Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: especulació i okupació
En ocasió de les segudes contra el preu de l'habitatge convocades per al dia 14 de maig
14 mai 2006
logo_revolta.jpg
Contra el que podria semblar a primera vista, a Catalunya i a l'Estat espanyol no hi ha un problema d'escassesa d'habitatges (més aviat al contrari). Habitatges sobren, el que ocorre és que estan molt mal distribuïdes. Segons el cens del 2001, existien a l'Estat espanyol 3,1 milions d'habitatges buits, el 81% en bon estat de conservació (tot això sense comptar els milions de nous habitatges construïts durant el present boom). Si a això li sumem el fet que continua havent-hi milions de persones que no poden satisfer el seu dret a un habitatge digne, alguna cosa falla.

La liberalització del sòl impulsada per les diferents administracions, consagrada en la Llei del Sòl estatal de 1998 (la del 'tot urbanitzable'), prometia abaixar els preus a través de la 'llei de l'oferta i la demanda'. Gairebé una dècada després, el problema s'aguditza: d'una banda els sectors exclosos de l'accés a l'habitatge no paren de créixer (joves principalment, però no solament), i per l'altra, ha suposat una massiva destrucció del medi ambient (costes, serres i prats cauen sota les excavadores) i un enorme malbaratament energètic, que a més ens allunya del compliment dels acords de Kioto.

Atès que per més que es construeixi, no es resol el problema de l'accés dels exclosos, i a més es generen problemes afegits, sembla evident que el mercat no oferirà cap solució. Serà necessari, doncs, buscar mecanismes alternatius per a poder exercir aquest dret fonamental, recollit en la mateixa Constitució espanyola a la qual tant s'aferren els responsables polítics per a altres coses.

Les polítiques públiques de sòl i habitatge i els seus efectes devastadors

- Es continua incentivant des de les administracions la construcció de nous habitatges (com a mecanisme de finançament municipal fraudulent), i l'adquisició dâhabitatges de propietat (mitjançant desgravacions fiscals) en comparació amb els de lloguer. Les desgravacions acaben finalment a la butxaca dels promotors, que fan pujar els preus automàticament

- Es penalitza (des del 'Codi Penal de la Democràcia' del 1995) lâ'okupació' d'habitatges buits, no penalitzant-se, però, la seva desocupació i abandó. Cada vegada s'adquireixen més habitatges com a inversió, sense intenció d'habitar-les, i es reprimeix amb creixent duresa els okupants d'habitatges.

- La política de VPO que segueixen gairebé totes les administracions no ajuda a qui més ho necessita, serveix per donar un cop de mà a les classes mitjanes o mitjanes-baixes amb estabilitat laboral (alguna cosa cada vegada més rar) perquè es 'pugin' al tren de la propietat, podent alienar el seu habitatge subvencionat lliurant-la al mercat als pocs anys, quedant-se amb les corresponents plusvàlues i ajudant a marginar a la següent generació. Ni tan sols s'utilitzen els instruments existents com el dret de tempteig i retracte, que podrien exercir les Comunitats Autònomes, per a recuperar-les a preu oficial de VPO.

- El finançament local insuficient és esgrimit pels ajuntaments com a excusa per a les massives recalificacions de sòl, concessions de llicències, etc. No obstant això, els ajuntaments de tots els colors polítics incompleixen sistemàticament l'obligació de destinar el 10% de l'aprofitament del sòl urbanitzable (sobre la base de l'article 47 de la CE) per a la constitució d'un Patrimoni Municipal de Sòl destinat a garantir l'exercici del dret a l'habitatge dels ciutadans. En lloc de quedar-se amb aquest sòl, el monetaritzen i el despenen per a finançar la despesa corrent municipal (això en el millor dels casos, quan no es tracta de corrupció 'pura i dura').

Els efectes d'aquestes polítiques estan sent desastrosos socialment i ambientalment: una massiva destrucció i un ús ineficient del territori i del patrimoni construït; un model urbà poc ecològic i socialment desigual (creixent malbaratament d'energia, aigua, materials i territori, per a proporcionar una cada vegada pitjor qualitat de vida, i sense satisfer drets bàsics dels ciutadans com el dret a l'habitatge).

Quines polítiques alternatives?

Bàsicament és necessari un canvi de model, des de l'actual, basat en la producció massiva d'habitatges de nova construcció com a motor de l'economia, a un model basat en la rehabilitació i la gestió amb criteris socials de l'habitatge ja construït. Per a començar, serien necessaris tres girs de 180 graus en les següents polítiques:

- Incentivar el lloguer i la rehabilitació d'habitatges en comparació amb la propietat i la nova construcció. Les desgravacions fiscals per compra d'habitatge han de desaparèixer, ja que són diners que la societat deixa d'emprar en coses més útils perquè acabin en la butxaca d'un promotor, si bé ha de fer-se gradualment per a evitar un xoc brusc que colpejaria sobretot els que estan més asfixiats per la hipoteca. Les tímides mesures per a impulsar el lloguer empreses pels governs centrals i autonòmics són clarament insuficients, ja que el lloguer privat no serà atractiu fins que l'habitatge deixi de 'revaloritzar-se' al ritme actual, i lâhabitatge públic, gairebé inexistent, no s'està enfocant de manera adequada.

- Despenalitzar i regular lâ'okupació' d'habitatges com a alternativa real, factible i ecològica, mentre continuen existint milions d'habitatges buits. De fet, no està penalitzada en gairebé cap país europeu, i és una pràctica comuna a molts d'ells. Paral·lelament s'han de penalitzar els habitatges buits, per a impedir l'especulació. Per a començar, estaria bé posar en pràctica el recàrrec del 50% en l'IBI (Impost de Béns Immobles) que contempla la Llei d'Hisendes Locals del 2002, mentre es discuteixen mesures més dures. Per a qualsevol intervenció eficaç sobre els habitatges buits cal crear-ne una definició jurídica clara i constituir un 'registre dels habitatges que incompleixen la seva funció social'.

- Canviar la política d'habitatge protegit, encaminada a crear un patrimoni públic d'habitatge social fora del mercat, inalienable. Unificar els criteris i les llistes per a l'accés a l'habitatge protegit, i obligar que aquests habitatges romanguin protegits per a tota la vida, siguin de lloguer o de propietat, i si es venen, que sigui al primer de la llista oficial pública, amb la qual cosa no serien possible els pagaments âsota màâ?. Per a crear aquest parc fora del mercat és fonamental emprar les plusvàlues generades per l'urbanisme per a conservar i augmentar el Patrimoni Municipal del Sòl, per a construcció d'habitatge públic, i no alienar-lo per a altres qüestions, per molt honorables que poguessin ser.

Quines propostes des de baix, aquí i ara, per a lluitar?

Les segudes convocades aquest 14 de maig són un exemple magnífic i esperançador perquè la ciutadania i els moviments socials sortim de l'estupor i ens mobilitzem en defensa del dret a l'habitatge. Dâobjectius més concrets pels quals lluitar i coses que es poden fer aquí i ara, nâhi ha moltes. Des de Revolta global proposem:

- Exigir una política d'habitatge social justa, transparent i veritablement pública, que no perdi mai la seva funció social. Una bona alternativa és promoure cooperatives de gestió d'habitatge públic en lloguer, molt distintes de les pseudocooperativas burocratizades que no es diferencien gaire dels promotors convencionals.

- Promoure una moratòria urbanística, fins que s'avaluïn els efectes de l'últim boom immobiliari, i la derogació de la Llei del Sòl 6/1998, que tanta destrucció ambiental i precarietat social està generant.

- De forma més concreta, mobilitzar-se contra els plans urbanístics especulatius als barris i pobles, o denunciar les irregularitats i la corrupció urbanística.

- Fomentar lâ'okupació' d'habitatges, i d'espais per a desenvolupar activitats de tot tipus, i exigir la seva despenalització.

- Combatre ideològicament l'especulació en la societat a tots els nivells, fent veure que l'habitatge-inversió és antisocial, que el lucrar-se amb l'habitatge protegit és antisocial, i assenyalar públicament als responsables, públics i privats, inclosos els 'petits especuladors'. Desmitificar també la idea que els habitatges 'es revaloritzen': per a gaudir d'aquesta revaloració caldria quedar-se sense casa, i la compra d'una altra de diferent també resulta més cara, amb la qual cosa els propietaris d'un únic habitatge (la gran majoria) no guanyen gens amb la suposada 'revaloració'.

Ãs l'hora de cridar a la rebel·lió ciutadana contra totes les Marbellas!!
Mira també:
http://www.revoltaglobal.net/WEB/noticiaweb_060514.htm

This work is in the public domain
Sindicat