|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió : especulació i okupació |
|
Els ‘sense sostre’ són la cara amagada del ‘Welfare State’
|
|
|
per n |
15 mai 2006
|
|
L’Ajuntament de Barcelona aposta per augmentar els recursos d’acollida i d’assistència, però al mateix temps acorda una polèmica normativa de civisme que reprimeix la presència a l’espai públic de captaires, d’indigents i de persones sense llar |
SERGI PICAZO - Barcelona
La societat els exclou. L’Ajuntament els prohibeix. La policia els persegueix. Demanar diners en un semàfor, dormir en un banc o rentar-se en una font pot ser sancionat a Barcelona amb multes de fins a 600 euros, malgrat que encara no se’n coneix cap cas. El cercle viciós de la pobresa, de l’alcohol i de la falta d’oportunitats ha deixat unes 4.300 persones en l’absoluta exclusió social a la capital catalana. Viuen entre la persecució –quan fan vida al carrer– i l’assistencialisme social –gràcies a les ONG i als serveis socials–, però no poden accedir a un allotjament adequat o conservar-lo per manca de recursos o per dificultats emocionals. En definitiva, són aquells a qui nosaltres anomenem sense sostre. Parlem d'«homes sols, d’uns 43 anys, amb relacions familiars deteriorades o inexistents, estudis primaris, en atur o amb vinculació precària al món del treball, problemes de salut (física o mental, i amb addiccions), que porten dos o tres anys vivint al carrer i amb una esperança de vida de 57 anys.» Aquest és el perfil majoritari dels sense sostre catalans, segons la definició elaborada per les investigadores Elisabet Tejero i Laura Torrabadella, que van dedicar un any a estudiar aquest fenomen a Barcelona. Tanmateix, les autores del llibre Vides al descobert han notat un canvi de tendència: «Hi ha més joves, més dones i més classe mitjana. La mitjana d’edat dels sense sostre és més baixa, hi ha una creixent feminització de la pobresa i la classe mitja és més vulnerable als canvis econòmics i culturals que s’estan donant». Els tòpics ja no serveixen. La típica imatge dels sense sostre té poc a veure amb una realitat cada vegada més complexa i esmunyedissa. Elisabet Tejero intenta aproximar-se a una definició: «Són, en general, persones que per raons econòmiques, emocionals o psíquiques no poden accedir o mantenir en condicions de dignitat un habitatge». El factor econòmic i material no és sempre el més important. Els experts parlen d’una acumulació i un encadenament de situacions adverses en una mateixa persona. Segons el darrer informe sobre la qüestió publicat per la Síndica de Greuges de Barcelona, Pilar Malla, les causes de fons del creixement del nombre de persones al carrer són la transformació del mercat laboral, les polítiques d’habitatge, la immigració, però també factors individuals com ara la ruptura o la inexistència de vincles familiars, la manca de xarxa social, les malalties mentals, els ideals no assolits, l’alcoholisme o les drogues... La major part de les persones sense un sostre cobren una prestació que oscil·la entre 240 euros per persona sola i 450 per família, malgrat que generalment reclamen poc a les admnistracions. Això ho recordava precisament Rafael Ribó durant la presentació de l’informe extraordinari del Síndic de Greuges sobre El fenomen sense llar a Catalunya davant del Parlament: «Un altre motiu per atendre els exclosos és el fet que sovint són els que menys queixes presenten». La sociòloga Elisabet Tejero s’expressa en la mateixa línia, ja que ells mateixos es consideren «víctimes, i alhora responsables de la seva situació». Ells pateixen molt al carrer, però no paren de pensar en la seva situació i de donar-hi voltes. «Molts s’autoinculpen i s’autodestrueixen. Es recriminen tot allò que van fer malament en la seva vida... I, per això, els costa tant demanar ajuda», explica Tejero. Segons dades oficials, prop d’un miler de persones utilitza de forma simultània i constant els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona, malgrat que al llarg de l’any la xifra de persones ateses arriba a 3.000. Tal com diu Ricard Gomà (ICV), actual regidor de Benestar Social, «els indigents, en general, solen ser persones reticents a acceptar els serveis d’acollida». Un 13% dels catalans viuen amb menys de 379 euros el mes, és a dir, són pobres i a un pas de l’exclusió
Més informació al setmanari EL TRIANGLE |
Mira també:
http://www.eltriangle.info/
|
This work is in the public domain |
