|
|
|
|
|
Anàlisi :: altres temes |
|
Recordant la Segona República, II: la Llei de Contractes de Conreu (Cat / Cast)
|
|
|
per Antoni Ferret |
23 abr 2006
|
|
|
LA LLEI DE CONTRACTES DE CONREU
(1934-36)
La realització més important, a Catalunya, del règim republicà i autonòmic, o sigui de la Generalitat republicana, va ser l'aprovació i l'intent d'aplicació de la Llei de Contractes de Conreu, l'any 1934. Responia a un dels problemes socials més greus de Catalunya. El camp català, després de dos segles d'expansió, havia entrat en crisi. I això coincidia amb el fet que les relacions socials hi havien estat desnaturalitzades. El segle XIX havia viscut dos fets crucials, la desamortització dels béns eclesiàstics i la fil·loxera, i tots dos s'havien traduït en un empitjorament de les condicions dels pagesos. El contracte tradicional més favorable, l'emfitèutic (arrendament perpetu), havia desaparegut amb el trànsit del règim feudal al capitalista. El segon contracte més favorable, el de «rabassa morta», havia estat desnaturalitzat, perquè d'una durada segons la vida de la vinya s'havia passat al terme de 50 anys (i la vinya podia durar més); a més, en molts casos s'havia canviat per altres tipus de contracte, després de la crisi de la filoxera. Els contractes que havien esdevingut més freqüents eren el d'arrendament (el més desfavorable) i el de parceria, i tots dos patien d'un mal important: la poca durada del contracte (algunes vegades només un any) i, per tant, la inestabilitat del pagès sobre la terra. I això, en una època de crisi, resulta tremendament greu: des de 1917, més o menys, els propietaris van començar a tirar mà d'una política de no renovar els contractes i d'establir en la seva propietat nous pagesos en pitjors condicions que els anteriors (preu d'arrendament més alt, etc.). El malestar havia portat els pagesos a organitzar-se en la Unió de Rabassaires i altres Conreadors del Camp de Catalunya, l'any 1922, sota la presidència de l'advocat Lluís Companys, gran animador del moviment de resistència. El gran objectiu de la Unió era aconseguir per al pagès uns drets mínims i una certa seguretat sobre la terra.
El nou Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys i integrat per ERC, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d'Esquerres (escissió recent d'ERC) i Unió Socialista de Cartalunya, presentà la Llei de Contractes de Conreu, que el Parlament català aprovà al mes de març de 1934. Aquesta llei establia que la durada mínima del contracte havia de ser de 6 anys, i que es podia renovar «a voluntat del pagès» (tret del cas que el propietari necessités la terra, i tret del contracte de parceria, que havia de ser sempre de mutu acord). Fixava el preu de l'arrendament en un màxim del 4 per 100 del valor de la terra. I donava al conreador la possibilitat de comprar la terra un cop portés 18 anys treballant-la (ell o els seus pares), pagant-la de cop o en 15 anualitats. I aquesta terra passava a ser un patrimoni familiar inembargable i invendible. Finalment convertia la rabassa morta en arrendament perpetu, amb la possibilitat també per al pagès de comprar el terreny.
Els propietaris, agrupats en l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, van reaccionar de manera virulenta i van buscar la manera que la llei fos anul·lada, per tal com deien que ultrapassava les competències de la Generalitat. Aquesta qüestió era fosca, perquè el Govern català tenia competència en «política i acció social agrària», però no en tenia en «les bases de les obligacions contractuals». Ara bé: perquè la llei fos anul·lada, pel Tribunal de Garanties Constitucionals, calia que algú (algun partit) la denunciés. Els propietaris van demanar a la Lliga que fes la denúncia, però la Lliga, que havia estat en contra de la llei (encara que llavors no assistia al Parlament català com a protesta per altres raons) es va negar a fer-ho. Llavors els propietaris van acudir al partit Acción Popular (integrant de la CEDA), i aquest hi va accedir. Aleshores la Lliga va reaccionar i va presentar també la demanda. El dia 8 de juny de 1934, el Tribunal de Garanties Constitucionals sentenciava contra la Generalitat i declarava la llei inconstitucional.
Quatre dies després, el dia 12, el Parlament català tornava a votar la llei (per indicar que la mantenia, i també per la ficció jurídica que aquella ja era una «altra» llei, encara que igual). Els diputats catalans es van retirar de les Corts (i els bascos, en solidaritat). Tota l'esquerra interpretava la decisió del Tribunal com una agressió a l'autonomia de Catalunya, i l'actitud de la Lliga, com una traïció. Durant l'estiu, l'ambient era molt tens: tots dos governs afirmaven que aplicarien, un la llei, l'altre la sentència, però negociaven en secret i amb la mediació del president de la República. Aquestes negociacions portaren a una fórmula de compromís: la Generalitat redactaria el reglament d'aplicació de la llei i hi introduiria algunes reformes secundàries, i la llei s'aplicaria. El 21 de setembre era votat el nou text, i «semblava» que el problema estava resolt.
Mentrestant, a Madrid governava el Partit Radical, amb el suport parlamentari de la CEDA. Aquest Govern tendia a una actitud regressiva. Va ser paralitzada l'aplicació de la Llei de Reforma Agrària, i els salaris agrícoles tornaren al nivell de 1931, entre altres coses.
Per una altra banda, després de la victòria de la dreta al novembre de 1933, totes les forces obreres, partits i sindicats, excepte la CNT, havien format l'anomenada Aliança Obrera.
La CEDA va considerar que l'avinença del Govern radical en l'afer de la llei de conreus catalana havia estat una claudicació, li va retirar el suport i obrí una crisi governamental, a primers d'octubre. Aleshores, Alcalá Zamora va accedir a una entrada minoritària de la CEDA (3 ministres) en un Govern presidit per Lerroux. Davant aquest fet, considerat un perill per a la República, l'Aliança Obrera va declarar la vaga general el dia 5 d'octobre. (Cal considerar que feia uns quants mesos que a Àustria un partit similar a la CEDA havia abolit la Constitució i havia esclafat el partit socialista.)
La vaga tingué èxit a tot Espanya excepte a Andalusia (on havia fracassat una vaga anterior). Però prengué un to insurreccional a Astúries i a Catalunya. A Astúries, els miners, armats, prengueren Oviedo i establiren un govern de comitès revolucionaris. Allà la CNT també formava part de l'Aliança Obrera. A Catalunya, la vaga continuà el dia 6, i a les 8 del vespre d'aquell dia, després de tot un dia de tensió, el president Companys proclamava l'Estat Català dins la República Federal Espanyola, després d'afirmar que la República estava en gravíssim perill, i oferia el territori de Catalunya per formar un Govern provisional de la República Federal Espanyola. L'Ajuntament de Barcelona s'adherí a la proclamació. Però el general Batet, català, obeí el Govern central i aplicà l'estat de guerra. Les masses que s'havien mobilitzat aquells dies es van fer fonedisses, i el Govern de la Generalitat es rendia a les 6 de la matinada.
La revolta asturiana va durar uns 12 dies, i va ser sotmesa per la legió i forces marroquines, sota la direcció del general Franco, des del ministeri, perquè el Govern no es va fiar de l'Exèrcit. La repressió hi fou bàrbara i sanguinària. Tot l'any 1935, 30.000 persones restaren a la presó.
A Catalunya, el Govern fou empresonat, molts ajuntaments d'esquerra foren substituïts, l'Estatut, deixat en suspens, l'activitat política, prohibida, la Llei de Contractes de Conreu, anul·lada. Hi havia més de 3.000 empresonats. Després 3 mesos d'ocupació militar, el govern de la Generalitat era confiat a un governador nomenat pel Govern central, el qual arribaria a ser, més endavant, un català, el radical Pich i Pon, que governaria amb persones de la Lliga, el Partit Radical i la CEDA.
L'actuació regressiva del Govern central es va accentuar durant tot el 1935: el programa de construccions escolars fou parat; els metal·lúrgics catalans, que havien aconseguit la setmana de 44 hores, hagueren de tornar a les 48; sovintejaren els acomiadaments; més d'un miler de pagesos catalans es van veure desnonats de les seves terres; fou aprovada una nova llei de Reforma Agrària, que desvirtuava l'anterior. I tot això amb el teló de fons de censura de premsa i 30.000 presos.
Però un fet inesperat, a la tardor d'aquell any, trastocà tota la situació. El Partit Radical es va veure complicat en dos importants escàndols de corrupció. Ara bé: aquest partit havia estat la peça bàsica de funcionament governamental durant aquells dos anys. I després de dues crisis ministerials, el 7 de gener de 1936 es convocaven noves eleccions, anticipades, per al 16 de febrer.
La gestió regressiva i repressiva de les dretes al Govern de l'Estat havia portat les esquerres a unir-se, cosa que també aconsellava la Internacional comunista. El Front Popular en l'àmbit estatal, i el Front d'Esquerres a Catalunya foren els noms de la coalició electoral. A Catalunya la integraven ERC, Acció Catalana, Partit Nacionalista Republicà d'Esquerres, Partit Republicà d'Esquerra (branca catalana del partit Izquierda Republicana), Unió de Rabassaires, Unió Socialista de Catalunya, POUM, Partit Comunista de Catalunya i Partit Català Proletari. En l'àmbit de l'Estat era similar. El programa era: amnistia per als presos, restabliment de la legalitat, mesures progressives en favor dels camperols, continuació de la Reforma Agrària, ajuda i protecció a la indústria, control de la banca, reforma fiscal i restabliment de l'autonomia de Catalunya. Es negaven les nacionalitzacions. Les dretes també s'uniren, a Catalunya amb el nom de Front Català d'Ordre.
El resultat fou la victòria del Front Popular en tota la perifèria marítima i Extremadura, i de les dretes en tot el centre (excepte Madrid) i a Navarra. A Catalunya, el Front d'Esquerres havia tret totes 5 majories. A Madrid es formà un Govern presidit novament per Azaña, però de composició només republicana, amb el suport socialista i comunista. El dia 22 de febrer sortien els presos amnistiats, el 3 de març era restablert l'Estatut de Catalunya amb quasi el mateix Govern del 6 d'octubre, es restablien els ajuntaments d'esquerres i la Llei de Contractes de Conreu començava a ser aplicada, així com els obrers i pagesos acomiadats i desnonats havien de ser readmesos. I el Govern de la República reprenia la Reforma Agrària i a un ritme més ràpid: 70.000 famílies foren assentades entre febrer i juny. Mentrestant, a Andalusia i Extremadura eren suspesos els pagaments de les rendes agrícoles (en espera de l'aplicació de la llei). Així mateix es reprenia el programa de construccions escolars, i els salaris agrícoles tornaren a pujar.
A Catalunya es tendia a la moderació. La Lliga tornava a una posició centrista, socialistes i comunistes (excepte el POUM) col·laboraven amb ERC, el PNRE tornava a ERC (i en canvi se'n separaven les joventuts d'Estat Català) i els Sindicats d'Oposició tornaven a la CNT.
En canvi, a la resta d'Espanya es desfermà, a partir del mes de març, una espiral de violència i atemptats contra persones, esglésies i locals. Aquest fenomen fou sobretot fort a Madrid i al Sud d'Espanya, i durant aquella primavera causaria al voltant d'un centenar de morts. Falangistes i joventuts socialistes, cada vegada més radicalitzades, n'eren els principals animadors. El Govern, dèbil, era desbordat. I el PSOE, peça fonamental (el grup més nombrós de les Corts), es trobava molt dividit entre moderats i radicals.
Però paral·lelament, també des del març, s'havia anat gestant una conspiració contra el Govern republicà per part d'un sector de l'oficialitat de l'Exèrcit, al voltant dels generals Mola i Sanjurjo. Dos sectors polítics d'extrema dreta, carlins i Falange, també hi estaven complicats. El mes de juliol esclataria.
______________________________________
LA LEY DE CONTRATOS DE CULTIVO
(1934-36)
La realización más importante, en Catalunya, del régimen republicano y autonómico, o sea de la Generalitat republicana, fue la aprobación y el intento de aplicación de la Ley de Contratos de Cultivo, en 1934. Respondía a uno de los problemas sociales más graves de Cataluña. El campo catalán, tras dos siglos de expansión, había entrado en crisis. Y esto coincidía con el hecho de que las relaciones sociales habían sido desnaturalizadas. El siglo XIX había vivido dos hechos cruciales, la desamortización de los bienes eclesiásticos y la filoxera, y los dos se habían traducido en un empeoramiento de las condiciones de los campesinos. El contrato tradicional más favorable, el enfitéutico (arrendamiento perpetuo), había desaparecido con el tránsito del régimen feudal al capitalista. El segundo contrato más favorable, el de «rabassa morta», había sido desnaturalizado, porque de una duración según la vida de la viña se había pasado al término de 50 años (y la viña podía durar más); además, en muchos casos, se había permutado por otros tipos de contrato tras la crisis de la filoxera. Los contratos que habían pasado a ser más frecuentes eran el de arrendamiento (el más desfavorable) y el de aparcería, y los dos padecían de un mal importante: la poca duración del contrato (algunas veces sólo un año) y, por lo tanto, la inestabilidad del labrador sobre la tierra. Y esto, en una época de crisis, resulta tremendamente grave: desde 1917, más o menos, los propietarios empezaron a echar mano de una política de no renovar los contratos y de establecer en su propiedad nuevos labradores en peores condiciones que los anteriores (precio de arrendamiento más alto, etc.). El malestar había llevado los campesinos a organizarse en la Unió de Rabassaires i altres Conreadors del Camp de Catalunya, en 1922, bajo la presidencia del abogado Lluís Companys, gran animador del movimiento de resistencia. El gran objetivo de la Unió era conseguir para el labrador unos derechos mínimos y una cierta seguridad sobre la tierra.
El nuevo Gobierno de la Generalitat, presidido por Lluís Companys e integrado por ERC, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d'Esquerres (escisión reciente de ERC) y Unió Socialista de Catalunya, presentó la Ley de Contratos de Cultivo, que el Parlamento catalán aprobó en el mes de marzo de 1934. Esta ley establecía que la duración mínima del contrato debía ser de 6 años, y que se podía renovar «a voluntad del labrador» (excepto en el caso que el propietario necesitara la tierra, y salvo el contrato de aparcería, que tenía que ser siempre de mutuo acuerdo). Fijaba el precio del arrendamiento en un máximo del 4 por 100 del valor de la tierra. Y daba al cultivador la posibilidad de comprar la tierra cuando llevara 18 años trabajándola (él o sus padres), pagándola de una vez o en 15 anualidades. Y esta tierra pasaba a ser un patrimonio familiar inembargable e invendible. Finalmente convertía la «rabassa morta» en arrendamiento perpetuo, con la posibilidad también para el labrador de comprar el terreno.
Los propietarios, agrupados en el Institut Agrícola Català de Sant Isidre, reaccionaron de manera virulenta, y buscaron la manera de que la ley fuera anulada, puesto que decían que excedía las competencias de la Generalitat. Esta cuestión era oscura, porque el Gobierno catalán tenía competencia en «política y acción social agraria», pero no la tenía en «las bases de las obligaciones contractuales». Ahora bien: para que la ley fuara anulada, por el Tribunal de Garantías Constitucionales, hacía falta que alguien (algún partido) la denunciara. Los propietarios pidieron a la Lliga que hiciera la denuncia, pero la Lliga, que había estado en contra de la ley (aunque entonces no asistía al Parlamento catalán como protesta por otras razones), se negó a hacerlo. Entonces los propietarios acudieron al partido Acción Popular (integrante de la CEDA), y éste accedió. Entonces la Lliga reaccionó y presentó también la demanda. El día 8 de junio de 1934, el Tribunal de Garantías Constitucionales sentenciaba contra la Generalitat y declaraba la ley inconstitucional.
Cuatro días después, el día 12, el Parlamento catalán volvía a votar la ley (para indicar que la mantenía, y también por la ficción jurídica de que aquélla ya era «otra» ley, aunque igual). Los diputados catalanes se retiraron de las Cortes (y los vascos, en solidaridad). Toda la izquierda interpretaba la decisión del Tribunal como una agresión a la autonomía de Cataluña, y la actitud de la Lliga, como una traición. Durante el verano, el ambiente era mucho tienso: los dos gobiernos afirmaban que aplicarían, uno la ley, el otro la sentencia, pero negociaban en secreto y con la mediación del presidente de la República. Estas negociaciones llevaron a una fórmula de compromiso: la Generalitat redactaría el reglamento de aplicación de la ley e introduciría algunas reformas secundarias, y la ley se aplicaría. El 21 de septiembre era votado el nuevo texto, y «parecía» que el problema estaba resuelto.
Mientras tanto, en Madrid gobernaba el Partido Radical, con el apoyo parlamentario de la CEDA. Este Gobierno tendía a una actitud regresiva. Fue paralizada la aplicación de la Ley de Reforma Agraria, y los salarios agrícolas volvieron al nivel de 1931, entre otras cosas.
Por otro lado, tras la victoria de la derecha en noviembre de 1933, todas las fuerzas obreras, partidos y sindicatos, excepto la CNT, habían formado la denominada Alianza Obrera.
La CEDA consideró que la avenencia del Gobierno radical en el asunto de la ley de cultivos catalana había sido una claudicación, le retiró el apoyo y abrió una crisis gubernamental, a principios de octubre. Entonces, Alcalá Zamora accedió a una entrada minoritaria de la CEDA (3 ministros) en un Gobierno presidido por Lerroux. Ante este hecho, considerado un peligro para la República, Alianza Obrera declaró la huelga general el día 5 de octubre. (Hay que considerar que hacía algunos meses en Austria un partido similar a la CEDA había abolido la Constitución y había aplastado al partido socialista.)
La huelga tuvo éxito en toda España excepto en Andalucía (donde había fracasado una huelga anterior). Pero tomó un tono insurreccional en Asturias y en Cataluña. En Asturias, los mineros, armados, tomaron Oviedo y establecieran un gobierno de comités revolucionarios. Allá la CNT también formaba parte de Alianza Obrera. En Cataluña, la huelga continuó el día 6, y a las 8 del anochecer de aquel día, tras todo un día de tensión, el presidente Companys proclamaba el Estado Catalán dentro de la República Federal Española, tras afirmar que la República estaba en gravísimo peligro, y ofrecía el territorio de Cataluña para formar un Gobierno provisional de la República Federal Española. El Ayuntamiento de Barcelona se adhirió a la proclamación. Pero el general Batet, catalán, obedeció al Gobierno central y aplicó el estado de guerra. Las masas que se habían movilizado aquellos días se hicieron invisibles, y el Gobierno de la Generalitat se rendía a las 6 de la madrugada.
La revuelta asturiana duró unos 12 días, y fue sometida por la Legión y fuerzas marroquíes, bajo la dirección del general Franco, desde el Ministerio, porque el Gobierno no se fió del Ejército. La represión fue bárbara y sanguinaria. Durante todo 1935, 30.000 personas estuvieron en prisión.
En Cataluña, el Gobierno fue encarcelado, muchos ayuntamientos de izquierda fueron sustituidos, el Estatuto, dejado en suspenso, la actividad política, prohibida, la Ley de Contratos de Cultivo, anulada. Había más de 3.000 encarcelados. Después de 3 meses de ocupación militar, el Gobierno de la Generalitat era confiado a un gobernador nombrado por el Gobierno central, el cual llegaría más adelante a ser un catalán, el radical Pich i Pon, que gobernaría con personas de la Lliga, el Partido Radical y la CEDA.
La actuación regresiva del Gobierno central se acentuó durante todo 1935: el programa de construcciones escolares fue parado; los metalúrgicos catalanes, que habían conseguido la semana de 44 horas, tuvieron que volver a las 48; menudearon los despidos; más de un millar de campesinos catalanes se vieron desahuciados de sus tierras; fue aprobada una nueva ley de Reforma Agraria, que desvirtuaba la anterior. Y todo esto con el telón de fondo de censura de prensa y 30.000 presos.
Pero un hecho inesperado, en otoño de aquel año, trastocó toda la situación. El Partido Radical se vio complicado en dos importantes escándalos de corrupción. Ahora bien: este partido había sido la pieza básica de funcionamiento gubernamental durante aquellos dos años. Y tras dos crisis ministeriales, el 7 de enero de 1936 se convocaban nuevas elecciones, anticipadas, para el 16 de febrero.
La gestión regresiva y represiva de las derechas en el Gobierno del Estado había empujado las izquierdas a unirse, cosa que también aconsejaba la Internacional comunista. El Frente Popular en el ámbito estatal, y el Front d'Esquerres en Catalunya serían los nombres de la coalición electoral. En Catalunya la integraban ERC, Acció Catalana, Partit Nacionalista Republicà d'Esquerres, Partit Republicà d'Esquerra (rama catalana del partido Izquierda Republicana), Unió de Rabassaires, Unió Socialista de Catalunya, POUM, Partit Comunista de Catalunya y Partit Català Proletari. En el ámbito del Estado era similar. El programa era: amnistía para los presos, restablecimiento de la legalidad, medidas progresivas en favor de los campesinos, continuación de la Reforma Agraria, ayuda y protección a la industria, control de la banca, reforma fiscal y restablecimiento de la autonomía de Cataluña. Se negaban las nacionalizaciones. Las derechas también se unieron, en Catalunya con el nombre de Front Català d'Ordre.
El resultado fue la victoria del Frente Popular en toda la periferia marítima y Extremadura, y de las derechas en todo el centro (excepto Madrid) y en Navarra. En Cataluña, el Front d'Esquerres había sacado las 5 mayorías. En Madrid se formó un Gobierno presidido nuevamente por Azaña, pero de composición sólo republicana, con apoyo socialista y comunista. El día 22 de febrero salían los presos amnistiados, el 3 de marzo era restablecido el Estatuto de Cataluña con casi el mismo Gobierno del 6 de octubre, se restablecían los ayuntamientos de izquierdas y la Ley de Contratos de Cultivo empezaba a ser aplicada, así como los obreros y labradores despedidos y desahuciados tenían que ser readmitidos. Y el Gobierno de la República retomaba la Reforma Agraria y a un ritmo más rápido: 70.000 familias fueron asentadas entre febrero y junio. Mientras tanto, en Andalucía y Extremadura eran suspendidos los pagos de las rentas agrícolas (en espera de la aplicación de la ley). Asimismo se retomaba el programa de construcciones escolares, y los salarios agrícolas volvieron a subir.
En Catalunya se tendía a la moderación. La Lliga volvía a una posición centrista, socialistas y comunistas (excepto el POUM) colaboraban con ERC, el PNRE volvía a ERC (y en cambio se separaban de ésta las juventudes de Estado Catalán) y los Sindicados de Oposición volvían a la CNT.
En cambio, en el resto de España se desató, a partir del mes de marzo, una espiral de violencia y atentados contra personas, iglesias y locales. Este fenómeno fue sobre todo fuerte en Madrid y en el Sur de España, y durante aquella primavera causaría alrededor de un centenar de muertes. Falangistas y juventudes socialistas, cada vez más radicalizadas, eran los principales animadores. El Gobierno, débil, era desbordado. Y el PSOE, pieza fundamental (el grupo más numeroso de las Cortes), se encontraba muy dividido entre moderados y radicales.
Pero paralelamente, también desde marzo, se había ido gestando una conspiración contra el Gobierno republicano por parte de un sector de la oficialidad del Ejército, alrededor de los generales Mola y Sanjurjo. Dos sectores políticos de extrema derecha, carlistas y Falange, también estaban complicados. El mes de julio estallaría. |
This work is in the public domain |
|
|
