Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Octubre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
  01 02 03 04 05 06
07 08 09 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* %sArticle
Notícies :: @rtivisme
Altíssima participació al referèndum per la independència de Montenegro
21 mai 2006
Els votants podrien superar el 86% de l'electorat
La república de Montenegro, actualment unida a Sèrbia, ha votat en referèndum la independència o el manteniment de la unió, amb una altíssima participació (85%). La llei del referèndum, que preguntava als ciutadans si volien que 'Montenegro sigui un estat independent amb total legitimitat internacional i legal', es va aprovar al parlament montenegrès l'1 de març amb 60 vots a favor i 10 en contra, tot i l'oposició frontal de Sèrbia.

La Unió Europea va acceptar el referèndum després d'imposar una condició: només amb una participació que superi la meitat dels 466.000 electors i un 55% de vots afirmatius, Montenegro es podrà separar de Sèrbia i recuperar, així, la sobirania de què va gaudir fins el 1918. Si guanya el sí, a més, Montenegro es convertirà en el primer estat independent del segle XXI a Europa i se sumarà a la mitja dotzena d'ex-repúbliques iugoslaves que, des de 1990 (i sovint amb conflicte bèl·lic inclòs), han anat obtenint la independència. Per bona part de la classe política montenegresa, l'estat comú de Sèrbia i Montenegro era i és vist com una federació provisional. Tot i que l'estat federal comparteix actualment una diplomàcia, un parlament i un exèrcit, legislativament i econòmicament les dues entitats funcionen de fa anys separadament. No hi ha, de fet, ni moneda comuna: Sèrbia utilitza el dinar, mentre que Montenegro va adoptar el marc alemany el 1996 i després va passar a l'euro. Justament l'argument econòmic és el més utilitzat per partidaris i detractors de la independència. Pels primers, encapçalats pel Partit Democràtic dels Socialistes del president Milo Djukanovic, la separació pot comportar el naixement d'un Luxemburg al bell mig dels Balcans. I pels contraris, liderats pel Partit Socialista Popular, la independència pot representar l'asfíxia financera d'aquesta petita república de 13.812 km² i 650.000 habitants, la majoria dels quals montenegresos (43%) i serbis (32%) de religió ortodoxa. També hi ha una comunitat bosniana musulmana (8%) a la regió del Sandjak, que no veu amb bons ulls la independència, i una minoria albanesa (5%) a la regió de Malesija, prop de la capital Podgorica, que advoca pel boicot al referèndum.

A diferència de la violència generada per les tensions nacionals a la veïna regió de Kossovë, de moment el procés sobiranista montenegrès sols ha viscut una sotragada greu: la impossibilitat d'escollir un representant de Sèrbia i Montenegro per a Eurovisió 2006, que es va fer ahir a la nit a Atenes.
1892469_6895_3.jpe
Membres d'Unescocat han format part dels tres mil observadors internacionals presents a Montenegro per seguir el referèndum. I el govern català i el Parlament de Catalunya hi han desplaçat delegacions
Mira també:
http://www.vilaweb.cat

This work is in the public domain

Comentaris

Consideracions sobre el dret a l’autodeterminació
22 mai 2006
Darrerament el terme de dret a l’autodeterminació, surt sovint en els debats televisius, en les tertúlies radiofòniques, i cadascú i diu la seva, ens trobem amb tantes interpretacions, com persones opinen, en alguns casos hi ha una mala voluntat manifesta de tergiversar el concepte, en d’altres, la majoria, desconeixença del seu significat concret, ens hauríem de preguntar doncs, si sabem de què parlem quan parlem del dret a l’autodeterminació.

Constatem com des de les institucions, no s’ha explicat el concepte, no s’ha fet pedagogia, sobre el què vol dir el dret a l’autodeterminació, quin és el seu significat precís, més aviat s’ha tingut interès en deixar el concepte, en una boirosa nebulosa.

El dret a l’autodeterminació podria ésser explicat, com el principi democràtic segons el qual una comunitat humana, un poble una nació, dins un marc territorial concret, decideix lliurement el seu destí, el d’adoptar un determinat tipus d’organització política, i arribat el cas, esdevenir un Estat independent.

En un Estat legalment constituït, el dret a l’autodeterminació, seria el reconeixement del dret a a decidir, lliure i democràticament que té un poble o nació per tal de poder corrregir situacions de dominació política, econòmica o militar, que el puguin afectar.

Aquest dret, hauria de permetre a un poble o nació de poder viure lliurement en igualtat de condicions amb els altres pobles del món, l’exercici del dret a l’autodeterminació, és un dret fonamental, una base sòlida, on construir uns estatuts jurídics de drets humans, és alhora undret humà elemental.

El primer document que esmenta aquest dret, és la Declaració d’Independència dels EUA del 1776, formulat de manera més precisa, a proposta de V.I. Lenin, apareix en el Cogrés dels Bolxevics de 1913, on s’aprova una resolució favorable a l’exercici del dret d’autodeterminació, amb l’aclariment que per autodeterminació, s’entén el dret de separació política i de constituir Estats nacionals independents. De tota manera el comunisme soviètic, considerà el dret a l’autodeterminació, com a un element fàctic, supeditat al valor estratègic superior, de la revolució socialista.

Desprésde l’acabament de la I Guerra Mundial, semblà que s’imposava en el món el concepte del dret dels pobles a l’autodeterminació, d’acord amb els catorze punts del president dels EUA W.Wilson (1918) i de la Conferència de Pau de París (1919-20).

A l’acabament de la II GM (1945) es produiren tot un seguit de lluites antiimperialistes en el Tercer Món, per tal d’eliminar el jou colonial, que són conegudes com el procés de descolonització, en aquest context l’ONU el 1960, declarà que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, donant així un suport jurídic a les lluites d’alliberament dels pobles d’Àsia i Àfrica.

A Catalunya el concepte polític del dret a l’autodeterminació, apareix, encara que formulat de forma poc precisa, a inicis del segle XIX amb els plantejaments del republicanisme federal.

El primer text polític que recollint el dret a l’autodeterminació, advoca per la independència política, és la Constitució Provisional de la República Catalana (l’Havana 1928), que té 36 títols dividits en 302 articles, el text fou redactat i presentat com a ponència pel montblaquí, Josep Conangla i Fontanilles, a l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, que es celebrà a l’Havana amb l’assistència de F. Macià els dies 30 de setembre i 1, 2 d’octubre de 1928. Amb aquest text es vol donar una visió dels drets, de les garanties, del caràcter i de l’organització Estatal, de la futura Catalunya independent, alhora que és un exercici per a bastir, les bases jurídiques per a una independència real. D’aquesta Constitució Provisional de la República Catalana, en volem recordar pel seu interès i la seva claredat conceptual, l’article primer del títol primer, que tracta del règim polític de Catalunya, diu així : Art I.- El poble de Catalunya, en exercici del dret immament que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en estat independent i sobirà, i adopta com a forma de govern, la república democràtico representativa.

Tres anys més tard el 14 d’abril de 1931 Francesc Macià, proclama la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, la manca de suport militar a la iniciativa de F. Macià i una actitud ambigüa per part de bona part del polítics del seu entorn, obliguen a la negociació, a fer marxa enrera de la proclama inicial i acceptar la fórmula d’un Estatut, que haurà d’ésser aprovat pel govern de Madrid.

En el preàmbul de l’Estatut de Núria de 1931, s’hi diu: La Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya en la redacció del projecte únic d’Estatut, ha partit del dret que té Catalunya com a poble, a l’autodeterminació. Aquest punt retornà retallat des de Madrid, i per tant, no s’incorporà al text de l’Estatut de 1932.

Tres anys després el 6 d’octubre de 1934, com a resultat de la tensió entre el Govern Català i el de l’Estat, per tal que al Parlament Català li fos reconegut el dret a decidir,és a dir, acceptar que la sobirania correspon al poble de Catalunya en la figura del seu Parlament, perquè el poble català és el subjecte nacional de decissió. El President Lluís Companys, en un acte de sobirania, de dignitat i de realisme polític declara l’Estat Català de la República Federal Espanyola.

Caldrà esperar la derrota i l’ocupació de 1939, perquè després d’una anàlisi dels errors fets en el període 1931-39, se’n puguin extreure conclusions i fixar nous rumbs polítics, en aquesta línia és de remarcar l’efecte que produí un text aparegut a l’exili francés, el dia 23 d’abril dia de Sant Jordi de 1939, signat per l’expresident del Parlament Català, Joan Casanovas i Maristany, que tingué molt de ressò i una bona acollida, entre els exiliats en general i els internats als camps de concentració de la Catalunya Nord. En el document J. Casanovas, es fa una crida a la capacitat de decidir, i a la sobirania nacional per damunt d’altres consideracions, així escriu: Ni puny clos ni palmell estès, prou canvis de nom, prou Estatuts i Mancomunitats i autonomies. Catalunya sobirana ni més ni menys. Aquesta visió política corresponia a la línia política defensada des de la seva fundació per Estat Català, Nosaltres Sols, Palestra i d’altres grups i organitzacions, que es reclamaven separatistes segons la nomenclatura de l’època, és a dir independentistes.

A l’ acabament de la II GM el 14 d’abril de 1945, la Delegació del Consell Nacional Català als EUA, presenta a la Conferència sobre Organització Internacional, realitzada a Sant Francisco (Califòrnia) una Apel•lació a les NU, en la dita Apel•lació, Catalunya demana que llurs drets de nació siguin reconeguts, per tal que Catalunya, exercint el seu dret a l’autodeterminació, pugui lliurement unir-se a la reorganització de la Península, quatre punts precisos, fixen les seves peticions que són aquestes, que:

- El seu procés d’alliberament nacional, sigui posat a l’ordre del dia, com un cas que necessita atenció immediata.

- Que la seva reclamació d’autogovern, sigui registrada per a solució immediata, sota els principis i clàusules de la Carta de l’Atlàntic, independentment de qualsevol situació política que sigui planejada per a a Espanya.

- Que la seva posició dins de l’organització política d’Espanya, sigui decidida per Catalunya mateixa, a través del plebiscit dels catalans nacionals, després de reconegut el seu status de nació.

- Que qualsevol desavinença o disputa, entre Catalunya i Espanya sigui sotmesa per a ésser oïda davant del Consell de les NU, o la Cort Internacional de Justícia.

L’Assemblea de Catalunya (AC 1971-77) plataforma unitària antifranquista, que agrupava pràcticament tots els partits polítics, des de l’extrema esquerra fins al centre, a més de centrals sindicals, organitzà importants mobilitzacions de masses. En el punt tercer de la seva declaració de principis s’hi demana: El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació. És d’agrair la precisió terminològica d’aquest tercer punt, que després amb el pas del temps i les grans rebaixes de la transició, es féu fonedís per políticament incorrecte de textos posteriors, que només recolliran el primer paràgraf d’aquest tercer punt. És un exercici interessant, de remarcar com en infinitat d’articles i treballs elogiosos sobre l’Assemblea de Catalunya, com a força unitària de tot el ventall polític català del període de la transició, s’hagi deixat de banda la seva reclamació explícita del dret d’autodeterminació.

E dret d’autodeterminació, fou recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU (1951), així mateix l’Asssemblea General de les Nacions Unides (ONU), el 19 de desembre de 1966, proclamà el dret a l’autodeterminació que té qualsevol poble.

El nostre màxim òrgan legislatiu, el Parlament Català, en les seves resolucions del 12 de desembre de 1989 i del 27 de setembre de 1991, ha proclamat el dret a l’autodeterminació com a imprescriptible i irrenunciable, i s’ha reservat el dret a exercir-lo, quan ho consideri convenient. El mateix féu el Parlament d’Euscadi en la seva resolució de 15 de febrer de 1990.

Nosaltres com a catalans nacionals, ens hem de vincular a la defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació, pel mateix dret que a hores d’ara lluiten els bretons, els gallecs, els corsos, els kurds, els txexens, els irlandesoso, els armenis, els palestinians, en la seva voluntat de construcció d’un Estat nacional i de defensa de la Pàtria dels
seus agressors.


Agustí Barrera i Puigví és historiador

Intervenció llegida el 26 de maig de 2005 a l’auditori del Calisay a Arenys de Mar, dins del cicle de conferències: Les nacions sense Estat i el dret a l’autodeterminació.
Re: Altíssima participació al referèndum per la independència de Montenegro
22 mai 2006
Ara tota la pandilla de sociates de merda com el Montilla i la De Madre tb diran k això de l´autodeterminació és algo del passat k es va aplicar sols a les colònies k els estats occidentals tenien al 3r Món oi?!

PSC PIM PAM PUM!!

HI HA DOS POBLES ANOMENATS PAÃ?SOS CATALANS I EUSKAL HERRIA KE TENEN TRAÃAT EL CAMÃ? FUTUR DE LA LLIURE DETERMINACIÃ, KE NO VOL DIR RES MÃS KE DEMOCRÃCIA I LLIBERTAT PER ALS POBLES!!

I PUTA EXPANYA I PUTA FRANÃA!!
Re: Altíssima participació al referèndum per la independència de Montenegro
22 mai 2006
Resolució 98/III del Parlament de Catalunya, sobre el dret a l'autodeterminació de la nació catalana


Resolucions del Parlament de Catalunya

Resolució 98/III del Parlament de Catalunya, sobre el dret a l'autodeterminació de la nació catalana.

El 12 de desembre de 1989, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució per la qual Catalunya no renuncia al dret a autodeterminar-se.

Hi van votar a favor Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya i el Centre Democràtic i Social.

El Partit dels Socialistes de Catalunya hi va votar en contra.

El Partit Popular no va assistir a la sessió.

La resolució aprovada diu:


1. El Parlament de Catalunya declara, solemnement, que Catalunya forma part d'una realitat diferenciada en el conjunt de l'Estat, fet que el poble català ha mantingut en tot moment, tant des de les seves forces polítiques i les institucions culturals i civils del país, com des de la consciència de la majoria dels seus ciutadans i ciutadanes.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more