Arriben les 20.00h del diumenge electoral (o del referèndum autoritzat per sa magestat) i milions de persones s'enganxen al televisor per a veure el fruit de la feina feta durant 4 anys: acudir a les crides electorals per a escollir entre unes paperetes ja dictaminades, i dipositar-ne una dins una urna, prèvia comprovació del DNI expedit per la policia.

Malgrat que a les illes canàries encara són les 19.00h, i la llei electoral diu que no es poden publicar resultats ni estadístiques fins acabada la jornada consultiva, tot just passa un segon de l'hora peninsular que ja salten diagrames circulars i columnes acolorides per totes les pantalles de l'audiència i la vidència. Un senyor vestit de senyor (i si era senyora també) se superposa als gràfics multimedia per a explicar a velocitat d'ametralladora el significat de la seva estadística electoral, la qual ja havien anunciat 24 hores abans.

A la pantalla apareixen, en forma de percentatge (algunes vegades ho acompanya el nombre absolut de paperetes) les proporcions de participació de la gent autoritzada a votar (persones físiques majors de 18 anys i nacionalitzades pel ministeri de la policia), però ja d'entrada es descarta l'abstenció de qualsevol representació gràfica ni comentari, igual que el vot nul. Naturalment tampoc no atribueixen cap actitud crítica al sector d'abstenció, igual com tampoc nosaltres ens atreviríem a fer-ho. Aleshores el senyor del media comença a atribuïr actituds i voluntats a les diferents àrees de color com si, malgrat la nul·litat d'una papereta amb inscripcions o missatges afegits, aquesta en realitat ja dugués les voluntats que el pressumpte periodista diu que interpreta.

Un partit creix i l'home ja sap que els vots venen d'un altre partit, un formatget decreix i ens explica la història de què és a causa de què la gent està descontenta per les declaracions del seu líder. Tot explicat a mida del què les empreses de publicitat els recomanen que facin, diguin i gesticulin els partits electorals. Quan es tracta d'un referèndum, hi ha un "si" entusiasta, un "no" independent, un altre "si" que recolza el govern (per cert, que els governs sempre són del si), un "no" inconformista, el "si" escèptic de l'oposició, el "no" censurador del partit presidencial, el "si" prudent, etcètera. Al "si" i el "no" també els atribueixen colors de la mateixa manera que a les eleccions de partits, donat que als mateixos partits és als únics als quals se'ls dóna espai per a fer campanya. I també hi ha el vot en blanc que fa la punyeta.

Diversos col·lectius aposten per no participar en un sistema electoral que no és més que un teatre per a distreure'ns a totes en cicles de 4 anys, teatre en el qual ens fan pensar que el govern fa el què el poble vol, quan en realitat frustra i traiciona la majoria de les il·lusions. Aquests col·lectius solen ser els què tenen un sentit més sòlid de la democràcia, que solen exercir internament, i per aquesta actitud crítica també conviden a prendre una actitud abstencionista (no votar).

Jo estic d'acord en què el procés electoral (que no és un procés de 15 dies sinó en cicles superposats de 4 anys) és un complet frau, i també sóc espectadora de com tota la propaganda és directament finançada i equilibrada per les corporacions financeres, com per exemple "La Caixa", però el què em sembla un desencert és emetre missatges contra el vot. Primer de tot és un desencert mediàtic que des de fora només es pot entendre com antidemocràtic (de la paraula democràcia genèrica), i després d'això és desorientador. Si la major aposta que fem molta gent és a favor de la participació, l'expressió, l'exercici individual i col·lectiu de la nostra voluntat, i l'exercici del nostre vot (o consens) en assemblees, el més contradictori que podem dir és "No votis", i de vegades amb l'estranya expressió de la "abstenció activa".

Per això, una expressió clarament activa en una consulta institucional és sortir i protestar. Protestar pot significar organitzar una consulta social paral·lela, si, però també pot significar fer una acció (de les poques que ens permeten) a la urna governamental del col·legi electoral. Tinguem en compte que anar amb una samarreta amb un "no a la guerra" o similar pot ser molt irreverent quan hi ha una situació de tensió sobre aquest fet, però cal tenir en compte que aquesta acció no té l'efecte d'influïr en el vot que alguns ens imaginem, a menys que transcendeixi als mitjans, cosa que hauria de ser irresistiblement espectacular. Un vot de protesta que sempre podem aconseguir veure si assistim al recompte, és aquell paper amb una inscripció o dibuix. Això sol cridar atraure molt l'atenció, i depen de què l'escrutador exibeixi tal papereta, però de ben segur que allà es queda la cosa perquè és comptat com a nul (el grup dels que han dipositat malament el vot, no ens enganyem amb la paraula).

Veig molt evident que en una jornada consultiva com aquesta, independentment de què siguem persones actives i participatives tot l'any, és important fer contrapes al show institucional, doncs alguna cosa hem de fer millor per a què transcendeixi. I independentment de què promoguem consultes socials, portem missatges a la vestimenta, o fem accions espectaculars, jo aposto addicionalment pel vot en blanc.

Qualsevol dirà que el vot en blanc és tan manipulable com els altres, però ens han muntat un sistema en què el més fàcilment manipulable és l'abstenció. Que S'absté la gent a qui no interessa la política, la gent que tenia un viatge, la gent que va a la platja.... Fins i tot això solem pensar quan en una assemblea assisteix poca gent o n'hi ha que passen de parlar i decidir. I nosaltres mateixes, quan ens abstenim perquè no estem d'acord amb el sistema de sufragi, còmodament ens diluim en un gran i anònim sector: el sector dels qui no voten. Essent coherents amb les campanyes del "no votis", hauriem de fer una festa perquè per exemple, al referèndum institucional del 20-02-2005 sobre el nou tractat europeu, vàrem triomfar llargament amb un 58% de no votants, en front a un 32% de vots afirmatius, un 7% de vots negatius, un 2% llarg de vots en blanc i menys d'un 1% de vots nuls. Doncs no; d'un resultat com aquest la única protesta que es veu clara és el vot en blanc, i naturalment que la gent que protestem som una minoria.

Perquè aquesta és la realitat, la gent que ens preocupem per la política real som una minoria. I això és així tant pels que estem al carrer com pels que fan comandament des dels despatxos. I haig de dir ben alt que si els que manen des dels despatxos haguessin sortit sols a votar una opció pròpia, ni podrien somiar en treure un 2%, doncs cap vergonya ens ha de fer empènyer aquest petit 2% cap amunt, doncs ben amunt ha d'estar el nostre sentit pràctic.

Aquest és el fruit de la meva reflexió després d'haver-ho provat tot: impulsar una candidatura municipal en un poble, abstenir-me, promoure la dimissió de càrrecs electes traidors, votar d'entrada, fer "vot útil" a última hora després de discutir durant tota la jornada amb tothom, formar part d'una mesa electoral, fer mesa en consultes socials, discutir amb la policia, recolzar insubmisos de mesa electoral, pintar parets, fer càlculs i recàlculs amb la llei d'Hondt, etc.. I algunes d'aquestes coses les seguiré fent, però afegiré un paper buit al sobre: