|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió : ecologia |
|
Tà ctiques i contratà ctiques a la lluita d'Eivissa
|
|
|
per Maulets |
07 mai 2006
|
|
Text de l'Albert, membre del moviment antiautopista d'Eivissa, adreçat a la publicació de Maulets-Mallorca. |
Des del principi de la lluita directa a Eivissa ens hem trobat que ens enfrontem a uns cossos de l’exèrcit que empren mètodes militars contra la població civil. Multitud de fotos i vÃdeos mostren com els oficials fan gestos claus per tal de desplegar els seus homes als costats d’un camió, per exemple, o per tal d’indicar-los que formin columnes quan s’apropen a nosaltres, o de quina manera han de formar un cordó i començar a fer-nos recular. També han fet servir l’engany enviant un petit destacament a un punt determinat per desviar la nostra atenció mentre el gruix “desembarcavaâ€? a una finca a cinc-cents metres i començava a acordonar el carrer. Els oficials duen uns intercomunicadors a les orelles i estan en permanent contacte entre ells. Aixà mateix, conten amb tot el material (plà nols, logÃstica) necessari, a més de la iniciativa. En qualsevol moment poden decidir atacar i nosaltres no ho podem saber fins que són a una finca determinada, per la qual cosa hem hagut d’estar presents en tot moment fent guà rdia allà on pressentÃem un major risc, amb el consegüent desgast dels activistes. Alguns duguem matinant des del principi dels enfrontaments, i de vegades hem estat convocats davant una amenaça no materialitzada des de les 4:30 del matÃ. Això és molt dur quan després encara has d’anar a treballar i tens tot un dia per davant, i més si, en sortir de la feina, tornes al front.
A banda d’això, hem de tenir en compte que la nostra mobilització ha estat de carà cter anà rquic (només en alguns casos en sentit ideològic, però quasi sempre en sentit literal) i prà cticament impulsiu. És a dir, no hem tingut més òrgans de decisió o plantejament de solucions que les persones presents en qualsevol dels moments de crisi que hem patit. Hem actuat davant els atacs de les forces de “seguretatâ€? de l’estat, responent en la mesura en què ens ha estat possible i a colp de SMS per tal de convocar el mà xim de gent. Mentre arriben els nostres reforços, els presents s’asseuen, s’enfilen a arbres o fan qualsevol altra cosa per tal de dificultar tot el possible la feina de la “destructoraâ€? i dels antidisturbis, guanyant temps per a que arribi més gent. Quant als SMS, s’han emprat bases de dades centralitzades i enviament d’SMS a través d’Internet per tal d’arribar al mà xim de gent rà pidament amb un text únic i sense gènere de dubtes, atès que aquestes darreres s’han donat en alguns casos. Qualsevol pot iniciar un avall de missatges SMS en una situació d’alarma social com la que es dóna aquÃ, i de vegades no ho fa la persona correcta, bé per la seva mala intenció (desgast provocat per l’enemic) o bé per la manca de criteri per a calibrar una situació. Les conseqüències són nefastes quan el motiu de la crida és injustificat; si sempre dius que ve el llop, al final no et creuran el dia que vengui de veritat.
Els antidisturbis ens han colpejat en moltÃssimes ocasions, i davant d’aquesta situació l’única resposta possible és evitar els colps cedint el mÃnim de terreny possible, mai contestant amb violència (sempre rebrà s i, a més, acabarà s tenint la culpa al jutjat), encara que sà resistint amb força. Alguns mètodes per tractar d’evitar l’avanç d’un cordó d’antidisturbis són seure amb els braços enganxats o amb les cames fermades entre els companys amb cinta d’embalar. En el primer cas, els agents donen cops al tronc de l’activista amb la porra de front (és a dir, amb la punta), de manera que la pressió exercida és forta (és un bon colp) i pot apuntar a qualsevol part mÃnimament descoberta. També ens col•loquen les porres sota la mandÃbula i ens aixequen des de darrera, ens luxen a la zona entre el coll i l’espatlla i un altre mètode que no falla és retorquir i luxar els dits. Molts de nosaltres han patit dolors aguts als dits com a resultat d’aquest mètode, que no falla per aconseguir que una persona actuï segons la voluntat dels agents. Per això, sempre que se’ns acosten i ens enllacem, avisa’m a la gent que no s’ha enfrontat encara amb ells de que han de tancar bé les mans, si és possible ficar-les sota els braços dels companys i amagar els dits gords a dintre del puny.
Quant a la manera de fer recular a la gent, normalment formen una paret d’antidisturbis amb els escuts cobrint la seva primera lÃnia, i els que queden darrera enfilen rà pids i contundents colps frontals (amb la punta de la porra) en l’espai que queda entre els escuts contigus. D’aquesta manera un activista s’enfronta amb un mur d’escuts que avancen i d’entre els quals es disparen colps frontals de porra. A més a més, la primera lÃnia d’antidisturbis també participa amb entusiasme amb colps de porra frontals, laterals o de qualsevol mena, moltes vegades als caps dels manifestants.
Altre mètode emprat per desgastar i desmoralitzar ha estat la intimidació, abundant des del primer dia. Constantment ens identifiquen, i quan demanem per què ho fan ens contesten que ja ho veurem a la citació quan arribi a casa. O bé ens detenen sense cap mena de justificació i ens imputen tres o quatre cà rrecs infundats. I en alguns d’aquestos casos de detenció ha hagut fortes agressions i abusos greus que estan pendents de judici i per tant no puc detallar aquÃ.
El desgast és, per tant, molt fort entre nosaltres. A les notÃcies adverses s’afegeixen la manca de mitjans, el cansament i la impredictibilitat de quan, quants, com i a on atacaran; ens tenen en una permanent tensió que de vegades s’ha manifestat en forma de discrepà ncies sobre quina passa s’havia de prendre o de quina manera s’havia de prendre, o sobre la magnitud de la resposta que havÃem de donar. Qualsevol mana, o millor dit ningú no mana, a un moviment ciutadà anà rquic, i si bé això pot estar molt bé com idea, resta molts enters en efectivitat a la nostra lluita. Aquest ha estat un debat continu entre els activistes, que finalment s’ha tancat (o mai no es va tancar) tal com es va obrir.
Però la defensa més eficient contra el cansament, l’esgotament fÃsic i moral i els problemes legals que ens assetgen ha estat la camaraderia. Hores i hores segut sobre un totxo davant un forat en què treballen mà quines i circulen camions donen per moltes xerrades, per conèixer a molta gent, de tot tipus, edats i ocupacions, i de vegades per riure molt traient el costat humorÃstic d’aquest desastre. I sobretot, els moments de tensió i patiment compartits amb companys que has conegut en aquestes circumstà ncies, la solidaritat entre nosaltres i amb els afectats, gestos com l’autoimplicació de trenta persones durant un judici a quatre detinguts, els plors de rà bia, indefensió i injustÃcia quan ens han maltractat, fet fora i trepitjat els nostres drets; totes aquestes coses han format un vincle molt especial entre nosaltres. Quan veig a un company pel carrer la salutació que li adreç és molt diferent de la que adreçaria a qualsevol altra persona. Tenim un objectiu comú, i en el fons sabem que estam fent el correcte i que, passi el que passi, nosaltres podrem dir que vam fer el que havÃem de fer |
This work is in the public domain |
|
Re: Tà ctiques i contratà ctiques a la lluita d'Eivissa
|
|
per . |
08 mai 2006
|
Ni autopistes, ni línies d'alta tensió, ni agressions de cap tipus al medi.
Endavant companys, la lluita continua |
