Francesc Sabaté, va néixer el 30 de març de 1915 a l'Hospitalet, (Barcelona) segon dels cinc fills del guàrdia municipal Manuel Sabaté. Als set anys, el seu pare l'interna en el reformatori de Barcelona. Allà coneix el "Marianet", que amb el temps serà secretari general de la C.N.T. durant la guerra civil. Quico s'escapa del reformatori i torna a l'Hospitalet, prometent als seus pares fer-se un home de profit.
Als deu anys es col·loca com aprenent de lampista. Al proclamar-se la Segona República, Quico s'afilia al Sindicat d'Oficis Varis de la C.N.T. de l'Hospitalet. És protagonista, encara que no molt destacat per la seva curta edat, en la revolució anarcosindicalista de la conca del Llobregat. Amb el seu germà Josep, el primogènit i tres més, formen el grup d'acció "Els Novells», afecte a la F.A.I.
El 1935, Quico va ser cridat a files pel seu reemplaçament, però no es va presentar. Declarat pròfug, atraca un Banc a Gavá, els diners del qual lliura a l'Organització per ajudar els presos anarquistes.
Després del 18 de juliol marxen cap el front d'Aragó enrolats a la columna "Els Aguiluchos", organitzada per Joan García Oliver. Sabaté va prestar serveis com a mestre armer a la Divisió Ascaso. Volia fer-se pilot, però aquesta classe privilegiada de combatents, estava controlada en la seva totalitat pel PCE, fet que li va impedir de realitzar els seus desitjos.
Després de la reconquesta de Terol pels nacionalistes, Quico i tres companys van discutir amb el comissari polític Ariño i de les paraules van passar als fets i el van matar d'un tret.
Sabaté i els seus tres amics han de desertar i s'amaguen a Barcelona a l'empara del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries. Sabaté coneix llavors un correligionari anomenat Jaume Parès "l'Abissini", amb el qual realitzarà en el futur no poques accions d'escamot; després va marxar al front integrant-se en la Divisió Durruti, amb la qual després de combatre en el Montsec, passa la frontera francesa el 10 de febrer de 1939 per Puigcerdà i és internat al camp de concentració per a perillosos de Vernet de Ariege.
Al desembre (1939) Sabaté és alliberat per l'organització del seu partit i destinat a la construcció d'una fàbrica de pólvores a Angulema; després passarà a una altra de gasògens.
El 1943 es trasllada amb la seva dona i la seva filla a Perpinyà. L'alcalde de Prades, de filiació anarquista, li facilita una documentació en regla i l'Organització li concedeix un préstec amb el qual compra les eines necessàries de fontaneria i lloga el Mas Casenove Loubette, al terme de Coustouges, a menys d'un quilòmetre de la ratlla fronterera amb la província de Girona. Des d'aquest punt, Sabaté va planificar els diferents atracaments que el van fer famós.
La seva nova ocupació d'agricultor l'obliga a fer alguns viatges a Ceret, Saint Laurel, Arlés-sud-Tech i finalment Perpinyà, on l'Organització el posa en contacte amb un vell camarada, el Roseta, un altre anarquista d'acció, militant en la Divisió Durruti.
És a partir d'aquest moment, començaments de 1945, quan el Quico es convertiria en el guerriller urbà més audaç de la C.N.T-F.A.I. El seu profund coneixement del terreny, li permetia la fugida cap el seu Mas Casenove Loubette, o bé li facilitava la infiltració a la Ciutat Comtal.
Els grups d'acció i les partides romanien el temps precís per a descansar en algun punt de suport, proveir-se d'aliments, deixar o agafar les armes, segons els convingués, o aixoplugar-se en algun segur amagatall, a l'espera del moment escaient per a saltar o bé cap a França, o bé cap a Barcelona, el seu camp d'acció preferit.
La primera vegada que va entrar a Espanya després de la guerra, ho va fer per guiar i protegir una delegació cenetista. L'acompanyaven Jaume Parés Adán "Abisini" i Joan Sales Millón "Roget", responsable aquest últim que Sabaté reprengués el camí de la lluita antifranquista. Van arribar fins l'Hospitalet, van contactar amb els grups llibertaris i, van realitzar els primers atracaments. En un d'ells, van deixar escrit el seu missatge: "No som atracadors, som resistents llibertaris. Això que ens emportem servirà per a donar de menjar als fills dels antifeixistes que heu afusellat, que es troben abandonats i pateixen fam. Som els qui no hem claudicat, ni claudicarem i seguirem lluitant per la llibertat mentre tinguem un alè de vida.". També es van dedicar a reconstruir punts de suport, tant a Barcelona com al camp, i a distribuir dipòsits d'armes.
Assolits els objectius, van retornar a França. De tornada a Barcelona Quico en companyia de l'Abissini es presenta a l'Hospitalet, on en dos atracaments obtenen 90.000 pessetes i una màquina d'escriure, a continuació reben l'encàrrec del Comitè de Resistència de la C.N.T., d'alliberar tres correligionarios que havien estat detinguts. El 20 d'octubre, quan eren traslladats a la presó, Sabaté i Roset, ataquen la parella de la Policia Armada que els custodiava, mentre l'Abissini romania al volant d'un cotxe per a facilitar la fugida.
A continuació es va presentar a Toulouse, on el Comitè Nacional a l'exili li encomanà la missió d'introduir a Espanya una important quantitat d'armes per a incrementar els grups terroristes. Aquesta vegada l'auxiliaria el Caracremada, resident a França des de feia algunes setmanes.
Posteriorment es produeix la detenció a Girona d'un important enllaç. Pels interrogatoris la policia s'assabenta que el grup de Sabaté, tenia un punt de recolçament a Barcelona a una lleteria del carrer Santa Teresa. Quico que havia fet el viatge a peu de Girona a Barcelona on va arribar el 2 de maig, ignorava que la lleteria estava vigilada. Detingut l'amo per la Policia va poder saber-se la situació dels amagatalls de l'Abissini, del Roset i del Quico.
El 9 de maig, Jaume Parés Adán l'Abissini, a l'entrar a casa de la seva germana, a la Travessera de Gràcia, fou mort per la Policia; un segon anarquista va ser detingut a l'entrar a la lleteria del carrer Santa Teresa. Quico i Roset, es van amagar per algun temps. El primer va anar a l'Hospitalet on l'esperava el seu germà Josep.
Passats uns dies el Roset també fou detingut en el seu domicili. La mort de l'Abissini sota una ràfega de trets el 8 de maig de 1946 quan entrava a la seva casa barcelonina, va iniciar simbòlicament l'important llistat de morts confederals. A les baixes llibertàries van influir-hi en gran mesura les activitats dels confidents policials al servei del cap de la BPS, el comissari Eduardo Quintela Bóveda, que havia aconseguit ensarronar dos anarquistes rellevants: Eliseo Melis Díaz i Antonio Seba Amores. A la postguerra, Melis, auxiliat per Seba, havia assolit dominar el comitè regional de Catalunya d'acord amb el comissari Quíntela, el màxim responsable de la lluita antiguerrillera a Barcelona juntament amb Pedro Polo Borreguero, que estava al capdavant de la Brigada de Serveis Especials de la policia. El corol·lari d'aquestes infiltracions van ser les detencions continuades de militants anarquistes, inclosos comitès en ple. Com a conseqüència de les successives caigudes, els confidents es van convertir en un objectiu prioritari dels resistents confederals.
Els germans Sabaté (Josep i Francesc) tornen a França. La plana major anarquista estudia a fons les causes del fracàs del seu millor grup d'acció i descobreix que han estat possiblement traïts per un vell anarquista anomenat Elíseo Melís Díaz, a qui decideixen eliminar. Manuel Pareja entra a Espanya amb un nodrit grup cap al mes de febrer de 1947. La infiltració la fan ara des de Prats de Molló, a Sant Pau de Seguries la Guàrdia Civil manté una refrega amb ells. Cau mort un i en capturen ferits a dos. Però Pareja i Antonio Gil, aconsegueixen escapar. El 26 d'abril, la Policia, continuant les investigacions derivades de la detenció de l'enllaç de Girona, descobreix a Servià del Ter un arsenal de 100 cartutxos de dinamita, diverses pistoles, llapis explosius, 15 escopetes, un fussell, una metralleta, un telèfon de campanya, una emissora i diversos segells de l'Organització.
L'eliminació de Melis s'havia preparat amb detall. El 12 de juliol. Pareja i Gil acudeixen a unes sales de billar a la plaça Bonsuccés. Conviden Melis per a que els acompanyi. Quan es dirigeixen al carrer Montalegre, al grup s'hi uneixen El Yago i Ramón González que moriria mesos més tard, el 13 de juny del 1948 a Barcelona en un tiroteig amb la Policia. Al carrer Montalegre, Melis dóna una empenta a Pareja i es fica en un portal, al mateix temps el fereix mortalment amb la seva pistola. Pareja, va poder disparar-lo i Gil el va rematar instants després.
Després d'executar Melis i d'un atemptat fallit contra Seba, els llibertaris van aconseguir posar-se d'acord per eliminar el perseguidor per excel·lència dels anarquistes, el comissari Quintela. La data va quedar fixada pel 2 de març de 1949 i van participar a l'acció els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart, Carles Vidal, Mariano Aguayo, Wenceslao Jiménez Orive, José López Penedo i Simón Gracia. Quintela va estar de sort. Encara que el seu cotxe va ser repetidament metrallat, aquest dia ocupaven el vehicle Manuel Pinol Ballester, secretari del Front de Joventuts del districte universitari, i José Tella Bavoy, cap d'esports del mateix organisme. Van morir Pinol i el xofer, Antonio Norte Juárez, mentre que Tella va resultar ferit.
Aquests fets van fer augmentar l'odi entre Quintela i els guerrillers. Per part del policia la seva animadversió va arribar a nivells patològics. La captura de Francesc Sabaté Llopart, Quico, va depassar els límits professionals per a convertir-se en una veritable obsessió personal. Fins a tal punt que, quan el Quico va ser voltat i ferit, aquest antic comissari, jubilat a Galícia, es va desplaçar a Barcelona amb el seu gos "Bloodhound" per a assistir al desenllaç. Era com rematar una tasca inacabada que considerava personal.
El mes de març queia ferit Josep Sabaté, el germà gran del Quico, i va ser evacuat a França -prèvies cures a Martorell i a Abrera-, acompanyat per Francisco Martínez Márquez (Paco), Santiago Amir Grueñas (el Sheriff) i un altre company.
El primer dels Sabaté que fou assassinat va ser el germà petit, Manel, de vint anys d'edat, el qual aprofitant l'empresonament del Quico a França, i l'absència del Josep, va creuar la frontera, amb el grup de Caracremada, el juny de 1949. Poc després d'entrar a territori català els guerrillers van sostenir una refrega amb la Guàrdia Civil i Manel va ser capturat prop de Moià (Barcelona), poble que, amb Banyoles, va ser un dels refugis més segurs de l'escamot llibertari. Manel Sabaté va ser jutjat i afussellat al Camp de la Bota, el 24 de febrer de 1950, amb un altre guerriller anomenat Colobres.
A l'octubre del mateix any, Josep va ser mort per la policia als carrers de Barcelona. Aquestes morts van afectar profundament des d'ara la vida del Quico i al dolor d'aquestes pèrdues es va unir un nou motiu d'aflicció. Com a conseqüència de les tortures i de la seva inexperiencia en la clandestinitat, el petit dels Sabaté havia facilitat informació a la policia, actitud que li va valer el menyspreu i l'oblit del seu germà, un home inflexible fins a la falta d'humanitat. Veritable mostra del caràcter del guerriller.
La desaparició dels seus germans va ser l'argument utilitzat per Frederica Montseny per a desqualificar l'acció subversiva de Quico, adduint que confonia ideals amb venjança. Una explicació similar va utilitzar anys després Marcel·lí Massana: "Crec que va viure excessivament obsessionat per la mort dels seus germans Josep i Manel. Les seves morts li impedien acceptar el seu desterrament a Dijon."
Es va establir a Barcelona un contacte entre Facerias i Quico. Facerias i Adróver van col·locar una bomba al consulat de Bolívia, situat al carrer Girona, 148. Quico, Paco i un altre més, ho van fer en els de Perú i Brasil, situats al carrer Muntaner, 273 i a la Rambla de Catalunya, 88 respectivament.
Poc després, Francesc Denís "Català", era detingut a Gironella. Veterà anarquista, posseïdor de molts secrets sobre el terrorisme àcrata, se'ls va endur per sempre. Mentre era conduït a Manresa, es va enverinar amb una ampolla de cianur que duia al damunt.
Al juny de 1949, Quico torna al seu Mas de Casenove Loubette, havia sol·licitat de ]a Organització unes vacances. Va creure que els francesos havien oblidat els seus comptes pendents (tinença il·lícita d'armes) amb les autoritats del país veí. Detingut pels gendarmes, el tribunal d'apel·lació de Montpeller el va condemnar a sis mesos de presó i cinc anys de desterrament a Dijón.
Fins el 1955, Quico no torna a aparéixer per Barcelona. En aquells dies, l'opinió sobre Espanya a l'estranger, havia canviat bastant. Tant Quico com els del seu grup disposaven de bon armament. Havien imprès un diari, El Combat, portaveu dels Grups Anarco-sindicalistes. El primer exemplar és del maig de 1955.
Quico entra a Espanya amb tres companys més. El 3 de maig els quatre pugen a un taxi a l'avinguda José Antonio. Amenacen el taxista amb una pistola i aquest els transporta fins al carrer Mallorca. El taxi para enfront de la sucursal del Banc de Biscaia. Baixen del vehicle el Quico i dos més. Prop hi ha una parella de Policia Armada que no se n'adona de res del que està passant al Banc. En un instant, s'apoderen de 700.000 pessetes.
Quico va connectar amb el secretari del Comitè Regional de Catalunya, un confederal pacífic. L'entrevista va quedar fixada per a les tres de la tarda en un punt determinat del Poble Nou. Astutament, Sabaté des d'un taxi va donar unes voltes per la zona de l'entrevista uns minuts abans de l'hora fixada. Quan va arribar el secretari del Comitè Regional, Quico es va adonar que algú els seguia. Sabaté, davant la sorpresa del seu acompanyant, amb la culata de la metralleta, va trencar el vidre del darrera del cotxe i es va disposar a fer foc sobre el vehicle. Quico manà parar el taxi prop de l'Hospital de la Santa Creu, moment que aprofità el secretari del Comitè Regional de la C.N.T. de Catalunya per a sortir corrent i desaparéixer. Quico muntà la metralleta i recolzat en una cantonada, d'esquena a la paret espera l'arribada del cotxe de la Policia que l'ha seguit i li dispara una ràfega. El conductor és ferit. Quico aconsegueix escapar a la persecució.
El 28 de setembre Franco arriba a Barcelona en viatge oficial. Quico aprofita la importància del dia per a utilitzar el seu morter llançador de propaganda. Puja a un taxi amb finestra al sostre. Explica al conductor que es tracta de fer campanya afecta al règim, convidant els barcelonins que vagin als actes. I Sabaté, des del taxi llença unes càrregues d'octavetes on s'hi pot llegir: "Poble antifeixista: Són ja massa els anys que suportes Franco i els seus sicaris. No n'hi ha prou amb fer la crítica d'aquest corromput règim de misèria i de terror. Les paraules són paraules. L'acció és necessària. Fora la tirania! Visca la unió del poble! Moviment Llibertari. Comitè de Relacions"
Al mes de febrer de 1956, Sabaté havia presentat l'Aliança Democràtica de Resistència Antifranquista (ADRA), mitjançant la qual es dirigiria tots els antifranquistes, amb l'excepció habitual dels comunistes, i en la qual s'especificava l'objectiu de la mateixa: el derrocament del règim.
El 21 de març de 1956 va eliminar a un policia que li anava al darrera, i seguidament va haver de tornar a França.
Al novembre de 1956 va tornar de nou a Espanya amb l'Àngel Marquès Urdí i l'Amadeo Ramón Valledor. El 22 de desembre van realitzar un atracament a l'empresa Cobertes i Teulades i van aconseguir prop d'un milió de pessetes. En aquesta acció Marquès Urdí va resultar detingut. Amb moltes dificultats, Sabaté i Ramón Valledor, després de romandre amagats durant un mes en un pis de la ciutat, van assolir arribar a França al febrer de 1957, acompanyats d'una jove amiga del primer.
Detingut el 12 de desembre de 1957 a França, els jutges el van condemnar a vuit mesos de presó i cinc de confinament. Va passar pels penals de Perpinyà i Montpeller, i va sortir en llibertat el 12 de maig de 1958. Li restaven els cinc anys de confinament, que va començar a complir a la ciutat de Dijon.
Entre la presó a França i la lluita a Catalunya, va decidir continuar la resistència a Barcelona i no fer cas dels consells de qui li demanaven que marxés a Amèrica. Sembla ser que per aquelles dates, Sabaté va rebre ofertes de col·laboració armada i tàctica per part dels comunistes de Iugoslàvia i d'Algèria, però Quico sempre temerós que els comunistes poguessin atacar les essències àcrates, no les va acceptar sense la conformitat del Comitè Confederal. Quan aquest va acceptar l'oferta, Sabaté ja estava embarcat en la seva última missió sense altra ajuda que els seus propis mitjans.
La situació de Sabaté era critica. Al marge de Vila Capdevila, que feia la guerra pel seu compte a les muntanyes catalanes, era l'únic que romania obertament en la lluita. Les xarxes de suport ja no eren fiables, i existia la certesa d'una col·laboració estreta de les policies francesa i espanyola amb el propòsit d'eliminar-lo.
El biògraf de Sabaté, Antoni Téllez Solà, sosté la hipòtesi que la policia francesa tenia sota estreta vigilància el maquis català i que li permetia passar a Espanya perquè fos liquidat definitivament per les forces de repressió franquistes.
La ratera de Mas Clarà
Des de 1947, els serveis d'informació francesos passaven als espanyols informes sobre els guerrillers instal·lats en el país veí: molts resistents van comprovar que els estaven esperant al creuar la frontera, A més, la seu de la CNT estava infiltrada pels serveis d'informació franquistes, sobretot des de l'arribada a París del policia Pedro Polo Borreguero, nomenat adjunt de l'Ambaixada espanyola a París.
Quico Sabaté va entrar el 17 de desembre de 1959 a territori català, i la Guàrdia Civil ja estava avisada. Aquell seria el seu últim viatge al país que tant volia. Anaven amb el Quico en aquest últim viatge Antoni Miracle Guitart, Roger Madrigal Torres, Francesc Conesa Alcaraz i Martí Ruiz Montoya. El 3 de gener van ser detectats al Mas Clará, entre Banyoles i Girona, i allà van ser envoltats. Només tenien dues opcions: o amagar-se en un bosc o refugiar-se en una masia. Aquesta primera hagués estat la millor solució. Però no va ser així: increïblement van optar per ficar-se en aquella ratera que era el Mas Clará, una casa situada al fons d'una fondalada. Instal·lats allà, van demanar menjar per a reparar forces i per a avituallarse per a seguir el camí, en vista de la misèria d'aquella gent, que tot just en tenien per a ells, van enviar la dona al poble perquè portés queviures suficients per al grup. Encara que la bona senyora va complir l'ordre de no delatar-los, doncs tenien com a ostatge al seu marit, la insòlita quantitat d'aliments que va comprar va aixecar les sospites dels comerciants els quals van explicar les seves sospites a l'alcalde, qui al seu torn les va posar en coneixement de la Guàrdia Civil, en poc més de dues hores van envoltar la masia uns tres-cents homes. Va dirigir el setge el tinent coronel Rodrigo Gayet Girbal, cap de la comandància. Dintre de la masia hi havia molt de nerviosisme i la majoria dels guerrillers -l'únic que no va desenganxar els llavis va ser el més jove- eren partidaris de no seguir endavant i de tornar a França. Sabaté va repetir diverses vegades allò de: "Jo no retinc ningú..." Però potser ja era massa tard doncs el cèrcol s'estava tancant. Quan la força pública els va comminar a rendir-se, Quico va distribuir als seus homes per la planta baixa i el pis, ordenant la jove parella que s'amagués en un racó i que no es mogués d'allà. I va començar el tiroteig, que duraria fins a les sis de la tarda. Al vespre, Quico va dir que calia sortir, i tractar de passar a través de les línies enemigues. Van sortir dos: el més jove i un altre. De seguida es va escoltar un tiroteig i els dos van tornar ferits. El jove, en un braç, lleument, l'altre amb un tir al cap. Després van sortir dos més i només en va tornar un, també ferit. Quico va sortir i va recuperar el company, també mal ferit, que no feia més que cridar, delirant ja: "No surtis Quico, no surtis, que et mataran!". Quico treia el cap per una finestra de tant en tant, disparava una ràfega, i després feia d'infermer. El ferit li va dir que cridés que es rendien i que ell -Quico- aprofités l'ocasió per a escapar-se. Li deia que els deixés que, com que estaven ferits, no els passaria res. Quico no feia més que repetir: "No diguis ximpleries, com voleu que us deixi en aquest estat?" Però per fi el va vèncer el sentit comú i va intentar la sortida. Abans d'abandonar la casa, al més jove, després d'embenar-li el braç, i com que va veure que podia valer-se per si mateix, el va ajudar a amagar-se en el forn de pedra, del que li va aconsellar que no sortís fins que no hagués passat el perill. Quico va deixar anar primer una vaca i es va protegir amb ella, però la bèstia va caure fulminada a pocs passos de la casa i Quico va tornar amb una rascada al coll, es va aplicar una gasa amb esparadrap i va provar una altra vegada amb la segona i última vaca de l'estable. I va aconseguir passar, després d'un breu tiroteig, en el qual va resultar ferit en una natja i en el peu esquerra, mentre resultava mort un capità de la Guàrdia Civil. Quico va aconseguir escapar-se d'aquell eixam de guàrdies, i va escapar del cèrcol. Però la mort l'esperava uns dies després.
La fugida espectacular de Quico Sabater
A partir d'aquí la història de la seva fugida es fa cada vegada més increïble. La Guàrdia Civil li ha perdut el rastre. Ni tan sols va donar resultat la feina d'un gos policia després d'olorar un mocador que el Quico havia perdut. Tot i això, la pista es va orientar de forma marcada cap a Girona. A causa del seu estat, no podia estar molt lluny. A la nit del 4 al 5, Sabater creua el riu Ter aigües amunt del Pont de la Devessa de Girona. Això es va poder comprovar posteriorment per manifestacions del personal ferroviari, que va declarar que quan va pujar al tren a l'estació de Fornells de la Selva, tenia la roba mullada. Sobre les tres de la matinada del dia cinc, va trucar a una casa pròxima a Fornells de la Selva, però no li van obrir la porta. Sabaté va pujar a un tren de viatgers amb destinació cap a Barcelona. Va amenaçar amb pistola i metralleta el maquinista i el fogoner perquè no aturessin el tren fins la Ciutat Comtal. El maquinista li va dir que era totalment impossible. Els viatgers haurien de baixar a les estacions intermitges i acabarien per accionar l'aparell d'alarma aturant automàticament el tren. Per altra banda a Massanet-Massanes calia canviar la màquina de vapor, per una altra d'elèctrica. Sabaté que va a la locomotora, ordena el maquinista que en les detencions depassi al màxim els punts on hi hagi llum, amb l'objecte d'evitar ser descobert. Com que no havia menjat des del migdia del dia 3, va obligar el maquinista i el fogoner que li lliuressin els seus entrepans. Després va pujar a l'escaleta del darrere de la màquina per a encanonar més còmodament ambdós ferroviaris. Arribat el moment del canvi de màquina, Sabater aprofità l'instant que ambdues quedaven una enfront de l'altra i d'un salt passà al tren elèctric. Els ferroviaris alerten tota la línia fèrria. Els conductors de la màquina elèctrica no se'n van adonar al començament de la presència del Quico. Al passar el tren per Hostalric, on no hi havia parada, Sabaté, tot i el dolor de les seves ferides, anava tombat sobre el sostre del vagó d'equipatges. A l'estació de Gualbes, Quico Sabaté que ja havia baixat fins la màquina, es va introduir en el seu passadís i, quan l'ajudant del conductor es disposava a tancar la porta, molt sorprès veu que algú l'encanona amb una pistola per l'esquena. Sabaté li demanà per algun lloc on amagar-se. Però això no era factible, ja que hi havien molts punts perillosos, a causa de l'alta tensió de la línia. L'ajudant va informar el maquinista sobre l'inesperat viatger, Sabaté li va dir pertanyia a la resistència i que esperaven reforços d'Amèrica. Donada la circumstància que a Sant Celoní calia efectuar un encreuament, quan el tren va disminuir la marxa, un quilòmetre abans d'arribar a l'estació, Sabater va abandonar-lo. A l'aturar-se, el maquinista va informar de la presència de Sabaté al sergent comandant del lloc de la Guàrdia Civil de San Celoni, de servei amb dos guàrdies als voltants de l'estació. Malferit a una natja, a una cama i al coll, tot just podia mantenir-se dret a causa de la febre i la gangrena. A la recerca d'un metge, desesperat, va acabar forcejant amb un veí, Francesc Berenguer Rosa, que va notar la metralleta sota la seva roba. Els somatents de Sant Celoni havien estat posats en alerta i una patrulla integrada entre d'altres, pel cap del somatent local i secretari de la CNS, Abel Rocha Sanz, va escoltar les veus de Berenguer. Rocha, el guàrdia civil Antonio Martínez Collado i l'ex-legionari Pepito Sebina van assassinar el Quico al carrer de Santa Tecla, no sense abans produir-se un fort tiroteig amb Sabaté, que es va defensar fins la mort. En un pacte de sang mantingut encara avui, en un pacte de silenci mantingut pels tres assassins el somatent va descarregar la seva metralleta al cap del Quico després de mort, desfigurant-lo fins el punt que ni la seva germana no el va poder identificar. Eren les 8 del matí del 5 de gener de 1960.
Aquí acaba la vida d'un home que va lluitar pels seus ideals de l'única manera que sabia fer-ho, a pit descobert i amb l'arma en la mà. Mentre molts, moltíssims, duien una vida còmoda i regalada en la "dolça" França guanyant batalles amb la millor estratègia de cafè, Sabaté es recorria els camins de Catalunya per a acudir puntual als punts on era necessària la seva presència. Quantes coses s'haguessin assolit amb menys "escrúpols" de puresa àcrata i una ajuda més generosa. De tota aquella lluita res material va aconseguir per a ell, la seva dona subsistia gràcies al seu treball fregant terres, va viure la duresa de la muntanya i la perillositat de les ciutats.
Francesc Sabaté, reposa en una senzilla tomba al cementiri de Sant Celoni, fora de la terra "consagrada", condemna inquisitorial reservada als agnòstics, suïcides, apòstates, masons i altres "enemics" de la fe.
Romanço de quico sabaté
DEL PIRINEU AL MONTSENY
El darrer viatge de Quico Sabater
I. DEL PIRINEU...
Més de mil camins davallen
del Pirineu al Montseny;
n'hi ha de plàcids i agradosos
i més d'un aspre i ferreny.
II. LA HISTÒRIA D'UN VIATGE
És la història d'un viatge,
el seu viatge darrer,
el d'un maquis llegendari:
el d'en Quico Sabater.
Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.
Si en venien de Costoja
van passat pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.
I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassagoda,
Llorona i coll de la Creu.
La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.
A Falgars parada i fonda,
no s'ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.
No tot són flors i violes,
que comença l'embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblic.
Un carter rural passava,
cuit a l'ombra i força hostil,
mig fent l'orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.
Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l'enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l'altre fuig.
Pro els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabater
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.
III. ...AL MONTSENY
I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen el Fluvià.
I després deixen Banyoles
i Palol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.
Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.
Quan els vells de la masia
a l'hostal van 'nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.
Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabater.
Que s'escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".
Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s'entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.
Obligant-lo, a punta d'arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.
A l'entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l'esperen les escopetes
dels civils i el sometent.
Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.
Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabater. |
