|
|
|
Notícies :: amèrica llatina |
|
Una revolució de nova generació
|
|
|
per |
08 mai 2006
|
La revolució boliviana no va començar aquest primer de maig, sinó que ve de més lluny. La seva prehistòria es remunta a principis dels anys 90 amb la revolta dels cultivadors de coca.
Guillem Sànchez i Barrull |
La imatge simbòlica de les forces policials i militars bolivianes entrant als pous de gas i petroli sota les pancartes amb el lema “Nacionalitzat. Propietat dels boliviansâ€? ha fet tornar BolÃvia a les primeres planes de la premsa mundial. I sembla que només a partir d’aquest punt comença a saber-se que a BolÃvia s’està produint una revolució.
Però la revolució boliviana no va començar aquest primer de maig, sinó que ve de més lluny. La seva prehistòria es remunta a principis dels anys 90, a les caluroses selves del Chapare, quan els cultivadors de coca van decidir resistir-se a l’eradicació forçosa d’aquest cultiu (pedra angual de la cultura i economia tradicional andina) ordenat des dels despatxos de Washington. Llavors va començar una llarga guerra de marxes, vagues de fam i bloqueigs, i també de militarització, repressió constant i actes insurgents amb centenars de morts. També llavors, a l’abric de les assemblees sindicals es decidiria fundar un instrument polÃtic popular, que garantÃs la participació polÃtica de camperols i indÃgenes que els partits polÃtics tradicionals (s’anomenessin d’esquerres o de dretes) no permetia. Va ser el naixement del Moviment al Socialisme (MAS), que rà pidament s’extendria per tot el paÃs amb les banderes de la dignitat nacional, l’orgull indÃgena i la recuperació dels recursos naturals per a millorar les condicions de vida de la població.
Les guerres de l’aigua i del gas
Però la seva posada en escena definitiva fou la revolta de la població de Cochabamba (tercera ciutat del paÃs) contra la privatització del seu servei d’aigua potable, al febrer del 2002. Això es convertiria en la primera victòria llatinoamericana front una multinacional i marcaria un canvi en la percepció que la població tenia del neoliberalisme. A partir de llavors, aquest deixaria de ser un “fenòmen natural inevitableâ€? per tornar-se “conseqüència polÃtica modificable polÃticamentâ€?, segons Ramiro de la xarxa juvenil Tinku. Fruit d’aquesta consciència esclataria a l’octubre del 2003 una revolta de carà cter nacional en protesta per l’intent de vendre el gas de les reserves bolivianes a les multinacionals a preus molt per sota del mercat internacional; aquests fets acabarien amb més de 60 morts i la fugida del llavors president Gonzalo Sánchez de Lozada.
Des de llavors a BolÃvia hi ha l’extesa convicció popular que la recuperació dels hidrocarburs, fins ara sota control de multinacionals, i la seva industrialització en territori nacional és la única sortida a la pobresa i el subdesenvolupament. Aquesta va ser la principal promesa del electoral del MAS, que va capitalitzar, tot i no ser-ne l’únic participant, la revolta del 2003 i una de les principals raons de la seva victòria.
Una decisió anunciada
Aixà doncs, la decisió governamental que tanta “sorpresa� ha causat a nivell internacional és un fet à mpliament esperat. Era el primer punt del programa del MAS, a més d’una demanda hegemònica a la societat boliviana. Havia estat comentada per Evo Morales durant la seva gira europea de gener i les multinacionals n’havien estat informades.
De fet no és més que un altre pas en el camà que el govern bolivià ha iniciat cap al desenvolupament del paÃs. Procès estretament lligat a la integració econòmica, social i polÃtica que s’està gestant a l’Amèrica Llatina. No és casual que un dia abans de l’anunci de la nacionalització Evo Morales es reunÃs a l’Havana amb Hugo Chávez i Fidel Castro per a adherir-se l’Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA), projecte que tracta de ser un contrapès a la neoliberal ALCA.
Dies després es tornaria a reunir amb Chávez, Lula i Kirchner per acordar la creació de “l’oleoducte del sud� (molt criticat per organitzacions mediambientals, per cert) en un altre pas cap a la integració energètica. Que ve després de la integració informativa (amb Telesur) i precedix la financera (amb el projecte del Banc del Sud), en una via que tots els analistes entenen com la única per superar el subdesenvolupament i la dependència dels EUA.
Allau medià tica
GSB
El principal diari de BolÃvia es diu La Razón, i allà és conegut com “el diari de Repsolâ€?. De fet, la intuició popular no s’equivoca de gaire, doncs La Razón és propietat del grup PRISA, que al seu torn és propietat del Banc Santander Central Hispano, que al seu torn és un dels principals accionistes de Repsol. La que sembla que falla és la nostra intuició, doncs aquÃ, El PaÃs, també del grup PRISA, és considerat un diari d’esquerres. D’esquerres fins que es toquen els interessos de l’amo, doncs el paper jugat pel rotatiu ha estat ben galdós. La seva editorial del 3 de maig, titulada “Malas formas de Evoâ€?, al marge dels punts que no són certs (com el fet que no hi ha hagut negociacions), l’única preocupació del diari són la “seguretat jurÃdicaâ€? i “recuperar les inversionsâ€?. El primer cas sobta quan mai s’han preocupat per la “seguretat jurÃdicaâ€? davant les denúncies per delictes de Repsol, ara investigats per la justÃcia boliviana, i que va des del contraband fins l’estafa documental.
Respecte a les inversions, principal preocupació de tots els mitjans espanyols, en cap cas es nombra els beneficis ja obtinguts per la multinacional, que superen les primeres amb escreix. A principis de la dècada, es va fer famosa una afirmació dels directius de Repsol davant els seus accionistes en “que per cada dòlar invertit a BolÃvia en guanyem 10â€?.
*Article cedit pel setmanari Directa. |
Mira també:
http://lafabrica.milnou.net/
|
This work is in the public domain |
|
Re: Una revolució de nova generació
|
|
per apunt incis |
09 mai 2006
|
|
La prehistòria de la lluita a Bolívia va ser escrita pel Che Guevara i la seva guerrilla que van extendre l'idea de la revolució arreu on vàren anar. |
|
Re: Una revolució de nova generació
|
|
per La siembra del Che |
09 mai 2006
|
¡Qué orgulloso se sentiría Ernesto Guevara de ver nacer y crecer lo que sembró un día !
Hasta la Victoria Siempre ! |
