|
|
|
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder |
|
Estat Espanyol: Un model hereu del franquisme
|
|
|
per Miquel Garcia |
15 abr 2006
|
|
El model d'estat que la Constitució Espanyola de 1.978 instaurà ja va ser molt criticat pels grups que en aquella època s'anomenaven d'esquerra revolucionària. Les principals objeccions que llavors es van fer al dit model han mostrat, segons transcorria el temps, la seua solidesa, i moltes de les agressions que han patit la ciutadania, la classe treballadora i els pobles oprimits de l'estat, durant els anys que van de la Transició política fins ara, s'han desenvolupat fent ús de l'escut constitucional forjat l'any 78. Fins quin punt el model d'estat imperant satisfà els interessos dels poders fàctics econòmics i polítics ho demostra la defensa aferrissada que els dos grans partits estatals, PSOE i PP, fan del muntatge constitucional davant qualsevol intent de modificar-lo, llevat de petits canvis molt controlats per ells mateixos. El breu anàlisi que ve a continuació intenta exposar els principals aspectes antisocials i antidemocràtics del model d'estat instrumentat a través de la Constitució Espanyola. |
L'ESTAT ESPANYOL NEGA LA SOBIRANIA DELS POBLES
La Constitució Espanyola nega el dret a l'autodeterminació i a la sobirania nacional plena de les nacions que componen l'estat. Un model plurinacional d'estat hauria d'haver-se construït des de la plena llibertat dels membres integrants els quals, fent exercici de la seua pròpia sobirania, dissenyarien de comú acord el marc conjunt de convivència polÃtica. Tanmateix l'estat espanyol es construeix de dalt a baix, atorgant-se el privilegi de limitar la sobirania dels seus components i blindant la seua pròpia unitat. Aquesta caracterÃstica del model ha continuat mantenint-se al llarg de la present reforma estatutà ria catalana, malgrat algunes il·lusions inicials en sentit contrari, i és evident que el seu canvi requerirà en el futur d'esforços col·lectius de gran envergadura.
ELS NOBLES BORBONS SÓN CAPS D'ESTAT HEREDITARIS
La unitat indissoluble d'Espanya es simbolitza a la Constitució mitjançant la figura del Rei. Però la figura del Rei no és merament simbòlica, ja que també se li atribueixen importants funcions de representació i arbitrals de les institucions. Juan Carlos I ha interferit en la polÃtica de l'estat de manera regular, començant pel colp d'estat del 23-F del 81, amb distints pronunciaments i dictant anualment “lÃnia polÃticaâ€? a través dels “missatges del Rei a la nacióâ€?. Ni Juan Carlos I, ni el prÃncep Felipe, ni cap membre significat de la casa reial espanyola no s'han dignat mai en parlar altra llengua que no siga l'espanyola, convertint-se de manera activa i voluntà ria en sÃmbols sempre presents de l'opressió nacional espanyola.
L'EXÈRCIT I L'APARELL REPRESSIU SÓN HEREUS DEL FRANQUISME
El model d'estat constitucional integrà , dins d'un à mbit suposadament democrà tic, l'exèrcit, la policia i la guà rdia civil franquistes. La seua estructura es mantingué, començant per la jerarquia militar-policÃac. Els principals mecanismes de selecció dels nous quadres i de promoció també quedaren en mans de l'antiga jerarquia, amb la qual cosa tota l'evolució produïda al llarg de quasi trenta anys ha anat en una direcció ideològicament continuïsta. La “democratitzacióâ€? de l'exèrcit, policia i guà rdia civil ha quedat limitada per tant a aspectes molt superficials i la seua pèrdua d'influència polÃtica no s'ha de confondre gens ni mica amb una democratització efectiva. Per si algú tenia dubtes respecte de l’esperit actual de l'exèrcit, l'enrenou de sabres entorn la negociació de l'estatut català , inclosa la reaparició pública del colpista Antonio Tejero, l'ha fet obertament palès. I realment, amb tot això, els militars no estan fent altra cosa que complir el paper que se'ls assigna l'article 8.1 de la Constitució Espanyola, “Las Fuerzas Armadas (...) tienen como misión garantizar la soberanÃa e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucionalâ€?.
L'ESGLÉSIA CATÒLICA MANTÉ EL SEU PODER
Com en el cas de l'exèrcit i de l'aparell repressiu, l'Església Catòlica- un dels pilars del franquisme- va quedar encaixada dins del nou estat constitucional, mantenint-se molts dels seus privilegis mitjançant la renovació del Concordat amb la “Santa Seuâ€?, aconseguint finançament estatal a través de la Hisenda Pública i conservant i reforçant posteriorment tota la seua xarxa empresarial-educativa, comunicativa, assistencial i cultural. Si durant la Transició polÃtica alguns sectors de l'Església van experimentar una evolució cap a l'esquerra, aquest procés quedà posteriorment trencat, imposant-se amb força els sectors ultraconservadors de la jerarquia que desenvolupen la seua polÃtica repressiva i patriarcal a través de la Conferència Episcopal.
NO EXISTEIX CAP GARANTIA DE COMPLIMENT D'IMPORTANTS DRETS CIUTADANS
Una part considerable dels drets ciutadans que la Constitució enuncia no s'han fet efectius mai, degut fonamentalment a la manca d'assignació pressupostà ria imperativa, de mecanismes de control adequats dels incompliments i d'una especificació de mÃnims quantitatius, qualitatius i de terminis a complir per part de les institucions. En aquest cas es troben el “dret al treballâ€? (Art. 35), a la “redistribució de la renda i a la plena ocupacióâ€? (Art. 40), a “la protecció de la salutâ€? (Art. 43), a “gaudir d'un medi ambient adequatâ€? (Art. 45), el “dret a l'habitatgeâ€? (Art 47), etc. Però mentre aquests drets “es troben en l'aireâ€?, n'hi ha d'altres que les institucions i el poder judicial tenen molta cura a garantir sempre, com ara “el dret a la propietat privada i a l'herènciaâ€? (Art. 32).
EXISTEIXEN GREUS MANCANCES DEMOCRÀTIQUES EN LES INSTITUCIONS PARLAMENTÀRIES, EL GOVERN I EL PODER JUDICIAL
Els mecanismes electorals són lents, rÃgids i vinculats en excés a l'estructura partidà ria, en conseqüència el rendiment de comptes per part de la gent electa a la gent electora i la seua possible revocació-reelecció en cas d'incompliment dels compromisos, són gairebé impossibles. A l'anterior s'hi ha d'afegir una manca de proporcionalitat dels sistemes electorals i l'existència de barreres de percentatge per a accedir a representació parlamentà ria.
La participació ciutadana al procés legislatiu està regulada de manera molt restrictiva, cosa que la fa difÃcil d'exercir de manera constant i regular. A més, una volta s'aconsegueixen superar les dificultats anteriors, resulta prà cticament impossible poder aprovar una llei o iniciativa contra les majories parlamentà ries existents. La participació de les organitzacions i dels col·lectius socials i ciutadans està plantejada també de forma molt tangencial i merament consultiva.
Com el cas de la guerra de l'Iraq va demostrar de manera flagrant, la ciutadania no disposa de cap mecanisme per a oposar-se de manera rà pida a una decisió governamental o parlamentà ria majorità riament rebutjada. L'aprovació posterior de la “Ley de Defensa Nacional� obliga, en el cas de l'enviament de tropes, que el Congrés l'autoritze. Però aquest mecanisme continua sense garantir el control ciutadà efectiu sobre la decisió i només la desplaça del govern al parlament.
El sistema d'accés a la carrera judicial i de renovació dels cà rrecs del poder judicial, determinen que aquest es trobe en mans d'una elit històricament vinculada a l'aparell franquista i molt depenent dels poders econòmics i polÃtics. Per això la tan pregonada “independència judicialâ€? no existeix en la realitat i el poder judicial espanyol, com l'exèrcit i la policia, continua sent en bona mesura hereu del franquisme i esclau dels “poders fà cticsâ€?.
Publicat al núm.23 (abril) de la revista "RG" |
This work is in the public domain |
