Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: laboral
Balance movimiento estudiantes Francia
25 abr 2006
El gobierno francés se ha visto obligado a retirar el CPE ante la lucha masiva de estudiantes y obreros. Balance a sacar. Perspectivas. Extender el ejemplo
El Gobierno de Monsieur De Villepin, forzado por la movilización de los estudiantes y trabajadores de universidades e institutos de Francia secundados por las manifestaciones masivas de solidaridad, ha retirado una medida criminal: el CPE que permitía despedir en cualquier momento a trabajadores de edades inferiores a 26 años.
El significado de este acontecimiento es muy claro: PODEMOS LUCHAR CON ÉXITO CONTRA LA PRECARIEDAD, LOS DESPIDOS, LOS ATAQUES CADA VEZ MAS FUERTES QUE EL CAPITALISMO LANZA CONTRA LOS TRABAJADORES EN TODOS LOS PAISES.
Está claro que el Gobierno francés, más bien un futuro gobierno dado el descrédito de la banda Chirac – De Villepin – Sarkozy (probablemente un gobierno presidido por “socialistas� y apoyado por la “izquierda�), buscará adoptar nuevas medidas que favorezcan y amplíen la precariedad y el ataque al conjunto de condiciones de vida y trabajo, sin embargo, los estudiantes en Francia han conseguido desarrollar unos medios de lucha (Asambleas masivas, extensión de la lucha a los trabajadores, unidad con las generaciones obreras más veteranas –sus padres, sus abuelos-, ganar la calle para manifestarse, tratar de ganar para al movimiento a los jóvenes desesperados de la periferia de las grandes ciudades, organización autónoma fuera de los sindicatos…) que constituyen la respuesta a los nuevos y constantes ataques que el Capital, en todos los países, lanzará contra los trabajadores.
¡No estamos desarmados contra la precariedad, los despidos, el ataque a las pensiones etc.! ¡Tenemos la fuerza que nos da el ejemplo y las experiencias de los jóvenes trabajadores en Francia!
Las nuevas generaciones de la clase obrera no están dispuestas a tragar, a aceptar sin rechistar, la sucesión interminable de ataques que el Capital, en nombre de la “reforma social�, lanza contra nuestra vida. Las jóvenes generaciones, en unidad con las viejas generaciones obreras, toda la clase obrera unida, tenemos los medios para luchar.
Aquí en España, como en el resto del mundo, NECESITAMOS LUCHAR: la nueva “reforma laboral�, los despidos en RTVE, ONO y en otros lugares, la nueva “reforma� de las pensiones, la medida anunciada por el Señor Sevilla contra los funcionarios etc., muestran que no podemos callar y aceptar mansamente lo que se nos viene encima.
Discutir sobre la experiencia del movimiento en Francia, hacer un balance de la lucha sacando lecciones tanto lo que ha sido una fuerza como lo que ha constituido una debilidad, analizar la perspectiva que se abre, ver cómo podemos extender las experiencias y lecciones de Francia a la lucha aquí en España; tales son los objetivos que proponemos con esta Reunión Pública.
Para discutir os invitamos a la Reunión Pública que tendrá lugar en:
•     Valencia viernes 5 de mayo a las 19 horas en librería Sahiri c/Danzas nº 5 (junto a La Lonja)
•     Barcelona el sábado 6 de mayo de 2006 a las 17 horas en el Centro Social Garcilaso Sala 57 c/Garcilaso s/n frente a Mercado Felipe II Metro Línea 1 Estación Sagrera
Corriente Comunista Internacional
Mira també:
http://es.internationalism.org

This work is in the public domain

Comentaris

Ni reforma ni revolució
25 abr 2006
El primer ministre francès, Dominique de Villepin, ha hagut de retirar la polèmica llei que regulava un tipus de contracte de primera feina per a joves. Les protestes juvenils han desgastat la dreta, però qui n’ha sortit més malparat ha estat, sobretot, el mateix Villepin, que perd posicions enfront d’un altre ministre, Nicolas Sarkozy, per succeir Jacques Chirac.

Qui ha guanyat i qui ha perdut? Tothom vol saber el mateix: treure conclusions de la batalla social al voltant del CPE (Contracte de Primer Treball), el contracte per a una primera feina. El fet és que, si no se cedeix a l’explicació més fàcil, l’anàlisi no és senzilla. “CPE: un mort i quants ferits?�, es demanava el diari Le Monde. Òbviament, Dominique de Villepin és avui un mort polític, però només avui. La retirada de la llei que instaurava el CPE significa per a De Villepin renunciar a ser el candidat de la dreta a les eleccions presidencials del 2007, però ningú no sap si més endavant podrà capitalitzar la seva iniciativa de reforma liberal del mercat del treball. Jacques Chirac és avui un altre mort polític, però ell espera encara penjar ninots a l’esquena incauta dels seus rivals. Ningú no confia en ell, però ell sap moltes coses de tothom. No serà rei, però pot impedir la coronació d’altres, com ja va fer amb Giscard, Raymond Barre, Edouard Balladur, Philippe Sèguin o Simone Veil. L’especialitat chiraquiana és l’assassinat de l’amic.

La dreta surt malparada del CPE. Els seus diputats van votar a favor del CPE a contracor, i un mes més tard han de fer marxa enrere i votar una altra llei. Tot i que és cert que el president fa el ridícul, també ho és que aconsegueix que els altres també el facin. És la tercera, la quarta, la cinquena vegada que Chirac posa els seus parlamentaris en fals? Pocs han sabut quedar-se al marge de la maniobra o fer escoltar la veu de la raó. Entre aquests, tothom felicita Nicolas Sarkozy: ell no volia el CPE, hi va donar suport únicament per solidaritat governamental, per evitar un daltabaix que fins i tot la patronal anticipava, però tan bon punt va fer falta, Sarkozy es va posar a negociar amb estudiants i treballadors per trobar-hi una sortida. Sens dubte, la va trobar de seguida, perquè el que ell volia realment era desmentir Villepin –que exigia “ni retirada, ni suspensió, ni modificació del CPE�, i de fet, l’hauran retirada i donada per suspesa mentre la modifiquen– i deixar Chirac amb la paraula a la boca –quan aquest encara no havia demanat unes petites modificacions per salvar el CPE, Sarkozy ja deia que calia derogar-la–; dos objectius que deixen a Sarkozy com a únic líder de la dreta encara que a costa d’haver contribuït a desacreditar-la i dividir-la.

El miratge dels vencedors. Tot i que l’esquerra també sembla sortir guanyadora de la crisi, aquest podria ser tan sols un miratge. De sobte, tots els sindicats han mostrat un grau d’unitat impensable sis mesos enrere. Cal tenir en compte, tanmateix, que com a molt només un 8% dels assalariats estan sindicats, hi ho estan en un panorama de cinc centrals que competeixen en radicalitat. Cap d’aquestes, excepte la reformista CFDT, sembla disposada a fer propostes raonables per modificar una situació que es podria resumir com “protegim el protegits i excloem el exclosos�.

Pel que fa als partits oficialment guanyadors, cal anar a pams. Els comunistes, els trotskistes i els ecologistes donen per bo el fet d’haver aconseguit que el govern faci marxa enrere, però no tenen res a proposar a canvi. Els socialistes aspiren a guanyar sense fer res, això és, només gràcies als errors dels que exerceixen el poder. En aquests moments, el Partit Socialista (PS) té més candidats a la presidència de la República que idees. Ségolène Royal és la sorpresa que s’emporta totes les simpaties excepte les del partit, que preferiria sens dubte Strauss-Kahn, Fabius o Lang. El PS creu encara en la democràcia directa, però la democràcia d’opinió sembla destinada a frenar les ambicions dels dits “elefants� del partit.

Tothom en surt perjudicat. El cas és que França surt tocada, o molt tocada, d’aquesta crisi. Durant un any ningú no serà capaç de posar en marxa les reformes que el país necessita i, el que és més greu, la idea mateixa de reforma és víctima principal de la revolta d’estudiants i treballadors. Chirac haurà passat dotze anys al poder sense fer res, prometent lluitar contra la “fractura social� i acceptant a la pràctica que aquesta és cada vegada més gran. El model d’integració republicà es troba en crisi i ara ningú no creu que tots els ciutadans disposen d’igualtat d’oportunitats. Amb Mitterrand, tampoc, però la perspectiva no era la d’un tancament d’horitzons, cosa que sí que es percep en aquest moment.

Durant anys, França ha estat el laboratori social d’Europa, almenys de l’Europa que nosaltres volem o de la qual ens sentim propers. Aquest laboratori està, però, a punt d’explotar, de deixar d’existir, i el més còmode és creure que el problema és estrictament francès i que les dificultats per integrar els immigrants d’altres cultures són estrictament dels nostres veïns de l’Hexàgon, perquè pensen massa en Descartes.

Tanmateix, no és cert. A casa nostra es viuen els mateixos drames i no sabem si els nostres partits i líders tindran el sentit de la responsabilitat de tants i tants francesos. El vergonyós Front National atrau un màxim de 20% de votants, quantitat enorme, però que, alhora, no correspon a la realitat: tampoc no hi ha tants milions de francesos disposats a deixar guanyar un ximple que nega l’extermini jueu. El que està clar és que gran part de la ciutadania està cansada d’un sistema que no els representa, que els demana cada vegada més un nivell més alt d’estudis sense cap resultat pràctic i, sobretot, que no sap assumir la realitat. I aquest comportament no és un privilegi ni de la dreta ni de l’esquerra, sinó de la lucidesa.

El CPE, una llei que es va voler imposar per la força, ha mort. Els més pessimistes diuen que França només accepta els canvis si es fan d’amagat.

I la veritat és que el país de les nacionalitzacions ho és també de les privatitzacions, que França no és el darrer país comunista d’Europa. El dia que es va acceptar el capital viatger, que les inversions escapessin a la lògica política per només respondre a la lògica financera, França va començar a trontollar. I no tan sols França, sinó tota una idea d’Europa. Potser ja és massa tard per plorar.

http://www.eltemps.net/art2.php?sec_id=mon
Re: Lluitem per l'Europa democratica i social contra la precarietat i el capital!!
25 abr 2006
A França el que passa és que enguany s'ha encetat la contrarreforma del capitalisme europeu després d'aquests darrers 150 anys, i en especial aquests darrers 60 anys, de lluita ciutadana per la democracia social. En gran part reeixida i que pateix avui una crisi d'èxit.

Ara ens diuen que els europeus vivim massa bé i que hem de prendre exemple d'altres treballadors del món que treballen el doble de temps per la meitat del sou, ens diuen que no som prou competitius i que n'hem de prendre exemple.

Clar que qui diu aquestes coses no és, amb tota probabilitat, un dels més del 50% de treballadors de fins a 31 anys que sobreviuen amb 1000 € al mes i és més probable encara que no sigui un dels més del 25% dels treballadors de fins a 31 anys que malviuen amb 750 € al mes. Dades estadístiques oficials de l'estat, així que potser fins i tot són pitjors a la realitat.

Aixó sí, ens diuen que vivim envoltats de luxe i si ens manifestem és per fotre. En quina realitat viu qui escriu aquestes collonades?

A França els joves estàn millor que aquí i és precisament perque tenen un esperit emprenedor des del 1789, han lluitat pels seus drets ciutadans i socials des de llavors i enguany ho segueixen fent.

Aqui, pel contrari, no tenim gens d'actitud emprenedora. Ens empassem tots els abusos laborals que ens imposen, submisament, pero no hi ha problema. No és aixó en que consisteix ser flexible? Pero quina mena de flexibilitat es pot exigir a aquest 25% de treballadors menors de 31 anys que malviuen amb 750% € al mes? Que es venguin com esclaus?

S'ha de ser molt emprenedor per poder viure així i alhora pagar-se el lloguer d'una vivenda que sigui mínimament decent, no entrem ja en tenir fills i poder mantenir-los. És un dels motius principals pels que als Països Catalans tenim els nivells de natalitat més baixos del món.

Un sistema econòmic que afavoreix al empresari que paga el mínim i força a treballar el màxim als treballadors, sota l'amenaça de l'exclusió social i la pobresa imminent, és un sistema, diguem-ho clar, una mica malparit. O dit altrement disfunctional.

Nosaltres no tenim cap deure de pagar pels defectes i mancances del capitalisme, a sacrificar-nos com ens exigeixen a l'altar del déu mercat.

I més val que aixó es tingui present perque per cada submis idiotitzat hi han molts més treballadors que no estem gens disposats a desfilar com xais a l'escorxador neoliberal.
Re: Balance movimiento estudiantes Francia
26 abr 2006
Ami meu, la dinàmica capitalista sempre es molt malparida: però no cal enganyar-s'hi. Si tenim capitalisme es perque el sostenim entre tots. No podria haver capitalisme sense que una majoria de gent pensi que aquest es un bon sistema: quanta gent que treballa per quatre rals un munt d'hores no somia secreta o explícitament a fer-se empresària per poder fotre i enriquirse a costa d'altres treballadors? Quantes persones que creuen l'Estret per venir a Europa no somian amb fer-se amb una xarxa de locutoris on explotar decenes de treballadors, mentre es desllomen recollint escombreries? Així, mentre no renunciem, al menys UNA MASA CRITICA SUFICIENT al somni capitalista de la dominació i l'explotació, no hi ha res a fer. El que pasa es que el SOMNI CAPITALISTA, a part de MALPARIT, hores d'ara ja dona sintomes de ser insostenible i de poder destruir molt ràpidament el planeta sencer.
Sindicato Sindicat