Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder
Estat Espanyol: Un model hereu del franquisme
15 abr 2006
El model d'estat que la Constitució Espanyola de 1.978 instaurà ja va ser molt criticat pels grups que en aquella època s'anomenaven d'esquerra revolucionària. Les principals objeccions que llavors es van fer al dit model han mostrat, segons transcorria el temps, la seua solidesa, i moltes de les agressions que han patit la ciutadania, la classe treballadora i els pobles oprimits de l'estat, durant els anys que van de la Transició política fins ara, s'han desenvolupat fent ús de l'escut constitucional forjat l'any 78. Fins quin punt el model d'estat imperant satisfà els interessos dels poders fàctics econòmics i polítics ho demostra la defensa aferrissada que els dos grans partits estatals, PSOE i PP, fan del muntatge constitucional davant qualsevol intent de modificar-lo, llevat de petits canvis molt controlats per ells mateixos. El breu anàlisi que ve a continuació intenta exposar els principals aspectes antisocials i antidemocràtics del model d'estat instrumentat a través de la Constitució Espanyola.
L'ESTAT ESPANYOL NEGA LA SOBIRANIA DELS POBLES

La Constitució Espanyola nega el dret a l'autodeterminació i a la sobirania nacional plena de les nacions que componen l'estat. Un model plurinacional d'estat hauria d'haver-se construït des de la plena llibertat dels membres integrants els quals, fent exercici de la seua pròpia sobirania, dissenyarien de comú acord el marc conjunt de convivència política. Tanmateix l'estat espanyol es construeix de dalt a baix, atorgant-se el privilegi de limitar la sobirania dels seus components i blindant la seua pròpia unitat. Aquesta característica del model ha continuat mantenint-se al llarg de la present reforma estatutària catalana, malgrat algunes il·lusions inicials en sentit contrari, i és evident que el seu canvi requerirà en el futur d'esforços col·lectius de gran envergadura.

ELS NOBLES BORBONS SÃN CAPS D'ESTAT HEREDITARIS

La unitat indissoluble d'Espanya es simbolitza a la Constitució mitjançant la figura del Rei. Però la figura del Rei no és merament simbòlica, ja que també se li atribueixen importants funcions de representació i arbitrals de les institucions. Juan Carlos I ha interferit en la política de l'estat de manera regular, començant pel colp d'estat del 23-F del 81, amb distints pronunciaments i dictant anualment âlínia políticaâ? a través dels âmissatges del Rei a la nacióâ?. Ni Juan Carlos I, ni el príncep Felipe, ni cap membre significat de la casa reial espanyola no s'han dignat mai en parlar altra llengua que no siga l'espanyola, convertint-se de manera activa i voluntària en símbols sempre presents de l'opressió nacional espanyola.

L'EXÃRCIT I L'APARELL REPRESSIU SÃN HEREUS DEL FRANQUISME

El model d'estat constitucional integrà, dins d'un àmbit suposadament democràtic, l'exèrcit, la policia i la guàrdia civil franquistes. La seua estructura es mantingué, començant per la jerarquia militar-policíac. Els principals mecanismes de selecció dels nous quadres i de promoció també quedaren en mans de l'antiga jerarquia, amb la qual cosa tota l'evolució produïda al llarg de quasi trenta anys ha anat en una direcció ideològicament continuïsta. La âdemocratitzacióâ? de l'exèrcit, policia i guàrdia civil ha quedat limitada per tant a aspectes molt superficials i la seua pèrdua d'influència política no s'ha de confondre gens ni mica amb una democratització efectiva. Per si algú tenia dubtes respecte de lâesperit actual de l'exèrcit, l'enrenou de sabres entorn la negociació de l'estatut català, inclosa la reaparició pública del colpista Antonio Tejero, l'ha fet obertament palès. I realment, amb tot això, els militars no estan fent altra cosa que complir el paper que se'ls assigna l'article 8.1 de la Constitució Espanyola, âLas Fuerzas Armadas (...) tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucionalâ?.

L'ESGLÃSIA CATÃLICA MANTÃ EL SEU PODER

Com en el cas de l'exèrcit i de l'aparell repressiu, l'Església Catòlica- un dels pilars del franquisme- va quedar encaixada dins del nou estat constitucional, mantenint-se molts dels seus privilegis mitjançant la renovació del Concordat amb la âSanta Seuâ?, aconseguint finançament estatal a través de la Hisenda Pública i conservant i reforçant posteriorment tota la seua xarxa empresarial-educativa, comunicativa, assistencial i cultural. Si durant la Transició política alguns sectors de l'Església van experimentar una evolució cap a l'esquerra, aquest procés quedà posteriorment trencat, imposant-se amb força els sectors ultraconservadors de la jerarquia que desenvolupen la seua política repressiva i patriarcal a través de la Conferència Episcopal.

NO EXISTEIX CAP GARANTIA DE COMPLIMENT D'IMPORTANTS DRETS CIUTADANS

Una part considerable dels drets ciutadans que la Constitució enuncia no s'han fet efectius mai, degut fonamentalment a la manca d'assignació pressupostària imperativa, de mecanismes de control adequats dels incompliments i d'una especificació de mínims quantitatius, qualitatius i de terminis a complir per part de les institucions. En aquest cas es troben el âdret al treballâ? (Art. 35), a la âredistribució de la renda i a la plena ocupacióâ? (Art. 40), a âla protecció de la salutâ? (Art. 43), a âgaudir d'un medi ambient adequatâ? (Art. 45), el âdret a l'habitatgeâ? (Art 47), etc. Però mentre aquests drets âes troben en l'aireâ?, n'hi ha d'altres que les institucions i el poder judicial tenen molta cura a garantir sempre, com ara âel dret a la propietat privada i a l'herènciaâ? (Art. 32).

EXISTEIXEN GREUS MANCANCES DEMOCRÃTIQUES EN LES INSTITUCIONS PARLAMENTÃRIES, EL GOVERN I EL PODER JUDICIAL

Els mecanismes electorals són lents, rígids i vinculats en excés a l'estructura partidària, en conseqüència el rendiment de comptes per part de la gent electa a la gent electora i la seua possible revocació-reelecció en cas d'incompliment dels compromisos, són gairebé impossibles. A l'anterior s'hi ha d'afegir una manca de proporcionalitat dels sistemes electorals i l'existència de barreres de percentatge per a accedir a representació parlamentària.

La participació ciutadana al procés legislatiu està regulada de manera molt restrictiva, cosa que la fa difícil d'exercir de manera constant i regular. A més, una volta s'aconsegueixen superar les dificultats anteriors, resulta pràcticament impossible poder aprovar una llei o iniciativa contra les majories parlamentàries existents. La participació de les organitzacions i dels col·lectius socials i ciutadans està plantejada també de forma molt tangencial i merament consultiva.

Com el cas de la guerra de l'Iraq va demostrar de manera flagrant, la ciutadania no disposa de cap mecanisme per a oposar-se de manera ràpida a una decisió governamental o parlamentària majoritàriament rebutjada. L'aprovació posterior de la âLey de Defensa Nacionalâ? obliga, en el cas de l'enviament de tropes, que el Congrés l'autoritze. Però aquest mecanisme continua sense garantir el control ciutadà efectiu sobre la decisió i només la desplaça del govern al parlament.

El sistema d'accés a la carrera judicial i de renovació dels càrrecs del poder judicial, determinen que aquest es trobe en mans d'una elit històricament vinculada a l'aparell franquista i molt depenent dels poders econòmics i polítics. Per això la tan pregonada âindependència judicialâ? no existeix en la realitat i el poder judicial espanyol, com l'exèrcit i la policia, continua sent en bona mesura hereu del franquisme i esclau dels âpoders fàcticsâ?.

Publicat al núm.23 (abril) de la revista "RG"

This work is in the public domain
Sindicat