Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juliol»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder : pobles i cultures vs poder i estats
La Generalitat pressiona la societat civil pel “sí�
23 mai 2006
Política 18-J:

L’aznarisme ha estat una de les etapes més autoritàries des de la mort de Franco pel que fa a les llibertats individuals i collectives. Els “no a la guerra�, la vaga general negada per TVE, les mobilitzacions contra el Banc Mundial i les exhibicions militars del Ministre Trillo a Barcelona, eren expressions populars d’enuig i denúncia per la manca de democràcia que l’exercici del poder Aznar havia imposat. Només el sufragi era acceptat com a dret democràtic per part dels dirigents del PP. No hi havia cap motiu més per pensar que la democràcia s’estenia a d’altres espais de participació política – partits, societat civil, agents socials, universitats, associacions...–. Però amb el tomb electoral del 2004, semblava que amb el “talante�, participació i diàleg serien la referència política de l’actuació pública i que el procés de federalització de l’Estat trobaria en el nou president espanyol el màxim aliat. És evident que la forma va canviar radicalment, però és segur que el fons sofrís el mateix procés?
Els darrers presidents espanyols, han tingut en comú un fet que els desprestigia profundament: és l’anomenada “gran mentida�. Felipe González amb el seu no a l’OTAN, JM Aznar amb el “créanme, en Irak hay armas de destrucción masiva� i darrerament JL Rodríguez ZP amb el ja reiterat “Aprovaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya�, han estat les grans –tot i que no úniques- mentides dels presidents i presidenciables de l’executiu espanyol. Per això, cal considerar que el problema rau en part pel poc respecte cap a la paraula, el compromís o la promesa que alegrement, i feta en el cas de ZP, en un moment d’asfíxia política deguda a l’autoritarisme d’Aznar, va pronunciar sense tenir la certesa ni probablement la voluntat d’acomplir-la. Aquí neix el culebrot de l’Estatut. La manca de llibertats d’un govern, obliga a l’oposició a qualsevol cosa per assolir el poder; fins i tot a mentir.


A Catalunya, el Pacte del Tinell va institucionalitzar l’aposta pel nou escenari que es preparava per viure el nostre país amb un nou govern després de 23 anys del President Pujol. Aviat es va veure que la democràcia espanyola patia greus deficiències. La dimissió del conseller en cap fruït de les pressions a que el van sotmetre després d’un fet polític que ara els mateixos que el van criminalitzar es veuen legitimats a protagonitzar, el diàleg amb ETA, van qüestionar-ne l’esperat i profund canvi polític. Quasi dos anys després, amb l’acord del Parlament del 30 de setembre, es va recuperar la illusió al mateix ritme que els atacs i envestides dels poders fàctics van acabar configurant el que s’ha definit com a catalanofòbia. Quan Mas i Zapatero arriben a un pacte a esquenes de la majoria governamental catalana –hi incloc el PSC i IC V que en un primer moment ignoraven l’abast de l’acord- el marge d’actuar s’estreny. Es negocia a més la impossibilitat d’ampliar el pacte a posteriors millores per concentrar el rèdit electoral al PSOE-CiU en una prova pilot de la governabilitat a l’alemana. El PSOE decideix que el més còmode aliat per sortir de l’atzucac català sigui CiU després de la impune intervenció de boicot al procés estatutari català per part dels poders fàctics– església, estat, exèrcit, mitjans de comunicació – ERC continua amb la necessària porta oberta del tràmit parlamentari mentre la via “B� del despatx i flirteig decidirà que ERC no rebi ni una sola atenció institucional per millorar l’esmolat text.


ERC es posicionarà pel nul com a única via per evitar la renuncia total que suposa el sí. Però quan ERC democratitza la decisió política, coneixedora del risc que cap altre partit està disposat a assumir, escoltant totes i cadascuna de les opinions de la gent que dona sentit al sistema de partits com articulació de la democràcia parlamentària, el no s’incorporarà com a decisió final a malgrat dels riscos que ha comportat i amb totes les conseqüències que la decisió ha tingut –sortir de Govern-. Després constataríem que havia triomfat l’operació “fracàs del Tinell�. Un Tinell que preveia un nou estatut incorporat a tots els programes electorals en plena època Aznar amb la voluntat d’oferir una visió democràtica i respectuosa amb les llibertats nacionals dels pobles de l’estat, tot i que només ERC havia defensat un nou estatut més enllà de l’últim cicle electoral. Per això, no sembla pertinent que aquells que ens demanen un exclusiu pronunciament de l’estatut i a més, aquest sigui afirmatiu, siguin aquells a qui no ha interessat cap mena de mobilització ni consulta en tot el procés estatutari. No serà doncs, un estatut desnaturalitzat, aquell que es defensarà al referèndum mantenint al marge l’únic partit que n’ha estat el defensor els darrers anys?


El 18-J no es decidirà si Catalunya és una nació. Afortunadament, aquesta qüestió transcendeixen el marc legal i jurídic establert. Tampoc perpetuarem un sistema de finançament que ens doni la suficiència financera per encarar nous reptes polítics de més autogovern – els percentatges de participació en els impostos són revisables -. Malauradament ningú ens pot garantir que els mals endèmics de l’estat del benestar del que n’és responsable competencial el Govern de la Generalitat –pensions, sanitat i educació- resolgui la fallida financera que suporta el nostre sistema.


Per això, cal valorar l’estatut en la seva justa mesura. Ni més ni menys que un escàs acord de legislatura. Res més que matisos en el finançament i algun traspàs inofensiu. I tot amb la pàtina de segell únic i exclusiu. El no, és negar-se a comprar a preu d’obra d’art un segell de poc valor. El sí té un risc: perpetuar el model d’estatut – com a simple llei orgànica de l’estat – per a limitar la relació Catalunya-Espanya a una relació pseudoautonomista de la mateixa forma que ho fa l’estat amb els municipis a partir de la Llei de Bases de Règim Local. El conegut “cafè per a tothom� i la regulació normativista de l’administració subsidiària. En els darrers mesos la política catalana s’ha vist edulcorada i les paraules han estat rellevades de llur responsabilitat. La imatge ha assumit el comandament de la nau i hem perdut la claredat dels objectius que pretenem aconseguir per elevar a categoria general el tacticisme i l’estratègia.


Als partidaris del sí caldria preguntar: Què votem? Quina és en una frase la gran virtut d’aquest Estatut? Fem l’esforç d’oblidar-nos dels percentatges, de disposicions transitòries i de normativa competencial. Quin és el guany polític per Catalunya en relació amb el desgast patit? Quina és la fita assolida en relació al 79? Amb l’estatut del 79, més enllà de l’articulat, es recuperava un estatus, el de l’autogovern, extirpat durant quaranta anys per la dictadura franquista. I amb el de 2006? O es que estem amagant una pròrroga edulcorada del 79 ara difosa i ampliada amb l’efecte provocat per aquesta nova disciplina que anomenem marketing i comunicació política? Finalment, el referèndum no pot ser un tot o res al futur de Catalunya. Ni el sí resoldrà tot el dèficit nacional que arrosseguem després de la pagada hipoteca del 79, ni possiblement el no resultarà un toc d’atenció a la classe política entossudida a mantenir l’estatus quo del poc millor que res.


Hom pot creure que la decisió d’ERC no és encertada. I aquesta és una opinió respectable. El que potser no és tant acceptable és que es qüestioni ERC per la seva decisió. I no ho és, perquè fer-ho seria tant com afirmar que el sistema de partits polítics sobre els quals s’asseu la nostra democràcia, entenent com a partit, de les direccions, cúpules i elits fins a les bases o militants, erren en les seves decisions opinant des d’un despotisme en el millor dels casos illustrat, quan no despotisme i prou. Criticar algú per sortir del marge del canviar-ho tot perquè tot romangui igual. El 18-J serà una bona oportunitat per mesurar el 18-F. I caldrà recordar als polítics que deien que no era el moment de mobilitzar-se, si ara, tampoc és el moment de votar no. És curiós com certa moral ens diu què és bo i què és dolent quan acte seguit es proclamen hereus de la pluralitat i la tolerància. Els del sí defensaran com a legítima i respectable l’opció del no? Es comença a intuir que el govern presentarà els guanys de l’estatut del 2006 en comparació amb els de 1979, tot i que resulta improbable que ningú el compari amb el text legitimat pel 90% del Parlament.
Sembla previsible que la campanya de govern s’inclinarà pels rèdits i avantatges positius del text encara nonat, però que oblidarà irremeiablement les hipoteques que continuarem pagant per uns serveis públics que continuaran saturats –i tècnicament ja està demostrat- insuficientment finançats. Començo a intuir que algú s’entossudirà a dir-nos que no votem res més que l’estatut. Paradoxalment els màxims defensors de l’estatut seran els que mai l’han vindicat i que aquells que estan en contra de més autogovern per Catalunya i per tant de l’Estatut, s’atribuiran els possibles resultats del no, adulterant l’autèntic sentit del vot.
Començo a intuir que el vot no al referèndum serà el vot de qui vol parlar i no se sent escoltat. De qui aguanta estoicament la veu crítica d’allò que l’envolta a la feina, al carrer, a la universitat o al casal d’avis i que ja n’està tip. Que no per ser català s’ha de dir amén a tot, perquè no hi ha més cera que la que crema. Que ens sentim lluny de les declaracions grandiloqüents i sentenciadores dels polítics de l’establishment. Que ens sentim lluny de la festa democràtica que suposem hauria de ser l’Estatut. Que aquest anyullament és inversament proporcional –en molts casos- a l’estima que es té pel nostre país.


Si guanya el no –i no ho dic en relació al sí, sinó en relació al percentatge que en tregui, a partir del 30% és una victòria -, certament a Catalunya hi haurà una cosa que canviarà. Per primera vegada, un no serà un vot d’afirmació. D’afirmació nacional. Per primer cop des de 1931 Catalunya s’haurà espolsat la por i el seny poruc, del “podria ser pitjor� o el “millor això que res�, i posarà fi a la tergiversació, d’aquells que installats als comandaments del poder i als ressorts de la manipulació comunicativa ens volen fer creure que avui estem millor que ahir, però pitjor que demà. Els nostre pares pagaven la hipoteca a 10 anys. Nosaltres les paguem a 30. Però no obliguem a que els nostres fills la paguin de per vida. Per això cal dir als banquers de la política que la dignitat d’un país no té preu. No crec que ningú es pugui sentir orgullós de votar no. Però tampoc de contribuir a la resignació del país que només se sent, el que el deixen sentir i censura la seva passió, el seu sentiment i la seva illusió, al desig de qui voldria el país sotmès i a més agraït.
Mira també:
http://www.tribunacatalana.org/opinio.php?id=9331

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La Generalitat pressiona la societat civil pel “sí�
23 mai 2006
Millor que ens fessin empassar els estatuts apunta de pistola. Perquè tal com ho fan (amb mentides, amb amenaces, amb pactes secrets que espantarien les criatures, manipulant la informació...), més que un ritual democràtic això sembla una befa de la democràcia. Estan decidits a fer entrar el Sí (que és una argolla al coll) fent el que sigui, i l'entraran, amb vaselina o amb un calçador, però l'entraran. No sé quin valor pot tenir una cosa tan grapejada com aquest Sí que volen extraure de les boques dels aterrits catalans així com s'extrau un queixal sense anestèssia, aquests mateixos 'dentistes' que fa dos dies havien redactat un document diferent que ara ha estat esguerrat a Madrid. Quina poca dignitat acceptar que t'esguerrin el que tu has creat, riure la gràcia del que t'ha ningunejat, mostrar la cara pel teu botxí i demanar amb insistència a la població que aprovi aquest esguerro. Per què no demanem asil polític a Bolivia els que encara tenim vergonya?
Re: La Generalitat pressiona la societat civil pel “sí�
25 mai 2006
Estic d'acord amb l'article, però la maquinària comunicativa farà impossible que s'expliquin les autèntiques mentides del SI

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more