Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: corrupció i poder
Pastores y rebaños en el PSC
05 abr 2006
Pastores y rebaños en el PSC (1)

Por Antonio Robles

La abstención electoral en Cataluña es sistemáticamente mayor en las elecciones autonómicas que en las generales. Exactamente, un 12,3 % de media desde que se iniciaron, en 1980. Es en las poblaciones obreras castellanohablantes de los cinturones industriales donde se concentra la abstención, y afecta sobre todo al PSC, que llega a perder medio millón de votos, según si sean comicios generales o autonómicos. Por decirlo claro: el PSC-PSOE ha ganado todas las generales, y el PSC ha perdido todas las autonómicas.

A cualquier responsable político de un partido así afectado se le ocurriría estudiar la causa y ponerle inmediatamente remedio. Al Partido Socialista de Cataluña, no. Sólo el espectacular 57% de abstención de las autonómicas del 1992 en Rubí llevó a los responsables municipales de izquierdas a encargar un estudio sociológico para indagar las causas. Lo llevó a acabo un equipo del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) de la Universidad Autónoma de Barcelona dirigido por Josep Maria Colomer.

El resultado fue incontestable: la abstención afectaba a los partidos de izquierda y nada a CiU, que obtenía los mismos resultados en municipales, autonómicas y generales. El PSC era el más perjudicado. Cuanto más ha separado su discurso del espíritu del PSOE (España [¿?], bilingüismo, problemas sociales) y más se ha centrado en el del PSC (identidad, inmersión lingüística, nacionalismo), más se ha distanciado de sus votantes.

No les ha importado, ni han hecho nada por corregir esa sangría. Han preferido perder votos que aguar su nacional-catalanismo. Mejor dicho: se han esforzado por frenar la velocidad de la hemorragia controlando a la comunidad obrera castellanohablante, en espera de que las nuevas generaciones vayan sucumbiendo al ardor patriótico. En la cera de enfrente CiU ha hecho lo propio, pero desde el poder, que siempre es más cómodo y agradecido.

La historia comienza en los 80. Un millón de inmigrantes llegados en las décadas de 1950, 1960 y 1970 se agrupan en docenas de asociaciones de carácter cultural o folklórico. Sólo las andaluzas suman más de 160. Su extracción social y cultural y el entorno donde viven son o están muy cercanos al PSOE de Felipe y Alfonso Guerra. Cualquiera sabe que si un día apareciese por Santa Coloma Felipe González y soltare un discurso lingüístico, cultural y social como el de Ciutadans de Catalunya, o el de Iniciativa No Nacionalista, el PSC se iría al carajo, y el nacionalismo secesionista con él. En dos días, no más. Repito, en dos días.

Por eso, las fuerzas vivas de convergentes y socialistas se han empeñado durante estos 25 últimos años en pastorearles, cebarles a fino y pescaíto frito, o sea, en tenerlos entretenidos mientras desvalijan su vida cultural y lingüística, en espera de que sus vástagos les nieguen en su propia casa. Al menos eso esperan conseguir con la inmersión escolar y la FEN (Formación del Espíritu Nacional). Dos agrupaciones, la Fecac y Crisol, la primera controlada prioritariamente por CiU y la segunda íntegramente por el PSC, han sido los instrumentos para tener sumisos a los inmigrantes.

Todo comenzó cuando Pujol, presidente ya de la Generalitat, se da cuenta de que imponer el catalán como lengua hegemónica chocará inevitablemente con la sensibilidad y los derechos de los castellanohablantes. Hacerlo por las bravas como lo está haciendo hoy el Tripartito hubiera sido un suicidio, y más a principios de los 80. Astuto y paciente, tiene otra táctica: imposición gradual, retroceso allí donde salten chispas, control de los medios de comunicación y la escuela y pastoreo de la inmigración mediante subvenciones a asociaciones folklóricas andaluzas. Desde Bienestar Social, dirigida por Antoni Comas, miman y ceban a sus principales dirigentes, sobre todo a Francisco García Prieto, presidente de la Fecac, la agrupación más numerosa e importante de casas regionales de Andalucía, que controla y dirige la "Feria de Abril de Cataluña".

Esta maniobra no pasa inadvertida a Josep Maria Sala, capitán de capitanes del PSC, y mediante el Colectivo Crisol (uno de los muchos juegos trileros que utiliza el PSC para camuflarse y desde dentro desactivar la resistencia al nacionalismo de sus bases obreras, españolas y castellanohablantes) crea Aarca (Agrupación de Asociaciones Recreativo-Culturales Andaluzas), al frente de la cual ponen a Francisco Hidalgo, delegado del Consejo de Comunidades Andaluzas en Cataluña, Valencia y Baleares del Gobierno socialista andaluz. Así dan mejor el pego.

Jugaban sucio, pero con desventaja. Pujol tenía más dinero y poder desde la presidencia de la Generalitat.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Pastores y rebaños en el PSC
05 abr 2006
rEDADO,LO SIENTO,PERO HUELES A RACISTA...LEETE ESTE ARTICULO Y LO COMENTAMOS.

El cas Boadella i els cosmonacionalistes espanyols


Valent un lâAlbert! De lâAlbert Boadella caldria dir, com del burro del gitano: âQui no et conegui que et compriâ?. Mâexplicaré. LâAlbert i jo ens coneixem de fa temps, vam treballar junts, i he de dir que, contra el que algú ha dit, confonent les témpores amb el cul, que lâAlbert és, encara avui, un dels millors actius de teatre del panorama català (i si ell ho vol així, de lâespanyol). A dreta llei lâAlbert Boadella hauria dâhaver estat el primer director del Teatre Nacional Català (o bé en Fabià Puigcerver), en comptes de la vedette que, segons he sentit dir, va triar la senyora Ferrussola; que en deu saber molt de teatre (la senyora, no la vedette). Sí així hagués estat, i lâAlbert (o en Puigserver) sâhagués ocupat del Teatre Nacional, altra cosa fora avui lâempobrida escena catalana, que a cada bugada perd un llençol, i aviat no quedaran ni coixineres. Però deixem aquesta qüestió, encara que no es pensin que hagi estat gratuït de portar-la aquí⦠Amb lâAlbert ens ho vam passar molt bé mentre va durar, però, he dâadvertir als intel·lectuals que lâhan pres per talismà (o per mascota?), que a bon sant sâencomanen, que lâAlbert és molt xistós. Recordo unes quantes de les seves bromes, una dâelles va ser dâentretenir-se a tapar els forats dels ulls de la màscara que jo duia, amb el qual va aconseguir que no hi veiés res i per tant va posar en perill la bona fi de la representació. Ãs així lâAlbert, li agrada riure. També als companys de la Torna, a qui va deixar empantanegats a la presó de Barcelona, els hi va fer molta gràcia, lâescapada en solitari del Clínic. Segur que van riure molt.

Però anem per allò del âQui no et conegui que et compriâ?. Els dits intel·lectuals han triat el joglar Boadella perquè els distregui, els serveixi aigua disfressat de Mosso, i de passada distregui la canalla; I lâAlbert seân llepa els morros⦠I com no seân deu enfotre cada vegada que rememora en la intimitat les escenes on els intel·lectuals debaten amb el bufó (ell mateix sâha nâha titllat més dâuna vegada) els alts ideals cosmopolites que els empenyen. No fora gens dâestrany que en un temps prudencial aflorés alguna dâaquests profundes converses de lâintel·lectual amb el bufó, en alguna de les obres de lâAlbert. Però encara no he contat allò del âQui no et conegui que et compriâ?. Resulta que un gitano molt castís, ordí una bella estratagema per fer uns quants calerons a compte dâun mig aristòcrata emparentat a la comarca dâOsona. El gitano, de primer va comprar a un compare un ruc vell i malalt de totes les malalties, li donà una ma de pintura i el maquillà, i van posar-se, ell i ruc, a la vora dâun camí del mercat de Vic. Quan passà el mig aristòcrata, va oferir-li el ruc a preu de ganga, i aquest, cosmopolita com era, de seguida va veure el negoci, i comprà el ruc a preu de ganga. El comprà per tornar-lo a vendre a la fira per un preu més alt del que li oferí al gitano. Però el gitano, que era pobre, però no tonto, va, i, quan el comprador de gangues sâestava prenent uns vinets a la fonda, amb gran dissimul deslliga el ruc, lâamaga, seân posa el ronsal, i es queda ell plantat en comptes del ruc. Entretant surt de la fonda lâaristòcrata, i que veu? Que albardat amb els arreus del seu ruc, ara hi ha un gitano, el qual li conta que ell és el germà bessó del venedor de rucs, que havia estat encantat pels seus pecats, i que ara havia tornat a la seva figura natural. El mig aristòcrata, cosmopolita com és i avesat a tota mena de meravelles mundanes, acceptà dâalliberar el gitano i perdre la ganga. Però el gitano, no en té prou, i no content dâhaver engalipat al mig aristòcrata, sâarribà a la fira amb el seu ruc maquillat. Passa un altre cop el mig aristòcrata, els veu i apropant-se al ruc li diu a cau dâorella: «ja has tornat a pecar, oi, bessó dâen Boadella? Qui no et conegui que et compri!. El més curiós del cas, però, és que al cap de pocs dies aquell mateix venedor de rucs maquillats va ser empleat per un majordom de mirada com espades a la pròpia hisenda del mig aristòcrata, on avui el venedor de rucs maquillats continua fent la seva feina, la que sap fer més bé: vendre ruc maquillats, o motos, pel cas. I aquesta és la meravellosa i verídica historia del cas Boadella i els cosmonacionalistes espanyols.

Bienve Moya
Re: Pastores y rebaños en el PSC
05 abr 2006
Vaya tontería aburrida. Lo más divertido: Lo de Redado Policía.
Re: Pastores y rebaños en el PSC
05 abr 2006
Davant d'unes afirmacions tant atrevides, i fàcils de comprovar, m'he dedicat els últims deu minuts a això, a comprovar-les. I no són del tot certes.

Sí que deu ser cert que l'abstenció a Catalunya a les eleccions catalanes és un promig del 10 o més per cent respecte les espanyoles. A ull podria ser. Però és fals que els resultats per a CIU no variïn:

Catalanes 1992: CIU 1.222.000 vots
Espanyoles 1993: CIU 1.165.000 vots
Catalanes 1995: CIU 1.320.000 vots
Espanyoles 1996: CIU 1.151.000 vots
Catalanes 1999: CIU 1.178.000 vots
Espanyoles 2000: CIU 970.000 vots
Catalanes 2003: CIU 1.024.000 vots
Espanyoles 2004: CIU 835.000 vots

Segons aquestes dades, CIU perd un promig de 150-200 mil vots a les espanyoles. Amb un cens electoral al voltant dels 5 milions de votants, això significa una pèrdua del 6-7%.

"la abstención afectaba a los partidos de izquierda y nada a CiU, que obtenía los mismos resultados en municipales, autonómicas y generales" Aquesta afirmació és falsa. Molts votants de CIU, un 20%, es passa a una altre partit (el PSC-PSOE) quan les eleccions són en clau espanyola.

No he mirat més amb deteniment les dades dels altres partits, concretament les del PSC, però ja n'he tingut prou amb aquestes: AQUEST ARTICLE ESMENTA DADES FALSES.
Sindicat