’à mbit estatal, en que el sindicat s’hi organitza dins un marc també estatal per sumar esforços.
Finalment es recorda que el darrer congrés de la CGT a Manresa, es va aprovar per unanimitat la propera realització d’una Conferència Sindical de la CGT de Catalunya per debatre el tema del marc català de relacions laborals.
Moisés Rial
solidaritat amb laura riera
Els companys/es de la CGT de Terrassa ens van apropar a la situació de la nostra companya Laura, que segueix empresonada per l’Estat espanyol ara fa més d’un any, tenint com a única prova inculpatòria dels cà rrecs que se li imputen l’obtinguda sota tortura. Durant el seu internament penitenciari, ha estat traslladada de presó, sempre lluny de casa atenent a la polÃtica de dispersió il•legal de presos que practica el Govern, i se li han negat comunicacions i correspondència, en un intent de desmoralitzar la nostra companya i tota la gent que li donem suport. Laura, des d’aquestes lÃnies volem mostrar-te el nostre afecte i solidaritat. Et volem a casa ara!
CGT PONENT
Opinió
ANARQUISME. ALLIBERAMENT.
INTERRELACIÓ. PRODUCCIÓ NO ESCLAVISTA. IGUALTAT. LLIBERTAT.
Al segle XXI les relacions humanes s’establiran lliurement.
Cap persona nació o col•lectivitat no n’oprimirà cap altra.
Els vells models de relació creats a partir dels estats monà rquics o burgesos seran substituïts per federacions de pobles lliures.
Les associacions obreres es crearan per a defensar-se, per a organitzar la societat lliurement i no per a destruir cultures en nom d’una majoria lingüÃstica o humana.
Els anarquistes a catalunya no van poder aconseguir el seu somni al segle XX. La federació ibèrica.
La forma mes subtil d’acabar amb l’estat que els oprimia con a treballadors i com a col•lectivitat.
Confeccionem una llista d’idiomes per ordre de graduació ?.
Confeccionem una llista de nacions per ordre de superioritat ?.
O bé reconeixem el dret de totes les nacions a ser iguals, indiferentment de quina sigui la seva situació en la graella de sortida des de l’ordre capitalista existent.
Continuem jugant a lerrouxisme amb els obrers catalans enfrontat obrers amb obrers en nom d’una organització estatal i d’una cultura superior en nombre ?.
És l’anarquisme la negació del dret de l’altri en nom del propi dret ?.
Només són paraules. Paraules per a reflexionar. O bé reflexions amb que ens trobem sovint els treballadors dels països catalans quan se’ns nega el dret a l’auto organització a través de les nostres formes d’expressió i d’interrelació.
Quan se’ns imposa una cultura de comunicació, tot dient-nos que la nostra és opressiva i explotadora, que la fan servir els burgesos. Oblidant que l’altra, la fan servir els militars, els cacics, els escarcellers, els botxins i també, ves per on, els burgesos !.
Tant si definim l’anarquisme com l’anarco-sindicalisme, ens adonarem que ambdós propugnem la revolució social i la desaparició de l’estat.
La seva lluita no és només la consecució de millores salarials pels obrers, ans i principalment, la creació d’un nou ordre social que faci desaparèixer l’opressió en qualsevol de les formes en que es manifesta a la societat.
Els diferents models organitzatius de l’anarquisme han tingut sempre en compte els marcs estatals de relacions laborals, fossin o no marcs clarament definits en els seus nivells d’industrialització i à dhuc en el seu estadi de lluita de classes.
Aquests marc venien predefinits per dues imposicions estatistes:
1. La necessitat de la burgesia de disposar d’uns mercats propis amb la creació dels estats-nació i
2. La necessitat de les oligarquies dominants (encara residus feudals) de disposar d’unes colònies on reproduir-se com a classe.
És per això i per raons de solidaritat que l’anarquisme s’organitzà en un à mbit estatal. Quan la poca influència dels estats en l’à mbit de la cultura no posava en perill la cultura pròpia dels obrers, això no significava una agressió. Tot i això, més d’un cop, es produïren friccions entre aquells que es defenien “anarquistes espanyols� i els altres que només eren anarquistes. Com si per aquests darrers, el fet de ser anarquistes, fos una garantia alliberadora del jou de l’estat.
Si amb el triomf de l’anarquisme tots esperem l’aparició d’una nova societat lliure d’opressions, on les formes d’interrelació humana siguin la mà xima expressió del respecte per la llibertat d’altri. També volem d’aquest nou ordre social un respecte per totes les cultures i les formes d’expressió que aquestes generen.
Per això ens sorprèn que encara ara i sovint, des de el moviment anarquista, es vegi amb mals ulls que les diferent federacions s’organitzin i expressin a traves del seu estrat cultural propi i que en lloc d’afavorir un model organitzatiu natural i basat en un internacionalisme no estatista, es continuà organitzant-se en estructures hereves de les velles monarquies europees.
Els Països Catalans entesos com una cultura, unes formes d’expressió, d’interrelació humana i d’auto organització, formen un estrat natural. Que cal que sigui defensat pel moviment llibertari potenciant-lo a aconseguir el seu alliberament, humà i col•lectiu sense prejudicis que fiquin en entre dit la và lua revolucionaria dels treballadors catalans.
Salut i anarquia.
Xavier Barberà Chamorro
LLIBERTAT PER CADA PERSONA,
LLIBERTAT PER TOTHOM.
La posició davant la qüestió nacional es un tema que els llibertaris i llibertà ries passem sovint de puntetes, sense donar-li massa importà ncia. AixÃ, repetim una constant històrica: l’alliberament nacional és una qüestió menor, que obeeix als interessos de la burgesia o les classes dominants, i ens distreu de la la revolució social, el nostre objectiu final.
El món llibertari no ha arribat mai a un posicionament clar al respecte. Han existit opinions molt diverses i freqüentment enfrontades, que no han permès una presa de posicions.
Malgrat això, ha existit històricament un catalanisme popular contraposat al catalanisme burgés. A la CNT en tenim un exemple ben clar amb el Noi del Sucre, Salvador SeguÃ, aixà com amb d’altres companys com Francesc Isgleas o el mateix Peiró, que practicaven un catalanisme militant en l’ús de la llengua pròpia, en el sentiment de voluntà ria pertanença a una comunitat d’altres individus.
Vivim ara un perÃode clar de retrocès de les llibertats individuals i col•lectives, que ens remet a temps pretèrits, amb atacs sistemà tics contra la dissidència o l’actitud contestatà ria i amb la voluntat de crear una gran Espanya i d’homogeneitzar les cultures fins reduir-les a folkclore. El govern de l’Estat estigmatitza la diferència i la protesta i la situa fora de la llei o l’acusa de complicitat amb bandes armades.
Per aquesta raó, hem de tornar a debatre, a parlar i a escoltar sobre la qüestió nacional com una part més –i no excloent– de la nostra lluita per les llibertats individuals, però també de les col•lectives. Perquè ens hem de plantejar si volem la llibertat per a les nacions i quin tipus de organització defensem per a aquestes.
Estic convençut que hi ha un nacionalisme fora de l’estat, un nacionalisme basat en el lliure sentiment de pertenença a una comunitat d’individus sobirans. Crec en la lliure autoorganització, autogestió i autodeterminació dels pobles. I una nació democrà tica, igualità ria i permeable a altres cultures no pot defensar la llibertat i negar que existeixen aquests drets col•lectius.
Cal una federació de nacions, però de nacions lliures que pugin decidir amb qui, com i quan es volen federar. Cal que tinguem clar que la defensa de les llibertats individuals no té sentit si no defensem també les col•lectives, que la llibertat de un és també la llibertat de tothom.
Si som federalistes, autogestionaris/es i assamblearis/es, només ens cal aplicar el que pensem i defensem en tots els altres aspectes .
Pau Juvillà Ballester
ANARQUISME I QÜESTIÓ NACIONAL
Expliquen que en un viatge van coincidir un paleta i un fabricant del tèxtil de Terrassa. Un cop esgotat el tema del temps, van començar a parlar de les seves famÃlies. El fabricant explica a què es dedica, l’afició a l’art de la seva dona, la qual també fa obres benèfiques ( voluntariat en terminologia moderna), i en parlar del seu fill, literalment, li cau la bava: Toca tant bé el piano - diu- que un dia se li va apareixer la Verge Maria plorant de l’emoció. Quan és el torn del paleta. aquest explica que va d’obra en obra i que quan pot fa alguna “xapussaâ€? per arrodonir el sou, la dona fa feines per les cases i el fill treballa amb ell. Això sÃ, el fill toca tant bé la guitarra. que un dia se li va apareixer Déu i li va dir tot conmogut: Tu sà que tocas bien y no como el hijo del fabricante, el hijoputa hace llorar a mi madre…-. Aquest és un acudit basat en els tòpics. L’únic punt feble del qual és el de la coincidència dels dos personatges,doncs fa de mal imaginar. A part d’això es pot explicar amb més o menys grà cia i allargar-lo el que convingui. Quan parla el fabricant cal fer-ho en català , recordeu-ho si l’expliqueu.
El trec a relluïr perquè pot ser representatiu d’una manera bastant estesa de veure el món que ens envolta i concretament d’una manera d’entendre els fets nacionals i especialment el català .
El funcionament a base de tòpics, simplifica les coses, és agrait, pot semblar que funciona a distà ncia però grinyola si l’apliquem a les coses concretes. El passat mes d’abril la CGT va fer una resolució sobre Palestina on es parlava del suport a la causa del poble palestÃ, i el dret a la rebel•lió per a ser amos del seu propi futur en la seva pròpia terra. Més enllà de la lògica solidaritat i el forçat posicionament en el conflicte que estan vivint, cosa que no qüestiono en absolut ens podriem preguntar: Tenen la mateixa “causaâ€? Hamas i la OLP? I quina és aquesta? Ser “amos del propi futur en la seva pròpia terraâ€? és una expressió clarament en clau nacional i territorial i ja apurant-ho estatal. Aquesta lÃnea de discurs és traslladable a altres situacions o no?. Si apliquem la mateixa lògica a situacions més properes segurament generarem incomoditats, fruit de les diferentes sensibilitats polÃtiques que, en definitiva, es deuen a processos de socialització diferents, els quals a l’Europa Occidental, com a mÃnim, han tingut i tenen una component nacional ineludible. El que passa és que si això coincideix amb els corrents hegemònics no es percep com a nacional. Portant-ho a l’extrem, això és el que passa quan el PP retreu a altres partits que siguin nacionalistes. Ells, els del PP, no perceben que ho siguin, per ells és obvi que “totsâ€? hem de ser espanyols, el que passa és que alguns ens entossudim i no ho volem entendre. Allò darrer que descobreix el peix és l’existència de l’aigua.
La història de l’Estat Espanyol té una component de construcció d’estat-nació essencial imperial, i un dels problemes greus que això ens planteja és la seva transversalitat pel que fa a les classes socials. Ja sabem que, almenys a les nostres contrades, s’han anat constituint, històricament, entitats nacionals culturalment diferenciades, definides territorialment, amb consciència d’elles mateixes, amb idiomes desenvolupats, amb elements simbòlics definits, que han anat passant per diferentes formes de relació i definició polÃtica i tot això amb les tensions propies de les lluites de classe. La diferència entre el que seria la nació i el nacionalisme espanyol i la resta està en el seu carà cter expansionista, d’imposició, en la necessitat de identificar-lo de manera indefugible amb l’Estat i el seu à mbit territorial, amb la sobreestructura polÃtica. Clarament això obeeix als interessos de les seves classes dominants i a l’evolució de la burgesia.
El problema greu que se’ns planteja, com apuntava abans, és el de la transversalitat a altres classes socials, les quals acaben assumint el nacionalisme espanyol com a propi, com a normal i prà cticament invisible (allò del peix i l’aigua). Aquest és un problema que en els darrers temps, i curiosament en el procés de construcció de la unió europea, sembla incrementar-se de manera preocupant. Una certa discreció de l’espanyolisme que s’arrossegava des de la transició, potser per l’estigma del franquisme, està desapareixent a marxes forcades. Bà sicament, al meu entendre, per la coincidència de dos factors: per una banda la prà ctica inexistència del debat i reflexió polÃtica, qüestió per la qual, d’una manera o altra ens hem instalat en el polÃticament correcte .- i això és castrador- i a hores d’ara l’únic que compta, en termes generals, és el sumar vots deixant de banda tota pedagogia, es perd fins i tot la memòria històrica. L’altre factor és la importà ncia dels instruments de cohesió i de control social dels que es disposa. Antigament els instruments més importants eren els pròpiament repressius, l’exercit com a instrument d’adoctrinament, els aparells i funcions administratives (funcionariat, institucions, legislació…), l’ensenyament (cas clar a l’Estat Francés), les relacions econòmiques i laborals i en menor mesura l’esglèsia. A hores d’ara la utilització dels mitjans massius de comunicació, l’us intensiu dels elements simbòlics (des de la selecció de futbol a la Rosa de España, passant per la “casa realâ€?) han actuat com a multiplicador, al mateix temps que s’han incorporat factors nous com serien els associats als serveis públics, les prestacions diverses, infraestructures (fins i tot l’alta velocitat té nacionalitat) …Aquests són també elements de cohesió i de definició d’un espai geopolÃtic, i per tant la seva gestió i estructura no són casuals. Que no se’ns passi per alt!. I el que resulta més preocupant és que des de l’esquerra organitzada, d’alguna manera, es vagi assumint aquest canvi. És preocupant per exemple la portada del número 145 de “rojo y negroâ€?, jo hi veig dues banderes espanyoles monà rquiques, i no sóc l’únic, coherents amb el WWW.cgt.es. Potser tinc un problema d’hipersensibilitat, potser és un senyal dels nous temps.
Carles Sastre (CSC)
SINDICALISME I QÜESTIÓ NACIONAL
El sindicalisme revolucionari, l’anarcosindicalisme, ha d’interpretar-se com a moviment social que defensa les condicions de vida i de treball de les classes populars. Dintre de les condicions de vida han d’encabir-se les reivindicacions nacionals de ciutadans i pobles.
En l’actual situació hi ha una tendència enganyosa a creure’ns allò de la societat global. En realitat globals són les economies i les polÃtiques dels poderosos. I aquestes són profundament depredadores respecte de les condicions de vida i de treball de la resta dels humans, del medi ambient i dels sentiments d’arrelament a un territori, a una cultura,... i de la capacitat d’autogestionar-nos, d’autogovernar-nos com millor creiem.
No es tracta tampoc de constrenyir-nos, ni de cercar reivindicacions territorials ancestrals front una situació que no entenem o no volem. Cal reivindicar la diversitat del gènere humà , de les seves cultures, de les seves actituds per dirigir els seus destins,... des de l’internacionalisme dels que pensem que un món alternatiu, divers, plural i solidari és possible.
No és possible l’internacionalisme sense les persones concretes que són plurals, que parlen idiomes diferents i tenen utopies diverses. No hem de caure ni el parany de l’internacionalisme uniformador ni el nacionalisme ètnic i segregador.
La capacitat d’autodeterminació dels pobles, expressat per les persones, és un dret personal i col•lectiu bà sic, inalienable. Els sindicalistes revolucionaris ho hem de defensar sense pal•liatius, però amb la conseqüència que la seva reivindicació no ha de comportar l’establiment de noves estructures jerà rquiques i dominadores. Que l’autodeterminació ha de formar part d’un pla per fer d’un poble, d’una nació, un conjunt de persones lliures i sobiranes.
Emili Cortavitarte Carral
agraïments
Eulà lia Vega, historiadora i professora a la UdL.
Carles Sastre, membre de la Confederació Sindical Catalana
Companyes del restaurant Alhalal de Lleida
Rà dio Klara de València
I a la resta de persones no afiliades que sense prejudicis van atansar-se a les jornades per escoltar, expressar-se i debatre.
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL DE PONENT |
|
Contestando a Zurita i Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
|
|
per un anti-imperialisme llibertari |
28 mai 2006
|
Enllaç en PDF a les ponencies de la CGT sobre:
LA CGT DE CATALUNYA I LA QÜESTIÓ NACIONAL AL SEGLE XXI
http://www.cgt.es/cgtcatalunya/Documents/ponencies.pdf
Fragment de les ponències:
CGT O FEDERALISME LLIBERTARI EN L’ERA GLOBAL
Estic tant cert del que dic, que sense pecar
d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia
Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga
Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.
Salvador Seguí, Fragment del discurs a l’Ateneu de Madrid
I.- INTRODUCCIÓ. II.- EL FEDERALISME DINS EL MOVIMENT LLIBERTARI.
III.- L’ANTIESTATISME. IV.- EL FEDERALISME I EL MARC ESTATUTARI. V.-
FEDERALISME ESTATAL VERSUS LLUITA GLOBAL. VI.- CONCLUSIONS.
I.- Introducció:
Creiem que des de fa temps el moviment llibertari no ha prestat gaire atenció a una sèrie de conceptes com els de federalisme, confederalisme o nacionalisme caient massa vegades en uns tòpics que no afavoreixen el que precisament és característic de la CGT: el debat continu sobre les formes organitzatives i els continguts ideològics.
Creiem també, que massa sovint el moviment llibertari ha estat imbuït pel tòpic que identifica aquests conceptes com quelcom propi o inventat per la burgesia i les classes mitges reformistes, utilitzat a fi d’impedir les aliances
internacionalistes de la classe treballadora.
Sense menystenir aquesta versió – la manipulació interessada de la burgesia i la socialdemocràcia envers aquests conceptes - hi ha prou referències teòriques i pràctiques que avalen que el federalisme, el confederalisme i el nacionalisme no han de ser conceptes d’origen burgès. Ans al contrari, han estat i poden perfectament tornar a ser, d’origen i concepció popular, treballadora i llibertària.
Repassar el concepte de federalisme i confederalisme des de l’òptica llibertària i al mateix temps fer una proposta d’organització confederal que pugui ser assumida respectant totes les sensibilitats dins la CGT, serà la base principal en què es basarà aquesta ponència.
El federalisme és la base de l’organització propugnada pel socialisme llibertari i la base també del nostre sindicat, la CGT, tal i com es reflecteix en l’article primer dels nostres estatuts: “ La Confederació General del Treball de Catalunya és una associació de treballadors i treballadores que es defineix anarcosindicalista, i per tant: de classe, autònoma, autogestionària, federalista, internacionalista i llibertària�?.
El federalisme, doncs, és un dels pilars bàsics que defineixen la nostra
organització i la ideologia que la suporta. Entenem que aquest federalisme
implica a la pràctica la total independència dels ens com a pas previ per a
confederar-se, des de la lliure adhesió i la preservació d’aquesta
independència, mantenint les seves formes de funcionament i reglamentacions pròpies, sempre en coordinació amb la resta de la Confederació.
Cada ens autònom, i per tant lliure, ha de tenir totes les estructures pròpies que calguin excepte les que es posin en comú en el conjunt de la Confederació per fer-la més útil sense que això signifiqui la pèrdua de les llibertats per federar-se o desfederar-se amb la Confederació estatal o bé amb d’altres federacions.
Entenem, doncs, federalisme com el dret de lliure unió, entre col·lectius o
persones, per mutu acord i des de la base de la llibertat, com la conseqüència de l’autogestió individual.
II.- El Federalisme dins del moviment llibertari:
En les seves obres Bakunin ja postula el federalisme, que considera com una de les bases del sistema que defensà al llarg de la seva vida. Concretament, Bakunin comenta que “ el socialisme ha de tenir un caràcter federalista, una organització de baix cap dalt de les associacions de treballadors, tant industrials com agràries, científiques i literàries, primer en comuna, després en una federació de comunes, en regions, de regions en nacions i de nacions en una fraterna associació internacional.�? I afegeix “el dret de lliure unió, així com el dret de lliure secessió, són dels primers i més importants de tots els drets polítics; faltant aquests, una confederació seria solament una centralitat disfressada..�?.
Per la seva part, Peiró escrigué: “ El mateix passa amb la confederació regional, la personalitat de la qual és un reflex de la voluntat de les federacions locals, i igualment passa amb la Confederació nacional, que no és més que la mandatària de les confederacions regionals. Ens trobem doncs, davant d’un sistema de relacions d’activitats basat sobre les essències del federalisme més depurat, ja que segueix una trajectòria que va de baix a dalt i de la perifèria al centre�?.
Aquesta línia se segueix dins la mateixa CNT, on dels dictàmens extrets del Congrés del maig del 1936 a Saragossa se’n desprèn que l’individu, la comuna i la lliure federació són els pilars del comunisme llibertari, i l’any 1976 postula n un dels seus escrits que “ La CNT expressa categòricament el seu reconeixement de les ètnies, dels pobles, perquè tant el món com la societat revelen diversitat i diferenciació: aquest reconeixement va portar a Proudhon a manifestar el federalisme. Però la diversitat no cal que es quedi tancada en ella mateixa, sinó que ha de potenciar-se i manifestar-se en el pacte lliure amb d’altres diversitats o varietats per a conviure totes harmònicament. Per això existeix la Federació.�?
Aquests són, tan sols, alguns exemples sobre el concepte de federalisme 2
elaborats per importants teòrics de referència, però no caldria buscar massa per trobar-ne molts més.
III.- L’antiestatisme:
Una part de l’ideari llibertari és també la lluita contra l’Estat com a mitjà
d’organització, entenent l’Estat com un ens que ens oprimeix i dificulta l’assoliment de l’emancipació social i la lliure igualtat entre les persones.
Històricament la CNT s’ha manifestat antiestatista, així en el primer Congrés de treballadors/es celebrat a Espanya l’any 1870, es postulà la transformació de la societat al marge de l’Estat polític i dels parlaments -derivats uns i altres dels modes de la burgesia- i es va advocar per la lliure reorganització social, sobre la base del treball lliure organitzat de baix cap dalt, per mitjà de la lliure federació de lliures associacions obreres i camperoles. Aquesta formulació econòmica representava la reorganització política amb la suplantació de l’Estat per la lliure federació de comunes i municipis lliures.
Som per tant antiestatistes, és per això que es fa difícil entendre perquè els diferents models organitzatius de l’anarquisme han tingut sempre en compte els marcs estatals de relacions laborals, fossin o no marcs clarament definits en els seus nivells d’industrialització i àdhuc en el seu estadi de lluita de classes.
Aquests marcs venien predefinits per dues imposicions estatistes, la necessitat de la burgesia de disposar d’uns mercats propis amb la creació d’estats-nacions i la necessitat de les oligarquies dominants (encara residus feudals) de disposar d’unes colònies on reproduir-se com a classe.
En el context del segle XX, aquesta federació seguint un model d’Estat, es
podria explicar com una eina merament pràctica de defensar unes treballadores i treballadors dins d’un mateix àmbit laboral. Però avui, als inicis del segle XXI, l’estatisme i el capital són perfectes aliats, i sota una Unió Europea que actua com un supraestat cada cop més fort i amb un capitalisme globalitzat, aquesta federació a nivell estatal perdria el seu sentit més original i només seguiria, de facto, reconeixent un Estat contra el que diem lluitar i que suposa una agressió cultural i lingüística
IV.- El federalisme i el nostre marc estatutari:
Els estatuts de la CGT de Catalunya són clars en el sentit que aquests són
l’última instància (article 3, article 48è, disposicions addicionals i disposicions finals) i són els que regeixen el funcionament orgànic del nostre sindicat. Aquest fet no admet discussió, i més tenint en compte que la CGT es diu federal i resta confederada amb altres ens del que es coneix com l’Estat espanyol.
Tot i això, ens trobem amb una CGT federada seguint l’estructura de l’Estat sota el qual es troba, amb uns poders com a federació de tipus autonòmic. Una federació que no és del tot lliure quan no pot establir contactes amb d’altres ens afins i federar-s’hi independentment de la federació amb la CGT Estatal, una CGT que posa en dubte la validesa dels seus propis estatuts envers els de la Confederació.
V.- Federalisme estatal versus lluita global:
És obvi que, de la mateixa manera que ho continuava sent fa 70 anys, la
federació amb d’altres ens que s’adscriuen a l’Estat Espanyol representa una eina útil de coordinació en tant en quant moltes de les legislacions laborals i de mesures socials (privatitzacions, expedients de regulació,..) ens són comunes. És doncs convenient aquesta federació en nom de l’eficàcia en la lluita.
No és menys cert, però, que tal i com s’ha comentat anteriorment, la Unió
Europea i el poder transnacional provoca que cada cop més aquestes polítiques s’harmonitzin i per tant la lluita ha de ser global. Per això creiem convenient que la CGT de Catalunya continuï confederada amb les altres federacions territorials de la CGT a l’Estat Espanyol, però que alhora es pugui federar lliurement i com a ens propi, si així és el cas, amb d’altres organitzacions sindicals d’arreu, seguint únicament les decisions sobiranes emanades de les seves assemblees.
VI.- Conclusions:
Tot ens, sindicat o federació anarcosindicalista té autonomia pròpia i, com a primera conseqüència, té el dret inalienable de federar-se, confederar-se o desfederar-se lliurement, amb les úniques limitacions que les imposades per l’autonomia de la voluntat de la seva pròpia afiliació i per un compromís amb un ideari de lluita social.
Per tant, La possibilitat de federar-se, confederar-se o desfederar-se lliurement que tenim la CGT de Catalunya és conseqüència directa del nostre status d’ens lliure confederat, que ens ha de dur a seguir únicament els dictats de les nostres afiliades i afiliats, sota criteris d’enfortiment de la lluita i el suport mutu. Allí on es presenti la necessitat o l’oportunitat de federar-se amb altres ens, en pro d’assolir les nostres reivindicacions, cal fer-ho, sense necessitat de modificar estatuts.
De la mateixa manera, si acceptem que l’exercici del federalisme ha de ser completament lliure, també qualsevol ens –i entre ells la CGT de Catalunya- ha de poder relacionar-se amb d’altres organitzacions d’arreu del món sense que aquestes relacions hagin de ser autoritzades, supervisades o canalitzades per un altre ens. Per tant, si les nostres assemblees decideixen la necessitat d’una secretaria de relacions internacionals per poder parlar sense intermediaris amb d’altres organitzacions d’arreu del món, o si es decideix directament mantenir aquestes relacions, cal complir els mandats d’aquestes.
Amb aquesta ponència no es demana un trencament del lliure acord que ens uneix amb els companys de Madrid, Andalusia o Astúries, per exemple, sinó que reivindiquem la capacitat i la independència de la CGT Catalana de relacionar-se o inclús federar-se lliurement amb d’altres organitzacions afins d’arreu del món sense haver de passar per la CGT Estatal.
Analitzant ara les dues limitacions a la lliure federació (i a les relacions amb d’altres ens) -l’autonomia de la voluntat de l’afiliació i el nostre ideari de lluita social-, trobem en primer lloc que, fruit precisament de l’autonomia de la voluntat de la nostra afiliació, existeix una reglamentació pròpia –els estatuts de CGT de Catalunya- que cal respectar sempre mentre segueixin vigents i que no poden ser substituïts per estatuts ni reglaments aliens, siguin d’altres ens, sindicats o de la confederació estatal. No és lícit ni molt menys legítim que es vulgui donar una supletorietat als nostres estatuts que no tenen. És imprescindible deixar clar que els nostres estatuts, votats per la nostra afiliació són sobirans i són la nostra única i darrera instància a la que remetren’s per al nostre funcionament.
I en segon lloc, pel que fa al compromís amb un ideari llibertari de lluita social com a segona limitació a l’exercici del lliure federalisme, La nostra Federació de Catalunya ha tingut i té sempre en compte com un dels nostres principis bàsics l’internacionalisme i el suport mutu amb qualsevol ens, companys i companyes amb els qui compartim la lluita, entenent que la solidaritat és un principi bàsic que només es pot exercir des de la llibertat individual i en aquest cas col·lectiva.
Així doncs i parafrasejant un dels acords del Congrés Constitutiu de la
Confederació Nacional del Treball “ els governants que atropellin per mitjà de la força armada a algun dels germans federats, es trobaran, no amb llàgrimes, sinó amb l’actuació resolta d’aquesta federació...�?
O com digué Salvador Seguí, “ de poc ens serviria que aquesta força immensa, que se sosté per la tenacitat i la convicció del proletariat català, quedés tancada solament en els murs d’allò que se’n diu o anomena Catalunya; per això tenim necessitat de posar-nos amb comunicació amb tots els obrers espanyols, i tenim necessitat de posar-nos amb comunicació amb tots els de fora d’Espanya�?.
Per tot això, Reclamem que la CGT de Catalunya pugui decidir des de la
llibertat i la independència la seva federació o confederació amb els ens que consideri convenients, i això només es pot fer amb un respecte total a
l’autonomia de la voluntat de la nostra afiliació: aplicant els nostres estatuts com a únics, amb una secretaria de relacions internacionals pròpia i el que és més important, creient-nos-ho nosaltres mateixos, deixant a banda estructures estatals que, a més, ens oprimeixen com a nació, sense que això signifiqui deixar d’exercir la nostra solidaritat internacionalista.
VII.- Acords:
1er.- Que la CGT de Catalunya decideixi, des de la llibertat i la independència, la seva federació o confederació amb els ens que consideri convenients en el moment que consideri oportú, sempre sota criteris d’enfortiment de la lluita i el suport mutu.
2on.- Respecte total a l’autonomia de la voluntat de la nostra afiliació: aplicació dels nostres estatuts com a únics i darrera instància de la CGT de Catalunya.
3er.- Creació de secretaria de relacions internacionals pròpia si així ho 5
decideixen les assamblees de cada federació, que permeti normalitzar les
relacions que ja es tenen des de la nostra federació de Catalunya amb ens
d’arreu del món, sense intermediació ni tamís de cap tipus.
4art.- La CGT de Catalunya rebutjarà totes les formes d’estatisme que
oprimeixin pobles, nacions o col·lectius i, en especial, lluitarà contra les
agressions a les classes populars catalanes provinents de l’espanyolisme i el constitucionalisme autonòmic que encorseta voluntats, pobles i persones.
5è.- La CGT de Catalunya es declara internacionalista i solidària amb tots els pobles del món i, per això, ofereix el seu suport mutu als ens, sindicats i federacions de la CGT existents dins la península ibèrica, independentment que hi resti confederada o no.
Pau Juvillà (AD Baix-Camp Priorat)
Esther Sancho (AD Lleida)
Ricard Vilaregut (Únic Girona)
Xavier Barberà (AD Lleida) |
|
Re: Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
|
|
per (A) |
29 mai 2006
|
Quin cacau de plantejaments.. serà perquè molts que firmen les ponencies son nacionalistes i/o marxistes abans que anarcosindicalistes¿?
Per mi que la CGT continui amb la seva linia reformista, marxista i nacionalista, a veure si deixa de manipular la historia i la realitat sobre el què era i és la CNT, anarcosindicalista, defensora de l'acció directa i el comunisme llibertari. |
|
Re: Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
|
|
per RÃ tzia |
29 mai 2006
|
Senyor/a (A):
M'agradaria saber qui dels que firma les ponències es nacionalista/marxista abans que anarcosindicalista? els deus conèixer a tots/es? Ah! es veritat no m'en recordava que a tu et va deixar encarregat San Durruti de posar les etiquetes i els graus!
Per cert, potser que et miris el contingut enlloc dels noms. Quan el dit senyala a la lluna l'imbècil mira el dit! |
|
Re: Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
|
|
per tanquils |
29 mai 2006
|
|
que l´estat espanyol ens colarà la reforma laboral, fiscal i l´estatut, l´enviament de tropes a Afganistan i el que convingui. O es que encara no us heu enterat que el PSOE és neoliberal? |
|
Re: Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
|
|
per Jordi Martà Font, rà pid |
29 mai 2006
|
|
Jo sóc un dels que signa les ponències i em fa gràcia el que diu (A). Moa gràcia. Les etiquetes, a la roba. A on és el nacionalisme i a on és la manipulació? En quin paràgraf? En quina línia? L'anaquisme (i l'anarcosindicalisme també) per sort, no ha estat gairebé mai una secta i al seu si s'hi han desenvolupat pensaments diversos i molts cops oposats. En som fills i fille si alguns no ens n'avergonyim. O els plantejaments de la CNT no han estat nacionalistes? (obro un debat que no podré continuar però demanaria a qui li plagués que el fes públic). hehehe Endavant les atxes! |
|
Re: Contestando a Anna en su comentario realizado a “CGT davant la reforma de la Seguretat Social�
|
|
per auruba |
29 mai 2006
|
|
Un grup que es diu Confedercio Nacional, es sens dubte partidari d´un nacionalisme. El nacionalisme de l´estat-nació o el nacionalisme del poble-nació. Catalunya es una nacio sense estat, i oprimits per molts estats! |
|
|
