|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal : fòrum 2004 |
|
El conte del diumenge¡Salut i llibertat!
|
|
|
per el PSCriodic |
30 abr 2006
|
|
|
Una imprevista vaga de quiosquers d'aeroport, de subministradors de cafè a bord o de controladors de cintes d'equipatges havia deixat el país paralitzat per línia aèria. Per aquesta raó, el doctor Et es trobava a bord d'un tren amb destinació a la ciutat on havia exercit durant molts anys en el servei de floricultura i passamaneria hepàtica. Era un tren de llarg recorregut que obligava els passatgers a sopar en un antic vagó restaurant servit per cambrers que ja havien atès els sopars d'Alejandro Lerroux, d'Antonio Machado o de les marionetes d'Herta Frankel. Al final del trajecte l'esperaria el seu col.lega, el doctor And, per acompanyar-lo a l'audiència provincial juntament amb els seus advocats. A Et l'esperava un mal moment. Un dels seus pacients l'acusava de mala praxi mèdica per la qual li havien quedat seqüeles de per vida en qüestions vitals que afectaven la floració i l'entredòs del fetge. Et sabia que aquella acusació era falsa i que el pacient l'únic que pretenia era obtenir una suculenta indemnització. Però allà el teníem, partidari com pocs altres de la sanitat pública, disposat a demostrar que el pacient tenia una insuficiència floral congènita i que la seva reclamació només podia respondre a motius espuris.
Convençut de l'equitat de la justícia, el doctor Et va alçar la mirada del sumari i va veure al seient del davant una bella dona que feia més bonic el monòton paisatge per on circulava el comboi. Van començar a parlar. També ella s'havia vist obligada a agafar el tren. També es dirigia a la llunyana ciutat de províncies per qüestions professionals. En un moment determinat va dir que estava una mica marejada. "¿Quins símptomes té? Sàpiga que sóc metge". Ella ho va trobar interessantíssim. Ell va dir que potser el mareig provenia d'una baixada de sucre. "¿Li ve de gust sopar amb mi al vagó restaurant?" Ella va acceptar. I els cambrers de Lerroux els van servir plats de receptes antigues amb guants blancs i gastats i vi de càtering de segon casament.
Després de les copes, les confidències, el tuteig. Ell li va explicar els motius pels quals anava a la llunyana ciutat de províncies. Va dir que no hi havia dret. Que la gent exigeix de la sanitat que no s'equivoqui mai, però que la jus- tícia pot acabar amb la llibertat i la dignitat de l'innocent. "Un pacient sempre té dret a una segona opinió. Però en la justícia et toca el jutge que et toca. Tots som humans i tots cometem errors, però els errors del metge porten al jutjat i al deshonor mentre que els errors del jutge o les mentides dels advocats porten a la presó". Ara era el doctor Et qui se sentia eufòricament marejat mentre s'acumulaven sobre la taula les ampolletes de whisky que anava compartint amb la bella desconeguda. Les mans dels dos viatgers es buscaven. Van callar entre el sotragueig. Van baixar a estirar les cames a l'andana buida d'un fantasmal nus de comunicacions perdut enmig de l'erm de la matinada. Fins i tot van tenir temps de fer un cigarret i sentir el calfred de la galta sobre la galta. Van pujar al cotxe llit i potser es van estimar, potser, sabent que un tren nocturn és la línia més dolça entre dos punts.
L'endemà, un tràfec de maletes i de grinyols va aturar el vagó. El doctor Andcridava el nom d'Et per les finestretes. Es van abraçar com vells camarades d'antigues guerres i es van dirigir cap a l'audiència. Pel camí, l'advocat de l'hospital va advertir que el cas no pintava gaire bé i que hi havia la possibilitat que l'acusació particular sol.licités pena de privació de llibertat i fins i tot d'inhabilitació per exercir la medicina.
El doctor Et, assegut al banc dels acusats, va estar molta estona mirant a terra. Pero en les conclusions definitives li va semblar sentir una veu familiar. Allà era ella, dreta davant del tribunal. També allà feia més bonic el monòton paisatge de togues. Era l'advocada de la part contrària. Es va reafirmar en la mala praxi de l'acusat, va afirmar que li constava que bevia massa i va augmentar la xifra de la indemnització a extrems gairebé impagables. Per contra va retirar la petició d'inhabilitació professional. El jutge va assumir la petició de l'acusació particular i un mes després arribava la sentència al domicili del doctor Et.
"Tranquil, Et. Hi recorrerem", li va dir el doctor And abans de penjar el telèfon. Aleshores van trucar a la porta. Et va obrir. Era l'advocada del tren: "Tinc problemes de floricultura hepàtica i sé que ets el millor. ¿M'acceptes com a pacient?". Joan Barrill. |
This work is in the public domain |
