Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: antifeixisme
Recordant la Segona República, III: Revolució social (Cat / Cast)
per Antoni Ferret	30 abr 2006
REVOLUCIÓ SOCIAL (1936-38) En l'aspecte polític, la guerra civil de 1936-39 pot dividir-se en tres parts: l'esclat revolucionari de juliol-agost, el període dels governs d'unitat revolucionària (setembre 1936 - maig 1937) i el dels governs de Front Popular (de maig de 1937 al final). La revolta militar de Barcelona va ser vençuda el mateix 19 de juliol per l'acció conjunta de les forces d'ordre públic de la Generalitat i diversos escamots obrers anarcosindicalistes. El resultat de Barcelona decidia Catalunya per la República. L'endemà mateix els anarquistes s'apoderaven d'una massa de 30.000 fusells i altre armament d'una caserna, i això significava l'aparició d'una força de 30.000 homes armats, totalment hegemònica davant els 2.000 o 2.500 homes de les forces d'ordre públic. Un decret del Govern central dissolia totes les unitats militars que s'haguessin revoltat; així, doncs, a Catalunya desapareixia l'Exèrcit. El resultat de tots aquests fets era la irrupció d'un nou poder, revolucionari, al marge de totes les institucions, però àmpliament hegemònic: era l'hegemonia de la classe obrera, i molt més concretament era l'hegemonia de la CNT-FAI. Al mateix temps donaria lloc a l'acció de grups incontrolats, acció que començava el mateix dia 19 amb l'incendi d'esglésies i la persecució i l'assassinat de sacerdots i religiosos. El nou poder es concretava tot seguit en una institució paral·lela: el Comitè de Milícies Antifeixistes. I s'aplicava a dues tasques revolucionàries: l'organització i la tramesa al front de milícies armades i la col·lectivització d'empreses. El Comitè esmentat era constituït per CNT, FAI, UGT, PSUC (partit acabat de constituir per fusió de diverses organitzacions socialistes i comunistes), POUM (partit també format, l'any anterior, per fusió d'altres partits marxistes), ERC, AC i U de R. Els anarquistes, si bé hi eren en minoria, hi exercien l'hegemonia en virtut de la força que tenien al carrer. S'entrava en una fase de dualitat de poders: la Generalitat i el Comitè. Al cap d'una setmana de l'aixecament començava la partida d'expedicions al Front d'Aragó. Amb una gran dosi d'entusiasme i de fervor revolucionari partiren amb l'objectiu d'alliberar Aragó del control dels rebels. Una altra expedició marxava setmanes més tard cap a Mallorca amb la mateixa finalitat. Complement d'aquestes mobilitzacions fou la ràpida improvisació d'una indústria per produir material bel·lic, mitjançant la intervenció per part de la Generalitat d'unes 500 empreses metal·lúrgiques i químiques, sota l'autoritat de la Comissió d'Indústries de Guerra. L'altra gran tasca revolucionària d'aquells dies fou la col·lectivització d'empreses. Després d'una setmana de vaga revolucionària, els obrers tornaren a la feina i, sota l'impuls dels militants cenetistes, constituïren arreu comitès obrers, que assumiren la direcció de l'empresa en aquells casos, nombrosos, en què l'empresari o el director havia fugit. Si el titular de l'empresa acudia a la feina, aleshores la seva direcció era sotmesa a la fiscalització del comitè, que s'anomenava «comitè obrer de control». El comitè obrer era elegit per l'assemblea de treballdors. Aquesta acció revolucionària fou una iniciativa anarcosindicalista, però per part de la base, dels militants, sense consignes de la direcció de la CNT-FAI i sense consultar-la. Es donava una situació de fet que després s'encarrilaria amb un decret. Paral·lelament a aquestes actuacions es desenrotllava el terror per part de grups d'elements incontrolats, en una de les pàgines negres de la nostra història. Es tractava de persones incontrolades no sols per part de les instàncies legals sinó també per part de la direcció dels òrgans i partits revolucionaris i de la mateixa CNT-FAI. L'actuació d'aquests grups fou intensa durant els primers mesos, malgrat les condemnes de la direcció anarquista i dels altres partits. Es materialitzava en venjances i assassinats polítics, sobretot a persones de dretes, però el seu blanc principal fou la persecució religiosa: unes 160 esglésies i altres edificis destruïts i més de 900 persones religioses assassinades només a la diòcesi de Barcelona, durant els tres primers mesos. La Generalitat actuà i salvà el que pogué, en aquest sentit, tant en persones com en edificis. També hi hagué confiscacions arbitràries, escorcolls domiciliaris i detencions il·legals. Característica notable d'aquella nova situació fou un enorme creixement de l'afiliació popular en les organitzacions revolucionàries. Llavors tenir un carnet semblava una «garantia». La CNT tornà a tenir un nivell molt alt d'afiliats, però aquesta vegada també la UGT, on acudien els qui temien els anarquistes. El nounat PSUC passaria en un any de 6.000 afiliats a 60.000. Amb una política més moderada, dintre de revolucionària, que els anarquistes, atrauria molta gent de classe mitjana. Una altra cosa que canvià sobtadament fou el grau de l'autonomia de Catalunya. La Generalitat havia estat desbordada per la Revolució, però molt més ho havia estat, a Catalunya, el Govern central. La necessitat féu que el Govern català assumís funcions que anaven més enllà del marc de l'Estatut, com la defensa (és a dir, la guerra), les finances i la legislació laboral. Això donà lloc al que s'anomenaria l'«autonomia de guerra», que duraria prop d'un any. El moment cabdal fou els dies 27 i 28 d'agost, quan, davant la negativa del Govern central de concedir uns crèdits per atendre a les necessitats bèl·liques, la Generalitat intervingué les agències del Banc d'Espanya i les delegacions d'Hisenda. També disposà que a Catalunya només tindrien validesa les disposicions publicades al «Diari Oficial de la Generalitat». Era quasi independència. Els governs d'unitat revolucionària foren els de Tarradellas a Catalunya i de Largo Caballero a Madrid, i duraren des de la tardor de 1936 fins a la primavera de 1937. Foren d'unitat revolucionària en el sentit que hi participaren totes les forces revolucionàries inclosa la CNT-FAI. El govern presidit per Tarradellas —com a primer conseller— es constituí el 26 de setembre i tenia aquesta composició: 3 membres d'ERC, 3 de la CNT-FAI, 2 del PSUC, 1 del POUM, 1 d'AC, 1 d'U de R i un militar independent. Tot seguit es dissolia el Comitè de Milícies Antifeixistes i acababa la dualitat de poders amb una integració. A Madrid s'havia format un govern només de Front Popular, però al novembre hi entrarien 4 ministres anarquistes catalans. I el dia 1 d'octubre les Corts feien una reunió excepcional per aprovar l'Estatut del País Basc. Una de les principals decisions del Govern Tarradellas fou l'aprovació, el 24 d'octubre, del Decret de Col·lectivitzacions i de Control Obrer. Aquest decret legalitzava les col·lectivitzacions espontànies que s'havien produït i els donava un marc. Col·lectivitzava les empreses: a) de més de 100 treballadors; b) abandonades pels patrons; c) de producció estratègica. El nombre de 100 treballadors havia estat una transacció, ja que CNT i POUM volien a partir de 50, i PSUC, ERC i AC, a partir de 250. Les altres empreses podien continuar de propietat privada però sota control sindical a través dels comitès. Els òrgans de les empreses col·lectivitzades havien de ser: l'Assemblea de treballadors; el Consell d'empresa, elegit per l'Assemblea; el director, designat pel Consell, i l'interventor de la Generalitat. Els consells d'aquestes empreses elegien el Consell General d'Indústria de cada ram, i aquests consells confluïen en el Consell d'Economia, òrgan de planificació. Era un sistema socialista original, tot diferent del soviètic, no estatista, que combinava l'autogestió obrera amb la planificació. A la resta de la República, si bé s'havien produït col·lectivitzacions, no es va legislar sobre aquest punt. Altres decisions importants del Govern Tarradellas foren: l'erecció dels Tribunals Populars, a l'octubre; la creació de l'Exèrcit de Catalunya, al novembre, per ajuntar i organitzar totes les milícies del Front d'Aragó; la regulació de la interrupció artificial de l'embaràs en centres sanitaris, al desembre; la supressió de la renda agrícola per parceria o arrendament, al gener de 1937; i, aquell mateix gener, una sèrie de 58 decrets econòmics coneguda com Decrets de s'Agaró. L'ambient aleshores era de normalització legal, més ordre públic i molt menys terror, i un equilibri de poder entre el sector anarquista i el comunista. Però precisament aquest equilibri començà a portar tensions entre les dues forces. La qüestió més important que es ventilava era si s'havia de donar prioritat a la Revolució per guanyar-se la classe obrera (estratègia anarquista) o a una moderació per no alienar-se la classe mitjana i els governs estrangers, per guanyar la guerra (estratègia comunista). Aquesta tensió esclataria en l'afer de la Telefònica, en els anomenats Fets de Maig. La Telefònica era col·lectivitzada i estava en mans de la CNT. Algunes comunicacions entre el Govern central i l'autonòmic havien estat interferides i això havia originat protestes. El conseller de Seguretat volgué normalitzar la situació, però ho féu d'una manera imprudent perquè, sense consultar a ningú, ni negociar-ho amb els consellers cenetistes, envià un escamot armat i, a sobre, manat per un comunista. Els anarquistes ho consideraren una provocació, respongueren a trets i els tirotejos entre els dos bàndols (i també el POUM, al costat dels anarquistes) marcaren els dies següents. Tots els partits i autoritats cridaven a la calma, menys el POUM. El Govern central, des de València, envià forces per intervenir, i aprofità l'ocasió per reassumir la defensa i l'ordre públic. El Govern Tarradellas dimití i Companys assumí el govern amb un equip reduït però encara d'unitat revolucionària. El PSUC emprengué una virulenta campanya contra el POUM, plena de calúmnies, i aquest darrer partit un mes després seria il·legalitzat i perseguit (i el seu dirigent, Nin, desaparegut i mort). També l'Exèrcit de Catalunya seria integrat dins l'Exèrcit Popular de la República. En el Govern central, al mes de maig, i a Catalunya al juny, els governs d'unitat revolucionària caigueren i deixaren pas a governs de Front Popular, és a dir, sense anarquistes. (Al Govern central, el motiu decisiu fou l'exigència del PCE per il·legalitzar i reprimir el POUM, que era un partit estatal.) El nou Govern català, presidit per Companys, era format per 3 consellers d'ERC, 3 del PSUC, 1 d'AC i 1 d'U de R. A València, el nou Govern central seria presidit pel socialista Negrín. (I encara, a l'abril de 1938, hi tornarien a entrar anarquistes.) Una de les actuacions més importants del Govern Companys va ser el Decret d'Intervencions Especials, de 20 de novembre de 1937. Ampliava les competències governatives per intervenir empreses o sectors, encara que fossin col·lectivitzats. Aquesta intervenció podia ser temporal. En 4 mesos van ser intervingudes una quinzena de grans empreses o sectors. Els motius eren: irregularitats o incompetència del Consell d'empresa, protecció d'interessos estrangers, producció estratègica o d'articles escassos... Era un contrapunt més estatista al Decret de Col·lectivitzacions. Nota destacada d'aquest període posterior als Fets de Maig era la retallada de l'«autonomia de guerra». Aquesta dinàmica es va anar desenvolupant de manera progressiva, a partir de la reassumpció de la defensa i l'ordre públic al maig de 1937, i, en diverses decisions esglaonades, fins a la intervenció de les indústries de guerra de la Generalitat a l'agost de 1938. Des de l'abril anterior les tropes franquistes ja ocupaven Lleida, i aleshores (estiu de 1938) es disputava la batalla de l'Ebre, que acabaria amb la resistència de Catalunya. __________________________________________________ REVOLUCIÓN SOCIAL (1936-38) En el aspecto político, la guerra civil de 1936-39 puede dividirse en tres partes: el estallido revolucionario de julio-agosto, el período de los gobiernos de unidad revolucionaria (septiembre 1936 - mayo 1937) y el de los gobiernos de Frente Popular (de mayo de 1937 al final). La revuelta militar de Barcelona fue vencida el mismo 19 de julio por la acción conjunta de las fuerzas de orden público de la Generalitat y varias guerrillas obreras anarcosindicalistas. El resultado de Barcelona decidía Cataluña por la República. Al día siguiente mismo los anarquistas se apoderaban de una masa de 30.000 fusiles y otro armamento de un cuartel, y esto significaba la aparición de una fuerza de 30.000 hombres armados, totalmente hegemónica ante los 2.000 o 2.500 hombres de las fuerzas de orden público. Un decreto del Gobierno central disolvía todas las unidades militares que se hubieran sublevado; así, pues, en Cataluña desaparecía el Ejército. El resultado de todos estos hechos era la irrupción de un nuevo poder, revolucionario, al margen de todas las instituciones, pero ampliamente hegemónico: era la hegemonía de la clase obrera, y mucho más concretamente era la hegemonía de la CNT-FAI. Al mismo tiempo daría lugar a la acción de grupos incontrolados, acción que empezaba el mismo día 19 con el incendio de iglesias y la persecución y el asesinado de sacerdotes y religiosos. El nuevo poder se concretaba acto seguido en una institución paralela: el Comitè de Milícies Antifeixistes. Y se aplicaba a dos tareas revolucionarias: la organización y la remisión al frente de milicias armadas y la colectivización de empresas. El Comité mencionado era constituido por CNT, FAI, UGT, PSUC (partido acabado de constituir por la fusión de varias organizaciones socialistas y comunistas), POUM (partido también formado, el año anterior, por fusión de otros partidos marxistas), ERC, AC y U de R. Los anarquistas, si bien estaban en minoría en dicho Comité, ejercían la hegemonía en virtud de la fuerza que tenían en la calle. Se entraba en una fase de dualidad de poderes: la Generalitat y el Comité. Al cabo de una semana del levantamiento empezaba la partida de expediciones al Frente de Aragón. Con una gran dosis de entusiasmo y de fervor revolucionario partieron con el objetivo de liberar Aragón del control de los rebeldes. Otra expedición marchaba semanas más tarde a Mallorca con la misma finalidad. Complemento de estas movilizaciones fue la rápida improvisación de una industria para producir material bélico, mediante la intervención por parte de la Generalitat de unas 500 empresas metalúrgicas y químicas, bajo la autoridad de la Comisión de Industrias de Guerra. La otra gran tarea revolucionaria de aquellos días fue la colectivización de empresas. Tras una semana de huelga revolucionaria, los obreros volvieron al trabajo y, bajo el impulso de los militantes cenetistas, constituyeron por todas partes comités obreros, que asumieron la dirección de la empresa en aquellos casos, numerosos, en qué el empresario o el director había huido. Si el titular de la empresa acudía al trabajo, entonces su dirección era sometida a la fiscalización del comité, que se denominaba «comité obrero de control». El comité obrero era elegido por la asamblea de trabajadores. Esta acción revolucionaria fue una iniciativa anarcosindicalista, pero por parte de la base, de los militantes, sin consignas de la dirección de la CNT-FAI y sin consultarla. Se daba una situación de hecho que después se encarrilaría con un decreto. Paralelamente a estas actuaciones se desarrollaba el terror por parte de grupos de elementos incontrolados, en una de las páginas negras de nuestra historia. Se trataba de personas incontroladas no sólo por parte de las instancias legales sino también por parte de la dirección de los órganos y partidos revolucionarios y de la misma CNT-FAI. La actuación de estos grupos fue intensa durante los primeros meses, pese a las condenas de la dirección anarquista y de los demás partidos. Se materializaba en venganzas y asesinatos políticos, sobre todo a personas de derechas, pero su blanco principal fue la persecución religiosa: unas 160 iglesias y otros edificios destruidos y más de 900 personas religiosas asesinadas sólo en la diócesis de Barcelona, durante los tres primeros meses. La Generalitat actuó y salvó lo que pudo, en este sentido, tanto en personas como en edificios. También hubo confiscaciones arbitrarias, registros domiciliarios y detenciones ilegales. Característica notable de aquella nueva situación fue un enorme crecimiento de la afiliación popular en las organizaciones revolucionarias. Entonces tener un carné parecía una «garantía». La CNT volvió a tener un nivel muy alto de afiliados, pero esta vez también la UGT, donde acudían quienes temían a los anarquistas. El recién nacido PSUC pasaría en un año de 6.000 afiliados a 60.000. Con una política más moderada, dentro de ser revolucionaria, que los anarquistas, atraería mucha gente de clase media. Otra cosa que cambió repentinamente fue el grado de autonomía de Cataluña. La Generalitat había sido desbordada por la Revolución, pero mucho más lo había sido, en Cataluña, el Gobierno central. La necesidad hizo que el Gobierno catalán asumiera funciones que iban más allá del marco del Estatuto, como la defensa (es decir, la guerra), las finanzas y la legislación laboral. Esto dio lugar a lo que se denominaría la «autonomía de guerra», que duraría cerca de un año. El momento capital fue en los días 27 y 28 de agosto, cuando, ante la negativa del Gobierno central de conceder unos créditos para atender a las necesidades bélicas, la Generalitat intervino las agencias del Banco de España y las delegaciones de Hacienda. También dispuso que en Cataluña sólo tendrían validez las disposiciones publicadas en el «Diari Oficial de la Generalitat». Era casi independencia. Los gobiernos de unidad revolucionaria serían los de Tarradellas en Cataluña y de Largo Caballero en Madrid, y duraron desde el otoño de 1936 hasta la primavera de 1937. Fueron de unidad revolucionaria en el sentido de que participaran en ellos todas las fuerzas revolucionarias incluida la CNT-FAI. El Gobierno presidido por Tarradellas —como primer consejero— se constituyó el 26 de septiembre y tenía esta composición: 3 miembros de ERC, 3 de la CNT-FAI, 2 del PSUC, 1 del POUM, 1 de AC, 1 de U de R y un militar independiente. Acto seguido se disolvía el Comitè de Milícies Antifeixistes y se terminaba la dualidad de poderes con una integración. En Madrid se había formado un Gobierno sólo de Frente Popular, pero en noviembre entrarían 4 ministros anarquistas catalanes. Y el día 1 de octubre las Cortes celebraban una reunión excepcional para aprobar el Estatuto del País Vasco. Una de las principales decisiones del Gobierno Tarradellas fue la aprobación, el 24 de octubre, del Decreto de Colectivizaciones y de Control Obrero. Este decreto legalizaba las colectivizaciones espontáneas que se habían producido y les daba un marco. Colectivizaba las empresas: a) de más de 100 trabajadores; b) abandonadas por los patronos; c) de producción estratégica. El número de 100 trabajadores había sido una transacción, puesto que CNT y POUM querían a partir de 50, y PSUC, ERC y AC, a partir de 250. Las otras empresas podían continuar siendo de propiedad privada pero bajo control sindical a través de los comités. Los órganos de las empresas colectivizadas debían ser: la Asamblea de trabajadores; el Consejo de empresa, elegido por la Asamblea; el director, designado por el Consejo, y el interventor de la Generalitat. Los consejos de estas empresas elegían el Consejo General de Industria de cada ramo, y estos consejos confluían en el Consejo de Economía, órgano de planificación. Era un sistema socialista original, muy diferente del soviético, no estatista, que combinaba la autogestión obrera con la planificación. En el resto de la República, si bien se habían producido colectivizaciones, no se legisló sobre este punto. Otras decisiones importantes del Gobierno Tarradellas fueron: la erección de los Tribunales Populares, en octubre; la creación del Ejército de Cataluña, en noviembre, para juntar y organizar todas las milicias del Frente de Aragón; la regulación de la interrupción artificial del embarazo en centros sanitarios, en diciembre; la supresión de la renta agrícola por aparcería o arrendamiento, en enero de 1937; y, aquel mismo enero, una serie de 58 decretos económicos conocida como Decretos de s'Agaró (por haberse acordado en una reunión celebrada en dicha localidad). El ambiente entonces era de normalización legal, más orden público y mucho menos terror, y un equilibrio de poder entre el sector anarquista y el comunista. Pero precisamente este equilibrio empezó a traer tensiones entre las dos fuerzas. La cuestión más importante que se ventilaba era si se tenía que dar prioridad a la Revolución para ganarse la clase obrera (estrategia anarquista) o a una moderación para no alienarse la clase media y los gobiernos extranjeros, para así ganar la guerra (estrategia comunista). Esta tensión estallaría en el caso de la Telefónica, en los denominados Hechos de Mayo. La Telefónica estaba colectivizada y en manos de la CNT. Algunas comunicaciones entre el Gobierno central y el autonómico habían sido interferidas y esto había originado protestas. El consejero de Seguridad quiso normalizar la situación, pero lo hizo de una manera imprudente porqué, sin consultar a nadie, ni negociarlo con los consejeros cenetistas, envió un pelotón armado y, además, mandado por un comunista. Los anarquistas lo consideraron una provocación, respondieron con disparos y los tiroteos entre los dos bandos (y también el POUM, junto a los anarquistas) marcaron los días siguientes. Todos los partidos y autoridades llamaban a la calma, menos el POUM. El Gobierno central, desde Valencia, envió fuerzas para intervenir, y aprovechó la ocasión para reasumir la defensa y el orden público. El Gobierno Tarradellas dimitió y Companys asumió directamente el gobierno con un equipo reducido pero todavía de unidad revolucionaria. El PSUC emprendió una virulenta campaña contra el POUM, llena de calumnias, y este último partido un mes después sería ilegalizado y perseguido (y su dirigente, Nin, desaparecido y muerto). También el Ejército de Cataluña sería integrado dentro del Ejército Popular de la República. En el Gobierno central, en el mes de mayo, y en Catalunya en junio, los gabinetes de unidad revolucionaria cayeron y dejaran paso a gobiernos de Frente Popular, es decir, sin anarquistas. (En el Gobierno central, el motivo decisivo fue la exigencia del PCE por ilegalizar y reprimir el POUM, que era un partido estatal.) El nuevo Gobierno catalán, presidido por Companys, era formado por 3 consejeros de ERC, 3 del PSUC, 1 de AC y 1 de U de R. En València, el nuevo Gobierno central sería presidido por el socialista Negrín. (Y aún, en abril de 1938, volverían a entrar en él anarquistas.) Una de las actuaciones más importantes del Gobierno Companys fue el Decreto de Intervenciones Especiales, de 20 de noviembre de 1937. Ampliaba las competencias gubernativas para intervenir empresas o sectores, aunque fueran colectivazados. Esta intervención podía ser temporal. En 4 meses fueron intervenidas una quincena de grandes empresas o sectores. Los motivos eran: irregularidades o incompetencia del Consejo de empresa, protección de intereses extranjeros, producción estratégica o de artículos escasos... Era un contrapunto más estatista al Decreto de Colectivizaciones. Nota destacada de este período posterior a los Hechos de Mayo era el recorte de la «autonomía de guerra». Esta dinámica se fue desarrollando de manera progresiva, a partir de la reasunción de la defensa y el orden público en mayo de 1937, y, en varias decisiones escalonadas, hasta la intervención de las industrias de guerra de la Generalitat en agosto de 1938. Desde el abril anterior las tropas franquistas ya ocupaban Lérida, y entonces (verano de 1938) se disputaba la batalla del Ebro, que acabaría con la resistencia de Cataluña.
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more