|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Conferència sobre Miquel Bauçà a cà rrec de Rosa Calafat a la Fornal.
|
|
per AC La Fornal
Correu-e: aclafornal@gmail.com (no verificat!) |
25 abr 2006
|
Per què adobes la teulada si fan figa els fonaments?
-Miquel Bauçà,poeta universal de Catalunya- |
 Bauçà -Calafat.doc (229 KiB) |
Rosa Calafat és professora de la Universitat de les Illes Balears des del 1989. Allà hi prepara futurs mestres i filòlegs. És Doctora en Filologia Catalana amb la tesi Llengua i repressió a la Mallorca del segle XVIII. El projecte glotofàgic borbònic (1993), una anàlisi sobre el genocidi lingüístic. Dedicada a l'ecolingüística ha publicat -a diferents revistes i llibres especialitzats (Quaderns Crema 1995)- estudis sobre aculturació, interferència lingüística, destrucció dels mites en les societats subordinades, llengua i poder. És coautora dels llibres: La pervivència del rei En Jaume (1992), Ecologia lingüística (1998), Reinventar l'ensenyament. Els reptes de l'educació pública
catalana en l'àrea de la globalització (2002), Perspectives sociolingüístiques a les Illes Balears (2002). I autora de Sabotatge a la llengua catalana (1999), exhaurit; i Sociolingüística (1999). Ha
fet estudis sobre els fenòmens involucrats en la reproducció lingüística. Ha participat en taules rodones i impartit conferències arreu del País.
Dimecres 26 d’abril, a les 20.30 h a l'AC La Fornal (c/de Sant Julià 20,Vilafranca) |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Conferència sobre Miquel Bauçà a cà rrec de Rosa Calafat a la Fornal.
|
|
per AC La Fornal |
25 abr 2006
|
EL PECAT DELS CATALANS
consisteix a comparar-nos
amb els nostres enemics
i restar cofois, permetre'ns
de gandulejar, no fer
més del compte: ens fa pànic.
Miquel Bauçà |
|
Re: Conferència sobre Miquel Bauçà a cà rrec de Rosa Calafat a la Fornal.
|
|
per AC La Fornal |
25 abr 2006
|
-Quants d’esclaus hi ha a l’Ãndia?
-Més de set milions llargs
-Això és una vergonya!
Què podem fer els catalans?
-Lluitar per la independència,
per la nostra. De retruc,
els serem un bon exemple.
A pocs llocs com Catalunya,
hom pot dir, sense cap à libi,
que els sinistres personals
vénen tots de la comuna.
És un vici tolerat?
És això el que ens fa ser colla?
També que els enemics
ens assotin amb més gana?
Catalunya és com l’eixample.
-avui més que mai igual-
una platja abandonada,
que comença a fer pudor
amb les restes del naufragi,
mostrant llur obscenitat.
Això no pot durar massa.
Els status quo gaudeixen
de completa llibertat
enfront dels canvis polÃtics
i de tot canviament.
No s'oposen, funcionen
pel seu compte, sense cap
element que els defineixi
com els gens i nogensmenys
força que es reprodueixen!
El miracle consisteix
a no haver-hi un erudit
capaç de determinar-los.
Per comprendre Catalunya,
cal fer la distinció
entre tres geografies:
una és la humanal,
també dita psicològica;
l'altra, fÃsica, descriu
l'aparença de la còrpora
dels diversos habitants.
Finalment, la metafÃsica.
Mentre no ens puguem mirar
el cervell, caldrà recórrer,
treballar amb aquests mitjans
i deixar d'una vegada
la territorialitat
i allò que hom diu la Història,
que només han de servir
de serventes molt suspectes.
Per usar aquests instruments
només cal escoltar el poble,
que reté els trets distintius,
tot i que no sap usar-los.
Els poetes, al revés,
disposant de saviesa,
ho expliquen molt millor,
malgrat que això no serveixi.
La polÃtica lingüÃstica
ha estat un fracàs buscat
car l’efecte ha estat contrari:
els que l’havien après
han tornat a reciclar-se.
Parlar avui en català ,
a l’Eixample, és menyspreable,
car els nostres enemics
han vist clar que basta i sobra
parlar alt, alçar la veu,
i hom canvia de llenguatge.
El missatge ha estat ben clar:
podem perdre l’idioma
i de fet no perdrem res:
un record de la famÃlia.
L’important: tirar endavant
no fer el ruc amb ximpleries.
Parlar de catalanisme
no té cap sentit, ni un.
No serveix per a comprendre
res de res. Per als infants
és granment incomprensible.
Per als grans, inexistent.
Catalanitat, per contra,
és la clau per explicar
la conducta metafÃsica
del conjunt dels catalans.
Només amb aquest parà metre
-o, millor, dimensió-
hom entén tota la història
i el sentit d'ella mateix,
com allò que és tan concret
que exigeix una mirada
de la mena per entendre-ho.
Moltes tribus periran
tot al llarg d'aquest mil.lenni,
però aquest dispositiu
és possible que ens permeti
perllongar una vida incògnita,
molt semblant a la d'avui,
que ningú no vol admetre.
Presumim de ser acollents
i ser molt antiracistes.
Ens agrada ser de tot,
catalans, també, amb mesura;
ens agrada ser de tribus,
com més llunyes, més, millor.
És un vici que ens consenten.
ELS TRES GRANS IMPERATIUS
metafÃsics categòrics:
Catalunya, Estats Units
i els somnis. Ja és hora
de fixar-los, dins l'embull
que divulguen molts de murris,
que recorren els mercats,
les tavernes que no tanquen.
HE AVORRIT L'ASTRONOMIA,
les ciències naturals,
els volcans i les panteres,
car corrompen els humans
distraient-los de llur fi
que és conèixer la llur à nima,
els ventricles del cervell,
els axons de les neurones,
les dendrites, tot allò
que regula la conducta
o bé la producció
d'aquests somnis que em mantenen
viu encara malgrat tot,
malgrat l'estultÃcia enterca,
malgrat el decandiment
desarmat de Catalunya.
EL PECAT DELS CATALANS
consisteix a comparar-nos
amb els nostres enemics
i restar cofois, permetre'ns
de gandulejar, no fer
més del compte: ens fa pà nic.
-QUINS SÓN ELS TRES CATALANS
que han fet més per Catalunya?
-El rei En Jaume Primer,
en Cerdà i en Pompeu Fabra.
-I aquells que li han fet mal?
-Sant Vicenç Ferrer i l'horda
d'aquells qui han claudicat
i s'han fet funcionaris
d'un estat que no té pas
altre fi o raó d'ésser
que esborrar-nos, fer-nos pols,
si pot ser sense que ho diguin.
MÉS QUE DESCOBRIR AMÈRICA,
serà molt més transcendent
el descobriment de l'Ã nima.
Serà quan els catalans
passarem tots a ser lliures.
A PART DELS ESTATS UNITS,
que no és historiable
-Catalunya, potser, molt
menys encara, malgrat siguin
diferents els vers motius-,
la història de la Història
és el tedi. Es repeteix,
talment com es repeteixen
els humans en aquest món,
sense cap vergonya oculta.
Però, molt de tant de en tant,
emergeixen uns miracles,
que, ontològicament,
són perfets com a prodigis,
que no són viscuts aixÃ.
Els cretins prou que s’afanyen
a trobar raons sotils
per tal d’explicar el fenòmens,
fins que els deixen descarnats.
El miracle resta intacte.
Jo mateix n’he viscut dos:
un és Auschwitz; l’altre l’Onze
de Setembre, a Nova
DEPENDÈNCIES. SÓN MOLT�SSIMES,
que patim I patirem.
Els psicòtrops, com les drogues,
l’alcohol, són barroers.
N’hi ha d’altres, de petites,
si hom vol, que són pitjors,
i que poden o salvar-nos
o deixar-nos fets un nyap.
Per exemple, el gregarisme
ha estat la perdició
dels Països Catalans.
Ara: com renunciar-hi?
Jo no hi veig altre camÃ
que l’eremitisme abrupte.
ELS PAÃ?SOS CATALANS,
com la fruita prohibida,
és sistema que és defès,
és espai imaginari
adaptable a la raó
no pas a la cretinesa
dels veïns immediats.
És permès just als poetes.
Els Països Catalans
són el meu camp de recerca,
com un fÃsic nuclear,
que té el seu, que són els à toms.
El que dic, tot s’esdevé
dins aquest bell territori.
És prou gran i ben poblat
per tenir por d’avorrir-me,
si m’incloc, a mi mateix.
Aquest llibre és un compendi
dels aspectes principals,
jo essent-hi com a mostra
que hom pot extrapolar
a la resta dels fenòmens.
LA COBD�CIA. PASSIÓ.
Tots volem que Catalunya
sigui lliure i també
delegem molt que ens estimin.
No pot ser gaudir ensems
d’estatuts contradictoris.
Cal renunciar a un.
Quan diem que els catalans
som cruïlla de cultures
o que som integradors
-expressat de vint maneres-,
diem que volem amor,
molt d’amor. És voler massa.
L’ESTATUT DE CATALUNYA,
avui no fóra acceptat
per les masses de l’Eixample.
Viuen com si no existÃs.
Consideren la qual cosa
com un pas victoriós
sobre aquells que l’instal·laren.
Això els omple d’ardiment
i de joia, que proclamen
ben altÃvols pel carrer,
preparats per una guerra,
si calgués. No comprenc
què ho fa que es reprimeixin.
M'HE ALLIBERAT DEL TOT,
de cosins I cosinetes,
I molts altres components,
de tot, menys de Catalunya,
perquè no em rota fer
un despreniment inútil. |
|
|
