|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Com vaig escriure L'Amagatall, Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts.
|
|
|
per Mlcrespi |
07 mai 2006
|
|
|
Tornar a M. López Crespí explicat per M.L.C.
Si haguéssim de fer una història exhaustiva de l'origen i gènesi de les novel·les que he publicat referents a la guerra civil (Estiu de foc, L'Amagatall, Núria i la gloria dels vençuts), a més de les que encara resten inèdites (Un tango de Gardel en el gramòfon, L'al.lota de la bandera roja; Nissaga de sang, etc., etc.,) ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.
Cursaven el quart de batxiller en el Llúis Vives alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del col·legi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!
D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia del vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.
D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novel·les Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.
El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund plamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch col·laborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).
A mi no m'importava gaire d'on treien el "material" (revistes, llibres...) els meus companys de classe. Però el cert és que, vist amb la perspectiva que donen els anys, vaig poder acumular tota una sèrie de documents ben interessants. Sembla que el pare d'un dels que feien quart amb mi era un dels responsables de diversos saqueigs de biblioteques (la de la Casa del Poble, la d'Emili Darder i, pels llibres que vaig comprar, la de Gabriel Alomar). Molts d'aquests volums pareix que ja no interessaven els propietaris actuals i havien anat a parar a les golfes o als racons més amagats dels despatxos. El cert és que tot allò (revistes, llibres, exemplars originals del diari que publicà Bayo a Punta Amer, La Columna de Baleares), anà a parar a les meves mans i serví per a anar iniciant el meu arxiu particular de la resistència antifeixista a les Illes. Posteriorment, en temps de la meva militància a l'esquerra illenca (OEC primer i PSM posteriorment) serví per enllestir nombrosos articles i per anar preparant xerrades i conferències del tipus més divers. Més endavant encara, a mitjans dels anys vuitanta, vaig emprar molt d'aquest material en les xerrades que damunt el moviment obrer vaig fer a la seu de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell".
És evident que mai no vaig deixar de seguir la pista de les infermeres assassinades per la reacció i sempre vaig tenir la intenció de retre un homenatge als antifeixistes del 36 que volgueren alliberar les Illes del feixisme.
Fa uns anys en tornà a parlar en Llorenç Capellà (que aleshores dirigia el col·leccionable Memòria civil. Mallorca en guerra). Concretament en el número 22 del diumenge 1 de juny de 1986, en un excel·lent article titulat L'Hotel Mediterráneo o "la vie en rose", Llorenç Capellà parla de les orgies que organitzava el "Comte" Rossi, un aventurer italià que cobrí de sang els pobles de Mallorca. L'Hotel Mediterráneo era el cau de tota la gentussa antirepublicana, d'on sortien ordres i voluntaris per a cometre els assassinats en massa que es realitzen en tots els indrets de l'illa. Però era igualment el cau dels saraus, les festes més importants del moment (1936). Grans banquets, balls, disbauxes de tota mena... L'Hotel era l'indret on regnaven -per un dia!- les meuques que cada dia necessitava el "Comte Rossi" per a satisfer el seu accentuat masclisme que, pel que sembla, mesclat amb la sang dels innocents, li produïa un segur enervament eròtic. Sexe i sang: aquest era l'ambient de l'Hotel Mediterráneo descrit per Llorenç Capellà a l'article que comentam. Diu l'escriptor: "Així, doncs, toreros, militars i falangistes, convisqueren en bona harmonia sota les llànties profusament il·luminades de l'Hotel Mediterràneo, mentre als carrers la fosca sols era foradada pels fars dels cotxes plens d'homes armats que fatalment coincidien en el Camí dels Reis, en el cementiri de Porreres o en el de Son Coletes, i allí assassinaven aquelles persones que consideraven enemigues del nou règim". I més endavant, comentant una anècdota contada pel doctor Deyà (referent a les infermeres fetes presoneres el quatre de setembre), diu: "Avui -contava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor- he fet una revisió a les cinc milicianes de Bayo que hem detingut. N'hi ha una que és verge.
'Les afusellaren'".
Josep Massot i Muntaner explica en el seu article "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo" que va ser quan preparava els seus estudis sobre Georges Bernanos quan començà a interessar-se a fons per les cinc infermeres capturades pel feixistes el setembre de 1936. En el número 999 de la revista Perlas y Cuevas ho narra d'aquesta manera: "Georges Bernanos, a Les Grands cimentières sous la lune, fa referència de passada a tres al·lotes 'd'origen mexicà', presoneres a Mallorca, que 'un pobre religiós' va confessar i que 'considerava sense malícia'. Per aquest motiu, va demanar al 'general italià' que durant els 'quatre' primers mesos de la repressió a Mallorca era 'el primer responsable' de les 'matances' en curs -és a dir Arconovaldo Bonacorsi, conegut per 'conde Rossi' a tota l'illa- que en respectàs la vida. 'Entesos -va respondre el comte que es disposava a posar-se al llit- ho consultaré amb el coixí', i 'l'endemà al matí, les féu matar pels seus homes'".
Aquest article de Josep Massot i Muntaner és d'una importància decisiva per arribar a copsar totes les mentides que durant més de seixanta anys va bastir (i basteix encara!) la reacció contra els voluntaris republicans que vengueren a lluitar a Mallorca. Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil!
Josep Massot i Muntaner desmunta d'una manera brillant la falsa història escrita pels "intel·lectuals" del feixisme. Explica en l'article abans esmentat: "Entre les cinc infermeres de l'expedició de Bayo... hi havia dues germanes d'origen mexicà, Daria i Mercè Buxadé i Adroher, filles de Joan Buxadé i Adroher, català de Santa Coloma de Farners, que als vint anys anà a Cuba a fer fortuna i poc després es traslladà a Puebla de Zaragoza (Mèxic), des d'on es casà per poders amb Maria Adroher, natural també de Santa Coloma de Farners... Daria Buxadé era nada a Puebla de Zaragoza el 23 de desembre de 1913, i la seva germana Mercè nasqué al mateix indret el 25 d'abril de 1918". I concretant encara més, l'historiador afegeix: "En esclatar la guerra civil, Daria i Mercè eren infermeres de la Creu Roja i es presentaren voluntàries per anar a Mallorca, on havien de tenir un tràgic final. Trobam el seu nom moltes vegades al diari d'una miliciana anònima que ha estat publicat diverses vegades -per exemple al meu llibre El desembarcament de Bayo a Mallorca-, i que fou difós a Itàlia precisament pel 'conde Rossi', que en tenia una còpia. Aquest diari les anomena 'Mercedes' (o 'Merche') i 'Daría' (a vegades per error, 'María'), i en parla sempre amb afecte, com unes infermeres abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits; Daria fins i tot tocava el piano, com la mateixa autora del diari, per entretenir-los".
Eren (les milicianes assassinades pels feixistes) infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d'una gran cultura (si tenim en compte l'època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, "abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits"
Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l'expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles "bèsties salvatges" (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'"amor lliure", lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d'una gran cultura (si tenim en compte l'època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, "abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits".
És aquesta abnegació, el romanticisme revolucionari d'una joventut que volia acabar amb les injustícies, que volia bastir un món millor per als treballadors, el que segurament impulsà les Daria i Mercè a presentar-se voluntàries demanant la inscripció en les fileres de les forces que marxaven cap a les Illes. En carta dirigida a Josep Massot i Muntaner (11-II-1998), Josep Alsina, cosí de les infermeres, creu que influí en aquesta decisió el record dels fets de la Revolució mexicana: "Alguna vegada els havia sentit fent memòria d'aquells guerrillers mexicans que havien fet la Revolució. )No és possible que, visquent aquella exaltació dels primers moments, es sentissin identificades amb les revolucions mexicanes i amb la seva joventut s'engresquessin per anar d'infermeres?".
És perquè sempre he pensat que era aquest i no un altre l'esperit d'aquella generació heroica que ho donà tot per la causa de la llibertat i per l'emancipació de la humanitat, pel que vaig considerar un deure retre aquest homenatge a les cinc infermeres assassinades pel feixisme. En el fons el seu món, el món de les revolucionàries executades pel feixisme a Manacor l'any 1936, era el món del meu pare, el combatent anarcosindicalista Paulino López Sánchez, i dels meus oncles José i Juan López. Uns amb els confederals, altres amb els comunistes, combateren, ben igual que Daria i Mercè, per una societat més justa, per un món sense explotats ni explotadors. I era -i és!- aquest món el que sempre m'ha interessat servar, reconstruir, novel·lar.
-Tornar a M. López Crespí explicat per M.L.C.
.......... |
This work is in the public domain |
|
|
