|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Recordant la Segona República, I: República i Estatut (Cat / Cast)
|
|
|
per Antoni Ferret |
17 abr 2006
|
|
|
REPÚBLICA I ESTATUT
(1931-33)
Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 van donar a tot Catalunya una clara victòria al partit Esquerra Republicana de Catalunya. A Barcelona ERC va elegir 25 dels 47 regidors. Com a forces secundà ries van quedar la Lliga Regionalista i el Partit Radical (de Lerroux). La gran sorpresa va ser la derrota d'Acció Catalana Republicana, considerat presumpte guanyador. En tot l'Estat, es donà una victòria republicana de tipus selectiu, en més de 40 capitals de provÃncia, si bé les zones rurals, en general de domini caciquil, feien decantar la majoria total a favor dels partits monà rquics.
Dos dies després, el 14 d'abril, es proclamava la República per part dels polÃtics republicans vencedors, i el rei, amb el consell de diversos col·laboradors i militars, decidia marxar d'Espanya. A Barcelona la República fou proclamada abans que a Madrid. Al migdia, LluÃs Companys, regidor electe, la proclamava des de l'Ajuntament, i, més tard, Francesc Macià , des del palau de la Diputació, proclamava la República Catalana dins un Estat federal espanyol. La CNT, declarant la vaga general l'endemà de les eleccions ajudava al canvi de règim, i la presència exultant de les masses al carrer rubricava el gest dels polÃtics.
Sengles governs provisionals s'establiren a Barcelona i a Madrid. A Barcelona, presidit per Macià i agrupant ERC i altres partits d'esquerra. El Govern Provisional de la República Espanyola era presidit per Alcalá Zamora, i era també de coalició republicano-socialista, amb dos ministres catalans. El Govern de la República Espanyola no va acceptar la proclamació de la República Catalana, i el dia 17 va enviar una comissió urgent de tres ministres (entre ells els dos catalans) que, després d'una llarga negociació amb el Govern català , van arribar a l'acord de canviar la República Catalana per Generalitat de Catalunya, restaurant aixà la institució tradicional catalana. El 29 d'abril, el ministre català d'Instrucció Pública, Marcel·là Domingo, establia que en les escoles primà ries de Catalunya l'ensenyament fos en la llengua materna dels alumnes.
Es convocaren eleccions a Corts constituents el dia 28 de juny, amb nova llei electoral: les demarcacions no serien els antics partits judicials, sinó les provÃncies, essent les grans ciutats demarcacions independents, i amb un nombre d'escons proporcional a la població; el sistema d'elecció era majoritari, és a dir, s'adscrivien unes 4/5 parts dels escons per elegir a la candidatura guanyadora, i 1/5 part a la segona candidatura; per ser elegits, en qualsevol cas, calia treure un 20 per 100 dels vots d'aquella demarcació. La llei era pensada per desbaratar el caciquisme tradicional i afavorir els grans partits, que aleshores eren els republicans i d'esquerra.
A Catalunya hi hagué una nova gran victòria d'ERC, que guanyà la majoria en totes les circumscripcions. Al conjunt de l'Estat guanyaren les forces republicano-socialistes, i els principals grups parlamentaris foren el PSOE i el Partit Radical. Per tant, continuà el mateix govern. En aquell moment, doncs, la força hegemònica de Catalunya era ERC, que recollia tota la tradició democrà tica, republicana, federalista i proobrera de les classes populars catalanes des de Pi i Margall. (A mitjan 1933 arribaria a tenir més de 68.000 afiliats.) Tenia a la seva dreta la Lliga, Acció Catalana i el Partit Radical, i a l'esquerra, diversos petits partits obrers, sobretot Unió Socialista de Catalunya i Bloc Obrer i Camperol, partit marxista independent, fort en la pagesia de Lleida.
El programa de l'esquerra espanyola era: reforma agrà ria, separació de l'Església i l'Estat, modernització i reducció de les forces armades, autonomies regionals, gran impuls a l'educació, polÃtica social lleugerament progressista.
El projecte d'Estatut d'Autonomia, redactat per una comissió, fou aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat, acceptat pel 98 per 100 dels municipis i finalment plebiscitat pel poble català el dia 2 d'agost de 1931: votà el 75 per 100 del cens i fou aprovat per una majoria del 99 per 100. Definia Catalunya com «un Estat autònom dintre la República espanyola», i afirmava que «el poder a Catalunya emana del poble». El català hi era oficial, i es donaven garanties als castellanoparlants. Es donaven a Catalunya una à mplia gamma de competències i se li concedia la recaptació i l'ús dels impostos principals, mentre que es contribuïa a l'Estat amb els secundaris.
Aquell estiu de 1931 també va veure el començament de l'ofensiva de la CNT contra la polÃtica social massa moderada del Govern d'esquerres, amb una onada de vagues (una d'elles, a Sevilla, molt durament reprimida, amb 30 morts). I alhora començava l'esllavissament de la central cenetista cap al control de la seva direcció per la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), és a dir, el sector anarquista més radical. Aleshores la CNT tenia a Catalunya una força enorme: uns 380.000 afiliats (la UGT només en tenia uns 30.000).
El 9 de desembre era aprovada la Constitució de la República. Definia Espanya com una «República democrática de trabajadores de todas clases», i com un Estat «integral» (ni unitari ni federal) que admetia l'autonomia de les regions. La Constitució tenia un fort esperit democrà tic i laic (fins i tot anticlerical), afirmava la sobirania popular, la preeminència del poder legislatiu, els drets no sols polÃtico-individuals, sinó també familiars, econòmics i culturals i limitava el dret de propietat pels interessos de l'economia nacional, amb possibilitat de nacionalitzar la riquesa i intervenir empreses. Les Corts tenien una sola cambra. Es fixaven un seguit de competències que «podien ser» cedides a les regions autònomes segons decisió en cada cas.
Llavors fou nomenat president de la República Alcalá Zamora, i Manuel Azaña formà un govern de coalició més restringida, però encara amb republicans i socialistes. Tot seguit s'aprovaren les lleis de divorci, secularització de cementiris i dissolució de l'orde dels jesuïtes.
L'any 1932 començà amb forta agitació, i sobretot una insurrecció anarquista a Catalunya, a la zona minera de l'alt Llobregat i el Cardener. Hagué d'intervenir l'Exèrcit, però reduà la situació sense cap mort ni ferit. Molts anarquistes foren deportats a les colònies africanes, fins a la tardor.
El projecte d'Estatut passà a les Corts, però la seva discussió s'allargava i era objecte de retallades. Després d'un alçament militar del general Sanjujo del dia 10 d'agost, sense conseqüències, el procés es va accelerar, i l'Estatut era aprovat el 9 de setembre de 1932, juntament amb una altra llei fonamental: la Llei de Reforma Agrà ria. L'Estatut havia patit nombroses retallades, algunes d'elles molt importants. Catalunya no era definida com a Estat autònom, sinó com a «regió autònoma»; l'afirmació «el poder a Catalunya emana del poble» havia desaparegut; el català no hi era oficial sinó cooficial; la competència tan fonamental de l'ensenyament s'havia perdut: la Generalitat podia crear escoles, pagant-se-les, però la xarxa existent restava en mans de l'Estat (en canvi, la Universitat podia ser autònoma, i ho va ser); i, en fi, el capÃtol financer havia estat capgirat: els impostos fonamentals eren per a l'Estat i els secundaris per a la Generalitat, i l'Estat pagaria la diferència entre els ingressos propis de la Generalitat i el cost dels serveis traspassats. (El problema que representava aquesta qüestió era el següent: abans de l'Estatut, l'Estat mantenia a Catalunya un nivell de serveis clarament insuficient, i a més molt inferior en el seu cost (una meitat) a la mitjana estatal de capitació, o sigui al percentatge de la població catalana en relació a la població total espanyola. Per tant, limitar els ingressos de la Generalitat al cost dels serveis traspassats era mantenir la mateixa situació injusta.)
La Llei de Reforma Agrà ria, aprovada conjuntament, era una llei de bases que requeria altres lleis que la desenvolupessin, però preveia uns mecanismes d'aplicació immediata en les zones més afectades pel latifundisme: Andalusia, Extremadura i les provÃncies de Salamanca, Toledo, Ciudad Real i Albacete. Aquà la llei hi preveia un sistema d'assentament de camperols sobre la base de l'expropiació de diversos tipus de propietats de terres: les d'origen feudal, les no cultivades, les manifestament millorables, les que sobepassaven (i només en la mesura que sobrepassaven) unes extensions mà ximes segons el tipus de conreu. Es constituïa un Institut de Reforma Agrà ria, per a la seva aplicació. Es preveia un nombre d'assentaments de 50.000 camperols l'any. La llei pretenia crear una pagesia benestant que fos la base social del paÃs.
En vigor l'Estatut, es convocaren eleccions per al Parlament català per al dia 20 de novembre de 1932. ERC tornà a obtenir la majoria en totes les demarcacions i una folgada majoria absoluta en el Parlament. LluÃs Companys fou elegit president del Parlament i Francesc Macià , president de la Generalitat, que formà un Consell executiu format només per components d'ERC.
A principis de 1933, la CNT tornà a promoure un alçament revolucionari, sobretot al PaÃs Valencià i a Andalusia. S'esdevingué una brutal repressió dels guà rdies d'assalt al poblet andalús de Casas Viejas, amb una horrorosa i innecessà ria matança. Això fou un cop molt dur per al prestigi del Govern Azaña. També la CNT començava a pagar les conseqüències de la seva actitud extremista: va anar patint diverses escissions, i els 380.000 afiliats de l'any 1931 anirien baixant fins a menys de 200.000 els anys següents.
L'any 1933 era un any de forta crisi econòmica, d'agitació social, de desgast de les esquerres i de reorganització de la dreta. Com a teló de fons hi havia l'ascens del feixisme a Europa. Els dos anys de govern de les esquerres estaven donant fruits moderadament positius: s'havien construït, a tot Espanya, unes 10.000 escoles (tantes com la Monarquia en 20 anys); els salaris agrÃcoles havien augmentat el doble (sense augmentar el cost de la vida); unes 12.000 famÃlies havien estat assentades en terres (molt poc pels projectes inicials, de 50.000 l'any); hi havia un vast programa d'obres públiques; l'Exèrcit havia estat reduït a la meitat, i el nombre d'oficials a menys de la meitat. I en el cantó negatiu hi havia: una relativa exageració de l'actitud anticlerical, sobretot volent suprimir unes escoles secundà ries (religioses) que no era possible substituir tot seguit; una excessiva duresa repressiva davant les actuacions anarquistes i obreres, provocant vÃctimes innecessà ries; l'exasperant lentitud en l'aprovació i l'aplicació de la Reforma Agrà ria; la gasiveria centralista en la polÃtica autonòmica (retard en l'aprovació de l'Estatut, retallades, lentitud en les transferències).
Pel març d'aquell any, tot un seguit de partits i grups dretans es fusionaven en la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). El grup més important era el partit Acción Popular, de José M. Gil Robles, que seria el lÃder de la CEDA. Es definia com a partit catòlic conservador, indefinit quant a la fórmula republicana però amb suport de poderosos interessos monà rquics, i amb tendència a un govern fort, però parlamentari. Seria el gran partit de la dreta espanyola, però no actuaria a Catalunya (territori de la Lliga).
El desgast de les esquerres, la lentitud de les reformes, la impaciència del PSOE, van ocasionar, pel setembre, una dimissió del Govern Azaña. La dificultat de trobar-li substitució va portar a la convocatòria d'eleccions anticipades, per al 19 de novembre. Aquestes eleccions, les primeres en què van votar les dones, van ser guanyades, en el conjunt de l'Estat, per la CEDA i el Partit Radical, mentre que el PSOE perdia la meitat dels diputats. A Catalunya es va produir un cert empat, amb petita majoria de vots d'ERC i petita majoria de diputats de la Lliga (per raó de les caracterÃstiques de la llei electoral). Donada la simpatia monà rquica de la CEDA, el president de la República li va negar el govern, i es va formar un Executiu del Partit Radical presidit per Lerroux. S'entrava en l'anomenat Bienni Negre, caracteritzat per la coexistència d'un govern de dretes a Madrid i un d'esquerres a Barcelona.
Aquell mateix novembre, el poble basc havia plebiscitat el seu projecte d'Estatut, d'una manera massiva a Biscaia i Guipúscoa i d'una manera justeta a Àlaba. I el dia de Nadal, inesperadament, moria el president de la Generalitat, Francesc Macià . El Parlament català elegia nou president LluÃs Companys, del mateix partit, ERC. I tot seguit Companys formava un nou Consell, aquesta vegada altre cop de concentració d'esquerres.
__________________________________
REPÚBLICA I ESTATUTO
(1931-33)
Las elecciones municipales del 12 d'abril de 1931 dieron en toda Cataluña una clara victoria al partido Esquerra Republicana de Catalunya. En Barcelona ERC eligió 25 de los 47 regidores. Como fuerzas secundarias quedaron la Lliga Regionalista y el Partido Radical (de Lerroux). La gran sorpresa fue la derrota de Acció Catalana Republicana, considerado presunto ganador. En todo el Estado, se dio una victoria republicana de tipo selectivo, en más de 40 capitales de provincia, si bien las zonas rurales, en general de dominio caciquil, hacÃan inclinar la mayorÃa total a favor de los partidos monárquicos.
Dos dÃas después, el 14 d'abril, se proclamaba la República por parte de los polÃticos republicanos vencedores, y el rey, con el consejo de varios colaboradores y militares, decidÃa marchar de España. En Barcelona, la República fue proclamada antes que en Madrid. Al mediodÃa, LluÃs Companys, regidor electo, la proclamaba desde el Ayuntamiento, y, más tarde, Francesc Macià , desde el palacio de la Diputación, proclamaba la República Catalana dentro de un Estado federal español. La CNT, declarando la huelga general el dÃa siguiente de las elecciones ayudaba al cambio de régimen, y la presencia exultando de las masas en la calle rubricaba el gesto de los polÃticos.
Sendos gobiernos provisionales se establecieron en Barcelona y en Madrid. En Barcelona, presidido por Macià y agrupando ERC y otros partidos de izquierda. El Gobierno Provisional de la República Española era presidido por Alcalá Zamora, y era también de coalición republicano-socialista, con dos ministros catalanes. El Gobierno de la República Española no aceptó la proclamación de la República Catalana, y el dÃa 17 envió una comisión urgente de tres ministros (entre ellos los dos catalanes) que, después de una larga negociación con el Gobierno catalán, llegaron al acuerdo de cambiar la República Catalana por Generalitat de Catalunya, restaurando asà la institución tradicional catalana. El 29 de abril, el ministro catalán de Instrucción Pública, Marcel·là Domingo, establecÃa que en las escuelas primarias de Cataluña la enseñanza fuera en la lengua materna de los alumnos.
Se convocaron elecciones a Cortes constituyentes el dÃa 28 de junio, con una nueva ley electoral: las demarcaciones no serÃan los antiguos partidos judiciales, sino las provincias, siendo las grandes ciudades demarcaciones independientes, y con un número de escaños proporcional a la población; el sistema de elección era mayoritario, es decir, se adscribÃan unas 4/5 partes de los escaños a elegir a la candidatura ganadora, y 1/5 parte a la segunda candidatura; para ser elegidos, en cualquier caso, hacÃa falta sacar un 20 por 100 de los votos de aquella demarcación. La ley era pensada para desbaratar el caciquismo tradicional y favorecer los grandes partidos, que entonces eran los republicanos y los de izquierda.
En Cataluña hubo una nueva gran victoria de ERC, que ganó la mayorÃa en todas las circunscripciones. En el conjunto del Estado ganaron las fuerzas republicano-socialistas, y los principales grupos parlamentarios serÃan el PSOE y el Partido Radical. Por lo tanto, continuó el mismo Gobierno. En aquel momento, pues, la fuerza hegemónica de Cataluña era ERC, que recogÃa toda la tradición democrática, republicana, federalista y proobrera de las clases populares catalanas desde Pi i Margall. (A mediados de 1933 llegarÃa a tener más de 68.000 afiliados.) TenÃa a su derecha la Lliga, Acció Catalana y el Partido Radical, y a la izquierda, varios pequeños partidos obreros, sobre todo Unió Socialista de Catalunya y Bloc Obrer i Camperol, partido marxista independiente, fuerte en el campesinado de Lérida.
El programa de la izquierda española era: reforma agraria, separación de la Iglesia y el Estado, modernización y reducción de las fuerzas armadas, autonomÃas regionales, gran impulso a la educación, polÃtica social ligeramente progresista.
El proyecto de Estatuto d'AutonomÃa, redactado por una comisión, fue aprobado por la Diputación provisional de la Generalitat, aceptado por el 98 por 100 de los municipios y finalmente plebiscitado por el pueblo catalán el dÃa 2 de agosto de 1931: votó el 75 por 100 del censo y fue aprobado por una mayorÃa del 99 por 100. DefinÃa Cataluña como «un Estado autónomo dentro de la República española», y afirmaba que «el poder en Cataluña emana del pueblo». El catalán era oficial, y se daban garantÃas a los castellanoparlantes. Se daban a Cataluña una amplia gama de competencias y se le concedÃa la recaudación y el uso de los impuestos principales, mientras que se contribuÃa al Estado con los secundarios.
Aquel verano de 1931 también vio el comienzo de la ofensiva de la CNT contra la polÃtica social demasiado moderada del Gobierno de izquierdas, con una oleada de huelgas (una de ellas, en Sevilla, muy duramente reprimida, con 30 muertos). Y a la vez empezaba el deslizamiento de la central cenetista hacia el control de su dirección por la FAI (Federación Anarquista Ibérica), es decir, el sector anarquista más radical. Entonces la CNT tenÃa en Catalunya una fuerza enorme: unos 380.000 afiliados (la UGT sólo tenÃa unos 30.000).
El 9 de diciembre era aprobada la Constitución de la República. DefinÃa España como una «República democrática de trabajadores de todas clases», y como un Estado «integral» (ni unitario ni federal) que admitÃa la autonomÃa de las regiones. La Constitución tenÃa un fuerte espÃritu democrático y laico (incluso anticlerical), afirmaba la soberanÃa popular, la preeminencia del poder legislativo, los derechos no sólo polÃticos-individuales, sino también familiares, económicos y culturales, y limitaba el derecho de propiedad por los intereses de la economÃa nacional, con posibilidad de nacionalizar la riqueza e intervenir empresas. Las Cortes tenÃan una sola cámara. Se fijaban una serie de competencias que «podÃan ser» cedidas a las regiones autónomas, según decisión en cada caso.
Entonces fue nombrado presidente de la República Alcalá Zamora, y Manuel Azaña formó un Gobierno de coalición más restringida, pero todavÃa con republicanos y socialistas. Acto seguido s'aprobaron las leyes de divorcio, secularización de cementerios y disolución de la orden de los jesuitas.
El año 1932 empezó con fuerte agitación, y sobre todo con una insurrección anarquista en Cataluña, en la zona minera del alto Llobregat y el Cardener. Tuvo que intervenir el Ejército, pero redujo la situación sin ningún muerto ni herido. Muchos anarquistas fueron deportados a las colonias africanas, hasta otoño.
El proyecto de Estatuto pasó a las Cortes, pero su discusión se alargaba y era objeto de recortes. Tras un alzamiento militar del general Sanjurjo del dÃa 10 de agosto, sin consecuencias, el proceso se aceleró, y el Estatuto era aprobado el 9 de septiembre de 1932, junto con otra ley fundamental: la Ley de Reforma Agraria. El Estatuto habÃa padecido numerosos recortes, algunos de ellos muy importantes. Cataluña no era definida como Estado autónomo, sino como «región autónoma»; la afirmación «el poder en Catalunya emana del pueblo» habÃa desaparecido; el catalán no era oficial sino cooficial; la competencia tan fundamental de la enseñanza se habÃa perdido: la Generalitat podÃa crear escuelas, pagándoselas, pero la red existente quedaba en manos del Estado (en cambio, la Universidad podÃa ser autónoma, y lo fue); y, en fin, el capÃtulo financiero habÃa sido cambiado: los impuestos fundamentales eran para el Estado y los secundarios para la Generalitat, y el Estado pagarÃa la diferencia entre los ingresos propios de la Generalitat y el coste de los servicios traspasados. (El problema que representaba esta cuestión era el siguiente: antes del Estatuto, el Estado mantenÃa en Cataluña un nivel de servicios claramente insuficiente, y además muy inferior en su coste (una mitad) a la media estatal de capitación, o sea al porcentaje de la población catalana en relación a la población total española. Por lo tanto, limitar los ingresos de la Generalitat al coste de los servicios traspasados era mantener la misma situación injusta.)
La Ley de Reforma Agraria, aprobada conjuntamente, era una ley de bases que requerÃa otras leyes que la desarrollaran, pero preveÃa unos mecanismos de aplicación inmediata en las zonas más afectadas por el latifundismo: AndalucÃa, Extremadura y las provincias de Salamanca, Toledo, Ciudad Real y Albacete. Aquà la ley preveÃa un sistema de asentamiento de campesinos en base a la expropiación de varios tipos de propiedades de tierras: las de origen feudal, las no cultivadas, las manifiestamente mejorables, las que sobrepasasen (y sólo en la medida que sobrepasaban) unas extensiones máximas según el tipo de cultivo. Se constituÃa un Instituto de Reforma Agraria, para su aplicación. Se preveÃa un número d'asentamientos de 50.000 campesinos al año. La ley pretendÃa crear un campesinado acomodado que fuera la base social del paÃs.
En vigor el Estatuto, se convocaron elecciones para el Parlamento catalán para el dÃa 20 de noviembre de 1932. ERC volvió a obtener la mayorÃa en todas las demarcaciones y una holgada mayorÃa absoluta en el Parlamento. LluÃs Companys fue elegido presidente del Parlamento y Francesc Macià , presidente de la Generalitat, el cual formó un Consejo ejecutivo formado sólo por componentes de ERC.
A principios de 1933, la CNT volvió a promover un alzamiento revolucionario, sobre todo en el PaÃs Valenciano y en AndalucÃa. Tuvo lugar una brutal represión de los guardias de asalto en el pueblo andaluz de Casas Viejas, con una horrorosa e innecesaria matanza. Esto fue un golpe muy duro para el prestigio del Gobierno Azaña. También la CNT empezaba a pagar las consecuencias de su actitud extremista: fue experimentando varias escisiones, y los 380.000 afiliados del año 1931 irÃan bajando hasta menos de 200.000 en los años siguientes.
El año 1933 era un año de fuerte crisis económica, de agitación social, de desgaste de las izquierdas y de reorganización de la derecha. Como telón de fondo habÃa el ascenso del fascismo en Europa. Los dos años de gobierno de las izquierdas estaban dando frutos moderadamente positivos: se habÃan construido, en toda España, unas 10.000 escuelas (tantas como la MonarquÃa en 20 años); los salarios agrÃcolas habÃan aumentado el doble (sin aumentar el coste de la vida); unas 12.000 familias habÃan sido asentadas en tierras (muy poco para los proyectos iniciales, de 50.000 al año); habÃa un vasto programa de obras públicas; el Ejército habÃa sido reducido a la mitad, y el número de oficiales a menos de la mitad. Y en el lado negativo habÃa: una relativa exageración de la actitud anticlerical, sobre todo queriendo suprimir unas escuelas secundarias (religiosas) que no era posible sustituir inmediatamente; una excesiva dureza represiva ante las actuaciones anarquistas y obreras, provocando vÃctimas innecesarias; la exasperante lentitud en la aprobación y la aplicación de la Reforma Agraria; la tacañerÃa centralista en la polÃtica autonómica (retraso en la aprobación del Estatuto, recortes, lentitud en las transferencias).
En marzo de aquel año, toda una serie de partidos y grupos derechistas se fusionaban en la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). El grupo más importante era el partido Acción Popular, de José M. Gil Robles, que seria el lÃder de la CEDA. Se definÃa como partido católico conservador, indefinido en cuanto a la fórmula republicana pero con apoyo de poderosos intereses monárquicos, y con tendencia a un gobierno fuerte, pero parlamentario. SerÃa el gran partido de la derecha española, pero no actuarÃa en Catalunya (era territorio de la Lliga).
El desgaste de las izquierdas, la lentitud de las reformas, la impaciencia del PSOE, ocasionaron, en septiembre, la dimisión del Gobierno Azaña. La dificultad de encontrarle sustitución llevó a la convocatoria de elecciones anticipadas, para el 19 de noviembre. Estas elecciones, las primeras en que votaron las mujeres, fueron ganadas, en el conjunto del Estado, por la CEDA y el Partido Radical, mientras que el PSOE perdÃa la mitad de los diputados. En Catalunya se produjo un cierto empate, con pequeña mayorÃa de votos de ERC y pequeña mayorÃa de diputados de la Lliga (por razón de las caracterÃsticas de la ley electoral). Dada la simpatÃa monárquica de la CEDA, el presidente de la República le negó el gobierno, y se formó un Ejecutivo del Partido Radical presidido por Lerroux. Se entraba en el denominado Bienio Negro, caracterizado por la coexistencia de un Gobierno de derechas en Madrid y uno de izquierdas en Barcelona.
Aquel mismo noviembre, el pueblo vasco habÃa plebiscitado su proyecto de Estatuto, de una manera masiva en Vizcaya y Guipúzcoa y de una manera ajustada en Ã?lava. Y el dÃa de Navidad, inesperadamente, morÃa el presidente de la Generalitat, Francesc Macià . El Parlamento catalán elegÃa como nuevo presidente LluÃs Companys, del mismo partido, ERC. Y acto seguido Companys formaba un nuevo Consejo, esta vez nuevamente de concentración de izquierdas. |
This work is in the public domain |
|
|
