Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: @rtivisme
Cultura i capitalisme
23 abr 2006
Multiculturalismes
En âlâobra dâart en lâèpoca de la seva reproducció tècnicaâ? Walter Benjamin explica com âlâauraâ?, el rastre mític, ancestral, o el gest congelat de la seva producció (la âpetjadaâ?), que podíem trobar en tota obra dâart abans de la seva reproducció tècnica, era destruïda inexorablement per lâobjectivitat impersonal del procés tècnic. Per molt que un fotògraf pogués triar un pla, un tema, un model... la fotografia sempre reproduiria aspectes i detalls que el fotògraf no podria controlar; això es el que Benjamin anomenava âinconscient òpticâ?. âLâartistaâ? perdia el control tècnic sobre lâobra. La mort de âlâauraâ? significava en aquest sentit restringit la mort de âlâartista creadorâ? i lâemancipació de la pintura de la seva funció com a portadora de la veritat o la seva representació per passar a la fotografia. Benjamin explica com alguns pintors al principi es dedicaven a pintar sobre les fotografies per intentar recuperar aquesta âauraâ? irremeiablement perduda pel procés tècnic...

EL MULTICULTURALISME LIBERAL
Un té la sensació, quan mira com funcionen actualment las formes de producció cultural sota la lògica del capitalisme, que està assistint a una farsa dâaquest tipus. Podríem dir que lâauge de âlâexotismeâ?, del multiculturalisme de âCorte Inglésâ? (primera planta: ceràmica oriental; segona: moda primavera dedicada a lâÃ?ndia) respon a aquest mateix intent patètic de lâartista del segle dinou qui pintant sobre una fotografia pretenia dissimular sota el pinzell i lâaquarel·la, sota la reproducció dâuna altra âauraâ?, la pèrdua dâun món amb formes de producció pre-capitalistes. El multiculturalisme liberal fa un gest anàleg, fetitxitza unes diferències culturals en una falsa reivindicació de la diversitat i la diferència per dissimular sota les robes folklòriques com les âculturesâ? són cada cop més sospitosament semblants. El que percebem sota âlâaquarel·laâ? del pintor culturalista és la superfície sintètica de la producció econòmico-cultural capitalista i al que apunta la proliferació de falses aures identitàries sobre la tela sintètica del capitalisme és a la absència irremeiable dâaquestes identitats.

LA MARCA BARCELONA
Un exemple paradigmàtic dâaquest procés lâestem vivint actualment a la ciutat de Barcelona. Com David Harvey explica en el seu llibre Capital financiero propiedad inmobiliaria y cultura, en els últims anys aquesta ciutat ha aconseguit adquirir un paper destacat dintre del sistema Europeu de ciutats gràcies a la seva reivindicació âdâexcepcionalitatâ?, âautenticitatâ?, âparticularitatâ? i âespecialitatâ?, les quals són les condicions en qualsevol mercat per obtenir una renda monopolista sobre qualsevol producte. Així, lâèxit de la venda de la âmarcaâ? Barcelona està immers en la típica contradicció âculturalâ? capitalista, ja que, en la mesura que les oportunitats de recaptar abundants rendes monopolistes es presenten sobre la base del capital simbòlic de Barcelona com a ciutat (estils de vida, tradició literària, exposicions, arquitectura de âmarcaâ?) el seu âatractiuâ? desapareix i deixa un desert de mercantilització multinacional (els preus de la propietat immobiliària es disparen, les grans botigues multinacionals substitueixen les antigues botigues de carrer, es destrueix el teixit urbà...) de manera que el paisatge esdevé cada cop més homogeni i semblant a qualsevol altra ciutat europea. Aquesta és la dialèctica entre la substància valor i la forma valor que travessa el procés de producció capitalista, és a dir: qualsevol objecte, qualsevol valor cultural, per accedir al món social ho ha de fer sota el signe de la pròpia negació, sota la forma del valor abstracte de la mercaderia, com deia Marx: âsi un considera el concepte de valor, llavors lâobjecte real és vist com un signe, no val per si mateix, sinó per allò que valâ?.

CONSEQÃÃNCIES PER A LA LLUITA
Però quina traducció té tot això en el terreny de la lluita política i ideològica? En primer lloc, cal rebutjar lâoposició que es presenta com lâeix principal de la lluita ideològica dintre de la democràcia liberal actual: la tensió entre la tolerància liberal universalista (el representant ideològic típic de la qual és aquesta classe mitjana alta que amaga els seus interessos de classe sota la formula de neutralitat, de âciutadans del mónâ?, per depreciar la gent comuna âatrapada en els prejudicis de la seva identitat ètnicaâ?) i els ânous fonamentalismesâ?. Trencar aquest eix vol dir tornar a polititzar el conflicte en termes de classe, de lluita econòmica, no âculturalsâ?. Com deia Trotsky: âAquells que no siguin capaços de defensar antigues posicions, mai no arribaran a conquerir-ne de novesâ?.

LâUNIVERSALISME D'ESQUERRES
Això vol dir que mes enllà dââessencialismes estratègicsâ? cal recuperar la radicalitat de lâuniversalisme dâesquerres allà on la universalitat abstracta del capital exclou les persones. Un bon exemple el podem trobar en el moviment dels immigrants que va ocupar els carrers de Barcelona i que finalment es va tancar en les esglésies mentre al final de la Diagonal es celebrava el âFòrum de les Culturesâ?. Què cridaven? Quines aspiracions articulava el seu discurs? Papers per Tothom! Tots som immigrants! Tots som treballadors! No som mercaderies! Aquest no és un discurs homogeneïtzador i abstracte que nega la diferencia, com diu la doxa postmoderna; és precisament el contrari. Lâapel·lació universal a la igualtat, als drets socials, aquí té un contingut polític concret, que trenca la realitat homogeneïtzadora i abstracta del mercat que redueix tot lâheterogeni i diferent de la realitat a la forma valor que regeix lâespai social: la mercaderia. Aquestes reivindicacions, i no les de âdiferencies culturalsâ?, són les que trenquen el consens de lâeix ideològic actual. Així, canviant el paradigma espacial de lâestat-nació (el conflicte ve de fora, cal integrar...) pel paradigma temporal de la lluita de classes (el conflicte és constitutiu, ve determinat per la lluita entre capital i treball...) es posa en evidència com el discurs liberal, que presenta occident com un espai de llibertat i democràcia que cal preservar de la barbàrie i els fonamentalistes, és en realitat el vell discurs colonial.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Cultura i capitalisme
23 abr 2006
La utilització de tecnologia en el procés artístic o de creació d'obres, en principi no crec que sigui negatiu o porti a una pèrdua de control de l'artista sobre la seva obra. L'art no és més que una manera més d'obtenir coneixement, i com a tal necessita de les seves pròpies eines i tècniques: Fotografia, escultura, pintura, video-art, instal·lacions... Art no es el que esta fet a mà, això es tornar a l'edad mitja o inclús molt abans. En la que els artistes, només eren simples artesans treballant per a mecenes com l'església, reis i d'altres grans poders. Qui no domini les tècniques i eines, esta clar que tant hi fa que utilitzi una càmera de fer fotos, un pinzell o un ratolí d'ordinador. El resultat serà igual de dolent.

Hi ha una profunda crisis cultural, degut a una excessiva comercialització per part de les grans corporacions que controlen els canals de promoció i distribució. Es subvenciona només allò políticament correcte o inofensiu. Baixen els costos de producció i es força a treballar en condicions precàries. Però l'article em sembla pobre, passa del problema a una crítica superficial del capitalisme. Sense parlar ni fer referència al <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Copyleft";>CopyLeft</a> o la <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Cultura_lliure";>Cultura Lliure</a>. Potser l'autor (Marc Casanovas) de l'anterior article es dels que encara pensa que cultura lliure es un tentacle més del neo-liberalisme i la globalització sense escrúpols? Es que sinó no entenc que no en parli.
Re: Cultura i capitalisme
23 abr 2006
molt bon comentari. o a lo millor marc casanovas no es a internet i encara no s'ha enterat??
Sindicato Sindicat