|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Diguem “no� a l’estatut humiliant que ens volen imposar!
|
|
|
per Revolta Global |
09 abr 2006
|
|
A Euskadi com a Catalunya, el poble té el dret de decidir |
|
Declaració de Revolta Global
1- L’anunci de l’alto el foc permanent d’ETA gairebé ha coincidit amb la fi dels treballs de la Comissió parlamentà ria encarregada de “polirâ€? el text del Nou Estatut de Catalunya – deixant-lo, segons la fórmula consagrada, “net com una patenaâ€?. Volguda o no, aquesta coincidència en el temps té un efecte contradictori. D’una banda, sembla conferir a Zapatero una aura “d’estadistaâ€?, fent-lo aparèixer com l’audaç promotor d’un procés de pau a Euskadi i, alhora, com el president de govern espanyol que ha sabut donar sortida a les reivindicacions catalanes. Tanmateix, amb el pas dels dies – i malgrat els esforços dels mitjans de comunicació per projectar aquesta imatge -, un altre sentiment anirà imposant-se entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya: el sentiment d’haver estat, senzillament, estafats. I és que una de les conseqüències més positives del fet que callin les armes al PaÃs Basc, serà sens dubte la desdramatització del debat sobre l’autodeterminació nacional. Car, per moltes precaucions verbals que es prenguin des dels estats majors dels partits, sembla evident que, si s’enceta una negociació polÃtica, aquest procés haurà d’acabar donant la paraula al poble i remetent-se, tard o d’hora, al seu dret de decidir. Aquesta perspectiva engrescadora, perfilant-se en una comunitat autònoma que, fins i tot a hores d’ara, ja està molt més avançada que Catalunya en matèria d’autogovern i finançament, aboca una llum crua, reveladora i inapel·lable, sobre la misèria del nou Estatut que alguns voldrien fer-nos acceptar “per sempreâ€? – o, si més no, durant trenta anys més - com a marc de les relacions del nostre paÃs amb un inamovible Estat monà rquic espanyol.
2- Ni la gent més ingènua pot sostreure’s a aquesta realitat: l’Estatut que Madrid ens retorna, constitueix una veritable decepció pel que fa a les aspiracions de la ciutadania de Catalunya. Si la Proposta del Parlament ja era ben curta en el terreny democrà tic - en renunciar a l’autodeterminació i acceptar l’actual ordre constitucional – com en matèria econòmica i social – en moure’s sota els parà metres de la societat liberal o bé en malmetre, per raons de consens amb la dreta nacionalista, el carà cter laic de l’ensenyament -, el text exhaustivament “expurgatâ€? per la Comissió suposa un retrocés notable i profundament humiliant en relació al document adoptat el 30 de setembre pel 90 % de la cambra catalana. No només es nega a Catalunya el reconeixement jurÃdic com a nació, sinó que ha calgut esborrar qualsevol esment del dret de decidir del seu poble... fins i tot en la redacció d’un preà mbul sense cap força normativa. Per cà rrega històrica, després d’una transició tutelada per l’exèrcit franquista, com pel mateix context polÃtic de virulenta agitació de la dreta espanyola d’aquests últims mesos, el terme de “nacionalitatâ€? en què es pretén dissoldre la realitat de Catalunya apareix tenyit amb els colors ombrÃvols d’una opressió polÃtica prou coneguda. Si més no per això, a l’albor del segle XXI, aquest no podria ser un Estatut acceptable per a Catalunya.
3- Però és que, seguint el fil d’aquesta negació de la democrà cia polÃtica, el text no suposa de cap manera el “salt en l’autogovernâ€? que ens volen vendre. No hi haurà sobirania fiscal ni, per tant, transparència sobre els recursos recaptats. Mancaran, doncs, els mitjans efectius per decidir polÃtiques distributives progressistes, per atendre les noves i creixents necessitats socials, o per establir autèntiques solidaritats. El model de finançament autonòmic seguiria sent el mateix que ha dut Catalunya a un dèficit fiscal creixent. El propi Conseller d’Hisenda, Antoni Castells, ho reconeixia fa pocs dies: és impossible xifrar la suposada millora que, en l’à mbit dels ingressos de la Generalitat, representaria l’increment previst en la participació de determinats impostos, com l’IVA o l’IRPF – mentre que d’altres recursos cabdals, com ara l’impost sobre societats, quedarien exclusivament en mans de l’Estat. Impossibilitat de cà lcul manifesta, atès que encara queden per definir els complexos mecanismes d’anivellament entre les diferents comunitats autònomes. La tan esbombada “bilateralitatâ€? entre la Generalitat i el govern central es redueix a funcions consultives. L’Estat conserva, de fet, l’última paraula en tot.
4- Com podrÃem parlar d’un “salt en l’autogovernâ€? quan hem assistit a un vergonyós estira i arronsa a propòsit del traspà s de la gestió d’infrastructures bà siques com ports i aeroports... i quan, finalment, no ha estat possible d’obtenir la del Prat? Quantes coses han anat caient de la Proposta estatutà ria del 30 de setembre ençà ! Què se n’ha fet del dret de convocar consultes populars? I de la reforma de les lleis orgà niques? Què queda realment del capÃtol de drets i deures, vaixell insÃgnia de les aportacions d’ICV-EUiA, a còpia de retallades i de “petitesâ€? esmenes, destinades totes elles a tapar les escletxes de progrés que s’entreobrien? Aixà doncs, les dones tindrien dret a disposar del seu propi cos... però remetent-se a les disposicions de la legislació espanyola vigent – que, convé recordar-ho, segueix considerant l’avortament com un delicte, llevat de determinades circumstà ncies. De la mateixa manera, hem passat del dret a una mort digna al “dret de viure amb dignitat el procés de la seva mortâ€? – val a dir, al refús de legislar sobre l’eutanà sia. Fins i tot pel que fa al coneixement de la llengua per part dels jutges ha calgut buscar fórmules sinuoses, ressò dels privilegis seculars de la magistratura espanyola, que se’n remetent a la seva valoració “especÃfica i singularâ€? de les aptituds dels aspirants a obtenir una plaça a Catalunya. Pel que fa a la immigració, sense recursos financers ni estris jurÃdics d’integració, què significaria el traspà s parcial de competències sinó la gestió compartida de la injustÃcia feta a un col·lectiu de milers i milers d’homes i dones, privat de drets o condemnat a una vida clandestina? Cal seguir amb la llista de greuges? Decididament, per arribar a un resultat aixà no valia la pena endegar un procés de reforma estatutà ria... En qualsevol cas, tot plegat només mereix una resposta per part de la ciutadania i, en primer lloc, de les classes treballadores i populars de Catalunya: el rebuig més clar i contundent.
5- Ara sentirem, però, tota mena d’explicacions. Des de l’esquerra, que s’ha avingut a tantes renúncies en nom d’un pretès “realismeâ€?, ja comencen a sermonejar-nos, percebent el desencÃs i la indignació de la ciutadania, amb la idea que rebutjar l’Estatut representaria “fer el joc de la dretaâ€?, “votar amb el PPâ€?, etc. En realitat, aquest és l’Estatut que han anat modelant les campanyes i pressions de la dreta. Abans que, per conveniència partidista, la direcció madrilenya no cridés a l’ordre en Josep Piqué, aquest ja havia manifestat la concordança de l’acord Mas-Zapatero amb els postulats del mateix PP a l’inici del procés. Tampoc s’enganyaven els barons del PSOE, els Bono, RodrÃguez Ibarra, Chaves i Cia., en proclamar que els espanyolistes havien vençut. Hi ha un cert repartiment de papers entre la dreta hereva del franquisme i la burocrà cia “socialistaâ€? d’aquesta “Espanya de les autonomiesâ€?: l’agressivitat del PP fa que l’anomenat “Estatut de la Moncloaâ€? acabi semblant la cigarreta que, en un gest conciliant, el policia bo ofereix al detingut sotmès al tercer grau. Però, cal atenir-se a la realitat.
6- Aquest ha estat el resultat, previsible, de l’anomenada “via catalanaâ€?: un camà de negociació institucional que ha girat l’esquena a la mobilització ciutadana. I quan, finalment, el passat 18 de febrer, aquesta ciutadania ha sortit al carrer reclamant el seu dret de decidir, els promotors de l’Estatut i, singularment, les forces d’esquerres, hi eren vergonyosament absents. Llevat, és cert, d’Esquerra Republicana que, tot i les seves incongruències anteriors, s’ha resistit davant el pacte PSOE-CiU. Sobre aquesta formació s’ha desfermat una indignant campanya de pressions i xantatges per arrencar-li un “sÃâ€? i emmordassar aixà els sentiments de la població. Que ningú es deixi enganyar pel discurs oficial sobre els valors d’esquerres. L’acord Mas-Zapatero ha segellat la sort del tripartit. El PSOE s’orienta cap a la configuració de noves majories, més adequades a les polÃtiques liberals que, en matèria fiscal, de reforma del mercat del treball o de construcció europea, té a la seva agenda. Són les mateixes polÃtiques sobre la base de les quals s’ha establert, a Alemanya, la “gran coalicióâ€? entre l’SPD i la democrà cia cristiana. I són les polÃtiques que, implementades per un govern de la dreta clà ssica, han suscitat l’actual revolta del jovent i del moviment obrer de França.
7- Justament, aquesta formidable mobilització és filla del “noâ€? a la Constitució neoliberal europea del 29 de maig de l’any passat. Aleshores també, els qui rebutjà vem l’Europa de les multinacionals i els Estats, và rem ser acusats de fer costat a Le Pen. Aquell “noâ€? era – qui gosa discutir-ho avui? – progressista, social, democrà tic... Com serà profundament catalanista i d’esquerres el rebuig del poble de Catalunya a un Estatut de rebaixes que pretén contenir els seus anhels i necessitats d’avenç. Aquest Estatut és un parany. Euskadi mostra el camà que, aquÃ, només hem començat a temptejar: el de la mobilització ciutadana i la pressió social per assolir el dret de decidir. Aquesta mobilització cal construir-la des dels moviments ciutadans, des de l’acció del jovent... i també desenvolupant corrents d’opinió favorables a l’autodeterminació dins dels sindicats i partits d’esquerres. És urgent constituir un ampli front del rebuig que uneixi totes les forces disposades a palesar un cop més la voluntat que es va manifestar el 18 de Febrer pels carrers de Barcelona. Des d’un agrupament de lluita tan modest com és “Revolta Globalâ€? hi volem contribuir decididament.
8- Car, mirant cap a ParÃs, escoltant el clam de Bilbao... i recordant la resposta popular del 18 F, diem: és possible vèncer. És possible tirar enrera aquest Estatut trampós i obrir un procés polÃtic que tingui com a horitzó l’autodeterminació de Catalunya. La discussió sobre el vot en el proper referèndum és oberta entre els col·lectius i moviments que refusen l’Estatut. Nosaltres pensem que fóra una equivocació promoure un vot nul, que només seguiria una minoria militant. (A mal dades, els advocats del “sÃâ€? s’estimarien més que el moviment pel dret de decidir s’embranqués en una via de tan dubtosa eficà cia). Però, justament, no es tracta de protestar contra l’estafa que representa aquest Estatut, sinó de tirar-lo efectivament enrera. I això, ara com ara, només és possible des d’un “Noâ€? que, esdevenint de masses, serà indiscutiblement reconegut com a catalanista i d’esquerres. Aquest és el repte del moment.
DIGUEM “NO� A L’ESTATUT DE LA MONCLOA!
UN “NO� CONTUNDENT, CATALANISTA I D’ESQUERRES! |
Mira també:
http://www.revoltaglobal.net
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Mentre...
|
|
per puput |
09 abr 2006
|
Guerra se jacta de haber 'cepillado como un carpintero' el Estatut.
Rechaza el «derecho a decidir» reclamado por el nacionalismo vasco.
Joseba García
El ex vicepresidente del Gobierno, diputado y presidente de la Fundación Pablo Iglesias, Alfonso Guerra, se felicitó ayer en Bilbao por el trabajo desarrollado por el PSOE y el Gobierno para «cepillar como un carpintero» tanto el Plan Ibarretxe como la reforma del Estatut de Catalunya, con lo que considera que se ha impedido la ruptura de España.
Durante su intervención en el congreso de las Juventudes Socialistas, celebrado en Barakaldo (Vizcaya), admitió que España tiene un «problema territorial» en su configuración interna. Dijo que la instauración del régimen autonómico en el título octavo de la Constitución dio un resultado «bastante positivo» en su inicio, pero apuntó que, bajo el gobierno del PP, el presidente José María Aznar se dedicó a «criminalizar a todos y se opuso de manera brutal» a las comunidades autónomas.
En su opinión, esta actitud provocó que las instituciones autonómicas se «calentaran» y comenzaran a redactar unos estatutos «infumables» como el plan Ibarretxe o el Estatut aprobado por el Parlament el pasado 30 de septiembre.
A pesar de las dificultades, el diputado socialista destacó el trabajo llevado a cabo por su grupo y por el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero, que cree que ha impedido que Euskadi y Catalunya pasen «por encima de la Constitución». Con ironía, resaltó que el Plan Ibarretxe «lo cepillamos antes de entrar en la comisión (del Congreso) y el otro (el catalán), lo cepillamos como un carpintero durante la comisión».
Maragall, un «problema»
En alusión al president de la Generalitat, Pasqual Maragall, Guerra dijo que los socialistas «tenemos un problema» y es que es que algunos de sus dirigentes «a veces hablan como un nacionalista, no como un socialista, y el socialismo no es nacionalista. Que quede bien claro, que no lo somos».
Guerra mostró su rechazo a la reclamación del «derecho a decidir» formulada por el nacionalismo porque cree que condenaría a la mitad de la sociedad vasca a vivir «en guetos o en un gulah». No obstante, animó a la sociedad vasca y española a aprovechar la oportunidad de conseguir la paz que se ha abierto con el alto el fuego permanente de ETA.
Documentos opuestos
Ayer mismo, dos centenares de mujeres, militantes de casi todos los partidos y sindicatos vascos y navarros a excepción de PP y UPN, presentaron un manifiesto en el que se comprometen a ser «agentes activas» por la paz y defienden «un diálogo sin condiciones» para terminar con la violencia. Las firmantes consideran que el País Vasco debería poder cambiar si lo desea el actual marco jurídico-político y creen que el resultado del debate democrático debería ser aceptado por todos.
Por contra, la asociación 'Basta Ya' exigió a los partidos que convoquen de inmediato el Pacto Antiterrorista, mantengan la Ley de Partidos y no permitan que se forme una 'mesa de partidos' extraparlamentaria.
http://www.diaridetarragona.com/dtgn/noticia.php?id=14987&sec=2
El preu...
Mas diu que «ara no toca» que CiU tingui ministres, però Duran hi insisteix.
El president de CiU, Artur Mas, va afirmar ahir que «ara no toca» tenir ministres a Madrid perquè qualsevol col•laboració amb el govern espanyol depèn d’«una sèrie de condicions, la principal de les quals és que abans cal governar a Catalunya». El secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, en canvi, va insistir també ahir en la seva carta web setmanal en la «conveniència de participar activament en la política espanyola». Tot i això, Duran va assegurar que no li «treu la son ser o no ser ministre», ja que si això fos «una ambició personal», com se l’hi ha criticat, «ja hauria pogut ser ministre unes quantes vegades».
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1840451 |
|
Re: Diguem “no� a l’estatut humiliant que ens volen imposar!
|
|
per jose a |
09 abr 2006
|
|
q pesaditos am l'statut.... |
|
Re: Diguem “no� a l’estatut humiliant que ens volen imposar!
|
|
per L´independentista |
10 abr 2006
|
A la merda aquest estatut. és inacceptable.
http://catalunyapersempre.blogspot.com/ |
|
anarquisme és democrà cia
|
|
per . |
10 abr 2006
|
|
qualsevol ho és. i ho serà. |
|
|
