Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: mitjans i manipulació
Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
18 abr 2006
Demostració amb 15 fets i una anècdota de l’engany de la historia oficial catalana, feta de morts, màrtirs, i individualitats catalanes i democràtiques.
âLos intelectuales anémicos se asustan, piensan que la libertad puede llegar sin violencia una bella mañana, como llega la primavera. Pero la libertad siempre fue hija de la guerra y del amor. Los poetas profundos y vibrantes como usted, camarada Paul Eluard, han comprendido esta sangrienta verdad.â? Hoy en día, es necesario que las palabras de los poetas estén llenas de sustancias explosivas.
Nikos Kazantzakis, 1946.


LâEscribano recupera la lluita revolucionaria dâun grup autònom contrari a sigles, màrtirs , protagonistes, i els converteix en màrtirs nacionalistes de Catalunya.

La Generalitat, Edicions 62, i els historiadors oficials son especialistes molt ben pagats en catalanitzar la historia. El llibre de lâEscribano és modèlic. Sâesborren els que no son catalans, es silencien els militants que tenien com a base la lluita de classes, es a dir, contra la burgesia catalana i contra la il·lusió democràtica, i els que no es poden silenciar, com el Puig Antich i l'Oriol Solé, sâels converteix en catalanistes i en antifranquistes de pa xocat amb oli.

Com és fa? No es parla dâinternacionalisme, de revolució , de lluita de classes, de societat sense fronteres, dâutopies revolucionaries, dâalliberament de la humanitat, però si es recorda que de petits eren escoltes, que tenien un amic catalanista, un familiar demòcrata, cartes personals escrites en català, etc.

Com es pot violar impunement la historia? Gràcies el suport generós de la Generalitat a historiadors i polítics que expliquen la historia tendenciosament i sovint al revés, gràcies a lâoblit dâesdeveniments i persones dels historiadors de la recuperació de la memòria, gràcies a la política de les editorials com Edicions 62, gràcies a que han emplenat les universitats de xarlatans i fariseus i gràcies el control dels mitjans de comunicació al servei dâuna burgesia covarda que ens va trair ahir, i avui ens silencia.

Als intents de lâEscribano, Roglan, Josep Maria Solé de catalanitzar els integrants del MIL, amb el suport dâen Terricabres, Antoni Segura, Rosa Regàs, Edicions 62, etc., hem dâassenyalar 16 fets que demostren la falsificació i la tergiversació:

1. Els 10 amics que formaren part MIL escrivien en castellà els pocs texts que varen publicar.

2. Contra lâetiqueta nacionalista.
En els seus escrits, procedents de textos situacionistes i marxistes francesos, afirmen una i altre vegada que estan contra les etiquetes, "la organización, la política, el militantismo, el moralismo, los mártires, las siglas, nuestra propia etiqueta forman ya parte del viejo mundo..â?. I una de les etiquetes que els revolucionaris no volia posar-se en aquell temps era la de catalanista, ja que sestava associada a un projecte de la burgesia.

3. Lâideòleg del MIL era el francès Jean Barrot, un brillant marxista francès pròxim als situacionistes i als intel·lectuals revolucionaris de la llibreria Vieille Taupe (Viejo Topo). Res a veure amb el nacionalisme petit burgès català.

Jean Barrot era dirigent del Mouvement Comuniste, partit de lâultra-esquerra comunista francesa, de tipus consellista, antiautoritari i revolucionari.

Jean Barrot, el gurú del Santi Soler, seguia informat de les accions dels milis i orientava la política a seguir als militants comunistes de Barcelona. Per exemple, va decidir el boicot a les eleccions sindicals (no fou seguit pels obrers de Barcelona), els llibres que convenia editar amb els atracaments del milis, i va proposar (decidir) lâauto-dissolució del MIL per a separar els militants polítics dels milis, tant bon punt hi hagueren les primeres detencions. Desprès va teoritzar sobre lâauto-dissolució, com a gran esdeveniment revolucionari, quan fou una dissolució exigida per ell mateix des de Paris.

- 4. Dos dels tres primers milis eren francesos. Els tres primers milis en iniciar accions armades foren en Jordi Solé Sugranyes, Jean Marc Rouillan i Jean Claude Torres.
- 5. Oriol Solé, el quart mili, era revolucionari marxista internacionalista. Es va afegir a les accions del milis al sortir de la presó. Provenia del PSUC i desprès es va anar radicalitzant passant al PCi i a grupusculs maoistes. Es considerava internacionalista i la seva causa era lâalliberament del proletariat, i no lâalliberament de la burgesia catalana. Ho explica molt bé lâhistoriador Sergi Rosés lâautor de âEl MIL, una història políticaâ? en el text a la Web, http://personal3.iddeo.es/arridi/oriol.pdf, també ho afirmen clarament els seus dos companys de lluita:
- el seu germà Jordi Solé âEls contactes amb ETA no tenien res a veure amb la qüestió nacional, sinó amb el marxismeâ?.

- en Josep Lluís Pons ho afirma de manera categòrica âEl MIL va ser molt crític amb el tema nacionalista de lâETA i amb lâIRA per extensió. El MIL mai va ser nacionalista, perquè, exceptuant el PSAN, vèiem els partits nacionalistes com un fenomen burgèsâ?.

- 6. LâOriol Solé fou el creador de lâanagrama MIL, i va escriure al voltant del dibuix de set metralladores i el número 1000 "mi patria son mis hermanos que están labrando la tierra...â?.. Com es pot veure la seva pàtria diferia molt de la del Pujol, Borrell, Maragall i Piquer.

- 7. La sigla MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) sâha dâescriureâs en castellà, ja que en català seria MIA. I seria absurd pensar que independentistes catalans volguessin alliberar als madrilenys, els portuguesos, als gallecs, murcians. Es un nom absurd, que no correspon a res.

- 8. Els components del MIL tenien clar, la lluita de classes com a motor de la revolució tendint a la transformació de la societat; la lluita armada com a mitjà, i el capitalisme com a enemic, en totes les seves formes, dictadura militar o dictadura de les democràcies burgeses, essent la política imperialista nord-americana (a Llatinoamèrica, Europa, Mig Orient, Vietnam, etc.), lâobjectiu principal a combatre i que ens agermanava tots els revolucionaris del planeta.
No lluitaven sols per una Catalunya democràtica, i menys aquest âboniatoâ? democràtic que patim, depenent de la monarquia borbònica, on les majories desinformades creuen que gaudeixen de democràcia real perquè poden parlar en català, i aprendre en català la historia de Catalunya, feta de noms, de morts, i dâindividus mediocres, com la del banquer Pujol, el borbó franquista, Samaranch, botiflers, i historiadors que segueixen les directrius dels poders que els paguen. I 30 anys desprès recuperen morts dels que no pactarem amb franquistes amb novelles roses, documentals de la desmemòria, testimonis de cosins, germanes, advocats demòcrates i nacionalistes, monjos i capellans, i més morts i supervivents integrats i disposats a col·laborar amb els que accepten la monarquia borbònica.

- 9. Les influencies ideològiques del integrants del MIL son els fets de maig (França pels que no ho sàpiguen), els refugiats anarquistes de la guerra civil, residents principalment a Tolosa, i els intel·lectuals francesos, que ahir com avui, segueixen compromesos en les lluites dels de baix. No son precisament en Cambó, ni en Companys, ni en Miquel Roca, sinó en Durruti, Garcia Oliver, Quico Sabater i dâaltres maquis.

- 11. Els llibres que publiquen les edicions 37 del MIL són essencialment dâintel·lectuals marxistes francesos, alemanys, excepte un del Núñez âSobre la organización de clase: Barcelona 1973â?. No hi ha res sobre el nacionalisme català. Tot el contrari. Son llibres contra el revisionisme, sobre els consells obrers, sobre lâautogestió obrera i el situacionisme francès. Nâhi ha un de lâanarquista italià Camilo Berneri, assassinat a Barcelona per policies de la Generalitat, els comunistes que governaven amb lâERC del Companys, justament un brillant intel·lectual que amb els seus anàlisis prevenia als cenetistes que anessin amb compte amb els comunistes i amb ERC, que tan bon punt poguessin els trairien i atacarien les forces revolucionaries. Fou ell mateix una de les primeres víctimes del terrorisme estalinista i nacionalista burgès del 1937, que va anticipar.
Recordem que lâOriol Solé fou lâimpulsor i editor primer de les edicions maig-37, el que Roglan considera com a catalanista. Els diners poden convertir qualsevol ximpleria amb fet històric.

- 12. Els francesos del MIL, en Jordi Solé, la Pilar i lâIgnasi, continuaren la lluita a lâexterior, a França principalment, amb francesos, gallecs, madrilenys, bascos i catalans.

- 13. El primer llibre escrit sobre el Puig Antich és de lâextremeny Telesforo Tajuelo, just desprès de lâexecució de Puig Antich i publicat el 1976 per Ruedo Ibérico, editorial de la resistència espanyola.
-
- També, lâespanyol Telesforo Tajuelo fou el primer historiador que va donar projecció política, social i internacional al Puig Antich i al MIL, gràcies a la seva investigació, evidentment silenciada pels historiadors catalans.
-
- Però lâEscribano es vanagloria 30 anys desprès, dâhaver recuperat la memòria històrica del Puig Antich amb un novel·la rosa i macabra, âCompte enreraâ?, aprofitant totes les investigacions anteriors, sense citar-les, i fent-ne una icona catalana.. I la intel·lectualitat oficial catalana ha presentat lâanecdotari de lâEscribano com una excel·lent i meritòria recuperació de la memòria catalana. I hem de recordar que aquests historiadors i intel·lectuals oficials falsifiquen la historia amb continuades i generoses subvencions de la Generalitat.

14. Lâextremeny Telesforo Tajuelo va convertir a uns 10 amics en el moviment obrer més radical de Barcelona, sense cap subvenció, sense mitjans de comunicació, sense el suport de les editorials oficials. Tajuelo és el creador i padrí del MIL, tal com es coneix avui en dia. Ho aconseguí posant sigles a un grup contra les sigles. Sorprendrà a més dâun, però es pot demostrar fàcilment i ho férem en un altre article.

Lâespanyol Tajuelo va vestir de polítics institucionals als militants del MIL amb sobredosis de sigles i teories, amb lâobjectiu únic i exclusiu de salvar els altres empresonats de Barcelona, considerats atracadors.
Lâobjectiu i mitificació del MIL de la part de lâespanyol Tajuelo tenia com a únic objectiu trencar el silenci de tots grups, organitzacions i sindicats de lâoposició franquista, que no volgueren considerar com a polítics als detinguts de lâex MIL. Va arriscar la seva tesis com historiador presentant a un grup autònom, com molts que existien, com una organització obrera de les mes combatives de Barcelona.
Va convertir a lâOriol, en lâequip exterior; al Santi Soler, lâIgnasi Solé i en Xavier Garriga en lâequip teòric; i els 5 milis, en lâequip militar; i a Murcia i Díaz, els dos contactes amb plataformes obreres, en lâequip obrer, donant a entendre que totes aquestes equips eren grups amplis i formaven part dâuna superestructura organizativa que sâanomenava MIL, moviment revolucionari amb una implantació molt forta dintre el mon obrer.

Tajuelo va multiplicar el número de militants del MIL i els va convertir en lâavantguarda teòrica dels moviments revolucionaris dâaquell temps, quan en la realitat les aportacions teòriques del Santi Soler i lâIgnasi Solé eren idees principalment del Barrot.

El Tajuelo va mitificar el MIL, al igual que lâEscribano trenta anys desprès. Però hi ha diferencies. El Tajuelo va arriscar la seva llicenciatura i beca i ho va fer per salvar els empresonats acusats dâatracaments. LâEscribano sâaprofita de les investigacions anteriors per a fer-se un nom, prestigi, poder, diners i presentar-se com a bon recuperador de la memòria democràtica catalana, fet per el que ha sigut premiat amb el càrrec de director de TV-3. Una altre diferència és que Tajuelo tenia que defensar la ficció del MIL davant un jurat dâespecialistes seriosos dâhistòria de la prestigiosa universitat de la Sorbonne, coneixedors de Comissions Obreres, plataformes i les lluites del moviment obrer espanyol. En canvi, lâEscribano escriu el seu anecdotari rosa i macabre davant un grapat dâintel·lectuals disposats a elogia'l, davant estudiants universitaris adormits, davant els llibreters que sols tenen elogis pels autors en venta, i pels productes entretinguts fàcils a llegir i a vendre, i davant els poders encantats que es publiqui un llibre sense idees, que mantingui a les masses desinformades.

En canvi el llibre del Tajuelo, exceptuant les invencions citades i el protagonisme del MIL, fa un molt bon anàlisis del grups autònoms revolucionaris, sorgits i actuant a lâexterior en els últims anys del franquisme amb Franco, quasi en directe, explicant el context en el que apareixen, el per què, les influencies ideològiques múltiples, i explica la desesperança en el cercle violent dâacció-repressióâacció-repressió contra el capitalisme i els seus aparells repressius.

15, LâOriol Solé Sugranyes escriu les seves idees polítiques i pòstumes en el llibre manuscrit âla utopia dinamitada?â? i subtitulat âreflexions necessàries en la profundització comunista i revolucionaria del moviment realâ?. Encapçala les seves idees pòstumes amb una frase revolucionaria del maig 68 âLa humanitat serà feliç el jorn que el darrer capitalista morirà penjat del budell de lâúltim buròcrataâ?. Segueixen 16 pàgines on reflexionana sobre els temes seguents:
- Els explotadors i explotats tenen interessos completament antagònics
- Sobre el socialisme utòpic de Saint Simó,
- Sobre les crítiques al revisionisme comunista del PSUC.
- Sobre la revolució, entesa com a canvi radical del sistema capitalista
- Etc. .
Queda clar que lâOriol pensava en lâalliberament de la humanitat i no sols de Catalunya. I queda clar que la revolució a Catalunya passa igualment per penjar els capitalistes i els seus lleials servidors. No fa falta de citar-los. Tots sabem qui son els capitalistes i els seus servidors.

Però Roglan, lâhistoriador oficial, interpreta que lâOriol no va tenir temps de parlar de Catalunya i que desprès dâaquestes 16 pàgines inacabades, lâOriol pensava parlar dels Països catalans i del nacionalisme català. Lâinterpretació del Sr. Roglan és un insult als lectors, que considera ximples i desconeixedors de lâhistoria. Llegeixin bé aquesta perla de recuperació nacionalista de les 16 pàgines incendiaries de lâOriol, que possible es va autocensurar, estant escrites a la presó: âEssent només una fase introductòria, lâOriol no té temps de centrar-se en âel problema de Catalunya, com aconsellava en una de les seves cartes al seu advocat Mayolâ?. La carta a que es refereix és una carta descontextualitzada de tres anys abans, quan estava a la presó a Perpinyà, per publicar un article de lluita armada en una revista independentista del Roselló). I en Roglan afegeix âNo se sap quina hauria estat la conclusió del seu assaigâ?, per tan la seva interpretació i suposició de que lâOriol pensava acabar el seu escrit revolucionari com a catalanista és vàlid i coherent.

La lògica elemental ens mostra amb tota netedat el que lâOriol pensa del capitalisme català i el dels demés estats. I si en la primera plana escriu sols la frase esmentada, és que és important i reflecteix el que realment pensa: âLa humanitat no serà feliç fins que es pengin els capitalistes amb els budells del buròcrates al seu serveiâ? . està clar el que pensa del capitalistes catalans, dels banquers catalans, de les multinacionals catalanes, i dels empresaris catalans, dâEdicions 62, i de les empreses passades presents i futures catalanes, TV-3, Mediapro, i dels governs al servei dels que tenen el control dels mitjans de comunicació i producció. La conclusió lògica del pensament de lâOriol és que seâls ha de penjar a tots per poder ésser feliços. Voler interpretar que ell es pogués associar al projecte dâun govern català burgès amb el banquer Pujol de president, i amb consellers revisionistes, empresaris i ex franquistes, i supeditat al borbó i al govern central i totalitari de lâestat espanyol, és, com he dit, insultar als lectors de subnormals.

16. El nacionalisme és una creença a la que nosaltres catalans som sensibles, tan forta com la religió, i que fermenta amb el domini centralista de Madrid. Es un sentiment dâàmbit personal, i per tan amb forts components reaccionaris, com el ser del Barça, que mou adhesions personals a bona part de nosaltres els catalans. Però hem de tenir en compte que la utopia independentista de la dècada del 70 era molt minoritària, en relació a la utopia revolucionaria i federal que consideràvem propera, i viable, on estava inclòs lâalliberament no sols dels catalans sinó de tots els pobles de lâEstat espanyol.

Anècdota independentista
En el Baix Empordà, i en temps de Franco, es va crear el mític FABE (Front alliberament del Baix Empordà), que proclamava la independència del Baix Empordà i la seva principal activitat foren sopars on es criticava el centralisme de Barcelona i la invasió de xaves en el nostre territori. Per tan, els de convergència, ERC i socialistes no ens han de donar lliçons de nacionalisme i dâindependentisme. El seu centralisme passat, present i futur, ja fa temps que han sigut denunciats. I si un dia Catalunya és independent, per què no? Nosaltres els empordanesos ho celebrarem declarant la independència del Baix Empordà. I sâocuparan les residències que no sâutilitzen i els de Barcelona hauran de pagar per les residències secundaries forts impostos com qualsevol estranger. El FABE, a imatge de molts grups polítics passats, presents i futurs, lâúnica decisió que pren, és a quin restaurant es fa la pròxima reunió.


Doble mentida, doble silenci i lapsus oficials.

La mentida i tergiversació de lâEscribano és doble. Dâuna part converteixen en Puig Antich en demòcrata i catalanista, retroactivament, per mitja dels advocats, família, i amics, que repeteixen constantment els valors del sistema. Dâaltre banda fan demòcrates als franquistes, al carceller i militar, amb els valors, creences i comportaments civilitzats i democràtics, evidentment contraris a la pena de mort i a la barbàrie franquista.

El silenci és igualment doble. Dâun cantó, calla les lluites del companys del Puig Antich, les lluites dels grups armats, i de lâaltre cantó, calla els crims i el terrorisme dâestat del regim franquista, i en especial, calla la barbàrie dels consells de guerra, mil vegades millor representats pels actors âEls Joglarsâ?. Com és possible que uns joves actors, sense documents oficials, sâacostin mil vegades més a la realitat del que va passar, sols 3 anys desprès, que els periodistes i documentalistes, disposant de tota la documentació històrica i mitjans del govern?

Calla igualment el silenci del príncep Juan Carlos, implicat com alt càrrec del règim en els crims franquistes. Silencia la sol·licitud que li va fer el pare de Pons Llobet dâintercedir per en Puig Antich i el silenci del príncep com a resposta.. Però els mitjans de desinformació ens repeteixen que el Rei Juan Carlos és demòcrata retroactivament de tota la vida. Era ja demòcrata quan col·laborava indecentment amb en Franco!
Quan va jurar el principis falangistes del Movimiento era ja demòcrata?

Era ja demòcrata quan no va moure ni un dit, ni va obrir la boca, per a salvar en Puig Antich?

Era ja demòcrata al no per res en tota la vida contra el franquisme, fins que els americans li van dir que sâhavia de fer-se democràtic per a mantenir intacte lâaparell franquista?

Si era tan demòcrata per què no va amnistiar des del primer dia, o any, a tots els que havien lluitat contra la dictadura?

Amb tota la raó la mare de lâOriol li retreu al Rei no haver decidit lâamnistia des del començament. El seu fill Oriol no hagués mort assassinat pels Guàrdies Civils, qui han dâobeir, com tots els militars, al Rei. âEl pitjor va ser que, mort Franco, va continuar a la presó perquè al senyor Rei no li va donar amnistia quan era horaâ?. Tampoc lâhistoriador Roglan parla del Rei, i per tant no era un element decoratiu en el règim dâen Franco, ni ha sigut element decoratiu com a Rei. Tanta por tenen dâésser mal vistos per el borbó? On és la democràcia?

La mare de lâOriol li diu en una entrevista que lâOriol era catalanista i en Roglan en fa la tesi del llibre. Però li diu que el Rei borbó és el causant de lâassassinat del seu fill per no haver âlo amnistiat quan era hora, i lâhistoriador es calla. Per tan ho diu una mare que esperava lâamnistia ansiosament dia a dia, mes rera mes. Era un clam, lâamnistia que es demanava al carrer, que demanaven familiars dels empresonats, amics i amics dels amics dels empresonats. Per tan la mare sap el que diu, sap el que va fer, ho recorda, i ho recorda sense que li preguntin. I és que ningú li pot negar que no hagi viscut i en diu els responsables de la mort del seu fill. A lâOriol lâamnistia li va arribar quan ja estava mort, assassinat.

Però el periodista Roglan li donà importància a un comentari de la mare sobre el sentiment català del seu fill: âlâOriol era molt afectuós, cristià i catalanistaâ?. Primer hem de dir als lectors que en el mateix paràgraf la Sra. Concepció Sugranyes adverteix de bon començament: âMai vaig tenir gaire temps de parlar de política amb lâOriol, perquè tenia massa feina a casa i no podia estar al corrent i seguir la vida de tots onze fillsâ?. Tampoc lâOriol amb tanta presó tenia molt de temps per a parlar amb la seva mare, i tampoc els revolucionaris i els que se jugaven la llibertat, parlaven amb amics, familiars i menys amb la mare, del que feien i complotaven. En les famílies sempre es fa teatre i es parla de banalitats, per exemple, del Barça i del temps, potser també de banderes catalanes, cançons prohibides i rètols en català, però no de la pròpia implicació política. Tampoc sabem com el periodista va fer lâentrevista. Tots coneixem els mètodes dâinducció i dâengany dels entrevistadors, per a fer dir a una mare afectada, opinions que corroborin la tesi nacionalista del llibre encarregat.

La recuperació de la memòria històrica de lâEscribano, Huerga i Mediapro és una falsedat i engany. No hi ha recuperació històrica, ja que la historia del Puig Antich havia sigut recuperada 30 anys abans pel Tajuelo, i quinze anys abans pels estudiants del professor Barnils. També el tema havia sigut analitzat pels actors dels Joglars, ja fa 25 anys, i que el botifler Boadella sâha apropiat dels drets i ara explota per Espanya. I existeixen molts altres testimonis oblidats, i per no allargar-me, cito el de Antoni Tàpies, fet el mateix any 1974, on en un quatre expressa i exposa clar i català, el que encara avui no sâatreveixen a dir els historiadors oficials: âAssassins!â? El quadre es titula âassassinsâ?, i en tot el quadre està la paraula âassassins!â?. No hi han anècdotes, ni moralismes, ni la vida personal dels assassins, ni els bons sentiments o la mala consciència dels assassins. No hi han núvies, ni plors, ni famílies. Sols una paraula armada, âassassins!â?. Per a mi és una obra agressiva, dinamita contra els assassins, que expressava el sentir del poble.

No hem dâoblidar la veu dels nostres poetes i artistes.

No hem dâoblidar que el borbó Juan Carlos formava part dels més alts càrrecs de la dictadura que va assassinar al Puig Antich i que quan fou Rei no va amnistiar a lâOriol Solé Sugranyes âquan era horaâ?.

Josep Maria Bofill, Baix Empordà, 19 dâabril 2006

Comentaris

Re: Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
19 abr 2006
tanta xerrameca sols per constatar algo ke qualsevol independentista revolucionari català, basc, gallec o d´on sigui estarà completament d´acord, no es lluita per alliberar a la burgesia o els terratinents, es lluita per alliberar les classes populars, i és aquest l´únic camí cap a un alliberament nacional i social, diga´m un sol document de qualsevol organització, col.lectiu o sectorial del MCAN dels últims 35 anys que no defensi això!!

Hem sembla ke tu tb estàs tergiversant la història demostrant un odi i una ràbia malaltissa cap a unes idees i un moviment polític com pot ser l´esquerra independentista.
Re: Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
19 abr 2006
¿y quien habla del independentismo? habla claramente del catalanismo, bueno si se quiere creer que ERC y CIU son independentistas.... allá cada cual. Pero a lo que voy, que ser catalanista no implica querer la ruptura con el estado español, es decir ser independentista.
Re: Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
19 abr 2006
"Cadaqués, 15 de agosto de 1978. El MIL (Movimiento Ibérico de Liberación o Libertario, que por romper con las nomenclaturas dejaba paso a 1000 nominaciones) ya hacía tres años habia abierto vía a los OLLA GAC (Grupos Autónomos de Combate), GAR (<<Groupes d'Action Révolutionare>>), GARI y Action Directe, de pronta aparición." Prólogo
[...]
"En pleno apogeo del MIL, entre 1972-73 el gran gallego parecía flaquear. Es cierto, pero de esto a imaginar que el país estaba entrando en una fase prerevolucionaia, sólo podia concebirse en la cabeza, más cierto en el corazón, de unos cuantos anarquistas iluminados,
Lo eran aquellos cuatro fugitivos, ahora atrapados en un casi seguro enfrentamiento. Junto a otros cuantos compañeros habían osado fundar el MIL. Y lo justifico lo de <<osado>>, porque, ¿dónde ubicarles en un ambiente de supremacía política y mediática (semiclandestina) de la Junta Democràtica, en la que figuraban - aunque sólo participaban activamente algunos- todos los partidos de la oposición clandestina, y muy significativamente monárquicos?
La opción republicana ni siquiera fue mentada. La opción rupturista, desechada. Al consenso por la sumisión forzada del dictador, le sucedía otro consenso no forzado aparentemente, menos humillante, pero vergonzosamente continuista. Al testamento de Franco: <<Todo atado y bien atado>>, los herederos, la Junta, respondían en versión algo light: <<Todo atado, el perro sin bozal, pero bien atado>>.
Ante tanto paralelismo y simetria decepcionante en la oposición, ¿es extraño que surgiera un grupo tangencial y asimétrico con estratégias radicales? No evidentemente. Muchos en la izquierda esperaban la ruptura. Y por ellono era casualidad que obreros procedentes de CCOO, <<Plataformas Anticapitalistas>> por ejemplo; que intelectuales influenciados por el marxismo (ex PSUC), incluso que otros venidos del independentismo catalán, <<PSAN provisional>>, se acercaran o se integraran en la vía mucho más que <<rupturista>> -acabar de quajo con las instituciones y sus representantes franquistaas- <<revolucionaria>>, sin detenerse en la fase democràtico-burguesa, con sus instituciones de representación indirecta, delegada.
Voluntarismo quizás. Pero el MIL nace en 1969. Algunos incluso han coincidido con Mayo 68, que era un magma de rocas de diversas procedencias ideológicas."
[...]
Emili Pardiñas Viladrich
Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes
Re: Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
19 abr 2006
Per motiu del funcionament intern del programari d'IMC, alguns fragments del texte anterior han desaparegut. Aquí el repeteixo:

"Cadaqués, 15 de agosto de 1978. El MIL (Movimiento Ibérico de Liberación o Libertario, que por romper con las nomenclaturas dejaba paso a 1000 nominaciones) ya hacía tres años habia abierto vía a los OLLA GAC (Grupos Autónomos de Combate), GAR (·Groupes d'Action Révolutionarie·), GARI y Action Directe, de pronta aparición." Prólogo
[...]
"En pleno apogeo del MIL, entre 1972-73 el gran gallego parecía flaquear. Es cierto, pero de esto a imaginar que el país estaba entrando en una fase prerevolucionaia, sólo podia concebirse en la cabeza, más cierto en el corazón, de unos cuantos anarquistas iluminados, siempre tras la utopía.
Lo eran aquellos cuatro fugitivos, ahora atrapados en un casi seguro enfrentamiento. Junto a otros cuantos compañeros habían osado fundar el MIL. Y lo justifico lo de ·osado·, porque, ¿dónde ubicarles en un ambiente de supremacía política y mediática (semiclandestina) de la Junta Democràtica, en la que figuraban - aunque sólo participaban activamente algunos- todos los partidos de la oposición clandestina, y muy significativamente monárquicos?
La opción republicana ni siquiera fue mentada. La opción rupturista, desechada. Al consenso por la sumisión forzada del dictador, le sucedía otro consenso no forzado aparentemente, menos humillante, pero vergonzosamente continuista. Al testamento de Franco: ·Todo atado y bien atado·, los herederos, la Junta, respondían en versión algo light: ·Todo atado, el perro sin bozal, pero bien atado·.
Ante tanto paralelismo y simetria decepcionante en la oposición, ¿es extraño que surgiera un grupo tangencial y asimétrico con estratégias radicales? No evidentemente. Muchos en la izquierda esperaban la ruptura. Y por ellono era casualidad que obreros procedentes de CCOO, ·Plataformas Anticapitalistas· por ejemplo; que intelectuales influenciados por el marxismo (ex PSUC), incluso que otros venidos del independentismo catalán, ·PSAN provisional· , se acercaran o se integraran en la vía mucho más que -acabar de quajo con las instituciones y sus representantes franquistas- ·revolucionaria· , sin detenerse en la fase democràtico-burguesa, con sus instituciones de representación indirecta, delegada.
Voluntarismo quizás. Pero el MIL nace en 1969. Algunos incluso han coincidido con Mayo 68, que era un magma de rocas de diversas procedencias ideológicas."
[...]
Emili Pardiñas Viladrich
Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes
Re: Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
19 abr 2006
tot aquest tema em recorda al cartell dels camperols amb la falç alçada que Endavant utilitza en la actualitat (suposo que el rollo de la falç queda "xaxi")... perque resulta que aquest cartell es obra d'un sindicat d'arts grafiques de la CNT per a la guerra... En el cartell s'hi veia ben gran: CNT-FAI. Doncs res tu, retallem, enganxem lo nostre, i punt.

I la feina que ens hem estalviat de crear un disseny propi? I la manera en que els farem emprenyar als idiotes anarkos?

Si, si... una mica com sempre.
Re: Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
19 abr 2006
A veure si feu articles més curtets també, que sembla que visqueu aqui, tant de rotllo.
Re: Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
20 abr 2006
donç no el llegeixis ningú t'obliga. a mi si m'agrada aquest article.
Algo más de información sobre el M.I.L y Salvador
20 abr 2006
El colectivo leonés "Grito Primal" ha colgado un buen texto sobre el MIL como parte del material que tienen ahi colgado. Adjunto el link del texto

http://www.hachazo.net/gritoprimal/libros/mil.pdf

y la presentación del colectivo (bastante interesante)

No somos portadores de revolución, sólo transmisores de ideas & entretenimientos, sin más. Con algunas de las ideas reflejadas en los textos y canciones se puede llegar a otras y sacar informaciones y conclusiones que incorporar al día a día, en un proceso individual (o colectivo) de las personas que quieran llegar más allá de lo obvio.
Por la revolución interior!

por si apetece pegarle visita en
http://www.hachazo.net/gritoprimal/
Re: Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
20 abr 2006
Que busquis paral·lelismes entre la tergiversació de la història del MIL que han pogut fer les institucions catalanes, en conseqüència la burgesia catalana, i l'ús inadequat o no, per part d'Endavant, d'un disseny d'un cartell creat per la CNT em sembla com a mínim ridicul! I més encara quan sabem com funciona el món de les arts gràgiques.

Endavant no intenta manipular ningú, ja que el camperol en qüestió és algú abstracte, i suposo que l'ús d'una flaç deu ser quelcom més que "xaxi", m'imagino que deu anar més lligat al contingut socialista de la pròpia organització.

Per cert, ja gent que no fa falta provocar-los gaire perquè s'emprenyin!
Re: Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
20 abr 2006
Els llibertaris en principi estan contra els poders i els independentistes han dâésser com a mínim i independents dels nacionalistes espanyol, nord-americà i català.

Les critiques son molt benvingudes, però si dius que tergiverso la història documenta-ho amb fets, dates, com jo ho faig quan denuncio els poders de falsificar la història. Estic disposat a defensar el que dit amb moltes més proves i fets i denuncies.

Com a llibertari que ets tâhauries dâalegrar que a Barcelona vinguessin a lluitar amb armes anarquistes com en Jean Marc Rouillan, en Jean Claude Torres, i que a França anarquistes madrilenys, gallecs, francesos continuessin la lluita amb els del MIL per a salvar els altres empresonats i contra la Dictadura.

No tâhauria de molesta que un extremeny fabriques i mitifiques el MIL, tal com es coneix, per a salvar els empresonats de Barcelona, considerats delinqüents.

No hi cap odi als independentistes dâesquerra. Els meus amics son els àcrates, els anarquistes, els llibertaris, els revolucionaris , els que manifesten al carrer, els okupes, els empresonats, els perseguits per la justícia, els independentistes, etc.

Sóc antinacionalista. El nacionalisme va molt lligat a mentires, propaganda, faules, banderes, ídols, i no se tâaté a raons, com qualsevol creença religiosa o futbolística. Dâexemples nâhi ha a mils. Es una malaltia contra la que no hi ha vacuna permanent, definitiva, sobretot pels que hem sigut emocionalment nacionalistes. Per exemple, em varen rebrotar els impulsos nacionalistes quan lâAznar i el PP criminalitzava al Carod i als nacionalistes catalans, fet que em va fer anar a votar a ERC els últims anys. El problema és que ara ja conec el camí de les urnes i un sâhi acostuma. Podria explicar altres exemples menys venials i inconfessables, però no vull allargar-me per a acontentar els que volen escrits curts.

Vaig formar part dels estudiants llibertaris els anys 70. En el llibre del Roglan en parlen com lâúnic grup dâanarquistes organitzat a Catalunya. I cita a lâamic âbombetesâ? del grup dâestudiants llibertaris com a autor de les bombes de lâScala, error greu, com molts del que hi ha en aquest llibre, i denunciable. El senyor Roglan va confondre el poble de naixement dâen Miquel, lâEscala, amb el nom del teatre Scala i associà el nom de guerra âbombetesâ? amb bombes reals.

Dit això, la meva xerrameca té per objectiu informar que els del MIL no eren nacionalistes ni de dretes , ni dâesquerres, i que des el 2001 els que escriuen la historia oficial lâestant convertint en nacionalista democràtic i catalanista, i fent-ne un icona de Catalunya. s.

Amic llibertari i independentista, no oblidem lâenemic comú, i que les critiques les critiques siguin documentades, que les indocumentades ja les faran els de TV-3 i Mediapro

I per acabar, les declaracions de Lâactor Brull, dâuna llarga entrevista a Alemanya. Ens explica que és veritat que el director Manuel Huerga va fer el film âSalvadorâ? com un deute envers Catalunya, i que el seu objectiu és rendir un homenatge a Catalunya, i afegeix: âperò sâha dâanar en compte amb mites com el de Puig Antich, ja que seân pot abusar. Per exemple, el moviment separatista Terra Lliure va posar la imatge del Salvador Puig Antich en les seves banderes, tot i que el MIL no tenia res a veure amb un grup independentista i nacionalistaâ?.

Txema Bofill
Nacionalismes
20 abr 2006
Definir-se nacionalista significa reivindicar una nació (terme crec que derivat de nacere=neixer).

Aquest pot ser agressiu o defensiu.

Es lògic en un estatista, defensar l'estat com a concreció de totes les seves aspiracions polítiques (exemple: socialisme = estat socialista / nacionalisme = estat-nació).

El nacionalisme polític neix arran de la revolució Francesa. La Burgesia intentarà crear "un estat nacional" propi, fort i cohesionat. En el marc del seu mercat.

Aquest intent cohesionador del jacobinisme, derivar en un intent de esborrar definitivament la identitat cultural d'altres comunitats nacionals. Circumstancia aquesta, que provocar a la seva vegada, el naixement de un nou nacionalisme. En resposta a la agressió nacionalista.

Un nou nacionalisme resistent, per la supervivència, no exempt en tots els casos, dels defectes del primer.
Re: Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
28 abr 2006
Evidentement el MIL no eren nacionalistes. Hi estic d'acrd. Ara bé, el clàssic anarcoburgés que esta en contra del nacionalisme d'alliberament de les colònies no s'aguanta. Si ets "no-nacionalista" no pots estar a favor de mantenir una cosa tan opressiva com Espanya. Mai entenc aquesta reticència tan burgeseta de no afavorir les lluites d'alliberament nacional de les colònies versus metròpoli. I haig de dir que sóc parent dels Germans sabaté i en Quico al final dels seu combat pensava en una Catalunya lliure i no oprimida per Espanya. I com deia Kiersten, l'error de tants anarquiestes és la prepotència, la vanitat perilosament propera al pesament burgés. A Espanya, tant auto-dits "anarcos" i ara "enrollats" són incapaços d'entendre la natura del conflicte colonial a la península Ibèrica. Quans d'ells cointinuen usant la lengua colonial... Menys vanitat i més humilitat. Als anarco-enrolladiquis.burgesets se'ls veu el llauó
VISCA LA LLUITA ANTICOLONIAL!
ACABEM AMB EL PENAMENT VANITIKI-ANRCOBURGESET-ENROLLADIKI!
Re: Recuperació catalanista y democràtica del Puig Antich i el MIL.
29 abr 2006
Resposta de Txema

Parlo de la recuperació catalanista de la burgesia. Tot alliberament del poble català de la monarquia que patim, no cal dir que sóc solidari, i que els som catalans, som catalanistes pel sol fet d’estimar la nostre terra, els nostres pobles i els que viuen a Catalunya.

La meva opinió, ja expressada, és que el nacionalisme té forts components burgesos, no allibera a les persones, ja que es tracta d’una creença, d’una ideologia. Respecto als que la tinguin fe i creences, però no feu com els nacionalistes espanyols, als que estem dominats, que no respecten als que pensem diferent.

Creure’s que un és millor per ser català, o ser nacionalista català, o ésser familiar del Quico Sabater, o ésser familiar dels borbons, és fruit de la cultura reaccionaria,. Soc antinacionalista, ja que vaig contra la ideologia i creen ça del nacionalisme, no contra l’alliberament de Catalunya o d’Empordà o de les Canàries, ni dels pobles que formen comunes independents, o de la gent que viuen independents. Tot al contrari. Puc ésser anticlerical i defensar els cristians que han lluitat en la revolució a Nicaragua, els que lluiten a Catalunya com en Xirinacs, etc. . L’important és el que es fa i no les creences i les ascendències i el qui és cada un és.

I si un és anarco hauria de lluitar per alliberar-se de dogmes, i creences alliberadores. No fa falta creure en paradisos per lluitar contra la monarquia, els estats, les injustícies. Es la lluita que ens fa persones, no els paradisos alliberats.

Pregunto als nacionalistes: si un cop assolida la independència de Catalunya, permetrien l’alliberament dels països empordanesos?

Els nacionalistes israelians fan moltes barbaritats, crims i injustícies en nom del seu dret a una nació i a la seguretat de mantenir la seva nació, que cada dia consideren a d’ésser més forta.

Txema Bofill
Sindicat