Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Reflexions al voltant de l'ase catalá
24 mai 2006
Reflexions en veu alta d'un patriota catalá
Avui estava una mica deprimit. Malgrat que els negocis funcionen prou bé. Enguany hem guanyat més diners que mai amb el pare. Tenim una inmobiliària i una empresa de construcció. Hem aixecat molts edificis a Lloret i a Salou per aquests guiris de merda que venen a torrarse al sol i a beure com esponges. Ens els paguen a preu d'or i a vegades al negre. Com que tinc uns cosins a l'ajuntament, ens criden abans que ningú per adjudicar les recalificacions. La ma d'obra – paquis, negres, moros i sudacas- cada cop ens surten millor de preu: treballen més per menys diners. Sembla com si tinguessin por d'esser acomiadats si es queixen.
A més la meva dona treballa a la generalitat, mitjançant unes oposicions que ens varen arreglar els de convergència i unió. Només ens varen assabentar els intims i li van passar una cópia de l'examen abans d'entrar a la sala. Treu un bón sou, però a més té patrocinadors especials per arrodonir-ho. Li donen un tres per cent del volum de les adjudicacions. Es clar que després haura de partir-s'ho amb la gent del partit. I aquest fill de puta del Vendrell, que és el nou conseller de la presidència, li fa una 'mossegadeta' al sou cada més. Però ens en sortir força bé.
La nena, per exemple, la tenim col.locada a la universitat, al departament de llengua catalana. Ha fet la tesi i ara la ténen de cap d'estudis al claustre i rep moltes beques i subvencions per difondre la llengua arréu del món. Un dia és a Mexic, lendemá s'ens va Itália, després al Estats Units. El nen petit també viatja molt. Es cap de producció a TV3 i es passa el dia amunt i avall sense fotre res, però es treu un sou collonut, el tiu. I això que semblava tonto. El nano gran si que es llest. El varem colocar al Caprabo de cap de vendes i ara ja és director general.
Però avui estic una mica deprimit... Malgrat que li he guanyat amb dos cops al director comercial: es que cada tarda ens fem uns foradets aquì al Golf de Sitges. Deu esser el temps. Hem poso negitós i tinc ganes de follar. Però de follar de debó. No amb la dona, que és un remei contra la luxùria. Sembla una calculadora amb potes. « No tinc d'això. Qué m'has comprat avui? »
Hem sembla que m'en aniré amb el Porsche Cayenne a fer una volteta fins al Riviera de Castelldefels, que allá ténen unes meuques mulates precioses i unes russes que et mores...
Per cert, que heu vist la enganxina de l'ase catalá que hi he possat al cotxe? Deu esser aixó.
Ara ja sé el que hem passa:
Estic deprimit perque soc un catalá sense estat. Perque soc ciutadá d'una nació oprimida.
Mira també:
http://www.sindominio.org
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/258071/index.php

Comentaris

Re: Reflexions al voltant de l'autodeterminació catalá
24 mai 2006

Estabilitat

L'any 1991 les repúbliques bàltiques es van proclamar independents de la Unió Soviètica. Jacques Delors va reaccionar cridant els presidents respectius i amenaçant-los que mai de la vida no entrarien a la Unió Europea, perquè el seu gest posava en perill l'estabilitat de la zona.

Ahir Espanya va 'donar la benvinguda' al nou estat de Montenegro, alhora que la Unió Europa es posava a negociar-hi. Tot és aprendre'n. Europa va fer el ridícul l'any 1991 i ara no vol tornar-hi. Ha après que les fronteres es desfan tan fàcilment com es fan i que l'estabilitat no pot anar contra la llibertat.

Recorde perfectament l'escena. Jo era al palau del parlament de Vílnius, entrevistant el president de la cambra, quan aquest va rebre una telefonada i la cara se li li va trasmudar. Va penjar, blanc com la cera, i es va deixar caure a la cadira on seia. Jo no sabia què fer.

Els paracaigudistes russos eren a pocs metres de l'edifici i vaig pensar que li anunciaven un atac imminent o alguna cosa així.

Quan es va refer em va explicar que la Unió Europea amenaçava Lituània de no reconèixer-li la independència tot just proclamada perquè posava en perill l'estabilitat de la Unió Soviètica. Quan es va alçar de la cadira (jo no sabia ben bé què dir) va acostar-se a un gran mapamundi de National Geographic penjat a la paret.

Al mapa, Lituània hi apareixia marcada amb un color propi, amb una nota que aclaria: 'El govern dels Estats Units no reconeix l'annexió forçosa de les repúbliques bàltiques a la Unió Soviètica.' El text, jo ja el coneixia. M'havia cridat molt l'atenció que sempre apareguera a tots els mapes americans. Però encara havia de venir una sotragada més grossa.

Des del final de la Segona Guerra Mundial els americans havien sostingut una fantasmagòrica 'ambaixada' de Lituània a Washington i unes setmanes després es disposaven a tancar-la amb el mateix argument: no convenia irritar l'URSS. A pocs metres del parlament hi havia un parc, on unes grues treballaven per retirar una estàtua de Lenin.

Quan vaig ser-hi al davant em ressonà la pregunta que m'havia fet el president del parlament lituà: 'Com s'explica que ens diguen que no hem de ser lliures per donar tranquil·litat a qui sempre ha estat el seu gran enemic?'

Ara aquell home és eurodiputat i seu a la cambra de Brussel·les barrejat amb conservadors de tot Europa. Lituània, evidentment, no sols va independitzar-se, sinó que va entrar a la Unió Europea.

Algú de la diplomàcia europea, en algun racó del sempre intrigant Berlaymont, devia aprendre la lliçó: les fronteres es mouen i n'apareixen de noves, sense que l'estabilitat tinga res a veure-hi, necessàriament... Reconec que en aquells anys una cosa tan simple i evident era difícil de creure perquè la guerra freda s'havia basat en la idea que, si una bota militar travessava una frontera europea equivocada, podia portar, ni més ni menys, un holocaust nuclear.

Des d'aleshores han passat molts anys i moltes coses. Han aparegut moltes noves fronteres, alhora que dins la Unió Europea se'n desfeien també moltes, sense que foren coses contradictòries. Que la Unió Europea siga refractària a un canvi de fronteres europees i en remugue sempre és fàcil d'entendre. Però sembla que ha après la lliçó i a Montenegro ha obert un camí. L'estabilitat de Sèrbia ha passat a un segon pla...

Vilaweb

Re: Reflexions al voltant de l'ase catalá
24 mai 2006
on estan les reflexions?
Re: Reflexions al voltant de l'ase catalá
25 mai 2006
la refelxió és que tots i totes els que parlem en català, estimem Catalunya i la volem digna i independent sóm empresaris-explotadors-racistes-fatxes-endollats-vividors.
És veritat, els únics no fatxes-no explotadors-no racistes-no endollats-no vividors són els no nacionalistes espanyols com aquest "català oprimit" que ha obert el fil.
Re: Reflexions al voltant de l'ase catalá
25 mai 2006
Poc a poc, els joves, els vells, els pobres, són foragitats cívicament i ordenada, de les principals ciutats de Catalunya. Primer se’ls fa fora del centre històric, afectat per remodelacions multimilionàries que el converteixen en zona d’alt standing. Passen a l’eixample, però aquí les coses no estan gaire millor i surten propulsats cap a la perifèria, en pisos-gàbia que donen medalles als seus arquitectes. Ho aguantaran un temps, potser, i hauran d’acabar marxant definitivament de la ciutat i la seva àrea metropolitana.

Recordo una de les primeres entrevistes que Jaume Masdéu va fer a Pasqual Maragall com a president de la Generalitat. Al plató hi havia un jove que, en el torn obert de preguntes, va exposar a Maragall les dificultats que la gent de la seva edat té per poder pagar-se l’habitatge (lloguer o compra, és igual). Quan un xicot de 25 anys exposa al seu president la seva preocupació davant un problema tan seriós com l’habitatge, jo esperaria que el nostre màxim dirigent li respongués que, efectivament, aquest és un problema greu i que el solucionarà d’aquesta manera i d’aquesta altra. La resposta de Maragall, però, va ser que, potser ell sol sí que tenia dificultats per pagar-se un pis però que si s’ajuntaven uns quants segurament se’n sortirien.

El president té raó. Per primera vegada en aquest país, joves de 35 anys es veuen obligats a crear comunes per tal de poder pagar els lloguers i les hipoteques de les ciutats. Si s’ho estimen més, és clar, sempre tenen l’opció d’acollir-se a l’expulsió cívica i deixar que les grans ciutats es converteixin en cementiris turístics.
Re: Reflexions al voltant de l'ase catalá
25 mai 2006
reflexió = l'imatge que et torna un mirall
Re: Reflexions al voltant de l'ase catalá
25 mai 2006
Aqueste situació insostenible de pujades del preu del pisos te un darrera fons bastant fosc
-Els joves es creuan que algu (generalitat) potser el solucionarà "el mARRON" .
-Estimats amics joves,fa anys que els joves es tenen de organitzar per para aquesta locura no
ser tan faxta com el primer "el catalenet oprimit"aquet tindria que ser el primer en sortir i posarse a lluitar o creus que en els anys 60-70 en regalaban las cosas,teniam un moviment sindical molt mes fort que ara,unas asociasions de veins prou fortes i es van conseguir coses, que ara se estan perden sense que altres generacions reemplacin i lluitin per un futur no per els especuladors.

-Aquet problema es tambe a la teva tan estimada ejpanya o es que no lleixeixes els diaris a marbella per exemple.
- Aixo es un problema molt greu,se està crean parasits,personatjes que vivuen del sector inmobiliari i guanyen diners a cabassos que pasarà amb aquesta nova clase de mafiosos?
-pero el deprimidet de aqui dalt vol carregar-se-les als indepes tot el problema.
posat a lliutar per una vivenda digna i deixat de mamonades
VISCA CATALUNYA LLIURE DE DEPRIMIDETS DE AQUESTA CLASE
Re: Reflexions al voltant de l'ase catalá
26 mai 2006
de subnormals n'hi ha a tot arreu, i si be la caricatura dibuixada pel catala oprimit es perfectament verossimil, per sort no es representativa dels catalans oprimits
ja se sap que la burgesia catalana sempre s'ha mogut amb la moda, parlant en castella quan feia fino, financiant l'alzamiento d'en franco,....
per sort el sentiment de poble l'ha mantingut el poble, van ser els pagesos segadors els que es van revoltar, van ser els pagesos i obrers els que van mantenir viva la llengua quan el castella estava de moda, van ser els obrers els que van fer confluir la reivindicacio cultural amb la social,...
la burgesia ha utilitzat el sentiment nacional per escombrar cap a casa mes calerons, pero ironitzar sobre l'opressio del nostre poble nomes veient la burgesia es de mala fe o de no tenir ni puta idea de la nostra historia
Sindicat