|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
manifest generacional contra la hipoteca estatutaria
|
|
|
per ... |
07 abr 2006
|
El pacte que féu possible l'aprovació parlamentària del nou estatut català va desfer-se perquè es van imposar 'uns esquemes mentals erronis i ancorats en el passat'. Així ho manifesta el conegut alpinista Ferran Latorre, que signa un nou article per a l'especial de VilaWeb Les retallades a l'estatut: 'No en el nostre nom'. Latorre reivindica un canvi d'enfocament polític: 'Cal imaginar un altre futur, dins el marc europeu i mundial'.
'No abonarem un estatut que mira la por del passat' |
ARTICLE DE FERRAN LATORRE
Aquests darrers anys he tingut la sort de viatjar per gairebé tot el món (molt sovint a llocs molt llunyans i aïllats) i de constatar que l’enorme ventall de nacions, cultures i civilitzacions representa una riquesa irrenunciable de la humanitat. Lluny de les prediccions apocalíptiques de l’uniformisme imperialista, la diversitat del món es presenta com un regal profundament humà, natural, i que encara és la base de l’organització territorial i política a tots els racons de la terra. L’ONU, màxim organisme de representació mundial, encara que simbòlic, vol dir senzillament això: conjunt de nacions, l’element bàsic en què el món s’organitza.
En aquesta visió global i certament cosmopolita (que per mi significa acceptació igualitària i digna de l’altre, sense necessitat d’assimilar-lo), allò que més em sorprèn en tornant a casa és l’arrelat provincianisme que encara hi impera. No em malentengueu, ho dic en el sentit etimològic, que té l'arrel en la paraula 'província'. Efectivament, els ' provincians' continuen capficats per l’antiquat problema del famós encaix de Catalunya dins Espanya (marc absolutament sobrepassat al segle XXI), essent així que allò que ens hauria de preocupar, a les ments obertes i emprenedores, és precisament l’encaix de Catalunya dintre Europa i el Món.
És en aquests termes de discussió, propis del segle XIX, que s'ha d'entendre el fracàs d’una negociació estatutària, ja malmesa de bell antuvi pel fet de partir d’uns esquemes mentals erronis i ancorats en el passat. Però això no és pas nou. De fet, un dels aspectes que més valoro dels meus viatges és la dedicació a la lectura, especialment d'història. Llegint els nostres historiadors, però també alguns de britànics, és prou clar que ja des del temps del Conde Duque de Olivares una de les constants de la política nacional espanyola és precisament de voler assimilar Catalunya. Sé que no descobreixo res de nou, però la cosa més sorprenent de totes és de constatar com perdura encara entre nosaltres aquesta inèrcia històrica.
Em fa l'efecte que una part de la classe política, però sobretot alguns sectors de la societat civil i especialment alguns opinadors situats en llocs estratègics, pateixen encara d'una certa limitació mental 'de fàbrica' que els impedeix de veure el món més enllà de les fronteres peninsulars. O, més ben dit, d’imaginar un altre futur, inscrit en un marc europeu i mundial, per al nostre país.
El fracàs de l’estatut no deixa de ser un altre indici claríssim d’aquesta autolimitació o, com a mi m’agrada de dir, d’una certa síndrome d’Estocolm col·lectiva. Però no seria just de culpar tothom igual. En aquest cas, cal assenyalar les elits socials i polítiques, que són les que de veritat mouen els fils i que fa tants anys que governen absolutament totes les institucions, com les principals culpables. Per tant, no voldria adreçar el meu 'no en el meu nom' a una sola formació política, sinó a un conjunt més ample i situat més enllà de l’estricte àmbit polític. Ni tampoc el meu desacord és conseqüència d’un esdeveniment concret. No podem treure'n conclusions, d'un sol fet puntual, encara que sempre hi ha fets que actuen de catalitzadors dels desenganys.
Ara, és evident que el meu no pren força a partir del procés que comença amb la històrica aprovació del text original pel Parlament. Repassem ràpidament els esdeveniments: 30 de setembre, eufòria general, il·lusió per un futur compartit. En el meu cas, trucades des de més de deu mil quilòmetres a amics i familiars de totes les agrupacions polítiques; felicitacions mútues, sensació que se superava el passat. Catalunya havia fet els deures d’una manera immaculada, respectant resignadament tots els requisits imposats per l’Espanya de ZP, en un acte de respecte democràtic, profund i sincer. Recordem encara amb emoció les intervencions al Congrés dels tres representants catalans: Mas, de Madre i Carod-Rovira. Malauradament, tots els esdeveniments posteriors, han demostrat que tot allò no era sinó una matussera teatralització i, per tant, un engany al poble i a les seves il·lusions, i un menyspreu profund de la lleialtat catalana. Recordem amb tristesa com, en menys de vint-i-quatre hores, el PSC anunciava que abonaria totes les esmenes del PSOE. És així que hem pogut veure, tots aquests mesos, els diputats del PSC asseguts al costat del PSOE i confrontats a la resta dels representants catalans, tisores a la mà, deixant clar que l’acord del 30 de setembre era pura farsa. La divisió dels catalans, cada vegada més clara, feia més evident i agònic el naufragi de l’estatut a mans d’Alfonso Guerra. La desídia, la fermesa immobilista del PSOE i les pressions dels sectors més poderosos de la societat catalana van acabar propiciant el desenllaç final, l’acord entre Zapatero i Mas. Un acord presentat amb una triomfalisme excessiu i que representava un full en blanc signat per en Mas, com ja s’ha vist en la qüestió de l’aeroport. En tot cas un punt final sobtat, inesperat, desinflat.
No voldria allargar-me més sobre el procés estatutari, ja molt debatut. És cert que el catalanisme polític mai no ha tingut les coses fàcils, i menys ara, malgrat el tan predicat moment històric, que ha resultat ser una de les pitjors fal·làcies de tot el procés. Però, comptat i debatut, podem situar les rebaixes ideològiques de fons en un 70% respecte del text que es va aprovar a Catalunya. Per si en tenim dubtes, em refio de la intuïció de la gent. Només cal veure la reacció de la nit de l’acord Mas-Zapatero i comparar-la amb la del 30 de setembre: fredor total, desànim, sensació d’impotència i d’haver convertit els nostres sentiments i aquell projecte compartit en pur mercantilisme. Un resultat senzillament trist. Trist perquè demostra que la majoria política catalana s’ha cregut que la nostra societat encara viu ancorada al passat. Que té por. Un error gravíssim, d’una ceguesa sorprenent perquè, senyors polítics, afortunadament, el centre també canvia. La tancada en fals de tot aquest procés, acceptable en uns altres moments històrics molt més difícils del país, no era la que la societat catalana esperava en aquest moment. Això és el que van dir els manifestants i aquest és el gran error de percepció de la majoria política del país: pensar que es podia fer la mateixa cosa de sempre, sense que ningú es queixés. Un cop més, s’ha demostrat que en aquest país una bona part dels nostres representants polítics va al darrere de la societat.
La meva generació ja no viu amb el llast del franquisme ni amb autolimitacions ridícules, si tenim en compte que vivim al segle XXI, i que no hi ha límits democràtics ni per cap dret, ni per cap exigència. Per això els joves no abonarem un estatut que mira més la por del passat, que no les esperances del futur.
Ferran Latorre, alpinista |
Mira també:
http://www.noenelnostrenom.net/
|
This work is in the public domain |
|
Jo no vaig votar la constitució espanyola a pendre per sac les seves lleis
|
|
per ... |
07 abr 2006
|
A part de que ens hagin desfet l'Estatut proposat des del nostre parlament, ... el problema crec jo, que radica, en que donen per fet que molts dels fills dels catalans que en 1978 o 79 votaren que si en el refrendum sobre la constitució espanyola, ara tornarien a votar que si; actualment aquests fills han crescut amb una espanya que no ens ha donat res, totalment al contrari ens treuen els cales en forma de solidaritat entre comunitats i impostos, etc, i espero que com jo molts votarem nul en aquest referendum trampa!
http://www.votaindependencia.org/ |
