Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme
El jutjat atura les obres de la fossa republicana al cementiri de València
09 mai 2006
AL JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU DE VALÈNCIA




JUAN ANTONIO RUIZ MART�N, Procurador dels Tribunals en nom de l’associació FORUM PER LA MEMÒRIA DEL PA�S VALENCIÀ, la representació de la qual acredite mitjançant l’escriptura d’apoderament que adjunta s’hi acompanya, i sota la direcció tècnica de l’Advocada MERCÈ TEODORO I PERIS, davant el Jutjat compareix i DIC


Que mitjançant el present escrit i d’acord amb l’article 114 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa interpose RECURS CONTENCIÓS ADMINISTRATIU I SOL·LICITUD DE MESURES CAUTELARS PER A LA PROTECCIÓ DELS DRETS FONAMENTALS DE LA PERSONA contra la via de fet consistent en l’execució, per part de l’Ajuntament de València, d’unes obres de construcció de nous nínxols a la Secció Setena del Cementiri General de València, i contra l’Acord del Ple de l’Ajuntament de València de data 28 d’abril de 2006 pel qual s’acorda la continuació d’aquestes obres, d’acord amb els següents



FETS

PRIMER.- La demandant és una associació cultural sense ànim de lucre anomenada “FÓRUM PER LA MEMÒRIA DEL PA�S VALENCIÀ�. Figura inscrita al Registre d’Associacions de la Generalitat Valenciana amb el número CV-01-038374-V de la Secció Primera. Com a DOCUMENT NÚMERO Ú s’acompanya la certificació del dit registre.

L’entitat té, d’acord amb els seus estatuts, com a objectius socials : “Recuperar i divulgar la memòria històrica de tots aquells que lluitaren contra el fascisme, el nazisme i el franquisme en el territori espanyol des del colp militar de 18 de juliol de 1936 fins la instauració de la democràcia (...)�. Com a DOCUMENT NÚMERO DOS s’acompanya còpia segellada dels Estatuts socials.


SEGON.- En el compliment dels seus objectius, la demandant està duent a terme un treball d’investigació sobre la repressió que a la ciutat de València va exercir el règim dictatorial encapçalat per Francisco Franco després d’aconseguir la victòria armada sobre el règim constitucional vigent aleshores, la II República Espanyola. El període investigat s’estén de l’1 d’abril de 1939 al 31 de desembre de 1945, és a dir, s’inicia amb la declaració de la fi de la guerra pròpiament dita i conclou a 1945 per considerar-se aquesta data com la que, a judici dels historiadors, determina la fi de l’època de repressió més activa, cruenta i indiscriminada del règim feixista.

Tant els historiadors i estudiosos d’aquest període com multitud de testimonis i documents asseguraven que la repressió exercida en València va ser duríssima. València havia estat la capital de la República i la darrera gran ciutat a caure a mans de les tropes franquistes. Milers de valencians i valencianes varen ser executats per haver restat fidels al govern constitucional. Milers de persones varen ser empresonades i van morir a la presó, per maltractaments i pallisses, per malalties no ateses i també a conseqüència de desnutrició, absència d’higiene i amuntegament a les cel·les dels diversos centres d’internament. D’altres van desaparèixer i varen ser assassinades en múltiples execucions extrajudicials. En la majoria dels casos, els cossos dels represaliats es feien desaparèixer sense que els familiars saberen si vivien o no i on, eventualment, havien estat soterrats.

Davant la magnitud de la repressió, tot feia pensar que s’havien preparat, en algun lloc, fossars comuns destinats a allotjar els milers de restes humanes generades per la maquinària repressiva, fossars que no havien estat descoberts, identificats i estudiats.

El treball de l’associació demandant s’ha centrat al Cementiri de València com a hipotètic lloc de soterrament col·lectiu de les víctimes de la repressió i la hipòtesi ha estat confirmada. Així, gràcies a la investigació elaborada a partir dels Llibres de Registre de soterraments del Cementiri General de València s’ha descobert l’existència de cinc fossars col·lectius al seu interior situats respectivament a la Secció Setena Dreta, Secció Vuitena Dreta, Secció Cinquena Dreta, Secció Cinquena Esquerra i Secció Desena i un fossar al Cementiri Civil de València. S’acompanya com a DOCUMENT NÚMERO TRES un resum de l’informe preliminar de la investigació. El total de les víctimes documentades fins ara, sense comptar el fossar del Cementiri Civil, del que no hi ha constància registral, ascendeix a 26.300 persones soterrades en fossars col·lectius entre l’1 d’abril de 1939 i el 31 de desembre de 1945.

D’aquest estudi es desprèn també que la major part dels fossars han estat destruïts total o parcialment o almenys tapats per construccions posteriors de nínxols, panteons o mausoleus privats. Només resten sense edificacions, amb aparença externa de zona de jardí, un quadrant de la Secció Cinquena Dreta i la Secció Setena Dreta al complet.


TERCER.- L’associació demandant ha anant fent públiques les seues troballes al llarg dels darrers mesos. Així, conforme s’anaven descobrint els nous fossars i llocs de soterrament i donant mesura de la dimensió quantitativa i qualitativa de la repressió, s’anaven publicant notícies als diaris i als espais d’internet de l’associació. En concret, el dia 9 d’abril es varen publicar diverses notícies relatives a la importància qualitativa i quantitativa dels fets descoberts per la investigació. S’acompanya com a exemple documental d’aquest fet el DOCUMENT NÚMERO QUATRE, la còpia de la notícia publicada al diari Levante, el Mercantil Valenciano.

Als pocs dies d’aquesta manifestació pública, el perímetre de la Secció Setena Dreta del Cementiri General de València, única secció que conté un fossar complet no cobert per edificacions posteriors, apareixia envoltat de tanques d’obra. L’Ajuntament havia decidit construir un miler de nous nínxols sobre aquesta superfície.

Davant aquest fet, l’actora va presentar un escrit de sol·licitud de paralització de les obres, un requeriment per a que l’administració cessara la via de fet, per tal d’impedir la destrucció del lloc històric del fossar per poder completar la investigació i alhora, una vegada conclosa aquesta, permetre eventualment a les famílies dels allà soterrats sol·licitar l’exhumació, identificació i soterrament digne, d’acord amb les seues creences si així ho desitgen. L’Ajuntament, a hores d’ara, no ha contestat l’escrit i continua amb les obres. S’acompanya com a DOCUMENT NÚMERO CINC, la còpia segellada d’aquest escrit.

Uns dies després, el 26 d’abril de 2006 els grups municipals d’Esquerra Unida i del Partit Socialista del País Valencià/ Partit Socialista Obrer Espanyol, varen presentar una moció al Ple de la corporació municipal en la qual sol·licitaven, entre d’altres coses, la paralització de les obres. (DOCUMENT NÚMERO SIS).

Aquesta moció va ser discutida a la Sessió Plenària de data 28 d’abril de 2006 i el Ple de l’Ajuntament la va desestimar, acordant-hi la continuació de les obres. S’acompanya com a DOCUMENT NÚMERO SET còpia de l’Acta del Ple relativa a l’acord esmentat, el qual, també s’impugna. Tant la regidora encarregada de cementiris, com l’alcaldessa de València, van manifestar públicament que la petició de suspensió no tenia sentit perquè a la Secció Setena Dreta no quedaven restes humanes ja que s’havien realitzat reiterades exhumacions. (DOCUMENT NÚMERO VUIT)

Tanmateix, el dia 2 de maig de 2006 es va poder comprovar que les obres continuaven i que a més a més, les màquines havien tret a la superfície restes humanes, en concret, va quedar a la vista una pelvis humana, tal i com van recollir els mitjans de comunicació allí presents. (DOCUMENT NÚMERO NOU, fotografia i notícia diari Levante EMV). Un regidor de l’Ajuntament de València, el Sr. Matías Alonso, va presenciar la retirada d’algunes restes humanes (DOCUMENT NÚMERO DEU).

Posteriorment, l’Ajuntament de València ha impedit els mitjans de comunicació acostar-se al lloc on s’estan realitzant les obres i obtenir-ne fotografies o filmacions, en tapar les obres amb una tela negra. (DOCUMENT NÚMERO ONZE)

Mentrestant, els treballs de moviment de terres continuen produint-se i el fossar i les restes quedaran destruïts en pocs dies.

QUART.- El passat 17 de març de 2007, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar un informe relatiu als crims del franquisme que aporta dades i xifres oficials que confirmen la versemblança del fet revelat per la investigació de l’actora. Acompanyem com a document número DOTZE el dit informe, juntament amb la seua traducció a l’espanyol. Reproduïm ara, però, alguns extractes del dit document:

57. Immediately after the end of military hostilities of the civil war the victorious Franco regime imposed martial law throughout Spain. One of its main characteristics was a system of summary military justice on regime’s ‘opponents’ who were widely interpreted as anyone who had served voluntarily in the Republican army or indeed anyone who had expressed support of the republic. (…)Inmediatamente después del final de los combates militares, el régimen franquista impuso la ley marcial en toda España. Uno de los aspectos principales del nuevo régimen fue el sistema de justicia militar expeditiva puesto en marcha para juzgar a sus opositores, es decir, toda persona que hubiera servido voluntariamente en el Ejército republicano o toda persona que hubiera mostrado su apoyo a la República.
58. In consequence, trials of political detainees very often resulted in death sentences (massively imposed in 1940s), or long imprisonments of 20 to 30 years for a sole “crime� of being republican. Los procesos de presos políticos terminaban con frecuencia con la pena capital (impuesta masivamente en los años 40) o a largas condenas de prisión de 20 a 30 años por el único crimen de ser republicanos.
59. Furthermore, many political detainees in the 1940s were never in fact brought before a court of any kind. Thousands of people were held for years in administrative detention without any judicial intervention. The official Francoist figures which are certainly underestimated account for 62 000 people in administrative detention in 1940-41. Además, durante los años 40, numerosos detenidos políticos no fueron presentados ante un tribunal. Miles de personas fueron mantenidas durante años en detención administrativa, sin el menor control judicial. Las cifras oficiales del régimen franquista, que son sin duda inferiores a la realidad, reconocen un total de 62.000 personas en detención administrativa entre 1940 y 1941.
60. During the 1940s in Spain there was a huge political prisoner population. According to official figures which historians generally consider as underestimated, in the first half of the decade it reached 300,000 out of a population of 25.9 million. For comparison, the entire national prison population in pre-civil war Spain in January 1936 amounted to 34,526. The number of prisoners per 100 000 inhabitants in 1940 was nearly as high as a corresponding figure in Nazi Germany (respectively 1158 and 1614). En los años 40, los presos políticos eran muy numerosos en España. Según las cifras oficiales, que los historiadores consideran generalmente infravaloradas, en la primera mitad del decenio eran 300.000 de una población de 25’9 millones. En comparación, en enero de 1936, antes de la guerra civil, la población reclusa en España era de 34.526 personas. La tasa de reclusión (número de detenidos por cada 100.000 habitantes) era en 1940 casi tan elevada como en la Alemania nazi (respectivamente 1.158 y 1.614)
61. Appalling conditions of arrest and detention in prisons which systematically included hunger, massive overcrowding and epidemic diseases, constituted a flagrant violation of human rights. Las detenciones arbitrarias y las terribles condiciones de detención a las que fueron sometidos los presos, expuestos sistemáticamente al hambre, a la superpoblación y a las epidemias, constituyen violaciones flagrantes de los Derechos Humanos.
62. The brutality of the police and systematic torture were the norm resulting from the lack of accountability and deliberate policies. The incidences of sexual abuse of female detainees held in police stations were common.(…) Las brutalidades de la policía y el recurso sistemático a la tortura eran la norma; estas prácticas eran producto de un clima de impunidad y de políticas deliberadas. Las mujeres detenidas en las comisarías de policía eran sometidas a menudo a violencias sexuales y malos tratos físicos y psicológicos.
63. Systematic torture accounted for the large numbers of suicides in prison. It was not exceptional that the authorities would react by executing one of prisoner’s relatives. El recurso sistemático a la tortura explica el elevado número de suicidios en prisión. No era raro que las autoridades reaccionaran con la ejecución de un miembro de la familia del detenido.
64. In 1944, a spokesman for Franco’s Ministry of Justice admitted that a figure of over 190,000 prisoners had been executed or died in prison. Mass graves are one of the most horrendous legacies of the way in which Franco established power. En 1944, un portavoz del Ministerio de Justicia franquista reconoció que más de 190.000 detenidos habían sido ejecutados o habían muerto en prisión. Las fosas comunes atestiguan de la manera más terrible los medios utilizados por Franco para imponer su poder.

Aquest informe concloïa instant el govern espanyol a, entre d’altres coses “beneficiarse del apoyo internacional para localizar y abrir las fosas comunes, cuyo número se estima en varios centenares (...)�.

D’altra part, la reclamació que presenta l’actora ha estat recolzada extrajudicialment per diverses persones, col·lectius, entitats cíviques i organitzacions polítiques i sindicals, les quals s’han manifestat públicament contràries a la continuació de les obres. Així, membres de la comunitat jueva, del Consell Valencià de Cultura, la Federació de Veïns de València, Esquerra Unida, Esquerra Republicana, Partit Socialista, Federació d’Associacions de Veïns de València, Acció Cultural del País Valencià etc., és a dir, una bona mostra de la societat valenciana, s’oposen a la destrucció de la fossa (DOCUMENTS DEL TRETZE AL DÉSSET)


Als anteriors fets són d’aplicació els següents



FONAMENTS DE DRET


I

Fonaments Jurídics Processals

PRIMER.- Jurisdicció. Correspon a l’ordre Contenciós Administratiu el coneixement d’aquesta demanda en la qual es dedueix la pretensió relacionada amb l’actuació d’una administració pública, subjecta a Dret Administratiu, l’Ajuntament de València, conforme als articles 9.4 LOPJ i 1.1. LJCA.

SEGON.- Competència. Té la competència objectiva i territorial el Jutjat del Contenciós de València, d’acord amb l’article 8.1 de la LJCA.

TERCER.- Capacitat, legitimació i postulació. Aquesta part reuneix plenament els requisits de capacitat processal per trobar-se en el ple exercici dels drets civils (art. 18 LJCA), de legitimació, per tenir interès directe en la disposició que s'impugna, per ser aquesta contrària als objectius que defensa l'associació i en són el seu objecte social (art. 19 LJCA) i de postulació, al comparèixer mitjançant advocat i procurador d’acord amb l’article 23.2 de la LJCA.

Des d’aquest punt de vista, l’interès de la demandant, compatible amb el seu objecte social es pot encabir en l’interès requerit jurisprudencialment per a la legitimació activa, com assenyalen entre altres la Sentència del Tribunal Constitucional 195/1992, en afirmar que:“(...) a partir de la Constitución, la noción de interés directo como requisito de legitimación del art. 28 L.J.C.A. ha quedado englobada en el concepto más amplio de «interés legítimo» por obra de su art. 24.1, precepto que precisamente emplea esta expresión en relación con el derecho a la tutela judicial efectiva. Interés legítimo, real y actual, que puede ser tanto individual como corporativo o colectivo y que también puede ser directo o indirecto, en correspondencia con la mayor amplitud con la que se concibe en el texto constitucional la tutela judicial de la posición del administrado y la correlativa necesidad de fiscalizar el cumplimiento de la legalidad por parte de la Administración. Lo que se ha manifestado, muy claramente, en el art. 7.3 L.O.P.J. ,adoptada con posterioridad a la Constitución“.

Respecte els drets fonamentals, la CE reconeix la legitimació per al recurs d’empara a tota persona natural o jurídica que invoque un interès legítim, de tal manera que, com afirma el TC en la SSTC 411/1991, “nuestra Ley fundamental no otorga la legitimación activa exclusivamente a la «víctima» o titular del derecho fundamental infringido, sino a toda persona que invoque un «interés legítimo»,

No cal doncs un interès directe [SSTC 62/1982 ( RTC 1982\62), 62/1983 ( RTC 1983\62), 257/1988 ( RTC 1988\257), 123/1989 ( RTC 1989\123) y 47/1990 ( RTC 1990\47)], perquè “a los efectos del recurso de amparo, no siempre es necesario que los ulteriores efectos materiales de la cosa juzgada hayan de repercutir en la esfera patrimonial del recurrente, siendo suficiente que, con respecto al derecho fundamental infringido, el demandante se encuentre en una determinada situación jurídico-material que le autorice a solicitar su tutela de este Tribunal�.

Continua la sentencia afirmant que eixa situació jurídico-material s’ha de justificar al cas concret, i es troba també en funció del dret fonamental vulnerat i que en el cas de grups ètnics, socials o religiosos, en relació al dret a l’honor, qualsevol membre d’aquest grup està legitimat activament, encara que no haja estat ell personalment, la víctima o ofès:

“Tratándose, en el presente caso, de un derecho personalísimo, como es el honor, dicha legitimación activa corresponderá, en principio, al titular de dicho derecho fundamental. Pero esta legitimación originaria no excluye, ni la existencia de otras legitimaciones (v. gr. la legitimación por sucesión de los descendientes, contemplada en los arts. 4 y 5 de la L.O. 1/1982, de protección del derecho al honor), ni que haya de considerarse también como legitimación originaria la de un miembro de un grupo étnico o social determinado, cuando la ofensa se dirigiera contra todo ese colectivo, de tal suerte que, menospreciando a dicho grupo socialmente diferenciado, se tienda a provocar del resto de la comunidad social sentimientos hostiles o, cuando menos, contrarios a la dignidad, estima personal o respeto al que tienen derecho todos los ciudadanos con independencia de su nacimiento, raza o circunstancia personal o social (arts. 10.1 y 14 C.E.).

En tal supuesto, y habida cuenta de que los tales grupos étnicos sociales e incluso religiosos son, por lo general, entes sin personalidad jurídica y, en cuanto tales, carecen de órganos de representación a quienes el ordenamiento pudiera atribuirles el ejercicio de las acciones, civiles y penales, en defensa de su honor colectivo, de no admitir el art. 162.1 b) C.E., la legitimación activa de todos y cada uno de los tales miembros, residentes en nuestro país, para poder reaccionar jurisdiccionalmente contra las intromisiones en el honor de dichos grupos, no sólo permanecerían indemnes las lesiones a este derecho fundamental que sufrirían por igual todos y cada uno de sus integrantes, sino que también el Estado español de Derecho permitiría el surgimiento de campañas discriminatorias, racistas o de carácter xenófobo, contrarias a la igualdad, que es uno de los valores superiores del ordenamiento jurídico que nuestra Constitución proclama (art. 1.1 CE) y que el art. 20.2 del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos ( RCL 1977\893 y ApNDL 3630), expresamente proscribe («toda apología del odio nacional, racial o religioso que constituya incitación a la discriminación, la hostilidad o la violencia estará prohibida por la ley»).

QUART.- Requisit objectiu. S’impugna una actuació material de l’administració que constitueix via de fet d’acord amb l’article 25 de la LRJCA. S’ha realitzat per part de l’actora requeriment a l’administració actuant de cessació de la via de fet, de conformitat amb l’article 30 de la LRJCA.

En conseqüència, el demandant pot pretendre que es declare contrària a dret, que s’ordene el cessament de l’actuació i que s’adopten, en el seu cas, la resta de mesures previstes a l’article 31.2.

També s’impugna l’Acord del Ple de l’Ajuntament de València de data 28 d’abril pel qual es decideix la continuació de les obres la paralització de les quals es demana en tant que posa fi a la via administrativa i produeix indefensió.

CINQUÈ.- Procediment. Se seguirà l’establert a l’article 114 de la LRJCA, per tractar-se el recurs de vulneració de drets fonamentals.

SISÈ.- Termini d’interposició. S’interposa el recurs dins els deu dies següents al requeriment per a la cessació de la via de fet. El requeriment va ser efectuat el dia 20 d’abril i la interposició es realitza el dia 8 de maig de 2006.

Respecte la resolució de l’Ajuntament impugnada, s’interposa també dins del termini dels 10 dies següents a la seua notificació, ja que va ser acordada el 28 d'abril de 2006.

En el còmput de dies no s’han tingut en compte els dies inhàbils processalment, d’acord amb l’article 185 de la LOPJ.

SETÈ.- Costes. D’acord amb l’article 139.1 de la LJCA cal imposar les costes del present procediment a l’Administració per la seua temeritat, atès que malgrat el requeriment, no ha cessat en l’actuació material.



II

Fonaments Jurídics Materials
VULNERACIÓ DE DRETS FONAMENTALS


PRIMER.- Tutela del dret fonamental a l’honor reconegut a l’article 18 de la Constitució, interpretat de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Acords i Tractats sobre Dret Internacional subscrits i ratificats per Espanya, en concret els Convenis de Ginebra de 12 d’agost de 1949, així com el Protocol I d’aquests, de 8 de juny de 1977.


A.- Protecció a l’honor: contingut i titulars del dret.
El respecte a la memòria dels morts és possiblement la característica primera i distintiva del gènere humà i allò que ens diferencia de la resta d’éssers vius. Des de l’inici de la vida humana al nostre planeta fins els nostres dies, tots els col·lectius humans, totes les civilitzacions, amb independència del seu sistema d’organització social i creences religioses i morals, han donat sepultura digna als seus morts i han respectat la seua memòria.

L’ordenament jurídic no és aliè a aquest fet i la memòria i respecte als morts i les seues sepultures està protegida civil i penalment per tal d’evitar i eventualment castigar i/o compensar qualsevol lesió del dret a l’honor comesa contra les persones, també, una vegada transites. Així, la Llei Orgànica 1/82 de Protecció Civil del dret a l’Honor, atorga aquesta protecció perquè, com diu el seu preàmbul, “encara que la mort del subjecte del dret extingeix els drets de la personalitat, la seua memòria constitueix una prolongació d’aquesta última que deu ser també tutelada pel dret�.

També, el Codi Penal, en el seu article 526 sanciona a tota persona qui, “amb falta al respecte degut a la memòria dels morts, violi els sepulcres o les sepultures, profani un cadàver o les seves cendres o, amb qui amb ànim d’ultratge, destrueixi, alteri o danyi les urnes funeràries, els panteons, les làpides o els nínxols�. El bé jurídic protegit d’aquest delicte el constitueix l’interès social en el respecte a la memòria dels difunts com a valor cultural que emana del principi constitucional de dignitat humana, valor que com afirma l’article 10 de la Constitució, és fonament de l’ordre polític i la pau social.

Així, el titular d’aquest bé jurídic és la societat en el seu conjunt i particularment, les persones que per raons familiars, afectives, religioses, ètniques, socials o polítiques, estan afectades pels atacs contra la memòria dels difunts. Per això també l’ordenament jurídic atorga legitimació activa tant civil com penal al Ministeri Fiscal en representació de la societat i en defensa de la legalitat.

D’altra part, encara que el dret a l’honor i la seua protecció venen referits a una persona o persones concretes i identificades, el nostre ordenament jurídic també atorga tutela en els casos en els que l’atac a l’honor s’ha produït contra un determinat col·lectiu de persones.

Així ho ha reconegut el Tribunal Constitucional en la Sentència 214/1991, d’11 de novembre: “Ahora bien, lo anterior no ha de entenderse en sentido tan radical que sólo admita la existencia de lesión del derecho al honor constitucionalmente reconocido cuando se trate de ataques dirigidos a persona o personas concretas e identificadas, pues también es posible apreciar lesión del citado derecho fundamental en aquellos supuestos en los que aun tratándose de ataques referidos a un determinado colectivo de personas más o menos amplio, los mismos trascienden a sus miembros o componentes siempre y cuando éstos sean identificables, como individuos, dentro de la colectividad. Dicho con otros términos, el significado personalista que el derecho al honor tiene en la Constitución no impone que los ataques o lesiones al citado derecho fundamental, para que tengan protección constitucional, hayan de estar necesariamente perfecta y debidamente individualizados ad personam, pues, de ser así, ello supondría tanto como excluir radicalmente la protección del honor de la totalidad de las personas jurídicas, incluidas las de substrato personalista y admitir, en todos los supuestos, la legitimidad constitucional de los ataques o intromisiones en el honor de personas individualmente consideradas, por el mero hecho de que los mismos se realicen de forma innominada, genérica o imprecisa.�

Aquesta sentència analitzava unes declaracions d’incitació racista i concloïa que: “Esta incitación racista constituye un atentado al honor de la actora y al de todas aquellas personas que, como ella, y su familia, estuvieron internadas en los campos nazis de concentración, puesto que el juicio que se hace sobre los hechos históricos, desgraciados y aborrecibles, por ella sufridos y padecidos, como con desgarro se exponen en la demanda, no comporta exclusivamente correcciones personales de la historia sobre la persecución de los judíos, dando una dimensión histórica o moral sino antes al contrario y esencialmente conllevan imputaciones efectuadas en descrédito y menosprecio de las propias víctimas, esto es, las integrantes del pueblo judío que sufrieron los horrores del nacionalsocialismo y, dentro de ellas, la hoy recurrente, razón por la cual exceden del ámbito en el que debe entenderse prevalente el derecho a expresar libremente los pensamientos, ideas y opiniones consagrados en el art. 20.1 C.E.�


B.- Lesió del dret a l’honor. Anàlisi de la vulneració.
Aquest recurs ve dirigit a evitar la destrucció física d’una fossa comuna en la qual hi ha constància documental de que varen ser soterrades entre l’1 d’abril de 1939 i el 27 de febrer de 1940 un total de 5.039 persones víctimes de la repressió franquista. La destrucció d’aquesta fossa s’està realitzant per construir-hi a sobre 1020 nínxols nous i no està prevista cap actuació d’exhumació prèvia de les restes humanes ni tampoc la identificació del lloc (mitjançant placa, monument o d’altre símbol extern) com a fossar de les víctimes del franquisme.

La localització de la fossa i la identificació de les persones que varen ser soterrades en ella és un fet desconegut fins ara. Ha eixit a la llum al mes d’abril de 2006 gràcies a la investigació duta a terme per l’actora, la qual cosa significa que fins al present moment, no era coneguda la seua existència en no estar identificat el terreny com a fossar i tenir l’aparença de jardí, precisament per una voluntat conscient de la pròpia dictadura d’ocultació dels seus crims ignominiosos.

La seua destrucció vulnera el dret a l’honor en la seua doble vessant, individual i col·lectiva. Individual perquè no només tots els difunts tenen dret a una memòria digna, dret que inclou el respecte a la seua sepultura, sinó que també d’acord amb el dret internacional, totes les tombes de presoners de guerra o de víctimes civils del conflicte armat han de ser identificades, respectades i conservades a perpetuïtat. D’altra part, en no permetre’s l’estudi arqueològic i forense de la fossa, s’impedeix als familiars de les persones que estiguen allà soterrades a reclamar les restes i donar-los sepultura d’acord amb la dignitat merescuda i les seues creences personals.

Col·lectivament, perquè la societat té dret a exigir el respecte i el reconeixement de les restes de les persones que varen morir en defensa de la llibertat i la democràcia a mans d’un règim totalitari que perseguia, entre d’altres coses i com s’ha posat de relleu amb la investigació de l’actora, l’eliminació física indiscriminada i massiva dels seus opositors, fet considerat com a crim de genocidi contra la comunitat internacional. La memòria col·lectiva s’ha de preservar perquè no només ens pertany als contemporanis, sinó a les generacions futures i aquestes, tenen dret a conèixer fins i tot els aspectes més foscos i terribles del seu passat.

Són d’aplicació al present supòsit els Convenis de Ginebra de 12 d’agost de 1949, així com el Protocol I d’aquests, de 8 de juny de 1977 en tant que estenen les seues previsions als conflictes no internacionals i també al moment posterior al cessament de la situació de guerra.

Així, el Conveni de Ginebra III, relatiu al Tracte als presoners de guerra estableix, a l’article 120 relatiu als testaments, actes de defunció, inhumació i incineració de presoners de guerra que les tombes siguen identificades i respectades a perpetuïtat i que és obligació de les autoritats conservar les tombes i registrar qualsevol trasllat posterior dels cossos:

“Art. 120 Las autoridades detenedoras velarán por que los prisioneros de guerra fallecidos en cautiverio sean enterrados honrosamente si es posible según los ritos de la religión a la que pertenecían, y por que las tumbas sean respetadas, decentemente mantenidas y marcadas de modo que siempre puedan ser reconocidas. Siempre que sea posible, los prisioneros de guerra fallecidos que dependían de la misma Potencia serán enterrados en el mismo lugar.
Los prisioneros de guerra fallecidos serán enterrados individualmente, excepto en caso de fuerza mayor que imponga una tumba colectiva. Los cadáveres no podrán ser incinerados más que si imperiosas razones de higiene o la religión del fallecido lo requieren, o si éste expresó tal deseo. En caso de incineración, se hará constar en el acta de defunción, con indicación de los motivos.
A fin de que siempre puedan encontrarse las tumbas, habrá de registrar todos los datos relativos a éstas y a las inhumaciones el Servicio de Tumbas instituido por la Potencia detenedora. Serán transmitidos a la Potencia de la que dependían estos prisioneros de guerra las listas de las tumbas y los datos relativos a los prisioneros de guerra enterrados en cementerios o en otro lugar. Incumbirá a la Potencia que controle el territorio, si es Parte en el Convenio, cuidar dichas tumbas y registrar todo traslado ulterior de los cadáveres.
Estas disposiciones se aplican también a las cenizas, que serán conservadas por el Servicio de Tumbas hasta que el país de origen comunique las disposiciones definitivas que desea tomar a este respecto.�
El Conveni IV, relatiu a la protecció deguda a les persones civils en temps de guerra, aplicable també en realitza semblants previsions:
Art. 130.- Las autoridades detenedoras velarán por que los fallecidos en cautiverio sean enterrados honrosamente, si es posible según los ritos de la religión a que pertenecían, y por que sus tumbas sean respetadas, convenientemente conservadas y marcadas de modo que siempre se las pueda localizar.
Los internados fallecidos serán enterrados individualmente, excepto en caso de fuerza mayor que imponga una tumba colectiva. Los cadáveres no podrán ser incinerados más que si imperiosas razones de higiene o la religión del fallecido lo requieren, o si éste expresó tal deseo. En caso de incineración, se hará constar en el acta de defunción del internado, con indicación de los motivos. Las autoridades detenedoras conservarán cuidadosamente las cenizas, que serán remitidas, lo antes posible, a los parientes más próximos, si éstos lo solicitan.
Tan pronto como las circunstancias lo permitan, y a más tardar cuando finalicen las hostilidades, la Potencia detenedora transmitirá a las Potencias de las que dependían los internados fallecidos, por mediación de las oficinas de información previstas en el artículo 136, listas de las tumbas de los internados fallecidos. En tales listas se darán todos los detalles necesarios para la identificación de los fallecidos y la ubicación exacta de sus tumbas.
Finalment, el Protocol I als Convenis de Ginebra, de 8 de juny de 1977 conté una regulació pormenoritzada del tracte que han de rebre les persones desaparegudes i transites i les seues restes i estableixen l’obligació de protecció i manteniment permanent de les tombes, així com prohibició d’exhumacions:
Sección III - Personas desaparecidas y fallecidas
Artículo 32 - Principio general
En la aplicación de la presente Sección, las actividades de las Altas Partes contratantes, de las Partes en conflicto y de las organizaciones humanitarias internacionales mencionadas en los Convenios y en el presente Protocolo deberán estar motivadas ante todo por el derecho que asiste a las familias de conocer la suerte de sus miembros.
Artículo 33 - Desaparecidos
1. Tan pronto como las circunstancias lo permitan, y a más tardar desde el fin de las hostilidades activas, cada Parte en conflicto buscará las personas cuya desaparición haya señalado una Parte adversa. A fin de facilitar tal búsqueda, esa Parte adversa comunicará todas las informaciones pertinentes sobre las personas de que se trate.
2. Con objeto de facilitar la obtención de información de conformidad con lo dispuesto en el párrafo anterior, cada Parte en conflicto deberá, con respecto a las personas que no se beneficien de condiciones más favorables en virtud de los Convenios o del presente Protocolo:
a) registrar en la forma dispuesta en el artículo 138 del IV Convenio la información sobre tales personas, cuando hubieran sido detenidas, encarceladas o mantenidas en cualquier otra forma de cautiverio durante más de dos semanas como consecuencia de las hostilidades o de la ocupación o hubieran fallecido durante un período de detención;
b) en toda la medida de lo posible, facilitar y, de ser necesario, efectuar la búsqueda y el registro de la información relativa a tales personas si hubieran fallecido en otras circunstancias como consecuencia de las hostilidades o de la ocupación.
3. La información sobre las personas cuya desaparición se haya señalado, de conformidad con el párrafo 1, y las solicitudes de dicha información serán transmitidas directamente o por conducto de la Potencia protectora, de la Agencia Central de Búsqueda del Comité Internacional de la Cruz Roja, o de las Sociedades nacionales de la Cruz Roja (Media Luna Roja, León y Sol Rojos). Cuando la información no sea transmitida por conducto del Comité Internacional de la Cruz Roja y de su Agencia Central de Búsqueda, cada Parte en conflicto velará por que tal información sea también facilitada a esa Agencia.
4. Las Partes en conflicto se esforzarán por ponerse de acuerdo sobre disposiciones que permitan que grupos constituidos al efecto busquen, identifiquen y recuperen los muertos en las zonas del campo de batalla; esas disposiciones podrán prever, cuando proceda, que tales grupos vayan acompañados de personal de la Parte adversa mientras lleven a cabo esas misiones en zonas controladas por ella. El personal de tales grupos deberá ser respetado y protegido mientras se dedique exclusivamente a tales misiones.
Artículo 34 - Restos de las personas fallecidas
1. Los restos de las personas fallecidas a consecuencia de la ocupación o mientras se hallaban detenidas por causa de la ocupación o de las hostilidades, y los de las personas que no fueren nacionales del país en que hayan fallecido a consecuencia de las hostilidades, deben ser respetados y las sepulturas de todas esas personas serán respetadas, conservadas y marcadas según lo previsto en el artículo 130 del IV Convenio, en tanto que tales restos y sepulturas no se beneficien de condiciones más favorables en virtud de los Convenios y del presente Protocolo.
2. Tan pronto como las circunstancias y las relaciones entre las Partes adversas lo permitan, las Altas Partes contratantes en cuyos territorios se encuentren las tumbas y, en su caso, otros lugares donde se hallen los restos de las personas fallecidas como consecuencia de las hostilidades, durante la ocupación o mientras se hallaban detenidas, celebrarán acuerdos a fin de:
a) facilitar a los miembros de las familias de los fallecidos y a los representantes de los servicios oficiales de registro de tumbas el acceso a las sepulturas, y determinar las disposiciones de orden práctico para tal acceso;
b) asegurar la protección y el mantenimiento permanentes de tales sepulturas;
c) facilitar la repatriación de los restos de las personas fallecidas y la devolución de los efectos personales al país de origen, a solicitud de ese país o, salvo que el mismo se opusiera a ello, a solicitud de los parientes más próximos.
3. A falta de los acuerdos previstos en los apartados b) o c) del párrafo 2 y si el país de origen de esas personas fallecidas no está dispuesto a sufragar los gastos correspondientes al mantenimiento de tales sepulturas, la Alta Parte contratante en cuyo territorio se encuentren tales sepulturas podrá ofrecer facilidades para la devolución de los restos al país de origen. Si tal ofrecimiento no fuera aceptado, la Alta Parte contratante, transcurridos cinco años desde la fecha del ofrecimiento y previa la debida notificación al país de origen, podrá aplicar las disposiciones previstas en su legislación en materia de cementerios y sepulturas.
4. La Alta Parte contratante en cuyo territorio se encuentren las sepulturas a que se refiere el presente artículo sólo podrá exhumar los restos:
a) en virtud de lo dispuesto en el apartado c) del párrafo 2 y en el párrafo 3, o
b) cuando la exhumación constituya una necesidad imperiosa de interés público, incluidos los casos de necesidad sanitaria o de investigación administrativa o judicial, en cuyo caso la Alta Parte contratante deberá guardar en todo momento el debido respeto a los restos y comunicar al país de origen su intención de exhumarlos, transmitiéndole detalles sobre el lugar en que se propone darles nueva sepultura.
Evidentment han transcorregut moltes dècades des de la fi de la guerra civil espanyola, moltes des dels soterraments massius de repressaliats ara descoberts, però no tantes des de la fi del règim franquista, la fi de la repressió i l’ocultació dels seus crims. La prova és que ha estat ara i no abans quan s’han estudiat i descobert aquests fets terribles. I són per tant les autoritats de l’Estat democràtic i de dret, en temps de pau i de democràcia plena i consolidada, les que tenen obligació d’aplicar les previsions legals internacionals i respectar els drets fonamentals de les víctimes de la dictadura i els seus familiars i supervivents.

En aquest sentit s’ha pronunciat molt recentment l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, qui, en data 17 de març de 2006 ha aprovat una Resolució de Condemna al règim franquista en la que s’insta a les autoritats espanyoles a “erigir monuments en memòria de les víctimes del règim franquista en la capital espanyola i en altres grans ciutats del país�, alhora que proposa al govern la creació d’una “comissió nacional d’investigació sobre les violacions de Drets Humans comeses sota el règim franquista� per a aconseguir establir “la veritat sobre la repressió� Acompanyem com a DOCUMENT NÚMERO DIVUIT l’esmentada resolució i la seua traducció a l’espanyol.

Aquesta resolució comença amb una “ferma condemna� de les múltiples i greus violacions dels drets humans comeses en Espanya pel règim franquista entre 1939 i 1945 i ens recorda que ha estat l’actual Govern Espanyol qui ha posat en marxa una comissió interministerial per a “establir un inventari complet dels crims de la dictadura de Franco�, cosa que abans cap govern s’havia plantejat. L’assemblea del Consell d’Europa estableix algunes conclusions importants en el seu document: “La violació dels drets humans no és un afer intern. La comunitat nacional està tan afectada com els espanyols�. “El coneixement de la història és una de les condicions prèvies per a evitar repetir els errors del passat. A més, la formació moral i la condemna dels crims forma un rol important en l’educació de les joves generacions�.

La destrucció conscient d’aquest lloc històric, de la fossa i les restes humanes que hi conté condemna doblement a les víctimes, privant-les ara de l’honor merescut a la seua memòria.

També constitueix un atac a l’honor de totes aquelles persones que es consideren defensores de la llibertat, la democràcia i la dignitat com a valors i principis que han de regir la convivència humana, perquè com afirma el Tribunal Constitucional en la ja esmentada STC 214/1991, no només hi ha un subjecte individual sinó també un de col·lectiu i així, de la mateixa manera que en el cas analitzat per la STC la incitació racista “constituye un atentado al honor de la actora y al de todas aquellas personas que, como ella, y su familia, estuvieron internadas en los campos nazis de concentración (…) esto es, las integrantes del pueblo judío que sufrieron los horrores del nacionalsocialismo (…), en el present cas, la destrucció del fossar constitueix una violació de l’honor de totes les persones que varen patir els horrors del nacionalcatolicisme.

La destrucció negligent seria un error i un mal irreparables; la destrucció dolosa seria constitutiva de genocidi. Per tant, com a mínim, cal paralitzar les obres iniciades i permetre una tasca d’investigació documental i forense rigorosa i dirigida per les autoritats científiques i legals competents per tal de determinar amb exactitud els fets ocorreguts i poder actuar-ne en conseqüència d’acord amb la legalitat interna i internacional



SEGON.- Tutela del dret fonamental a la producció i creació literària, científica, artística i tècnica reconegut a l’article 20. 1 b) de la Constitució, interpretat de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Acords i Tractats sobre Dret Internacional subscrits i ratificats per Espanya, com ara la Declaració sobre la protecció de totes les persones
contra les desaparicions forçades aprovada per la Asamblea General de NU en Resolució 47/133 de 18 de diciembre 1992, i la jurisprudència del Tribunal Constitucional.


A.- Fonament i àmbit de la protecció.
La destrucció de la fossa impedeix a l’actora l’exercici del dret fonamental recollit a l’article 20 1 b) de la Constitució, el dret a la producció i creació literària, científica, artística i tècnica, en la seua vessant d’investigació historiogràfica i forense.
En efecte, l’actora està realitzant una investigació científica, de tipus històric sobre la repressió del franquisme a la ciutat de València. De moment, ha confeccionat un informe preliminar en el que s’han plasmat els resultats de la dita investigació, resultats extrets de la documentació i llibres de Registre d’enterraments del Cementiri General de València.
Aquesta investigació no està completa, perquè ha posat al descobert l’existència de diverses fosses comunes on varen ser soterrades les víctimes de la repressió i cal ara realitzar un treball de camp a les fosses per tal de completar-la i verificar-la, perquè, com ha afirmat el Tribunal Constitucional en SSTC 171/1990, “El derecho fundamental reconocido en el art. 20 C. E., no puede restringirse a la comunicación objetiva y aséptica de hechos, sino que incluye también la investigación de la causación de hechos, la formulación de hipótesis posibles en relación con esa causación, la valoración probabilística de esas hipótesis y la formulación de conjeturas sobre esa posible causación. Exigiendo la presentación pura de meros hechos sobre esa posible causación la Sentencia del Tribunal Supremo ha limitado, indebidamente, «el abanico de informaciones accesibles a los lectores, resultado contrario a uno de los objetivos de una "sociedad democrática"» (Tribunal Europeo de Derechos Humanos, caso Barthold, Sentencia de 25 de marzo de 1985, núm. 53).�
La investigació deu ser completada i aquesta necessitat i voluntat de la demandant bé protegida constitucionalment, com tot seguit s’exposarà, respecte els actes dels poders públics que intenten limitar-la o impedir-la.

En efecte, l’article 20.1 b) de la Constitució posa de manifest que ens trobem davant un dret de llibertat. Es reconeix la llibertat fonamental de creació d’obres científiques. Així, la Sentència del Tribunal Constitucional de 16 de març de 1981 afirma que al referir-se a la llibertat d’expressió reconeguda en la lletra a) d’aquest precepte s’està reconeixent «un derecho fundamental del que gozan por igual todos los ciudadanos y que les protege frente a cualquier injerencia de los poderes públicos que no esté apoyada en la Ley, e incluso frente a la propia Ley en cuanto ésta intente fijar otros límites que los que la propia Constitución (arts. 20.4 y 53.1) admite». I afegeix el TC «Estos derechos son derechos de libertad frente al poder y comunes a todos los ciudadanos».

Des d’aquesta perspectiva hom pot afirmar que l’incís inicial del número 1, lletra b) del art. 20 s’inspira en el mateix principi que l’art. 5.3 de la Llei Fonamental de Bonn (que declara: «El arte y la ciencia, la investigación y la enseñanza son libres...) i que el paràgraf primer de l’art. 33 de la Constitució Italiana (que diu: «El arte y la ciencia son libres y libre es su enseñanza»).

En interpretació de l’article 5.3 de la Llei Fonamental de Bonn el Tribunal Constitucional alemany i la doctrina sostenen que aquesta norma posseeix un doble significat: És una norma constitucional objectiva que regula la relació entre l’Estat i els sectors als quals al·ludeix i constitueix, alhora un dret de llibertat individual per a tots els qui actuen en aquests sectors. D’ací hom extrau la conclusió de que l’Estat no només deu abstenir-se de tota actuació que supose una ingerència injustificada en els dits sectors, sinó que deu, a més, actuar positivament, fomentant i protegint aquests sectors per a evitar la vulneració d’aquest dret.

La regulació que fa l’article 20.1. b) CE del dret de crear obres artístiques, literàries i científiques, com un dret de llibertat, conté també dos obligacions per als nostres poders públics: una de tipus negatiu, deuen abstenir-se d’ingerències injustificades i d’altra, de tipus positiu, deuen adoptar les mesures oportunes per a remoure els obstacles que puguen vulnerar aquest dret.

Aquestes obligacions, encara que relatives al dret de llibertat d’expressió, les ha reconegut el nostre Tribunal Constitucional, en la Sentència de 16 de març de 1981, en dir que « ... la libertad de los medios de comunicación, sin la cual no sería posible el ejercicio eficaz de los derechos fundamentales que el art. 20 de nuestra Constitución anuncia, entraña seguramente la necesidad de que los poderes públicos, además de no estorbarla, adopten las medidas que estimen necesarias para remover los obstáculos que el libre juego de las fuerzas sociales pudiera oponerle. La cláusula del Estado Social (art. 11) y, en conexión con ella, el mandato genérico contenido en el art. 9.2 imponen sin duda actuaciones positivas en este género».

Fins on arriba aquesta obligació positiva dels poders públics depèn del bé jurídic protegit, en el nostre cas, el dret de creació d’obres científiques. Respecto d’aquest dret, la tutela constitucional es projecta sobre l’acte creador, de conformitat amb l’article 27.1 de la Declaració Universal de Drets Humans. De la interpretació de l’art. 9.2 CE a la llum del text del citat art. 27.1 se desprèn que la nostra Constitució obliga als poders públics a facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social, participació que en el present cas, té lloc en qualitat de productor i no de consumidor d’obres científiques, perquè l’article 20 de la Constitució, te el seu fonament en la llibertat ideològica, religiosa i de culte de l’article 16 i tots dos responen a l’imperatiu que proclama l’article 10, de lliure desenvolupament de la personalitat, base de l’ordre polític i de la pau social.


B.- Anàlisi de la lesió.
Com s’ha dit en aquest escrit, la majoria de les fosses descobertes per la investigació han estat tapades, amb el pas del anys, amb edificacions posteriors, de tal manera que han quedat ocultes, alterades i parcial o totalment destruïdes. Només queda sense cobrir la fossa descoberta a la Secció Setena i una part d’una altra a la Secció Cinquena. L’Ajuntament, ha previst la construcció en la Secció Setena de 1020 nínxols nous, de tal manera que aquesta obra, destruirà la fossa existent a la dita secció i amb ella, la possibilitat d’investigació.

Aquesta investigació és pertinent, necessària i obligatòria des del punt de vista de la legalitat internacional, perquè la nostra societat, respecte els crims comesos per la dictadura i les víctimes de la repressió té una sèrie de drets que només poden restituir-se amb la deguda investigació científica d’acord amb la Declaració sobre la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçades aprovada per la Assemblea General de NU en Resolució 47/133 de 18 de desembre 1992, que al seu article 13 estableix:

“Los Estados asegurarán a toda persona que disponga de la información o tenga un interés legítimo y sostenga que una persona ha sido objeto de desaparición forzada el derecho a denunciar los hechos ante una autoridad estatal competente e independiente, la cual procederá de inmediato a hacer una investigación exhaustiva e imparcial. Toda vez que existan motivos para creer que una persona ha sido objeto de desaparición forzada, el Estado remitirá sin demora el asunto a dicha autoridad para que inicie una investigación, aun cuando no se haya presentado ninguna denuncia formal.
Esa investigación no podrá ser limitada u obstaculizada de manera alguna.

6. Deberá poderse hacer una investigación, con arreglo a las modalidades descritas en los párrafos que anteceden, mientras no se haya aclarado la suerte de la víctima de una desaparición forzada.

D’aquesta Resolució de Nacions Unides i del Conjunt de Principis per a la protecció de totes les persones sotmeses a qualsevol forma de detenció o presó, que figura a l’annex de la Resolució 43/173, de 9 de desembre de 1988, així com dels Principis relatius a una eficaç prevenció i investigació de les execucions extrajudicials, arbitràries o sumaries, formulats pel Consell Econòmic i Social en l’Annex de la Resolució 1989/65, de 24 de maig de 1989, i aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides per Resolució 44/162, de 15 de desembre de 1989, es desprèn que la investigació permet satisfer els següents drets:

Dret a la veritat. Els ciutadans tenen dret a una informació global sobre l’anterior règim dictatorial. Aquesta és la característica bàsica de les anomenades “Comissions de la Veritat� com la reclamada pel Consell d’Europa per a els crims de la dictadura franquista i les constituïdes de Chile (Comisión para la Verdad y la Reconciliación), la Sud-africana (Truth and Reconciliation Commission) o la polonesa (Supreme Commission on the Research of the Crimes Against the Polish Nation).

Dret a conèixer el nombre i nom de les víctimes, i dels familiars de reclamar-ne eventualment les seues restes per donar-les sepultura digna d’acord amb les seues creences.

Dret a conèixer els responsables dels crims contra els drets humans, considerat independentment de qualsevol decisió política o judicial sobre l’exigència de responsabilitats.

Dret a conèixer el destí dels familiars desapareguts, en tant que un dels majors drames de la repressió és el desconeixement del destí i localització final de les persones, familiars o amigues que varen desaparèixer sense cap notificació.

Dret al coneixement de les dades existents sobre qualsevol persona en els arxius repressius, conegut com "habeas data", garanteix la capacitat de saber si en els serveis policials o repressius existeix alguna informació sobre les persones afectades, avaluant com la seua vida personal, familiar o professional ha pogut veure’s afectada per la repressió política.

Dret a la compensació i reparació dels danys patits per les víctimes de la repressió. Si aquestes han estat establertes o s’arriben a establir, els documents i proves conservades aportaran les proves necessàries per a la seua reclamació.

Dret a la restitució de béns confiscats a les víctimes. Si la restitució no es possible per desaparició del be o per l’existència de nous propietaris legítims es podrà suplir el dret a la restitució pel d’una justa compensació.


Les obres d’edificació de nínxols iniciades per l’Ajuntament de València destruiran les fons de la investigació, cosa que com hem vist, s’oposa als drets fonamentals interpretats d’acord el dret internacional, i també s’oposa al dret intern ordinari.

Així, la Llei de Patrimoni Cultural Valencià estableix, a l’article 63, destinat a actuacions arqueològiques o paleontològiques en obres ja iniciades, estableix que: Si amb motiu de la realització de reformes, demolicions, transformacions o excavacions en immobles no compresos en zones o àrees de protecció arqueològiques o paleontològiques apareixen restes d'aquesta naturalesa o indicis de la seua existència, el promotor, el constructor i el tècnic director de les obres estaran obligats a suspendre immediatament els treballs i a comunicar la troballa en el termes preceptuats en l'article 65, el règim del qual s'aplicarà íntegrament. És a dir, és obligatòria la paralització de les obres i la comunicació a la Conselleria corresponent, en aquest cas, la Conselleria de Cultura.

Aquesta investigació històrica és, com hem vist, obligatòria per a les autoritats democràtiques i a més, representa una garantia de democràcia. El Tribunal Constitucional ha abordat expressament la protecció de la investigació històrica i historiogràfica en la Sentència 43/2004, en un cas que oposava la llibertat d’investigació històrica al dret a l’honor de les persones intervinents en els fets investigats. Reproduïm parcialment la Sentència per la seua màxima importància i aplicació al supòsit de fets, en el qual, s’han realitzat manifestacions per part de les autoritats públiques en el sentit que la demandant pretén traure a la llum fets que ja són passat i s’han d’oblidar per a garantir la convivència democràtica. Nosaltres, de la mateixa manera que el Tribunal Constitucional, pensem que no pot haver convivència democràtica sense la investigació dels fets històrics i que aquest dret d’investigar el passat s’ha de protegir, encara que els fets investigats siguen, com és el cas, crims horrorosos.

Extracte de la Sentència TC 43/2004:

5 En ocasiones anteriores nos hemos ocupado del derecho a la libertad de creación literaria, para afirmar que «no es sino una concreción del derecho -también reconocido y protegido en el apartado a) del mismo- a expresar y difundir libremente pensamientos, ideas y opiniones» ( STC 153/1985, de 7 de noviembre [ RTC 1985\153] , F. 5). Ahora debemos hacer lo propio con el derecho a la creación y producción científica, ahondando en las referencias de nuestra jurisprudencia al art. 20.1 b) CE ( RCL1978\2836) (vid. SSTC 178/1989, de 2 de noviembre [ RTC 1989\178] ; 145/1993, de 16 de abril [ RTC 1993\145] ; y AATC 266/1983, de 8 de junio [ RTC 1983\266 AUTO] ; 560/1983, de 16 de noviembre [RTC 1983\560 AUTO] ; 130/1985, de 27 de febrero [ RTC 1985\130 AUTO] ; 271/1989, de 22 de mayo [ RTC 1989\271 AUTO] ; 261/1993, de 22 de julio [ RTC 1993\261 AUTO] ; y 202/1994, de 9 de junio [RTC 1994\202 AUTO] ), y refiriéndonos, en particular, a la historiografía.

Pues bien, es posible colegir que la libertad científica -en lo que ahora interesa, el debate histórico disfruta en nuestra Constitución de una protección acrecida respecto de la que opera para las libertades de expresión e información, ya que mientras que éstas se refieren a hechos actuales protagonizados por personas del presente, aquélla, participando también de contenidos propios de las libertades de expresión e información -pues no deja de ser una narración de hechos y una expresión de opiniones y valoraciones y, en consecuencia, información y libre expresión a los efectos del art. 20.1 a) y d) CE- se refiere siempre a hechos del pasado y protagonizados por individuos cuya personalidad, en el sentido constitucional del término (su libre desarrollo es fundamento del orden político y de la paz social: art. 10.1 CE), se ha ido diluyendo necesariamente como consecuencia del paso del tiempo y no puede oponerse, por tanto, como límite a la libertad científica con el mismo alcance e intensidad con el que se opone la dignidad de los vivos al ejercicio de las libertades de expresión e información de sus coetáneos. Por lo demás, sólo de esta manera se hace posible la investigación histórica, que es siempre, por definición, polémica y discutible, por erigirse alrededor de aseveraciones y juicios de valor sobre cuya verdad objetiva es imposible alcanzar plena certidumbre, siendo así que esa incertidumbre consustancial al debate histórico representa lo que éste tiene de más valioso, respetable y digno de protección por el papel esencial que desempeña en la formación de una conciencia histórica adecuada a la dignidad de los ciudadanos de una sociedad libre y democrática.

Como dijimos en nuestra STC 214/1991, de 11 de noviembre ( RTC 1991\214) , F. 7, el «requisito de veracidad no puede, como es obvio, exigirse respecto de juicios o evaluaciones personales y subjetivas, por equivocados o mal intencionados que sean, sobre hechos históricos». A lo que, de otra parte, hemos añadido en nuestra STC 176/1995, de 11 de diciembre ( RTC 1995\176) , F. 2, que «la libertad de expresión comprende la de errar y otra actitud al respecto entra en el terreno del dogmatismo... La afirmación de la verdad absoluta, conceptualmente distinta de la veracidad como exigencia de la información, es la tentación permanente de quienes ansían la censura previa... Nuestro juicio ha de ser en todo momento ajeno al acierto o desacierto en el planteamiento de los temas o a la mayor o menor exactitud de las soluciones propugnadas, desprovistas de cualquier posibilidad de certeza absoluta o de asentimiento unánime por su propia naturaleza, sin formular en ningún caso un juicio de valor sobre cuestiones intrínsecamente discutibles, ni compartir o discrepar de opiniones en un contexto polémico». Tanto más ha de ser esto así para las libertades de expresión e información inherentes al ejercicio de la libertad científica en el terreno histórico.

Como hemos dicho a propósito de la libertad de información, también la libertad científica comporta una participación subjetiva de su autor, tanto en la manera de interpretar las fuentes que le sirven de base para su relato como en la elección del modo de hacerlo ( STEDH caso Lingens, de 8 de julio de 1986 [ TEDH 1986\8] , § 41; SSTC 171/1990, de 12 de noviembre [ RTC 1990\171] , F. 5; 173/1995, de 21 de noviembre [ RTC 1995\173] , F. 2; 192/1999, de 25 de octubre [ RTC 1999\192] , F. 4; 297/2000, de 11 de diciembre [ RTC 2000\297] , F. 10). Este Tribunal ya ha dicho que la veracidad exigida constitucionalmente a la información no impone en modo alguno que se deba excluir, ni podría hacerse sin vulnerar la libertad de expresión del art. 20.1 a) CE, la posibilidad de que se investigue el origen o causa de los hechos, o que con ocasión de ello se formulen hipótesis al respecto, como tampoco la valoración de esas mismas hipótesis o conjeturas ( STC 171/1990, de 12 de noviembre [ RTC 1990\171]). Lo mismo debemos decir de la libertad científica del art. 20.1 b) CE.

El hecho de que el objeto del reportaje verse sobre unos hechos ocurridos en la primera mitad del pasado siglo XX, y en el contexto de una guerra civil, refuerza la misma solución, dado que el largo tiempo transcurrido sirve, en lo que ahora interesa, para despersonalizar el protagonismo y también, por ello, el honor de quienes intervinieron en los hechos narrados. Desde la perspectiva de la intención de quien participa en una narración y valoración de hechos históricos, y esto es destacado en el documental que se cuestiona en el presente recurso de amparo, hemos de afirmar que el objetivo de tales aportaciones no se dirige a atacar o mancillar el honor de alguien, sino a aportar una visión -sin ningún género de dudas, en parte subjetiva- de una persona (en el caso que nos ocupa, del Sr. Carrasco i Formiguera) o de un hecho histórico. Si la historia solamente pudiera construirse con base en hechos incuestionables, se haría imposible la historiografía, concebida como ciencia social. En su ámbito, los historiadores valoran cuáles son las causas que explican los hechos históricos y proponen su interpretación, y aunque tales explicaciones e interpretaciones sean en ocasiones incompatibles con otras visiones, no corresponde a este Tribunal decidir, por acción u omisión, cuál o cuáles deban imponerse de entre las posibles. Son los propios ciudadanos quienes, a la luz del debate historiográfico y cultural, conforman su propia visión de lo acaecido, que puede variar en el futuro.

A la vista de las consideraciones que hasta el momento hemos realizado, se impone afirmar la corrección constitucional de la ponderación realizada por la Sala de lo Civil del Tribunal Supremo, cuando afirma que no tiene «la función de enjuiciar la Historia, sino de aplicar el Derecho» (fundamento de Derecho cuarto). De otro modo se impondría a los órganos jurisdiccionales la tarea de verificar juicios históricos antes que jurídicos. La discusión histórica está abierta a la participación y a la réplica en su contexto propio y por sus medios característicos, pero no puede estarlo a la solución jurídica, cuya verdad no es, por definición, la que se persigue y construye con el método histórico. El ejercicio de nuestra jurisdicción en la garantía de los derechos fundamentales, como también afirmó con acierto el Tribunal Supremo respecto de la suya, no sirve para enjuiciar la historia, y menos aún para cambiarla o silenciar sus hechos, por mucho que éstos o las interpretaciones que de los mismos se puedan hacer resulten molestos y penosos para sus protagonistas, o, como es el caso, para sus descendientes.

La destrucció de la fossa que resta és, en raó de tots els fonaments jurídics aportats, una vulneració per la via material o de fet, del dret fonamental protegit a l’article 20 1 b) de la Constitució Espanyola.


TERCER.- Per vulneració del dret fonamental a la igualtat de l’article 14 de la Constitució Espanyola en relació a la protecció del dret a l’honor de l’article 18 de la Constitució.

En una altra ocasió anterior, l’Ajuntament de València va atendre la petició d’una entitat, la Federació de Comunitats Israelites d’Espanya en el sentit de deixar en el mateix lloc, o traslladar a un cementiri jueu, les restes del segle XIII de 90 persones de religió jueva que varen quedar al descobert durant la realització d’unes obres d’edificació d’un sol

This work is in the public domain

Comentaris

Re: El jutjat atura les obres de la fossa republicana al cementiri de València
10 mai 2006
Entre los asesinos fascistas españoles y los hipócritas socialistas franceses la muerte de miles de personas quedó impune.

Felicicitats per aquesta petita pero inmensa victoria.

D´aquest fet se n´ha d´asabentar tothom.
Re: El jutjat atura les obres de la fossa republicana al cementiri de València
10 mai 2006
Entre los asesinos fascistas españoles y los hipócritas socialistas franceses la muerte de miles de personas quedó impune.

Felicicitats per aquesta petita pero inmensa victoria.

D´aquest fet se n´ha d´asabentar tothom.
Sindicat Terrassa