Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Desembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
            01
02 03 04 05 06 07 08
09 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* %sArticle
Notícies :: corrupció i poder : pobles i cultures vs poder i estats
La Generalitat pressiona la societat civil pel 鈥渟铆鈥?
23 mai 2006
Política 18-J:

Lâ檃znarisme ha estat una de les etapes més autoritàries des de la mort de Franco pel que fa a les llibertats individuals i collectives. Els â渘o a la guerraâ?, la vaga general negada per TVE, les mobilitzacions contra el Banc Mundial i les exhibicions militars del Ministre Trillo a Barcelona, eren expressions populars dâ檈nuig i denúncia per la manca de democràcia que lâ檈xercici del poder Aznar havia imposat. Només el sufragi era acceptat com a dret democràtic per part dels dirigents del PP. No hi havia cap motiu més per pensar que la democràcia sâ檈stenia a dâ檃ltres espais de participació política â partits, societat civil, agents socials, universitats, associacions...â. Però amb el tomb electoral del 2004, semblava que amb el â渢alanteâ?, participació i diàleg serien la referència política de lâ檃ctuació pública i que el procés de federalització de lâ橢stat trobaria en el nou president espanyol el màxim aliat. Ã塻 evident que la forma va canviar radicalment, però és segur que el fons sofrís el mateix procés?
Els darrers presidents espanyols, han tingut en comú un fet que els desprestigia profundament: és lâ檃nomenada â済ran mentidaâ?. Felipe González amb el seu no a lâ橭TAN, JM Aznar amb el â渃réanme, en Irak hay armas de destrucción masivaâ? i darrerament JL Rodríguez ZP amb el ja reiterat â淎provaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunyaâ?, han estat les grans â搕ot i que no úniques- mentides dels presidents i presidenciables de lâ檈xecutiu espanyol. Per això, cal considerar que el problema rau en part pel poc respecte cap a la paraula, el compromís o la promesa que alegrement, i feta en el cas de ZP, en un moment dâ檃sfíxia política deguda a lâ檃utoritarisme dâ橝znar, va pronunciar sense tenir la certesa ni probablement la voluntat dâ檃complir-la. Aquí neix el culebrot de lâ橢statut. La manca de llibertats dâ檜n govern, obliga a lâ檕posició a qualsevol cosa per assolir el poder; fins i tot a mentir.


A Catalunya, el Pacte del Tinell va institucionalitzar lâ檃posta pel nou escenari que es preparava per viure el nostre país amb un nou govern després de 23 anys del President Pujol. Aviat es va veure que la democràcia espanyola patia greus deficiències. La dimissió del conseller en cap fruït de les pressions a que el van sotmetre després dâ檜n fet polític que ara els mateixos que el van criminalitzar es veuen legitimats a protagonitzar, el diàleg amb ETA, van qüestionar-ne lâ檈sperat i profund canvi polític. Quasi dos anys després, amb lâ檃cord del Parlament del 30 de setembre, es va recuperar la illusió al mateix ritme que els atacs i envestides dels poders fàctics van acabar configurant el que sâ檋a definit com a catalanofòbia. Quan Mas i Zapatero arriben a un pacte a esquenes de la majoria governamental catalana â揾i incloc el PSC i IC V que en un primer moment ignoraven lâ檃bast de lâ檃cord- el marge dâ檃ctuar sâ檈streny. Es negocia a més la impossibilitat dâ檃mpliar el pacte a posteriors millores per concentrar el rèdit electoral al PSOE-CiU en una prova pilot de la governabilitat a lâ檃lemana. El PSOE decideix que el més còmode aliat per sortir de lâ檃tzucac català sigui CiU després de la impune intervenció de boicot al procés estatutari català per part dels poders fàcticsâ església, estat, exèrcit, mitjans de comunicació â ERC continua amb la necessària porta oberta del tràmit parlamentari mentre la via â淏â? del despatx i flirteig decidirà que ERC no rebi ni una sola atenció institucional per millorar lâ檈smolat text.


ERC es posicionarà pel nul com a única via per evitar la renuncia total que suposa el sí. Però quan ERC democratitza la decisió política, coneixedora del risc que cap altre partit està disposat a assumir, escoltant totes i cadascuna de les opinions de la gent que dona sentit al sistema de partits com articulació de la democràcia parlamentària, el no sâ檌ncorporarà com a decisió final a malgrat dels riscos que ha comportat i amb totes les conseqüències que la decisió ha tingut â搒ortir de Govern-. Després constataríem que havia triomfat lâ檕peració â渇racàs del Tinellâ?. Un Tinell que preveia un nou estatut incorporat a tots els programes electorals en plena època Aznar amb la voluntat dâ檕ferir una visió democràtica i respectuosa amb les llibertats nacionals dels pobles de lâ檈stat, tot i que només ERC havia defensat un nou estatut més enllà de lâúltim cicle electoral. Per això, no sembla pertinent que aquells que ens demanen un exclusiu pronunciament de lâ檈statut i a més, aquest sigui afirmatiu, siguin aquells a qui no ha interessat cap mena de mobilització ni consulta en tot el procés estatutari. No serà doncs, un estatut desnaturalitzat, aquell que es defensarà al referèndum mantenint al marge lâúnic partit que nâ檋a estat el defensor els darrers anys?


El 18-J no es decidirà si Catalunya és una nació. Afortunadament, aquesta qüestió transcendeixen el marc legal i jurídic establert. Tampoc perpetuarem un sistema de finançament que ens doni la suficiència financera per encarar nous reptes polítics de més autogovern â els percentatges de participació en els impostos són revisables -. Malauradament ningú ens pot garantir que els mals endèmics de lâ檈stat del benestar del que nâés responsable competencial el Govern de la Generalitat â損ensions, sanitat i educació- resolgui la fallida financera que suporta el nostre sistema.


Per això, cal valorar lâ檈statut en la seva justa mesura. Ni més ni menys que un escàs acord de legislatura. Res més que matisos en el finançament i algun traspàs inofensiu. I tot amb la pàtina de segell únic i exclusiu. El no, és negar-se a comprar a preu dâ檕bra dâ檃rt un segell de poc valor. El sí té un risc: perpetuar el model dâ檈statut â com a simple llei orgànica de lâ檈stat â per a limitar la relació Catalunya-Espanya a una relació pseudoautonomista de la mateixa forma que ho fa lâ檈stat amb els municipis a partir de la Llei de Bases de Règim Local. El conegut â渃afè per a tothomâ? i la regulació normativista de lâ檃dministració subsidiària. En els darrers mesos la política catalana sâ檋a vist edulcorada i les paraules han estat rellevades de llur responsabilitat. La imatge ha assumit el comandament de la nau i hem perdut la claredat dels objectius que pretenem aconseguir per elevar a categoria general el tacticisme i lâ檈stratègia.


Als partidaris del sí caldria preguntar: Què votem? Quina és en una frase la gran virtut dâ檃quest Estatut? Fem lâ檈sforç dâ檕blidar-nos dels percentatges, de disposicions transitòries i de normativa competencial. Quin és el guany polític per Catalunya en relació amb el desgast patit? Quina és la fita assolida en relació al 79? Amb lâ檈statut del 79, més enllà de lâ檃rticulat, es recuperava un estatus, el de lâ檃utogovern, extirpat durant quaranta anys per la dictadura franquista. I amb el de 2006? O es que estem amagant una pròrroga edulcorada del 79 ara difosa i ampliada amb lâ檈fecte provocat per aquesta nova disciplina que anomenem marketing i comunicació política? Finalment, el referèndum no pot ser un tot o res al futur de Catalunya. Ni el sí resoldrà tot el dèficit nacional que arrosseguem després de la pagada hipoteca del 79, ni possiblement el no resultarà un toc dâ檃tenció a la classe política entossudida a mantenir lâ檈status quo del poc millor que res.


Hom pot creure que la decisió dâ橢RC no és encertada. I aquesta és una opinió respectable. El que potser no és tant acceptable és que es qüestioni ERC per la seva decisió. I no ho és, perquè fer-ho seria tant com afirmar que el sistema de partits polítics sobre els quals sâ檃sseu la nostra democràcia, entenent com a partit, de les direccions, cúpules i elits fins a les bases o militants, erren en les seves decisions opinant des dâ檜n despotisme en el millor dels casos illustrat, quan no despotisme i prou. Criticar algú per sortir del marge del canviar-ho tot perquè tot romangui igual. El 18-J serà una bona oportunitat per mesurar el 18-F. I caldrà recordar als polítics que deien que no era el moment de mobilitzar-se, si ara, tampoc és el moment de votar no. Ã塻 curiós com certa moral ens diu què és bo i què és dolent quan acte seguit es proclamen hereus de la pluralitat i la tolerància. Els del sí defensaran com a legítima i respectable lâ檕pció del no? Es comença a intuir que el govern presentarà els guanys de lâ檈statut del 2006 en comparació amb els de 1979, tot i que resulta improbable que ningú el compari amb el text legitimat pel 90% del Parlament.
Sembla previsible que la campanya de govern sâ檌nclinarà pels rèdits i avantatges positius del text encara nonat, però que oblidarà irremeiablement les hipoteques que continuarem pagant per uns serveis públics que continuaran saturats â搃 tècnicament ja està demostrat- insuficientment finançats. Començo a intuir que algú sâ檈ntossudirà a dir-nos que no votem res més que lâ檈statut. Paradoxalment els màxims defensors de lâ檈statut seran els que mai lâ檋an vindicat i que aquells que estan en contra de més autogovern per Catalunya i per tant de lâ橢statut, sâ檃tribuiran els possibles resultats del no, adulterant lâ檃utèntic sentit del vot.
Començo a intuir que el vot no al referèndum serà el vot de qui vol parlar i no se sent escoltat. De qui aguanta estoicament la veu crítica dâ檃llò que lâ檈nvolta a la feina, al carrer, a la universitat o al casal dâ檃vis i que ja nâ檈stà tip. Que no per ser català sâ檋a de dir amén a tot, perquè no hi ha més cera que la que crema. Que ens sentim lluny de les declaracions grandiloqüents i sentenciadores dels polítics de lâ檈stablishment. Que ens sentim lluny de la festa democràtica que suposem hauria de ser lâ橢statut. Que aquest anyullament és inversament proporcional â揺n molts casos- a lâ檈stima que es té pel nostre país.


Si guanya el no â搃 no ho dic en relació al sí, sinó en relació al percentatge que en tregui, a partir del 30% és una victòria -, certament a Catalunya hi haurà una cosa que canviarà. Per primera vegada, un no serà un vot dâ檃firmació. Dâ檃firmació nacional. Per primer cop des de 1931 Catalunya sâ檋aurà espolsat la por i el seny poruc, del â減odria ser pitjorâ? o el â渕illor això que resâ?, i posarà fi a la tergiversació, dâ檃quells que installats als comandaments del poder i als ressorts de la manipulació comunicativa ens volen fer creure que avui estem millor que ahir, però pitjor que demà. Els nostre pares pagaven la hipoteca a 10 anys. Nosaltres les paguem a 30. Però no obliguem a que els nostres fills la paguin de per vida. Per això cal dir als banquers de la política que la dignitat dâ檜n país no té preu. No crec que ningú es pugui sentir orgullós de votar no. Però tampoc de contribuir a la resignació del país que només se sent, el que el deixen sentir i censura la seva passió, el seu sentiment i la seva illusió, al desig de qui voldria el país sotmès i a més agraït.
Mira també:
http://www.tribunacatalana.org/opinio.php?id=9331

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La Generalitat pressiona la societat civil pel 鈥渟铆鈥?
23 mai 2006
Millor que ens fessin empassar els estatuts apunta de pistola. Perquè tal com ho fan (amb mentides, amb amenaces, amb pactes secrets que espantarien les criatures, manipulant la informació...), més que un ritual democràtic això sembla una befa de la democràcia. Estan decidits a fer entrar el Sí (que és una argolla al coll) fent el que sigui, i l'entraran, amb vaselina o amb un calçador, però l'entraran. No sé quin valor pot tenir una cosa tan grapejada com aquest Sí que volen extraure de les boques dels aterrits catalans així com s'extrau un queixal sense anestèssia, aquests mateixos 'dentistes' que fa dos dies havien redactat un document diferent que ara ha estat esguerrat a Madrid. Quina poca dignitat acceptar que t'esguerrin el que tu has creat, riure la gràcia del que t'ha ningunejat, mostrar la cara pel teu botxí i demanar amb insistència a la població que aprovi aquest esguerro. Per què no demanem asil polític a Bolivia els que encara tenim vergonya?
Re: La Generalitat pressiona la societat civil pel 鈥渟铆鈥?
25 mai 2006
Estic d'acord amb l'article, però la maquinària comunicativa farà impossible que s'expliquin les autèntiques mentides del SI

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more