Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: amèrica llatina
Resistències sobre el pou: Tots contra Repsol
per repu	15 mai 2006
Document publicat abans del decret de nacionalització dels hidrocarburs a Bolívia, on l'autor ens mostra els fets més rellevants de la multinacional Repsol i les diferentes respostes que surgeixen a conseqüència de l'expoli. http://lafabrica.milnou.net/?template=interior&categoria=7&id_article=10
Marc Gavaldà Repsol-YPF, que opera a 32 països, l'any 2004 va guanyar gairebé 2.000 milions d'Euros i tenia gairebé 5.000 milions de barrils en les seves reserves. Mitjançant la compra d'accions, intercanvi d'actius i privatitzacions agressives, Repsol ha estès les seves potes per tot el planeta. Excepte Oceania, el consorci petrolier realitza negocis en tots els continents. A Àsia, Repsol treu petroli de Kazakhstan, Iran i Indonèsia. A Àfrica, succiona hidrocarburs al Marroc, Algèria, Líbia, Aràbia Saudita, Sierra Leone, Libèria i Guinea Equatorial. A Europa, principalment en el sector de refinat i màrqueting, Repsol té sucursals a Portugal, Espanya, França, Itàlia i Dinamarca. I per descomptat, Amèrica Llatina, on és a gairebé tots els països, és el continent que li dóna més beneficis a l'extreure gas i petroli amb molt baix control i càrrega impositiva. La presència de Repsol als països on opera és parasitària. No només treu de les seves fronteres matèria primera a molt baix cost deixant passius ambientals irreversibles, sinó que també ven a aquests països hidrocarburs a preus internacionals. Els seus enormes beneficis la posicionen per sobre de l'Estat en quant a capacitat d'inversió en les regions petrolieres. A la pràctica, el poder que tenen es converteix en impunitat d'acció. Els estats no tenen mitjans per controlar les petrolieres, però aquestes disposen de mecanismes internacionals per protegir les seves inversions, com l'OMC o fins i tot els cossos diplomàtics dels països que alberguen les cases matrius de les companyies1. Veus de resistència, denúncies i judicis Les concessions són contractes entre empresa i govern per explorar hidrocarburs al llarg d'extenses àrees de terra i explotar-los en les següents dècades. Les poblacions locals són ignorades, o només consultades per emplenar un Estudi d'Impacte Ambiental. Les petrolieres han après estratègies corporatives per seduir-les, enganyar-les o silenciar-les. Però cada vegada les resistències que generen els projectes de Repsol en els territoris que afecta estan més i millor organitzades. Són moltes les denúncies per atropellaments socials i delictes ambientals, però molt poques són canalitzades en tràmits judicials. El 1998 El Fòrum Cochabambino de Medi Ambient va denunciar a Repsol per deforestar els marges del riu Isinuta i l'Ajuntament de Vila Tunari per pescar in fraganti un camió de Repsol llançant aigües de formació al riu Esperit Sant. Les Autoritats Ambientals Competents existeixen en el paper, però en la pràctica són buròcrates que no surten d'un despatx a centenars de quilòmetres dels fets. La denúncia és el primer pas, però si no s'acompanya d'una campanya pública, les denúncies es composten en un escriptori. Repsol s'enfronta a diversos judicis que poden encoratjar a que en surtin més. Fins ara, els processos són molt lents i costosos de mantenir: no és fàcil enfrontar-se al bufet d'advocats d'una corporació tan poderosa. No obstant això, els judicis donen molt mala imatge a qui depèn molt d'ella. A Argentina, les comunitats mapuches Kaxipayiñ i Paynemil van dur a la Cort Interamericana de Drets Humans el cas de la contaminació d'aigües a la Loma de la Lata. La Cort els va donar la raó i va obligar al Govern Provincial a suministar aigua. Al març de 2002 van presentar una demanda de 445 milions de dòlars a Repsol perquè reparés els impactes a la salut psico-física, la fauna, la flora i la cultura de les seves comunitats2. Un altre judici, aquesta vegada amb resolució ferma al 2005 de la Cort Suprema de Justícia de Mendoza, manté la prohibició d'explotar hidrocarburs a la reserva de Laguna Llancanelo, situada a la província de Mendoza. Aquest és un precedent que pot crear jurisprudència per frenar l'entrada de Repsol a les nombroses àrees protegides on té concessions. La defensa del Territori Les operacions de Repsol envaeixen territoris indígenes en diversos països. Només a Bolívia, 17 Territoris Comunitaris de Orígen i 7 Àrees protegides estan afectades3. Els Contractes petroliers són extensos –fins a 40 anys- i obliguen el desenvolupament dels camps. Així, per no perdre els blocs, les petrolieres executen els projectes d'exploració sísmica i perforen diversos pous exploratorios, com a mínim. Encara que al final els blocs no siguin productius, en el camí a la decisió, la companyia haurà modificat les condicions de vida en les comunitats locals: Obertura d'accessos, contracte de mà d'obra, prostitució en els campaments, contaminació d'aigües... Les poblacions locals, tant indígenes com camperoles s'oposen cada vegada més explícitament a l'entrada de les petrolieres. En Colòmbia, els U´was van amenaçar amb el suïcidi col.lectiu si ingressava el consorci Occidental-Repsol als seus territoris sagrats. A l'Equador, 6 nacionalitats de l'orient amazònic van declarar el 2002 els seus territoris intangibles4. Al Perú, la Declaració de Talaia (2005) uneix als pobles ind ígenes Ashaninka, Asheninka, Shipibo Konibo, Nawa, Amawaka, Yine en la resistència a l'ingrés de petrolieres en el seu territori. A Bolívia, la comunitat Tentayapi no deixa entrar ni un pam a Repsol en la seva terra i l'Assemblea del Peblo Guaraní del Territori Itika Guasu van declarar l'ingrés de Repsol il·legal i inconstitucional. Vist el panorama, sembla que Repsol va esgotar l'etapa de “samarretes i miralls � peñ que fa a les Relacions amb les Comunitats. Si vol operar en els seus blocs abans que finalitzi el contracte , li esperen tres dècades de resistència ind ígena. D'altrabanda, també ha encaixat gols en el seu propi camp, com la negativa dels cabildos insulares de Lanzarote i Fuerteventura a permetre la construcció de plataformes marines en les seves costes5. Els reclams de nacionalització Alguns països com Equador i Colòmbia no van deixar privatitzar sendes Petroecuador i Ecopetrol. A altres països privatitzats, els ciutadans es penedeixen de la distracció dels “corrupotos noranta�. A Argentina, organitzacions socials com el Moviment per la Recuperació de l'Energia Nacional Orientadora (MORENO) o el Nou Projecte Energètic Llatinoamericà6 aglutinen intel·lectuals i treballadors del sector petrolier que militen per la recupareació de l'empresa estatal i Renda Petroliera que generava. En un tribunal de Chubut (Denúncia Penal 8568/99) ex Treballadors de YPF pretenen declarar nul·la la compra de Repsol a YPF7. En la Capital Federal, la demanda 8568/99 caratulada ypf sa s/delictes d'acció pública denuncia la corrupció i impunitat amb la què es va efectuar la privatització de YPF. A Bolívia, els bloquejos de les poblacions locals afectades es van traslladar a les ciutats primer i a tot el país després. Els esdeveniments de l'Octubre negre del 2003, amb 67 morts i el derrocament d'un president, va llançar el primer crit unànim de Nacionalització, l'eco de la qual va destituir als dos següents mandataris fins a portar al partit del MAS al poder amb la consigna d'expulsar a les transnacionals. Piquets i Bloquejos Quan en poblacions petrolieres argentines com Mosconi o Cutral Co es van llançar a tallar la ruta per impedir els acomiadaments que van acompanyar la privatització de YPF, ningú pensava que seria el germen d'un dels moviments més populars d'Argentina. Els piqueteros, agrupacions d'aturats que surten al carrer per a reclamar condicions de vida digna. En alguns casos, com la veterana UTD de Mosconi, les seves mesures han aconseguit arrebassar concessions importants a les petrolieres, així com milers de llocs de treball. A Bolívia, els episodis de l'Octubre negre del 2003, amb 67 morts i la destitució del president que pretenia deixar que Repsol exportés gas a Estats Units, va marcar l'inici d'un procés nacional cap a la recuperació dels jaciments de gas i petroli. Repsol-YPF estroba a l'ull de l'huracà per tenir el control d'Andina S.A., una de les dues empreses resultants del lliurament de l'estatal YPFB. El 2005, un nou repunt de mobilitzacions va col·lapsar de nou el país amb la mateixa consigna: “Què volem? – Nacionalització!. Quan? Ara, carajo!�. L'arribada d'Evo Morales al poder, que va guanyar les eleccions amb aquesta consigna ha canviat bastant el panorama, fins al punt d'una caiguda bursatil sense precedents quan Repsol va admetre una reducció de les seves reserves en un 25%. L'ocupació de pous És una mitjana extrema que posa en escac a les petrolieres. La presa de pous, tallar l'accés als camps petrolífers o el tancament de vàlvules dels ductes converteix als protagonistes en un perill econòmic de primer ordre. Cada vegada més comuns, amb l'ocupació d'instal·lacions, s'han assolit resultats dispars: Des de la repressió (comunitat mapuche Lonko Purran en 2004 o l'atur cívic de Sucumbíos, 2005) a la negociació i concessió de demandes (mobilitzacions de la UTD de Mosconi a Campo Durán). Les petrolieres reaccionen amb nerviosisme a aquest tipus d'accions, empenyent als estats de fer ús de la força (repressió a el Chapare, 2000,2002) o contractant grups de seguretat privats (vinculats amb accions paramilitars, com a Colòmbia). De totes maneres, en aquestes accions és quan la petroliera es torna vulnerable. Basten 15 camperols amb pals per fer perdre milions de dòlars cada dia. Les campanyes de boicot i articulació entre consumidors i afectats Una estratègia encara no molt treballada que dóna al consumidor un poder insospitat: les corporacions tremolen a l'escoltar la seva paraula. Davant el boicot, les companyies reaccionen amb una agressiva campanya d'imatge corporativa, però succeïx, que els fets són més forts que les mentides. Alguns exemples (boicot a Shell per l'enfonsament d'una plataforma en el mar del nord, o a la Total-Fina-Elf pel vessament de l'Erika) mostren que el boicot va més enllà de no consumir una marca. Planteja dilemes al consumidor sobre com sortir de la petro-dependència. Arribats a aquest punt, s'entén la importància del teixir xarxes de resistència entre les poblacions afectades per explotació directa i els allunyats consumidors del nord, que al seu torn, estan prop dels centres de poder de les companyies. La solidaritat davant les injustícies ha de transcendir la denúncia. És necessari articular campanyes públiques per a trencar el silenci mediàtic que els garanteix la impunitat petroliera. Contagiar la dolenta consciència del consumidor, advertir als accionistes dels seus negocis irresponsables. Pressionar a les empreses petrolieres i als governs que les emparen i, sobretot, aprendre a viure sense elles. 1 Per exemple l'Ambaixada espanyola a Bolívia, amenaçant amb dur a bolivia a un arbritraje internacional per la sentència del Tribunal Constituacional de Bolívia que va declarar nuls els contractes petroliers (2005). Altre cas, els advertiments de l'Ambaixada Nord-americana quan Nerón va vessar cru en la conca del róo Desaguadero(2000) 2 Marc Gavaldà, Viatge a Repsolandia¸Revesteixi Ecologia Política, Nº29, Icaria, Barcelona juny 2005 . 3 Marc Gavaldà, Etnocidio Petrolier a Bolívia, Revista Entropia, Censat-Aigualeix Viva, Bogotá, 2005 . 4 Marc Gavaldà, La Recolonización, Icaria, Barcelona 2003 . 5 http//www.canariasdicenoarepsol.org 6 Contactes: www.info-bru.com.ar i nuevoproyectoenergetico ARROBA yahoo.com.ar 7 Veure htpp://extrabajadores.tripod.com.ar
Mira també: http://lafabrica.milnou.net/
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more