|
|
|
|
|
Notícies :: xarxa i llibertat |
|
Copyright i globalització en l'era de les xarxes informà tiques
|
|
|
per |
17 mai 2006
|
|
Richard M. Stallman reflexiona sobre el paper del copyright en el món actual marcat per la globalització i les xarxes. Conferència pronunciada el 19 d'abril de 2001 al MIT inclosa en el recull d'articles de l'autor “Programari lliure, societat lliure�. |
Richard M. Stallman
[1]
Introducció
David Thorburn, moderador: El nostre conferenciant d'avui, Richard Stallman, és una figura llegendària en el món de la informàtica, i l'experiència que he obtingut mirant de trobar una persona que compartís taula amb ell ha estat instructiva. Un distingit professor del MIT em va dir que l'Stallman s'ha d'entendre com a figura carismàtica d'una paràbola bíblica, com una espècie de lliçó anècdota de L'Antic Testament. "Imagini's", va dir, "un Moisès o un Jeremies... un Jeremies, de fet". Jo vaig respondre: "bé, això és molt admirable. Sona meravellós. Confirma la meva idea del tipus de contribució que ha fet al món. Aleshores per què és reticent a compartir taula amb ell?" La seva resposta va ser: "Igual que Jeremies o Moisès, senzillament m'aclapararia. No formaré part del mateix grup d'experts que ell, però si em demanés el nom de cinc persones vives del món que realment ens han ajudat a tots, en Richard Stallman seria una d'elles".
La conferència
Vull començar explicant per què no he permès que aquest fòrum sigui retransmès a través d'Internet, per si de cas no ha quedat clar del tot de què estem parlant: el programari que es fa servir per a les retransmissions a través d'Internet obliga l'usuari a descarregar-se un programa determinat per tal de poder rebre l'emissió. Aquest programari no és lliure. Està disponible de franc, però només com a executable, és a dir, com a garbuix misteriós de números.
El que fa és secret. No es pot estudiar, no es pot modificar i de cap manera no se'n pot publicar una versió modificada pròpia. I aquestes són unes de les llibertats essencials que s'inclouen en la definició de "programari lliure".
Per tant, si vull ser un defensor honest del programari lliure, no em puc permetre anar fent conferències per després pressionar la gent perquè faci servir programari no lliure. Estaria soscavant la meva pròpia causa. Si no demostro que em prenc els meus principis seriosament, no puc esperar que els altres se'ls prenguin seriosament.
Això no obstant, aquesta conferència no és sobre el programari lliure. Quan ja feia uns anys que treballava en el moviment per al programari lliure i la gent començà a fer servir algunes parts del sistema operatiu GNU, vaig començar a rebre invitacions per a fer conferències on la gent va començar a preguntar-me: "Bé, doncs, com es generalitzen les idees sobre la llibertat dels usuaris de programari a altres tipus de coses?".
Naturalment, la gent també feia preguntes ximples com ara "aleshores, el maquinari ha de ser lliure?", "Aquest micròfon hauria de ser lliure?".
Vegem què vol dir això. Hauríem de ser lliures per copiar-lo i modificar-lo? Pel que fa a modificar-lo, si compreu el micròfon, ningú no us impedirà que el modifiqueu. Pel que fa a copiar-lo, ningú no té copiadores de micròfons. Fora d'Star Trek, aquestes coses no existeixen. Potser un dia hi haurà analitzadors i assembladors nanotecnològics que realment permetran copiar un objecte físic, i aleshores aquestes qüestions relatives a si un és lliure de fer-ho començaran a ser realment importants. Veurem com les empreses agroalimentàries intentaran impedir que la gent copiï aliments, i això es convertirà en una qüestió política de primer ordre, sempre que existeixi aquesta possibilitat tecnològica. No sé si arribarà aquest dia, de moment això només són especulacions.
Però per a altres tipus d'informació es pot plantejar la qüestió perquè qualsevol tipus d'informació que es pugui emmagatzemar en un ordinador, en teoria, pot ser copiada i modificada. Per tant, les qüestions ètiques del programari lliure, les qüestions sobre el dret dels usuaris a copiar i modificar el programari, són les mateixes que en altres tipus d'informació publicada. No em refereixo a la informació privada, com ara la informació personal, la finalitat de la qual no és en absolut que estigui a disposició del públic. Parlo dels drets que hauríem de tenir si aconseguim còpies de coses publicades que no estan destinades a ser secretes.
La història del copyright
Per tal d'explicar les meves idees sobre aquest tema, voldria fer un repàs a la història de la distribució d'informació i del copyright. En el món antic, els llibres s'escrivien a mà i amb ploma, i qualsevol que sabés llegir i escriure podia copiar un llibre amb aproximadament la mateixa eficàcia que qualsevol altra persona. Ara bé, algú que ho fes tot el dia probablement acabaria sent millor que els altres, però no hi hauria una diferència enorme. Com que aquestes còpies es feien d'una en una, no hi havia grans economies d'escala. Per fer deu còpies es trigava deu vegades més que per fer una còpia. Tampoc no hi havia res que obligués a la centralització: els llibres es podien copiar a qualsevol lloc.
Com a resultat d'aquesta tecnologia, com que les còpies no havien de ser necessàriament idèntiques, en el món antic no hi havia la mateixa distinció total entre copiar un llibre i escriure un llibre. Entremig d'ambdós tipus d'acció hi havia coses que tenien sentit. Entenien perfectament el concepte d'autor (sabien, per exemple, que una obra de teatre determinada havia estat escrita per Sòfocles), però entre escriure un llibre i copiar un llibre, hi havia altres coses interessants que es podien fer. Per exemple, es podia copiar part d'un llibre, després afegir-hi unes paraules noves, copiar-ne unes quantes més i escriure-hi a continuació algunes paraules noves, i així anar fent. D'això en deien "escriure un comentari". Això era una pràctica habitual, i aquests comentaris eren apreciats.
També es podia copiar un passatge d'un llibre, després escriure unes paraules addicionals, continuar copiant un passatge d'un altre llibre i escriure una mica més, i així anar fent, i d'això se'n deia fer un compendi. Els compendis també eren molt útils. Hi ha obres que s'han perdut, però parts d'aquestes obres han sobreviscut perquè van ser citades en altres llibres que arribaren a ser més populars que l'original. Potser perquè en copiaven les parts més interessants. La gent en feia moltes còpies, però no es preocupava de copiar l'original perquè no els resultava prou interessant.
Pel que jo sé, en el món antic no hi havia res que s'assemblés al copyright. Tothom que volia copiar un llibre ho podia fer. Més endavant es va inventar la impremta i els llibres es van començar a copiar a les impremtes. La impremta no fou només una millora quantitativa que facilitava la realització de còpies, sinó afectà d'una manera desigual els diferents tipus de còpia en introduir una economia d'escala inherent. Definir els tipus era molta feina, però fer moltes còpies idèntiques de la pàgina era molt més senzill. El resultat fou que la còpia de llibres es va anar convertint en una activitat centralitzada i de producció en massa. Les còpies d'un llibre determinat probablement només s'acabarien fent en uns pocs llocs concrets.
La introducció de la impremta també va significar que els lectors habituals no podien copiar els llibres amb eficàcia. Això només es podia fer si es disposava d'una impremta. Per tant, es tractava d'una activitat industrial.
Durant els primers segles des de la invenció de la impremta, els llibres impresos no van substituir totalment les còpies fetes a mà. De llibres copiats a mà, encara se'n feien: de vegades ho feien persones riques i de vegades persones pobres. Els rics ho feien per tenir una còpia especialment bonica que demostraria fins a quin punt eren rics, i els pobres ho feien perquè potser no tenien prou diners per comprar una còpia impresa, però sí el temps per copiar un llibre a mà. Tal com diu la cançó, "el temps no són diners quan no tens res més que temps".
Per tant, en certa mesura encara es feien còpies a mà. Em sembla que va ser al segle XIX quan les còpies impreses van aconseguir ser prou barates com perquè la gent pobra tingués accés als llibres impresos si és que sabien llegir.
El copyright va aparèixer juntament amb l'ús de la impremta i, si tenim en compte la tecnologia que utilitzava la impremta, hi tingué un efecte equivalent al d'una regulació industrial. No restringia allò que els lectors podien fer, sinó el que podien fer els editors i els autors. El copyright a Anglaterra va ser inicialment una forma de censura. S'havia d'obtenir un permís governamental per publicar els llibres. Però aquesta idea ha canviat. Quan es va redactar la Constitució dels EUA, la gent tenia una idea diferent de la finalitat del copyright, i em sembla que aquesta idea també es va acceptar a Anglaterra.
Per a la Constitució dels EUA es va proposar que els autors havien de tenir dret a un copyright, a un monopoli sobre la còpia dels seus llibres. Aquesta proposta es va rebutjar. La va substituir una proposta fonamentalment diferent que, amb l'objectiu de fomentar el progrés, establia que el Congrés podia instituir, opcionalment, un sistema de copyright que creés aquests monopolis. De manera que els monopolis, d'acord amb la Constitució dels EUA, no existeixen pel bé dels que els controlen, sinó per fomentar el progrés de la ciència. Els monopolis es concedeixen als autors amb la finalitat que modifiquin la seva actitud i facin alguna cosa útil per a la societat.
Per tant, l'objectiu és tenir més obres escrites i publicades perquè la gent les pugui llegir. I es considera que aquest sistema [de copyright] contribueix a augmentar l'activitat literària i les obres sobre ciència i altres camps, fet que permet que la societat s'instrueixi. Aquest és l'objectiu que s'ha d'acomplir. La creació de monopolis privats només era un mitjà per assolir una finalitat, que no és altra que el benefici públic.
Ara bé, el copyright en l'època de la impremta era gairebé inofensiu perquè es tractava d'una regulació industrial. Només limitava les activitats dels editors i dels autors. En un sentit estricte, els pobres que copiaven llibres a mà potser estaven infringint el copyright, també. Però ningú no va intentar mai aplicar-los el copyright perquè s'entenia que era una regulació industrial [2].
En l'època de la impremta, també era fàcil fer complir el copyright, perquè només s'havia de fer complir allà on hi havia un editor, i els editors, per la seva naturalesa, es fan conèixer. Si pretens vendre llibres, has de dir a la gent on s'ha d'adreçar per comprar-los. No cal entrar a casa de tothom per fer complir el copyright.
Al capdavall, el copyright potser fou un sistema beneficiós en aquell context. Als EUA, els juristes consideren el copyright com un pacte, un tracte entre la societat i els autors. La societat cedeix alguns dels seus drets naturals de fer còpies i, a canvi, rep el benefici de més llibres escrits i publicats.
Ara bé, és avantatjós aquest tracte? Quan el públic en general no pot fer còpies perquè només es poden fer d'una manera eficaç amb impremtes i la majoria de la gent no disposa d'impremtes, el resultat és que la societat cedeix una llibertat que no pot exercir, una llibertat que no té cap valor pràctic. Si tenim una cosa que és un subproducte de la nostra vida, que no té cap utilitat i tenim l'oportunitat d'intercanviar-la per alguna altra cosa de valor, això vol dir que amb aquest tracte hi guanyem. Per aquest motiu el copyright potser fou un tracte avantatjós per al públic en aquella època.
Però el context està canviant, i això ha de canviar la nostra valoració ètica del copyright. Malgrat tot, els principis bàsics de l'ètica no canvien amb els avenços tecnològics, ja que són massa fonamentals com per ser alterats per aquestes contingències. Però la nostra decisió sobre qualsevol qüestió específica depèn de les conseqüències de les alternatives disponibles, i les conseqüències d'una opció determinada poden canviar si el context canvia. Això és el que està passant en l'àmbit de la legislació sobre el copyright, ja que l'era de la impremta s'acosta a la seva fi, deixant pas gradualment a l'era de les xarxes informàtiques.
Les xarxes informàtiques i la tecnologia de la informació digital ens estan retornant a un món més semblant al món antic, on qualsevol persona que pot llegir i fer servir la informació també la pot copiar i en pot fer còpies amb gairebé la mateixa facilitat que les podria fer qualsevol altra persona. Són còpies perfectes i tan bones com les que podria fer qualsevol altre. Per tant, la centralització i l'economia d'escala introduïda per la impremta i les tecnologies similars s'està esvaint.
Aquest canvi de context canvia el funcionament de la legislació sobre el copyright. La legislació del copyright ja no actua com si fos una regulació industrial, sinó que actualment és una restricció draconiana sobre el públic en general. Antigament era una restricció sobre els editors pel bé dels autors. Avui dia, a la pràctica, és una restricció sobre la societat pel bé dels editors. Antigament el copyright era força inofensiu i no aixecava controvèrsies. No restringia el públic en general. Actualment no és així. Si teniu un ordinador, els editors consideren que el fet de restringir-vos és la seva màxima prioritat. Abans el copyright es podia aplicar fàcilment perquè era una restricció només en els editors, els quals es podien localitzar fàcilment i el que publicaven es podia veure fàcilment. Actualment el copyright és una restricció sobre tots i cadascun de vosaltres. El seu compliment requereix vigilància, intrusió i fortes sancions, i estem observant com als EUA i en altres països aquestes pràctiques s'estan promulgant en forma de lleis.
És evident que es pot argumentar que antigament el copyright era un tracte avantatjós per al públic, perquè el públic cedia llibertats que no podia exercir. Ara resulta que sí que pot exercir aquestes llibertats. Què fas si fins ara elaboraves un subproducte que no et servia per a res i estaves acostumat a cedir-lo i, de cop i volta, t'adones que té una utilitat? En realitat el pots consumir, fer-lo servir. Què fas en aquest cas? No el cedeixes tot i te'n guardes una part. I això és el que la gent faria d'una manera natural. Això és el que la gent fa quan se li dóna l'oportunitat d'expressar la seva preferència: guarda part d'aquesta llibertat i l'exerceix. Napster és un gran exemple de com la gent decideix exercir la seva llibertat per copiar en lloc de renunciar-hi. El més natural que podríem fer perquè la legislació del copyright s'adapti a les circumstàncies actuals és reduir el poder de copyright que tenen els titulars del copyright: reduir el nivell de restricció que imposen a la societat i augmentar la llibertat que conserva la societat.
Però això no és el que volen fer els editors. El que volen fer és exactament el contrari. Volen incrementar els poders del copyright fins al punt que puguin exercir un control ferm sobre qualsevol ús de la informació. Això ha desembocat en lleis que han atorgat un augment sense precedents dels poders del copyright. S'estan retallant llibertats que la gent solia tenir en l'època de la impremta.
Per exemple, considerem el cas dels llibres electrònics. Existeix una pressió publicitària tan forta a favor dels llibres electrònics que amb prou feines es pot evitar. En un vol que vaig fer al Brasil, a la revista que t'ofereixen a l'avió hi havia un article que deia que potser d'aquí a uns deu o vint anys tots ens hauríem passat als llibres electrònics. Naturalment, aquesta mena de campanyes està finançada per algú. Per què ho fan? Em sembla que tinc la resposta. El motiu és que els llibres electrònics són l'oportunitat de retallar algunes de les llibertats residuals que sempre han tingut els lectors dels llibres impresos i que encara tenen: la llibertat, per exemple, de deixar un llibre a un amic, de demanar-lo al servei de préstec de la biblioteca pública, de vendre'l a una llibreria de llibres de segona mà o de comprar-lo anònimament sense deixar-ne constància amb un registre en una base de dades de compradors d'aquell llibre determinat. I fins i tot el dret a llegir-lo dues vegades.
Aquestes són llibertats que els editors voldrien retallar, però no ho poden fer en el cas dels llibres impresos perquè seria una usurpació de poder massa evident que aixecaria fortes protestes. Així doncs, han trobat una estratègia indirecta. En primer lloc, aconsegueixen la legislació per retallar aquestes llibertats en els llibres electrònics quan no hi ha llibres electrònics: d'aquesta manera no hi ha controvèrsia. No hi ha antics usuaris de llibres electrònics que estiguin acostumats a exercir les seves llibertats i a defensar-les. Això ho van aconseguir amb la llei Digital Millennium Copyright Act de 1998. Després introdueixen els llibres electrònics i de mica en mica fan que tothom es passi dels llibres impresos als llibres electrònics. A la llarga, el resultat és que els lectors perden les seves llibertats sense haver tingut en cap moment l'oportunitat de lluitar per conservar-les perquè en cap moment els les haurien pres.
Alhora també observem intents de retallar la llibertat de la gent en l'ús d'altres tipus d'obres publicades. Per exemple, les pel·lícules en DVD es publiquen en un format xifrat que abans era secret (la intenció era que ho fos), i l'única manera que les productores en revelessin el format, per així poder fabricar reproductors de DVD, era firmar un contracte per introduir determinades restriccions en el reproductor, amb el resultat que això impediria que la gent fins i tot exercís plenament els seus drets legals. Aleshores uns quants programadors espavilats d'Europa van treure l'entrellat del format del DVD i van escriure un paquet de programari lliure que llegia els DVD [3]. D'aquesta manera podies fer servir programari lliure en el sistema operatiu GNU/Linux per a veure el DVD que havies comprat, fet perfectament legítim. Fer això amb programari lliure hauria d'estar permès.
Però les empreses cinematogràfiques s'hi van oposar i van anar a judici. Sabeu una cosa? aquestes empreses solien fer moltes pel·lícules on hi havia un científic boig i algú que li deia "Però, doctor, hi ha coses que l'Home no estava destinat a conèixer". Deuen haver mirat massa les seves pròpies pel·lícules, perquè s'han arribat a creure que el format dels DVD és una cosa que l'Home no estava destinat a conèixer. I van obtenir una decisió judicial que censurava totalment el programari per reproduir DVD. Fins i tot es prohibeixen els enllaços als llocs web on aquesta informació està legalment disponible fora dels EUA. S'ha presentat un recurs d'apel·lació contra aquesta sentència. M'enorgulleix dir que en aquesta apel·lació vaig signar un al·legat com a amicus curiae, encara que tinc un paper força petit en aquesta batalla en particular.
El govern dels EUA va intervenir directament a favor del bàndol contrari. Això no és sorprenent si es té en compte el motiu pel qual es va aprovar la Digital Millennium Copyright Act. El motiu és el sistema de finançament de les campanyes electorals que tenim als EUA, que en essència és el suborn legalitzat on les empreses compren els candidats fins i tot abans de ser elegits. I naturalment saben qui és el seu amo (saben per a qui treballen), i aproven les lleis perquè les empreses tinguin més poder.
Desconec què passarà amb aquesta batalla en particular. Mentrestant, a Austràlia s'ha aprovat una llei similar i a Europa gairebé se n'ha adoptat una altra: la intenció és no deixar cap lloc al món on la gent tingui accés a aquesta informació. Però els EUA continuen sent el líder mundial a l'hora d'impedir que la gent distribueixi la informació que s'ha publicat.
Tanmateix, els EUA no són el primer país que, d'això, en fa una prioritat. La Unió Soviètica ho considerava una qüestió molt important. En aquest país, la còpia i la redistribució no autoritzades s'anomenaven samizdat i, per eradicar-les van desenvolupar una sèrie de mètodes. En primer lloc, guardians que vigilaven tots els equips de còpia per controlar el que copiava la gent i impedir que es fessin còpies prohibides. En segon lloc, dures penes per a qualsevol persona enxampada fent còpies prohibides (et podien deportar a Sibèria). En tercer lloc, captació d'informadors, demanant a tothom que delatés els veïns i els col·legues a la policia de la informació. En quart lloc, responsabilitat col·lectiva: "Tu! Vigila aquell grup! Si enxampo algun d'ells fent còpies prohibides, aniràs a la presó. Així que vigila'ls bé". I, en cinquè lloc, propaganda, iniciada a la infantesa, per convèncer tothom que només un enemic horrible del poble faria còpies prohibides.
Als EUA actualment s'estan aplicant totes aquestes mesures. En primer lloc, els guardians que vigilen els equips de còpia. A les copisteries hi ha guardians humans que controlen el que es copia, però posar guardians humans per controlar el que es copia a tots els ordinadors seria massa car: la mà d'obra humana és massa cara. Per tant, recorren als guardians robot. Aquest és l'objectiu de la Digital Millennium Copyright Act. Aquest programari s'instal·la al teu ordinador, és imprescindible per accedir a determinades dades i impedeix que l'usuari faci còpies.
Actualment hi ha un pla per introduir aquest programari a tots els discs durs, de manera que el vostre ordinador podria contenir fitxers als quals només hi podríeu accedir després d'obtenir el permís per fer-ho d'algun servidor de la xarxa. I saltar-se aquest programari o fins i tot dir a la gent com fer-ho és un delicte.
En segon lloc, les penes dures. Fa uns anys, si feies còpies d'alguna cosa i les passaves a un amic per ajudar-lo, no cometies cap delicte, això mai no havia estat considerat un delicte als EUA. Ara sí, de manera que et podrien empresonar durant anys per compartir coses amb el teu veí.
En tercer lloc, els informadors. Segurament que heu vist els anuncis a la televisió i al metro de Boston demanant a la gent que delati els col·legues a la policia de la informació, que oficialment s'anomena Software Publishers Association.
En quart lloc, la responsabilitat col·lectiva. Als EUA, això s'ha fet reclutant els proveïdors de serveis d'Internet i responsabilitzant-los legalment de tot el que publiquen llurs clients. L'única manera d'evitar que els facin sempre responsables és aplicant un procediment invariable que desconnecti o elimini la informació al cap de dues setmanes de produir-se una queixa. No fa gaires dies que em va arribar la notícia que un interessant lloc web de protesta on es criticava el Citibank per algunes de les seves pràctiques reprovables va ser desconnectat d'aquesta manera. Avui dia no cal ni passar pels tribunals: senzillament et desconnecten de la xarxa.
I, finalment, la propaganda des de la infància. És per això que es fa servir la paraula "pirata". Si penseu en fa uns quants anys, el terme "pirata" s'aplicava als editors que no pagaven als autors, però ara s'ha capgirat totalment. Avui dia s'aplica als membres de la societat que s'escapen del control de l'editor. Es fa servir per convèncer la gent que només un enemic malvat del poble faria còpies prohibides. El terme diu que "compartir còpies amb el teu veí és l'equivalent moral d'atacar un vaixell". Espero que no estigueu d'acord amb això i, si és així, espero que us negueu a fer servir el terme amb aquest significat.
Els editors estan comprant lleis per tenir més poder. A més, estan ampliant el període de temps que dura el copyright. La Constitució dels EUA diu que el copyright ha de tenir una durada limitada, però els editors volen que el copyright duri per sempre. Malgrat tot, seria bastant difícil esmenar la Constitució: per això han cercat una manera més senzilla per a aconseguir el mateix resultat. Cada 20 anys amplien retroactivament 20 anys el copyright. El resultat és que, en qualsevol moment donat, el copyright nominalment dura un període determinat i qualsevol copyright donat nominalment prescriu algun dia. Però el venciment no arribarà mai perquè tots els copyrights s'ampliaran 20 anys cada 20 anys, de manera que ja no hi haurà obres que passin al domini públic. Això s'ha anomenat "pla del copyright perpetu a terminis".
La llei de 1998 que va ampliar el copyright 20 anys es coneix per la "llei d'ampliació del copyright Mickey Mouse" [4] perquè Disney en va ser un dels principals patrocinadors. L'empresa Disney s'adonà que el copyright del Mickey Mouse havia de prescriure, i no volen que aquest dia arribi mai perquè guanyen molts diners amb aquest copyright.
Globalització
El títol original d'aquesta xerrada havia de ser "Copyright i globalització". Si observem la globalització, el que veiem és que es duu a terme mitjançant una sèrie de polítiques que es fan en nom de l'eficàcia econòmica o els anomenats tractats de lliure comerç, que en realitat estan dissenyats per donar a les empreses poder sobre les lleis i les polítiques. En realitat no tracten del lliure comerç, sinó d'una transferència de poder: es tracta de retirar el poder per decidir les lleis de les mans dels ciutadans de qualsevol país que poguessin concebiblement arribar a prendre en consideració llurs propis interessos i transferir aquest poder a les empreses que no prendran en consideració els interessos d'aquests ciutadans.
Segons ells, la democràcia és el problema, i aquests tractats estan dissenyats per posar fi al problema. Per exemple, em sembla que el NAFTA [5] de fet inclou disposicions que permeten a les empreses demandar governs d'altres països per revocar lleis que considerin que interfereixen en els seus beneficis en aquells països. De manera que les empreses estrangeres tenen més poder que els mateixos ciutadans d'aquests països.
Hi ha intents d'ampliar això més enllà del NAFTA. Per exemple, aquest és un dels objectius de l'anomenada àrea de lliure comerç de les Amèriques, és a dir ampliar aquest principi a tots els països d'Amèrica del Sud i del Carib també, i l'acord multilateral sobre inversions pretenia estendre'l arreu del món.
Una cosa que hem vist durant els anys noranta és que aquests tractats comencen a imposar el copyright arreu del món, i de maneres més poderoses i restrictives. Aquests tractats no són tractats de lliure comerç. En realitat són tractats de comerç controlat per les corporacions que serveixen per donar a les empreses el control del comerç mundial amb la finalitat d'eliminar el comerç lliure.
Quan al segle XIX els EUA eren un país en vies de desenvolupament, els EUA no reconeixien el copyright dels altres països. Aquesta decisió es va prendre sospesant-la detingudament i va ser una decisió ben intel·ligent. Es va arribar a la conclusió que el reconeixement del copyright dels altres països per part dels EUA seria perjudicial perquè els nostres diners serien absorbits des de fora i d'això no se n'aconseguirien gaires beneficis.
La mateixa lògica es podria aplicar avui dia als països en vies de desenvolupament, però els EUA tenen poder suficient per obligar-los a anar en contra dels seus interessos. En realitat, és un error parlar dels interessos dels països en aquest context. De fet, estic segur que la majoria de vosaltres heu sentit parlar de la fal·làcia de mirar de jutjar l'interès públic sumant la riquesa de tothom. Si els treballadors nord-americans perdessin 1.000 milions de dòlars i en Bill Gates guanyés 2.000 milions de dòlars, els nord-americans estarien en general millor? Això seria bo per als EUA? Si només considerem el total, sembla que sigui bo. En realitat aquest exemple mostra que fer servir el total és una manera errònia de jutjar la situació, perquè en Bill Gates no necessita 2.000 milions de dòlars més, però la pèrdua de mil milions de dòlars per part d'altres persones que en tenen menys, d'entrada, pot ser dolorosa. En les discussions sobre qualsevol d'aquests tractats de comerç, quan es parla dels interessos d'un país o d'un altre, el que fan amb cada país és sumar els ingressos de tothom. Se sumen els diners dels rics i dels pobres. En realitat no és més que una excusa per aplicar la mateixa fal·làcia i fer que la gent passi per alt l'efecte en la distribució de la riquesa dins del país i la qüestió de si el tractat empitjorarà aquest desequilibri, com ha passat als EUA.
Per tant, l'aplicació del copyright arreu del món en realitat no beneficia els interessos dels EUA, sinó els interessos de determinats propietaris d'empreses, molts dels quals són als EUA i alguns en altres països. En qualsevol cas, no beneficia de cap manera l'interès públic.
Repensar el copyright
Aleshores, què tindria sentit que féssim? Si creiem en l'objectiu del copyright declarat, per exemple, a la Constitució dels EUA, l'objectiu de fomentar el progrés, quines polítiques serien intel·ligents en l'era de les xarxes informàtiques? És evident que, en lloc d'augmentar el poder del copyright, l'hem de reduir perquè la societat en general tingui un cert marge de llibertat que li permeti aprofitar els beneficis de la tecnologia digital i les xarxes informàtiques. Però fins a quin punt? Aquesta qüestió és interessant perquè no crec que s'hagi d'eradicar totalment el copyright. El concepte de cedir algunes llibertats a canvi de més progrés pot representar un tracte avantatjós fins a un cert punt, encara que el copyright tradicional impliqui cedir massa llibertats. Per poder reflexionar sobre aquesta qüestió amb seny, el primer que hem de reconèixer és que no hi ha cap motiu perquè s'apliqui d'una manera totalment uniforme. No hi ha cap motiu per insistir que es faci el mateix tracte en tots els tipus d'obres.
De fet, actualment ja no és d'aplicació, perquè hi ha moltes excepcions per a la música. La música es tracta d'una manera molt variada en la legislació del copyright. Però els editors recorren amb una certa astúcia a la insistència arbitrària en la uniformitat. Agafen un cas especial i peculiar i defensen que, en aquell cas especial, seria avantatjós tenir un copyright determinat. Aleshores diuen que, per motius d'uniformitat, hi ha d'haver el mateix grau de copyright en qualsevol cosa. Naturalment trien el cas especial que puguin defensar millor, encara que sigui un cas especial poc habitual i no gaire important en general.
Però potser sí que hi hauria d'haver aquell grau de copyright per a aquell cas especial. No hem de pagar el mateix preu per tot el que comprem. Mil dòlars per un cotxe nou pot ser un tracte molt bo. Mil dòlars per una ampolla de llet és un tracte horrorós. No pagaríem el preu especial per tot el que comprem en altres àmbits de la vida. Per què ho hauríem de fer en aquest cas?
Hem de prendre en consideració els diferents tipus d'obres, i voldria proposar una manera de fer-ho.
La primera classe d'obres són les funcionals, és a dir, aquelles la finalitat de les quals és fer una tasca determinada.
Aquí s'inclouen les receptes, els programes informàtics, els manuals i els llibres de text, i les obres de consulta com ara els diccionaris i les enciclopèdies. En totes aquestes obres funcionals, em sembla que els arguments són bàsicament els mateixos que en el cas del programari, i s'hi apliquen les mateixes conclusions. La gent hauria de tenir fins i tot la llibertat de publicar versions modificades perquè la modificació d'obres funcionals resulta molt útil. Les necessitats de les persones varien. Si escric aquesta obra perquè faci la feina que jo crec que ha de fer, pot ser que la idea que un altre tingui de la feina sigui lleugerament diferent. De manera que l'altre voldrà modificar l'obra perquè faci el que és bo per a ell. En aquest punt, hi pot haver altres persones que tinguin necessitats similars i la versió modificada podria ser útil per a elles. Tothom que cuina coneix aquesta situació, que s'ha repetit durant segles. És normal fer còpies de les receptes i passar-les a altres persones, i també és normal canviar les receptes. Si canvieu una recepta, la prepareu per als vostres amics i els agrada com queda, us podrien preguntar "Que em dones la recepta?". Aleshores potser anotareu la vostra versió i els en donareu còpies. Això és exactament el mateix que molt més tard vam començar a fer en la comunitat per al programari lliure.
Aquesta és una classe d'obres.
La segona classe la constitueixen les obres que tenen com a objectiu dir el que pensen determinades persones. L'objectiu és parlar d'aquestes persones. Aquesta classe inclou, per exemple, les memòries, els articles d'opinió, els articles científics, les ofertes de compra i venda o els catàlegs d'articles de venda. L'única finalitat d'aquestes obres és que diuen el que algú pensa, el que algú va veure o el que algú creu. Modificar-les és tergiversar les paraules dels autors, de manera que modificar aquestes obres no és una activitat socialment útil. Per tant, les còpies literals són l'única cosa que la gent realment ha de poder fer-ne.
La pregunta següent és: la gent hauria de tenir el dret a fer còpies literals comercials? O n'hi ha prou amb les còpies no comercials? Aquestes dues activitats es poden diferenciar i considerar per separat: el dret a fer còpies literals no comercials i el dret a fer còpies literals comercials. Una bona política de transacció podria ser que el copyright protegís les còpies literals comercials, però que donés el dret a fer còpies literals no comercials. D'aquesta manera, el copyright sobre les còpies literals comercials, i també en totes les versions modificades (només l'autor podria autoritzar una versió modificada), aportaria el mateix nivell d'ingressos que aporta avui dia per tal de finançar la creació d'aquestes obres, en la mesura que ho faci.
El fet de permetre les còpies literals no comercials voldria dir que el copyright ja no s'hauria de ficar a casa de ningú. Es tornaria a convertir en una regulació industrial, fàcil d'aplicar i inofensiva, que ja no requeriria sancions draconianes ni informadors per ser aplicada. D'aquesta manera obtindríem gairebé tots els beneficis del sistema actual i n'evitaríem gran part dels horrors.
La tercera categoria d'obres són les estètiques o d'entreteniment, on el més important és només la sensació de contemplar l'obra. En aquestes obres, la qüestió de la modificació és molt complicada perquè, d'una banda, existeix la idea que aquestes obres reflecteixen la visió d'un artista i modificar-les seria distorsionar aquesta visió. D'altra banda, hi ha el fet del procés folk o popular, que permet que una sèrie de persones que modifiquen una obra successivament de vegades puguin arribar a produir un resultat extremadament ric. Fins i tot quan els artistes creen obres, el fet d'agafar parts d'altres obres anteriors acostuma a ser molt útil. Algunes de les obres de teatre de Shakespeare utilitzaven una història agafada d'alguna altra obra. Si la legislació actual del copyright hagués estat en vigor aleshores, aquestes obres de teatre haurien estat il·legals. És difícil decidir què s'hauria de fer amb la publicació de versions modificades d'obres estètiques o artístiques, i potser hauríem de considerar altres subdivisions d'aquesta categoria per tal de resoldre aquest problema. Per exemple, potser els escenaris dels jocs informàtics s'haurien de tractar d'una manera: potser tothom hauria de tenir llibertat per publicar-ne versions modificades. Però potser les novel·les s'haurien de tractar d'una altra manera: potser en aquest cas la publicació comercial hauria d'exigir un acord amb l'autor original.
Ara bé, si la publicació comercial d'aquestes obres estètiques estigués protegida pel copyright, això aportaria gairebé el mateix nivell d'ingressos que existeix actualment per finançar els autors i els músics, en la mesura limitada que el sistema actual permet finançar-los, perquè [el sistema actual] ho fa molt malament. Aquesta seria, doncs, una solució transaccional raonable, igual que en el cas de les obres que representen l'opinió de determinades persones.
Si mirem endavant i pensem en l'època en què les xarxes informàtiques estaran totalment implantades, un cop transcorreguda aquesta etapa transitòria, ens podem imaginar una altra manera de remunerar la feina dels autors. Imaginem que tenim un sistema de pagament digital que permet cobrar per una feina feta. Imaginem que tenim un sistema de pagament digital que permet enviar diners a algú a través d'Internet. Això es pot fer de diverses maneres mitjançant el xifratge, per exemple. I imaginem que les còpies literals de totes aquestes obres estètiques està permesa. Però estan escrites de tal manera que quan es reprodueixen, es llegeixen o es miren, apareix un requadre a una banda de la pantalla dient "Feu clic aquí per enviar un dòlar a l'autor", el músic o qui sigui. I senzillament apareix en pantalla, sense molestar, a una banda. No interfereix en res, però és allà, recordant a l'usuari que és bo donar suport als escriptors i els músics.
Per tant, si us agrada l'obra que llegiu o escolteu, acabareu dient "Per què no li hauria de donar un dòlar? Només és un dòlar. No és res. Ni ho notaré". I la gent començarà a enviar un dòlar. El més bo d'això és que les còpies es converteixen en l'aliat dels autors i dels músics. Si algú envia una còpia a un amic per correu electrònic, aquest amic també podria enviar un dòlar. Si t'agrada molt, podries enviar un dòlar més d'una vegada, i aquest dòlar és més del que cobrarien avui dia si compréssiu el llibre o el CD, perquè els autors reben una ínfima part de les vendes. Els mateixos editors que exigeixen un poder total sobre el públic en nom dels autors i dels músics contínuament no paren de menystenir aquests autors i aquests músics.
Us recomano que llegiu l'article de Courtney Love a la revista Salon, un article sobre pirates que volen aprofitar-se de la feina dels músics sense remunerar-los. Aquests pirates són les discogràfiques que paguen als músics de mitjana un 4% del volum de vendes. Naturalment, els músics de més èxit tenen més pes i reben més del 4% del seu gran volum de vendes, fet que vol dir que la majoria dels músics que han signat un contracte discogràfic reben menys del 4% del seu petit volum de vendes.
La cosa funciona d'aquesta manera: la companyia discogràfica gasta diners en publicitat i consideren aquestes despeses com una bestreta per als músics, encara que aquests mai no arriben a veure-la. Per tant, en teoria, quan compreu un CD, una part dels diners són per als músics, però en realitat no és així, sinó que es destinen a les despeses de publicitat, i només si els músics tenen molt d'èxit arriben a veure part d'aquests diners.
Els músics, és clar, signen els contractes discogràfics perquè esperen ser uns dels pocs que arriben a la fama. Per tant, bàsicament s'ofereix als músics una loteria per temptar-los. Encara que siguin bons músics, no necessàriament han de tenir la capacitat de raonar d'una manera detinguda i lògica per adonar-se d'aquest parany. Per tant, signen i probablement tot el que reben és publicitat. Per què no en fem publicitat d'una altra manera, passant per alt un sistema que es basa a restringir el públic, un sistema del complex industrial que ens carrega amb música pèssima fàcil de vendre? En lloc d'això, per què no fem que l'impuls natural de la gent de compartir la música que els agrada es converteixi en l'aliat dels músics? Si tinguéssim aquest requadre en el reproductor com a mitjà per enviar un dòlar als músics, les xarxes informàtiques podrien ser el mecanisme per fer aquesta publicitat dels músics, la mateixa que és tot el que reben avui dia dels contractes discogràfics.
Hem de reconèixer que el sistema de copyright actual és pèssim a l'hora de donar suport als músics, tan pèssim com el paper del comerç mundial a l'hora de millorar el nivell de vida a les Filipines o a la Xina. Tenim aquestes "zones franques" on exploten els treballadors i tot es produeix en maquiladores. La globalització és un sistema molt ineficaç per millorar el nivell de vida dels altres països. Suposem que els nord-americans reben vint dòlars l'hora per fabricar alguna cosa i que doneu aquesta feina a un mexicà que potser rep sis dòlars per dia. El que ha passat és que hem tret una gran quantitat de diners d'un treballador nord-americà, n'hem donat una ínfima part, un petit percentatge, a un treballador mexicà i hem tornat la resta a l'empresa. Per tant, si l'objectiu és millorar el nivell de vida dels treballadors mexicans, aquesta és una manera pèssima de fer-ho.
És interessant veure que el mateix fenomen s'esdevé en la indústria del copyright, la mateixa idea general. En nom d'aquests treballadors que certament es mereixen alguna cosa, es proposen mesures que els donen una minúscula part i que en realitat serveixen per refermar el poder de les empreses per controlar les nostres vides.
Si volem canviar un sistema molt bo, ens hem d'esforçar molt per pensar en una alternativa millor. Si sabem que el sistema actual és pèssim, no costa gaire trobar una alternativa millor: el nivell de comparació actual és molt baix. Mai no hem d'oblidar això quan pensem sobre les qüestions de la política de copyright.
Em sembla que ja he dit gairebé tot el que volia dir. Voldria recordar que per a demà [6] s'ha convocat al Canadà un dia perquè la gent truqui a la feina dient que està malalta (Phone-In Sick Day). Demà comença una cimera per acabar de negociar l'Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques, que pretén ampliar el poder de les empreses a més països, i s'està preparant una gran protesta al Quebec. Hem vist com es fan servir mètodes radicals per esclafar aquesta protesta. Molts nord-americans estan veient com se'ls impedeix entrar al Canadà a través d'una frontera que teòricament han de poder traspassar en qualsevol moment. Amb les excuses més frívoles, han construït un mur al voltant del centre de Quebec que servirà com a fortalesa per allunyar els manifestants. Hem vist una gran varietat d'ardits bruts utilitzats per aixafar les protestes públiques contra aquests tractats. Així doncs, la mica de democràcia que ens quedi un cop hagin retirat als governants elegits democràticament el poder per a governar i l'hagin cedit a les empreses i als organismes internacionals no electes, la mica que quedi després d'això podria no sobreviure a la supressió de les protestes públiques contra aquest sistema.
He dedicat disset anys de la meva vida a treballar en el programari lliure i les qüestions relacionades. No ho he fet perquè pensés que és la causa política més important del món. Ho he fet perquè era l'àmbit on veia que havia d'utilitzar el meu potencial per fer tot el bé possible. Però el que ha passat és que les qüestions generals de la política han evolucionat, i la causa política actual més important al món és resistir aquesta tendència a donar a les empreses poder sobre la gent i els governs. Veig el programari lliure i les qüestions relacionades amb altres tipus d'informació que he tractat avui com a part d'aquesta gran causa. De manera que indirectament m'he trobat treballant per aquesta causa. Espero aportar-hi el meu gra de sorra.
Torn de preguntes
David Thorburn: De seguida obrirem el torn de preguntes i comentaris, però abans voldria donar una breu resposta general. Tinc la impressió que la lliçó pràctica més clara i més important que ens ofereix l'Stallman té dos elements clau. Un és el reconeixement que els antics supòsits sobre el copyright, els usos antics del copyright, són inadequats i que estan sent desafiats o soscavats per l'arribada de l'ordinador i de les xarxes informàtiques. Això pot ser que sigui de calaix, però és essencial.
En segon lloc hi ha el reconeixement que l'era digital ens obliga a reconsiderar la manera de distingir i ponderar les formes de treball intel·lectual i creatiu. L'Stallman segurament té raó quan diu que en el cas de determinats tipus d'empreses intel·lectuals està justificat un nivell més alt de protecció per copyright que en d'altres casos. Mirar d'identificar sistemàticament aquests diferents tipus o nivells de protecció per copyright em sembla una manera sensata d'afrontar els problemes per a les obres intel·lectuals que planteja la irrupció dels ordinadors.
Però em sembla que detecto una altra qüestió subjacent en les paraules de l'Stallman que no està directament relacionada amb els ordinadors, sinó d'una manera genèrica amb qüestions d'autoritat democràtica i amb el poder que els governs i les empreses exerceixen cada vegada més sobre les nostres vides. Aquesta faceta populista i contrària a les grans empreses del discurs de l'Stallman és enriquidora, però alhora reduccionista i potencialment simplificadora. I potser també és excessivament idealista. Per exemple, com sobreviuria un novel·lista o un poeta o un autor de cançons o un músic o l'autor d'un llibre de text acadèmic en aquest món feliç on es fomenta que la gent pagui els autors sense estar obligada a fer-ho? En altres paraules, em sembla que encara hi ha un abisme entre la pràctica existent i les possibilitats visionàries sobre les quals especula l'Stallman.
Acabaré la meva intervenció demanant a l'Stallman si podria ampliar una mica alguns aspectes del seu discurs i, en concret, si té altres pensaments sobre com es protegirien en el seu sistema de copyright els que un dia anomenarem "creadors tradicionals".
Richard M. Stallman: En primer lloc, vull puntualitzar que no s'hauria de fer servir el terme "protecció" per a descriure la funció del copyright. El copyright limita la gent. El terme "protecció" és un terme propagandístic de les empreses titulars de copyrights. El terme "protecció" vol dir impedir que es destrueixi alguna cosa. Jo no crec que es destrueixi cap cançó si se'n reprodueixen més còpies i més sovint. Tampoc no crec que es destrueixi cap novel·la si hi ha més gent que en llegeixi còpies. Per tant, no faré servir aquesta paraula. Em sembla que fa que la gent s'identifiqui amb el bàndol equivocat.
També és una idea molt dolenta pensar en "propietat intel·lectual", per dos motius. En primer lloc, es prejutja la qüestió més bàsica en aquest àmbit, és a dir: Com s'haurien de tractar aquestes temes? S'haurien de tractar com un tipus de propietat? Fer servir el terme "propietat intel·lectual" per descriure aquest àmbit equival a pressuposar que la resposta és "sí", que els temes s'han de tractar d'aquesta manera i no de cap altra.
En segon lloc, fomenta una sobregeneralització. La propietat intel·lectual és un popurri de diferents sistemes jurídics amb orígens independents, com ara el copyright, les patents, les marques, el secret comercial i d'altres. Són gairebé totalment diferents, no tenen res en comú. Però la gent que sent el terme "propietat intel·lectual" rep una falsa imatge que fa pensar en un principi general de la propietat intel·lectual que s'ha aplicat a àmbits concrets, per la qual cosa entén que aquests àmbits del dret són similars. Això no només porta a confondre el raonament sobre el que és més adequat, sinó que no deixa entendre el que realment diu la llei, perquè es pressuposa que la legislació sobre el copyright, la legislació sobre patents i la legislació sobre les marques són similars, quan de fet són totalment diferents.
Per tant, si voleu fomentar un raonament assenyat i una comprensió clara del que diu la legislació, eviteu el terme "propietat intel·lectual". Parleu del copyright o de patents o de marques o del tema que vulgueu, però no parleu de propietat intel·lectual. Les opinions sobre la propietat intel·lectual per força han de ser ximpleries. Jo no tinc cap opinió formada sobre la propietat intel·lectual. Tinc opinions sobre el copyright, les patents i les marques, i aquestes opinions són diferents. He arribat a elles mitjançant raonaments diferents perquè aquests sistemes jurídics són totalment diferents.
He fet una gran digressió, però era extremadament important.
Ara m'agradaria tornar a la pregunta. Naturalment, avui dia no podem saber com funcionaria ni si funcionaria el fet de demanar a la gent que pagués voluntàriament els seus autors i músics preferits. Una cosa que és òbvia és que l'èxit d'un sistema així seria proporcional al nombre de persones que participi en la xarxa, i sabem que aquest nombre s'incrementarà en un ordre de magnitud en uns anys. Si ho provéssim avui dia, potser fracassaria, però això no demostraria res, perquè amb deu vegades més de participants, podria funcionar.
L'altra cosa és que no tenim aquest sistema de pagament digital, de manera que avui dia en realitat no el podem provar. Es podria mirar de fer alguna cosa semblant. Hi ha serveis on els usuaris es poden registrar que permeten fer pagaments a algú, com ara el PayPal. Però abans de poder fer pagaments a través del PayPal, s'ha de seguir tot un galimaties d'instruccions i donar-los informació personal, i tenen un registre de les persones a qui es fan els pagaments. Podem confiar que no faran un mal ús d'aquesta informació?
El dòlar en si mateix potser no desincentivarà l'usuari, però sí la complicació de fer el pagament. La idea d'aquest sistema és que pagar quan un en té ganes hauria de ser bufar i fer ampolles, de manera que res no desincentivés l'usuari tret de la quantitat real de diners. I si aquest import és prou petit, per què hauria de desincentivar l'usuari? D'altra banda, sabem que hi ha admiradors que adoren els seus músics i que alguns grups que tenien, i tenen, força èxit, com ara The Grateful Dead, han potenciat que els seus admiradors copiïn i redistribueixin la música. El fet que animessin els seus admiradors a enregistrar la seva música i fer còpies de les cintes no va impedir que s'hi guanyessin la vida. Ni tan sols van perdre vendes de discos.
De mica en mica s'està produint la transició de l'era de la impremta a l'era de la xarxa informàtica, però això no passa de la nit al dia. La gent continua comprant molts discos i això probablement continuarà sent així durant molts anys, potser per sempre. Mentre això sigui així, només tenint copyrights per a les vendes comercials de discos es podria fer un treball tan bo de suport als músics com el que es fa avui dia. És clar que la situació actual no és gaire bona, però almenys no empitjoraria.
Pregunta: [Comentari i pregunta sobre la descàrrega gratuïta de documents i l'intent d'Stephen King [7] de comercialitzar una de les seves novel·les per remeses a través d'Internet.]
Stallman: Sí, és interessant veure el que va fer i el que va passar. La primera vegada que en vaig sentir parlar, estava encantat. Vaig pensar que allò podia ser un primer pas cap a un món que no estigui basat en controlar el poble amb mà de ferro. Més endavant vaig veure que de fet havia demanat a la gent que pagués. Per tal d'explicar el que va fer, volia publicar una novel·la com una sèrie, per remeses, i va dir "Si aconsegueixo prou diners, en publicaré més". Però la petició que va escriure amb prou feines es podia qualificar de petició, ja que intimidava el lector. Deia: "Si no pagues, ets dolent. I si hi ha massa lectors dolents, deixaré d'escriure això".
És evident que aquesta no és la millor manera de fer com perquè la gent tingui ganes d'enviar-te diners. Has de fer que la gent t'estimi, no que et tingui por.
Mateix interlocutor: Concretament exigia que un percentatge dels lectors (no sé exactament quin, potser al voltant del 90%) enviés una determinada quantitat de diners, em sembla que un dòlar o dos, o alguna cosa dintre d'aquests paràmetres. Havies d'introduir el nom i l'adreça de correu electrònic i algunes altres dades per poder-lo baixar i, si no s'aconseguia el percentatge de gent després del primer capítol, digué, no publicaria el capítol següent. Va ser molt hostil amb els lectors que descarregaven la novel·la.
Pregunta: Aquest sistema sense copyright en què es demana a la gent que faci donacions voluntàries no dóna peu a abusos per part dels possibles plagiaris?
Stallman: No. Això no és el que proposo. Recordeu que jo proposo que hi hagi un copyright que abasti la distribució comercial i que permeti només la redistribució literal no comercial. Per tant, qualsevol persona que el modifiqués per introduir-hi un punter al seu lloc web, en lloc d'un punter al lloc web de l'autor real, continuaria infringint el copyright i podria ser demandat de la mateixa manera que ho podria ser avui.
Pregunta: O sigui que vostè s'imagina un món on hi continua havent copyright?
Stallman: Sí, tal com he dit, en aquells tipus d'obres. No dic que tot hauria d'estar permès. Jo proposo que es redueixi el poder del copyright, no que s'eradiqui.
Thorburn: Una pregunta que m'ha passat pel cap quan parlaves, Richard, i ara també quan responies a aquesta pregunta, és per què no consideres les formes en què el mateix ordinador elimina totalment els intermediaris (el sistema que Stephen King va rebutjar), i que permetrien establir una relació personal?
Stallman: Els ordinadors ho permeten, això, i, de fet, aquesta donació voluntària és una manera.
Thorburn: Penses en un sistema que no comportaria passar pels editors en absolut?
Stallman: En absolut. Espero que no s'hagi de passar pels editors perquè exploten els autors d'una manera terrible. Quan preguntes als representants dels editors sobre aquest tema, diuen: "És clar, si un autor o un grup musical no vol passar per nosaltres, no haurien d'estar obligats per llei a fer-ho". Però, de fet, fan tot el que poden per muntar-ho de tal manera que això no sigui factible. Per exemple, proposen formats mediàtics de còpia restringida i, per tal de publicar en aquests formats, s'haurà de passar pels grans editors, perquè no diran a ningú més com fer-ho. Tenen la visió d'un món on els reproductors admetran aquests formats i, per aconseguir alguna cosa que es pugui reproduir en aquests aparells, haurà de venir dels editors. De fet, encara que no hi hagi cap llei que prohibeixi que els autors o els músics publiquin directament, això no serà factible. També hi ha l'esquer que representa la possibilitat de fer-se ric. Diuen "Farem una gran campanya publicitària i potser et faràs tan ric com els Beatles" (o de qualsevol altre grup molt famós) i, és clar, això només es complirà per a una ínfima part dels músics. Però aquest esquer els pot fer signar contractes que els lligaran de mans per sempre.
Els editors no són gens bons a l'hora de respectar els contractes signats amb els autors. Per exemple, els contractes de llibres sovint diuen que si un llibre s'exhaureix, els drets retornen a l'autor, però els editors no han respectat gaire sovint aquesta clàusula. Sovint se'ls ha d'obligar a fer-ho. El que comencen a fer ara és recórrer a la publicació electrònica com a excusa per dir que mai no s'exhaurirà, de manera que mai no han de retornar els drets. La seva idea és fer que l'autor signi quan no té capacitat de negociació i d'aquesta manera deixa de tenir poder des d'aquell moment en endavant, poder que queda totalment en mans de l'editor.
Pregunta: Seria bo tenir llicències lliures per a diferents tipus d'obres que protegissin la llibertat de tots els usuaris de copiar-les de la manera més adequada segons el tipus d'obra?
Stallman: Hi ha gent ja hi treballa en això, però en el cas de les obres no funcionals, una cosa no substitueix l'altra. Imaginem el cas d'un tipus d'obra funcional, com ara un processador de textos. Si algú crea un processador de textos lliure, es pot fer servir i no calen els processadors de textos no lliures. Però jo no diria que una cançó lliure substitueix totes les cançons no lliures o que una novel·la lliure substitueix totes les novel·les no lliures. Per a aquests tipus d'obres, és diferent. Per tant, el que penso que hem de fer és tan sols reconèixer que aquestes lleis no es mereixen ser respectades. No és dolent compartir amb el veí i, si algú pretén dir-vos que no podeu compartir amb el veí, no l'hauríeu d'escoltar.
Pregunta: Pel que fa a les obres funcionals, com pensa vostè que s'ha d'equilibrar la necessitat d'abolir el copyright amb la necessitat dels incentius econòmics perquè es desenvolupin aquestes obres funcionals?
Stallman: En primer lloc, el que veiem és que aquest incentiu econòmic és molt menys necessari del que la gent suposa. Considerem el cas del moviment per al programari lliure, on més de 100.000 voluntaris desenvolupen programari lliure a temps parcial. També veiem que hi ha altres maneres de recaptar fons que no es basen a impedir que el públic copiï o modifiqui aquestes obres. Aquesta és la lliçó interessant del moviment per al programari lliure. A banda del fet que ofereix la possibilitat d'utilitzar un ordinador i conservar la llibertat de compartir i cooperar amb altres persones, també mostra que aquesta assumpció negativa consistent a pensar que la gent no farà res d'això tret que se'ls doni poders especials per obligar la gent a pagar-los diners, senzillament és errònia. Molta gent farà aquestes coses. A més, si considerem, per exemple, la creació de monografies, que serveixen com a llibres de text en molts camps científics, tret de les que són molt bàsiques, els autors no hi guanyen diners. Ara tenim un projecte d'enciclopèdia lliure que, de fet, és un projecte d'enciclopèdia lliure comercial, i està avançant molt. Teníem un projecte per a una enciclopèdia GNU, però el vam fusionar amb el projecte comercial quan van adoptar la nostra llicència. Al gener, van acceptar la llicència per a documentació lliure del GNU en tots els articles de la seva enciclopèdia. De manera que vam dir "Unim forces amb ells i demanem a la gent que hi contribueixi". S'anomena NUPEDIA i hi podeu trobar un enllaç a l'adreça http://www.gnu.org/encyclopedia. En aquest cas hem ampliat el desenvolupament comunitari d'una base lliure de documentació útil, passant del programari a una enciclopèdia. Actualment estic força segur que en tots aquests camps d'obres funcionals no necessitem aquest incentiu econòmic fins al punt d'haver de malmetre l'ús d'aquestes obres.
Thorburn: I que hi ha de les altres dues categories [pensaments de les persones i entreteniment]?
Stallman: Pel que fa a les altres dues classes d'obres, no ho sé. No sé si un dia la gent escriurà novel·les sense preocupar-se de si hi guanyen diners. En una societat postescassetat, suposo que això passaria. Potser el que hem de fer per aconseguir una societat postescassetat és desfer-nos del control empresarial sobre l'economia i les lleis. Per tant, de fet, és el problema de l'ou o la gallina. Què fem primer? Com aconseguim un món en què la gent no hagi d'aconseguir diners desesperadament, si no és eliminant el control empresarial? I com podem eliminar aquest control? No ho sé, però és per això que en primer lloc proposo un sistema de copyright de transacció i, en segon lloc, el pagament voluntari basat en un sistema de copyright de transacció com a mitjà per aportar ingressos a la gent que escriu aquestes obres.
Pregunta: Com creu que es podria aplicar aquest sistema de copyright de transacció sota la pressió dels interessos empresarials sobre els polítics americans com a conseqüència del sistema de finançament de les campanyes?
Stallman: Em supera. Tant de bo ho sabés. És un problema extremadament difícil. Si sabés com solucionar el problema, el solucionaria i no-res en el món em podria fer sentir més orgullós.
Pregunta: Com es pot lluitar contra el control empresarial? Perquè quan veus la quantitat de diners destinada als grups de pressió empresarials en els tribunals, és enorme. Em sembla que el judici sobre el DeCSS (Decryption of Contents Scrambling System) que ha mencionat està costant aproximadament un milió i mig de dòlars a la defensa. I Déu sap el que li deu costar a la part empresarial. Té cap idea de com fer front a aquestes ingents quantitats de diners?
Stallman: Tinc un suggeriment. Si suggerís un boicot total a les pel·lícules, crec que la gent no faria cas d'aquest suggeriment. Podria semblar massa radical. Per això voldria fer un suggeriment lleugerament diferent que al capdavall porta al mateix resultat, que és no anar al cinema tret que es tingui una raó substancial per pensar que la pel·lícula és bona. A la pràctica, això donaria un resultat pràcticament igual que un boicot total a les pel·lícules de Hollywood. En extensió, és quasi el mateix, però en intensitat és molt diferent. He observat que molta gent va al cinema per motius que no tenen res a veure amb si pensen que la pel·lícula és bona. Per tant, si canviem això, si només anéssim al cinema quan tinguéssim un motiu substancial per pensar que la pel·lícula és bona, perdrien molts dels seus diners.
Thorburn: Penso que una manera d'entendre tot aquest discurs avui dia és reconèixer que quan a la societat apareixen tecnologies radicals i potencialment transformadores, es produeix una lluita per controlar-les. Avui dia s'està repetint el que ha succeït en el passat. Des d'aquest punt de vista, podria no haver-hi motiu per a la desesperació, o fins i tot el pessimisme, sobre el que podria passar a llarg termini. Però a curt termini, les lluites pel control del text i les imatges, per totes les formes d'informació, probablement seran doloroses i extenses. Per exemple, com a professor de comunicació audiovisual, el meu accés a les imatges s'ha restringit els últims anys d'una manera que no s'havia vist mai anteriorment. Si escric un article on hi vull incorporar imatges fixes, fins i tot fotogrames, costa molt més obtenir permís per fer-les servir, i els preus que carreguen per fer servir aquestes imatges fixes són molt més alts, encara que doni arguments sobre la investigació intel·lectual i la categoria legal de l'ús raonable. Penso que en aquest moment de gran transformació, les perspectives a llarg termini, de fet, podrien no ser tan pertorbadores com el que passa a curt termini. Però, en qualsevol cas, hem d'entendre el conjunt de la nostra experiència contemporània com a una versió renovada d'una lluita pel control dels recursos tecnològics, la qual cosa és un principi recurrent en la societat occidental.
També és important entendre que la història de les tecnologies antigues ja és una qüestió complicada. La repercussió de la impremta a Espanya, per exemple, és totalment diferent de la repercussió que va tenir a Anglaterra o França.
Pregunta: Una de les coses que m'inquieta quan sento debats sobre el copyright és que sovint comencen amb arguments com ara "Volem un canvi de 180 graus. Volem que desaparegui tota mena de control". Em sembla que part de la idea subjacent a les tres categories que s'han suggerit és un reconeixement que el copyright aporta alguna cosa intel·ligent. Alguns dels crítics de la manera com funciona el copyright creuen que, de fet, hauria d'estar protegit i funcionar molt més com les patents i les marques pel que fa a la durada. M'agradaria que el ponent fes algun comentari sobre aquesta estratègia.
Stallman: Estic d'acord que reduir l'extensió del copyright és una bona idea. No hi ha cap necessitat, pel que fa al foment de les publicacions, que el copyright pugui arribar a durar 150 anys, període que en alguns casos és possible d'acord amb la legislació actual. Les empreses deien que un copyright de 75 anys en una obra feta per encàrrec no era suficient per possibilitar la producció de les seves obres. M'agradaria desafiar aquestes empreses a presentar el balanç de comptabilitat previst per d'aquí a 75 anys a fi de justificar aquesta afirmació. El que realment volien només era poder ampliar el copyright de les obres antigues per tal de poder continuar restringint-ne l'ús. Però la manera de fomentar la producció d'obres durant els anys vint del segle XX ampliant el copyright avui em sobrepassa, tret que tinguin una màquina del temps en algun lloc. És clar que en una de les seves pel·lícules tenien una màquina del temps. Potser és això el que els va donar la idea.
Pregunta: Té cap idea sobre l'ampliació del concepte d'ús raonable? Podria aportar matisos en aquest sentit?
Stallman: Bé, la idea de donar a tothom permís per fer còpies literals no comercials de dos tipus d'obres sens dubte es pot considerar una ampliació de l'ús raonable. És més àmplia que el que és l'ús raonable avui dia. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Copyright i globalització en l'era de les xarxes informà tiques
|
|
per lafabrica |
17 mai 2006
|
Pregunta: Per tal d'ampliar la conversa una mica, en alguns camps de l'entreteniment existeix el concepte de la presentació pública. Per exemple, el copyright no ens impedeix cantar nadales per Nadal però sí la seva interpretació pública. I em pregunto si valdria la pena pensar a, en lloc d'ampliar l'ús raonable a les còpies literals no comercials il·limitades, limitar-les a alguna cosa menys que això però més que el concepte actual d'ús raonable.
Stallman: Abans pensava que amb això n'hi hauria prou, però el cas de Napster em va convèncer del contrari, perquè Napster es fa servir per a la redistribució literal no comercial. El mateix servidor de Napster és una activitat comercial, però la gent que hi penja coses ho fa d'una manera no comercial, i ho podrien haver fet als seus llocs web amb la mateixa facilitat. L'enorme excitació, interès i ús de Napster mostra que és una cosa molt útil. Per tant, ara estic convençut que la gent hauria de tenir el dret de redistribuir d'una manera pública i no comercial còpies literals de qualsevol cosa.
Pregunta: Una analogia que em van suggerir no fa gaire sobre la qüestió de Napster és l'analogia de la biblioteca pública. Suposo que els que hàgiu sentit els arguments de Napster coneixereu aquesta analogia. M'agradaria que en donés la seva opinió. Els defensors de la gent que diu que Napster hauria de continuar i que no hi hauria d'haver restriccions, de vegades diuen coses com ara: "Quan la gent va a la biblioteca pública i agafa un llibre, no paga pel llibre, i el llibre es pot demanar dotzenes de vegades, centenars de vegades, sense necessitat de fer cap pagament addicional. Per què Napster és diferent?"
Stallman: Bé, no és exactament el mateix. Però cal assenyalar que els editors volen transformar les biblioteques públiques en comerços de pagament per ús. Per tant, estan en contra de les biblioteques públiques.
Pregunta: Aquestes idees sobre el copyright poden suggerir idees per a determinades qüestions sobre la legislació de patents, com ara l'elaboració de fàrmacs genèrics barats per a l'Àfrica?
Stallman: No, no hi ha cap semblança. Les qüestions sobre patents són totalment diferents de les qüestions sobre copyright. La idea que tinguin alguna cosa en comú és una de les desafortunades conseqüències de fer servir el terme "propietat intel·lectual" i de fomentar que la gent barregi aquests temes perquè, com heu sentit, he parlat de qüestions en què el preu de les còpies no és la clau de volta del tema en qüestió. Però quina és la qüestió clau de fabricar fàrmacs contra la SIDA per a l'Àfrica? El preu, només el preu.
La qüestió de què he parlat és conseqüència del fet que la tecnologia de la informació digital fa que tots els usuaris tinguin la capacitat de fer còpies. No hi ha res que ens doni tota la capacitat de fer còpies dels medicaments. Jo no tinc la capacitat de copiar un medicament que hagi comprat. De fet, ningú no la té: no és així com s'elaboren. Aquests medicaments només es poden preparar en fàbriques centralitzades i cares, ja siguin genèrics o importats dels Estats Units. En qualsevol cas, es fabricaran en un nombre reduït de fàbriques, i el debat gira entorn del que costen i de si estan disponibles a un preu que es pugui permetre la gent d'Àfrica.
Per tant, es tracta d'una qüestió importantíssima, però que no té res a veure amb allò que deia. Només hi ha un camp en què un aspecte de les patents es de fet similar a aquestes qüestions de la llibertat de copiar, i és el de l'agricultura. Perquè hi ha algunes coses patentades que poden ser còpies, més o menys: en concret, les coses vives. Es copien a elles mateixes quan es reprodueixen. No és necessàriament una còpia exacta, sinó que barregen els gens. Però el fet és que els agricultors fa milers d'anys que recorren a aquesta capacitat de les coses vives que cultiven de copiar-se a elles mateixes. L'agricultura consisteix bàsicament a copiar les coses que es cultiven, que es continuen copiant cada any. Quan es patenten varietats de plantes i animals, quan es patenten els gens i es fan servir en aquestes varietats, el resultat és que es prohibeix als agricultors fer el que feien.
Un agricultor de Canadà tenia una varietat patentada que creixia al seu camp i va dir "No ho vaig fer expressament. El vent va fer volar el pol·len i els gens es van introduir en les meves plantes". I li van dir que això no importava i que igualment les havia de destruir. Aquest fou un exemple extrem de com el govern es posar de la banda dels monopolistes.
Per tant, crec que, d'acord amb els mateixos principis que aplico a les còpies informàtiques, els agricultors haurien de tenir el dret inqüestionable de desar les seves llavors i criar el seu bestiar. Potser hi podria haver patents que abastessin les empreses que treballen amb llavors, però no haurien d'abastar els agricultors.
Pregunta: Perquè un model tingui èxit no n'hi ha prou amb les llicències. Què pot dir al respecte?
Stallman: I tant. Bé, jo no en tinc les respostes. Però part del que crec que és vital per a desenvolupar informació lliure i funcional és l'idealisme. La gent ha d'entendre que és important que aquesta informació sigui lliure, que quan la informació és lliure, se'n pot fer un ús total. Quan està restringida, això no és possible. S'ha de reconèixer que la informació no lliure és un intent de dividir la gent, de deixar-la indefensa i amb el cap ajupit. Aleshores s'entén la idea: "Treballem junts per produir la informació que volem fer servir, de manera que no estigui sota el control d'alguna persona poderosa que ens pugui dictar el que podem fer".
Això dóna una empenta enorme [al desenvolupament de la comunitat per al programari lliure]. No sé fins a quin punt serà efectiu en diferents camps, però penso que en el camp de l'ensenyament, quan es busquen llibres de text, es podria fer d'una certa manera. Hi ha molts professors arreu del món, professors que no són a cap universitat de prestigi, potser són en instituts o universitats on no escriuen ni publiquen gaire cosa, i no tenen gaire demanda. Però molts d'ells són intel·ligents. Molts d'ells coneixen bé les seves especialitats i podrien escriure llibres de text sobre molts temes, compartir-los amb la resta del món i rebre un gran reconeixement de la gent que aprengués a partir d'aquests llibres.
Pregunta: Això és el que vaig proposar. Però el més curiós és que conec la història de l'educació. Això és el que faig: projectes educatius amb mitjans electrònics. No n'he trobat cap exemple. Vostè en coneix cap?
Stallman: No, no en conec cap. Vaig començar a proposar aquesta enciclopèdia lliure i recurs educatiu lliure fa un parell d'anys, i vaig pensar que potser passarien deu anys abans les coses no comencessin a rutllar. Ara ja tenim una enciclopèdia en marxa, de manera que les coses van més ràpid del que esperava. Penso que el que necessitem és que unes quantes persones comencin a escriure alguns llibres de text lliures. Escriviu-ne un, o bé una part, sobre el tema que més us agradi. Escriviu uns quants capítols d'algun llibre i demaneu que altres persones n'escriguin la resta.
Pregunta: De fet, el que jo buscava és una cosa millor que això. El que és important en el seu tipus d'estructura és que algú creï una infraestructura a la qual la resta de la gent pugui aportar contribucions. Enlloc no hi ha cap infraestructura que abasti primària i secundària a la qual es puguin aportar materials.
Puc obtenir informació de molts llocs, però no es publica amb llicències lliures, de manera que no la puc fer servir per a escriure llibres de text lliures.
Stallman: De fet, el copyright no protegeix els fets, sinó tan sols la manera com estan escrits. De manera que es pot estudiar un camp a partir de qualsevol material i després escriure'n un llibre de text i fer-lo lliure, si es vol.
Pregunta: Però jo sol no puc escriure tots els llibres de text que necessita un estudiant al llarg de l'escolarització.
Stallman: Això és veritat. I jo tampoc no he escrit tot un sistema operatiu lliure. En vaig escriure algunes parts i vaig convidar la resta de la gent a unir-se a mi escrivint-ne altres parts. De manera que vaig proposar un exemple a seguir. Vaig dir "Jo vaig cap a aquesta direcció. Uneix-te a mi i arribarem al final". I s'hi va unir prou gent per poder-hi arribar. De manera que si penseu en termes de com es pot fer tota aquesta feinada, la situació pot ser aclaparadora. La gràcia és no mirar-s'ho d'aquesta manera. Cal pensar en termes de fer un pas i veure com, després de fer un pas, altres persones faran més passos i, junts, a la llarga es farà la feina.
Si suposem que la humanitat no s'aniquila a si mateixa, la feina que fem avui per produir la infraestructura educativa lliure, el recurs educatiu lliure per al món, serà útil mentre la humanitat existeixi. Si triguem 20 anys a aconseguir-ho, no passa res. De manera que no s'ha de pensar en termes del volum total de feina, sinó en la part que un es disposa a fer. Això mostrarà a la gent que es pot fer i altres persones n'escriuran altres parts.
NOTES
· ^ 1. A continuació s'inclou una transcripció editada d'una conferència que va tenir lloc el 19 d'abril de 2001 al MIT, en el marc del Communications Forum, i forma part de Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, 2002, GNU Press (http://www.gnupress.org); ISBN 1-882114-98-1. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís.
· ^ 2. Les primeres lleis només parlaven de publicar i imprimir. La còpia a mà estava totalment desregulada, molt probablement perquè la regulació estava dirigida a la indústria.
· ^ 3. Actualment n'hi ha molts, d'aquests paquets. El primer es deia "DeCSS".
· ^ 4. El nom oficial és Sonny Bono Copyright Term Extension Act.
· ^ 5. North American Free Trade Agreement (Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord)
· ^ 6. 20 d'abril de 2001.
· ^ 7. Stephen King és un autor del New York Times amb gran èxit de vendes que ha escrit molts llibres, la majoria dels quals s'inscriuen en la categoria de terror. Va intentar vendre un llibre en línia per remeses (es podia comprar un capítol cada vegada), però van tancar el servei abans d'acabar el llibre.
Aquesta conferència és un dels articles recollts en el llibre Free Software, Free Society: de Richard M. Stallman.
Podeu llegir la traducció catalana completa a cultura lliure: http://culturalliure.org/llibre2.php
L'obra original Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, ha estat publicada per la Free Software Foundation amb els permisos i condicions que s'especifiquen a sota.
La publicació d'aquesta traducció al català i en format electrònic per al projecte de Cultura lliure ha estat autoritzada per l'autor i per la Free Software Foundation.
La traducció ha estat realitzada per Toni Pujades, la correcció orto-tipogràfica ha estat obra de Noemí Fluixà i la revisió general l'ha dut a terme en Jordi Mundet. Benjamí Villoslada i Ricardo Galli han tingut l'amabilitat de realitzar l'assessorament tècnic durant la traducció, per a garantir-ne la màxima fidelitat als continguts i l'esperit de l'obra original.
Aquesta versió en diversos formats digitals, Programari lliure, societat lliure: Recull d'articles de Richard M. Stallman, és una traducció de l'obra abans esmentada i ha estat llicenciada per encàrrec de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya, amb una llicència Creative Commons.
Aquesta llicència permet els usos no comercials d'aquesta traducció sempre que es faci esment de l'autoria de la traducció i es respectin les condicions indicades a sota i les pròpies de la llicència Creative Commons corresponent.
Per a obtenir més informació sobre aquesta llicència Creative Commons, visiti:
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.1/es/deed.ca
Per a obtenir més informació sobre les llicències Creative Commons, visiti:
http://www.creativecommons.org
GNU Press
www.gnu.org
Free Software Foundation
Boston, Massachusetts (EUA)
Primera impressió, primera edició.
Copyright (c) 2002 Free Software Foundation, Inc.
ISBN 1-882114-98-1
Editat per la Free Software Foundation
59 Temple Place
Boston, Massachusetts. Tel.: 1-617-542-5942
Fax: 1-617-542-2652
C/e: gnu ARROBA gnu.org
Web: www.gnu.org
GNU Press és una editorial de la FSF.
C/e: press ARROBA gnu.org
Web: www.gnupress.org |
|
|
