|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí |
|
Nota de premsa sobre la reforma de la constitució enviada per OtraDemocraciaEsPosible
|
|
per Carme Sánchez
Correu-e: info ARROBA otrademocraciaesposible.net (no verificat!) |
08 abr 2006
|
|
Passa-ho. |
|
Propuesta de reforma constitucional para profundizar en la participación democrática.
Otra Democracia Es Posible propone a los ciudadanos una reforma constitucional que desarrolle su espíritu democrático para fomentar y hacer efectiva la participación ciudadana. La propuesta es otra más de las iniciativas de OtraDem para introducir mecanismos necesarios de democracia directa en el sistema político español. Las modificaciones propuestas en el texto constitucional son:
1. El cambio en la condición del Referéndum de consultivo a vinculante, como resultado de ser decisiones emanadas directamente de la voluntad popular.
2. El acceso por los ciudadanos al Referéndum mediante iniciativa popular, en forma de modificación legislativa o constitucional, de restitución de cargos electos o ratificación de acuerdos internacionales, por poner los ejemplos más significativos.
OtraDem somos conscientes de la inviabilidad de la iniciativa dadas las numerosas prohibiciones expresas impuestas en España a la iniciativa popular. La iniciativa sólo se propone para aprobación por tanto a la soberanía ciudadana y su prohibición por el régimen es segura.
La propuesta para ser firmada
https://www.firmasonline.com/1Firmas/camp1.asp?C=192
El debate de la propuesta
http://otrademocraciaesposible.net/foros/viewforum.php?f=27
Un lugar donde introducir observaciones, comentarios...
http://otrademocraciaesposible.net/foros/viewtopic.php?t=4930
Atentamente
www.otrademocraciaesposible.net
________ |
Mira també:
http://www.OtraDemocraciaEsPosible.net
http://otrademocraciaesposible.net/foros/profile.php?mode=register
|
This work is in the public domain |
|
Re: Nota de premsa sobre la reforma de la constitució enviada per OtraDemocraciaEsPosible
|
|
per xd xd xd |
08 abr 2006
|
D arrerament diversos partits polÃtics han tret a la llum dels mitjans d’informació convencionals un debat que a la seva ombra feia temps que es desenvolupava: la composició i el règim polÃtic actual a l’Estat espanyol. Sembla que de cop i volta tota una classe polÃtica que s’havia escarrassat a maquillar o negar un problema latent durant tants i tants anys, s’afanya a desempolsar-lo pensant únicament en els seus interessos i esperant treure un rèdit polÃtic en forma de vots.
I és que molts dels que avui els ha faltat temps per prendre cartes a la taula, ara fa 25 anys i durant un perÃode de “falsa calmaâ€? massa llarg, van escollir per molts de nosaltres. L’exemple més clar el representen els partits regionalistes que van donar suport al ball de disfresses que alguns anomenen transició. Avui, és bo refrescar la memòria fotogrà fica (les hemeroteques en són un bon lloc) d’aquells que ens deien que els estatuts de les “comunitats autònomes històriquesâ€? (masses eufemismes per tan poca cosa) serien la solució a tots els nostres mals. Molts d’ells són els mateixos que avui ens volen fer creure que amb un segon fascicle en forma d’un nou estatut o pla regionalista hi haurà solució per als pobles de l’Estat espanyol. Tot plegat comença a semblar una col•lecció carrinclona i repetitiva de les que podem trobar a qualsevol quiosc.
El 1978, “regionalistesâ€?, “socialistesâ€?, “comunistesâ€? i les cendres (que més aviat eren les brases) de la dictadura s’omplien la boca de “consensâ€?, “grans pactesâ€?, “convivènciaâ€?, ... no us sona tot plegat? Tanmateix, aquella eina tan bona que eren la constitució i els estatuts serveixen ara d’escut immobilista per a uns i de pecat expiatori per d’altres. Però uns i altres, amb comptades excepcions, ens van dir que assistÃem a la gran festa de la democrà cia,. Hem de tenir en compte que amb aquest gran “canviâ€? es van mantenir gairebé intactes el poder militar (l’exèrcit espanyol, guà rdia civil...), i es van mantenir molts instruments judicials de la dictadura, com per exemple l’actual Audiencia Nacional. També se’ns va imposar un monarca escollit pel dictador que, cal recordar-ho, encara és el cap de l’Estat, amb immunitat penal i privilegis de tot tipus. Privilegis que li han permès amassar una petita fortuna i deixar sense esclarir el seu paper en el cop d’estat de 1981.
Mirant enrera veurem que la prà ctica totalitat de la classe polÃtica que avui governa tant al principat com a l’estat, va ser formada polÃticament durant les darreries de la dictadura i de la malanomenada transició. La única diferència és que abans tots (la majoria són homes) militaven en partits o ideologies bastant més escorades a l’esquerra que ara. Aixà doncs en Maragall militava al FOC (Front Obrer de Catalunya) i posteriorment a CSC (Convergència Socialista de Catalunya), en Saura era comunista al PSUC i en Carod al PSAN es definia com a marxista i fins i tot el senyor Piqué era “rojo separatistaâ€?... qui els ha vist i qui els veu.
Hem pagat un preu molt alt per veure “madurarâ€? a la nostra classe dirigent, a costa d’una pau que no era tal i de viure un perÃode de la història que ha intentat deixar les coses ben lligades: hem assistit a la disfressa dels cossos repressius de l’Estat espanyol, tant del judicial com del policial, al control dels mitjans de comunicació públics i privats, al monopoli empresarial per part de conglomerats afins als grups polÃtics, a l’allunyament progressiu dels òrgans econòmics de decisió, a la permanent colonització cultural i espanyolització i afrancesament en general, etc.
Tot aquest reguitzell de fets i conseqüències demostren la manca d’idees i la caducitat prematura de la socialdemocrà cia que ens havien promès innamovible. Estem assistint com a convidats de pedra a la redacció d’uns estatuts regionalistes i uns plans “sobiranistes� que no són més que proves evidents del fracàs del darrer “procés constituent� estatal.
En el cas del principat el cas és curiós. Les forces “d’esquerres� (de debò?) ens diuen que aquest estatut servirà per adaptar la societat catalana als nous temps, en un horitzó on si es pot divisar alguna cosa, són les incongruències pròpies del capitalisme neoliberal, el desmantellament de l’estat del benestar que abans defensaven i les imposicions d’un estat caduc on ells ens han instal•lat.
Serà una mala senyal quan tornem a sentir amb una freqüència creixent les crides a pendre el seny i arraconar la rauxa. Els nostres polÃtics tornen a recuperar l’esperit pactista i servil que tants “triomfsâ€? els ha donat en el transcurs del temps. En aquest parà graf és de justÃcia dedicar-li unes lÃnies a ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) l’únic partit de l’actual arc parlamentari autonòmic que va rebutjar la constitució espanyola durant el referèndum del 1978, però que en el present juga a fer de mercader i no només patrocina l’estatut regionalista sinó que aprova amb els seus vots el pressupost general del regne d’espanya pel 2006. Esquerra ha cregut en un concepte que hem sentit i sentirem fins l’avorriment: l’espanya plural. Però alhora de la veritat el cartutx li ha petat als morros. Als meus ulls, queda prou clar que ERC ja fa molt temps que no representa l’independentisme rupturista i de base; fa molt que va entrar en la polÃtica de la imatge.
Tot i els esforços que han fet els nacionalistes i imperialistes espanyols per crear una cultura i una història comuna arreu de l’estat, queda ben palès que no han aconseguit el propòsit de crear un estat-nació, unit, fort i sense fissures. Al llarg de la història el problema de la concepció d’espanya sempre ha estat present amb més o menys força en el panorama polÃtic estatal. Per molta inventiva que tingui el PSOE i el seu talant, en Maragall o el govern de torn, trobar-li un nou nom a un vell conflicte no el soluciona. Per tot això i segons el meu parer, parlar avui en dia de l’Espanya plural és una barrabassada. |
