Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Comentari :: altres temes
Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
04 abr 2006
La prensa burguesa despeja las claves para entender las "protestas" y a qué sector político en concreto benefician.
LA CRISIS POR EL CONTRATO DE PRIMER EMPLEO
Villepin intenta aparentar que sigue al mando mientras Sarkozy prepara el entierro del CPE
Sindicatos y estudiantes mantienen la protesta de hoy pero se avienen a negociar con la UMP

Villepin reunió ayer a todo su Gobierno para intentar dar la sensación de que sigue al mando, aunque lo cierto es que el primer ministro asiste impotente al nuevo protagonismo de Sarkozy en la resolución de la crisis. El CPE está acabado.

LLUÃ?S URÃ?A - 04/04/2006
Corresponsal PARÃ?S

Todo el mundo se pregunta en Francia por qué Dominique de Villepin aún no ha dimitido. Pasado el desconcierto de las primeras horas, provocado por el mensaje decididamente ambiguo del presidente Jacques Chirac, el paisaje resultante no parece ofrecer demasiadas sombras. Con la suspensión práctica del contrato de primer empleo (CPE), el primer ministro ha quedado desautorizado de facto, además de apartado de la gestión de la solución de la crisis en beneficio - gran ironía- de su principal rival, el ministro del Interior y presidente de la UMP, Nicolas Sarkozy.

En un desesperado intento por contrarrestar esta imagen, Villepin convocó ayer una reunión extraordinaria de su Gobierno para dar la sensación de que continúa al mando. El objeto formal de la reunión era analizar la hoja de ruta para los próximos meses y tratar sobre nuevos proyectos para "proseguir con el trabajo de modernización del país". Pero no se ve cómo podrá emprender semejante tarea cuando su proyecto estrella para combatir el paro, su máxima prioridad política, está a punto de ser desballestado.

El definitivo fracaso del CPE, que todo el mundo da por hecho, deja a Villepin desprovisto de autoridad y fuerza política para impulsar reforma alguna de aquí a las elecciones presidenciales del 2007, por más que él intente relativizar la gravedad de la situación. "En todos los periodos de grandes cambios, es difícil a veces leer y descifrar las cosas, y yo no estoy seguro de que lo que se lee aquí y allá sea siempre el reflejo de la realidad", dijo a la salida de la reunión. El próximo jueves podría dar algunas pistas sobre el camino que seguirá a partir de ahora en una conferencia de prensa.

El CPE, aunque formalmente promulgado, no se aplica. Está suspendido de hecho, aunque no de derecho. La alambicada decisión de Chirac, adoptada para salvar la cara de su primer ministro, es totalmente inédita e incurre en una inconstitucionalidad manifiesta. Algún jurista ha llegado a apuntar incluso la responsabilidad penal en la que podía haber incurrido el ministro de Cohesión Social, Jean-Louis Borloo, al recomendar por escrito a los empresarios la no aplicación del CPE.

En cualquier caso, el contrato para los jóvenes va camino del cementerio. "El CPE ha desaparecido, está muerto, todo el mundo lo sabe", expuso ayer gráficamente el ex primer ministro Ãdouard Balladur, obligado él mismo a retirar un proyecto similar en 1994. Nicolas Sarkozy ha transmitido claramente a los sindicatos la disposición de la UMP - encargada formalmente de elaborar una nueva proposición de ley- a negociar "sin tabúes" y a llegar adonde haga falta para poner fin a la crisis. La situación ha dado un giro radical y los sindicatos - incluida la principal y más radical organización estudiantil, la UNEF- se han manifestado dispuestos a negociar. Eso sí, siguen reclamando la derogación del CPE y hoy harán valer de nuevo su fuerza en otra jornada de huelgas y manifestaciones.

This work is in the public domain

Comentaris

vaga i manifestacions
04 abr 2006
Lâaprovació a l´Hexagon dâun nou contracte de treball per als joves ha posat el seu impulsor, el primer ministre Dominique de Villepin, contra les cordes. A mitjan setmana passada, un seguit de manifestacions a tot el país van posar encara més pressió sobre el Govern francès.

Aquest home es perillós!â?, diu lâantic candidat ecologista, Noël Mamère, en referir-se al primer ministre, Dominique de Villepin. El militant verd ho descobreix tard. Bernadette Chirac, lâesposa del president de la República, quan parla dâell fa servir un altre nom: lâanomena âNeróâ? perquè el considera âun incendiariâ?. La molt catòlica Bernadette no perdona a Villepin que aconsellés al seu marit dissoldre lâAssemblea Nacional un any abans del que legalment tocava âel 1997 en lloc del 1998â amb el resultat de donar la majoria i el govern a lâesquerra. En aquells anys, concretament lâoctubre de 1995, França es va paralitzar en un gran moviment de protesta contra les reformes que impulsava Alain Juppé, un primer ministre que Chirac havia escollit perquè âés el millor de tots nosaltresâ?. Juppé, com abans Edouard Balladur (1993), i encara abans altres ministres, va haver de fer marxa enrere en els seus projectes de reforma. Això ha passat a dreta i a esquerra, fa deu, vint o trenta anys, de manera que la fama és que França es irreformable si no és a través de revolucions.

Cal, doncs, sortir al carrer, barallar-se amb la policia, ser molts i demostrar que, encara que no és segur que es tingui raó, es té la força del nombre. Això, per a un sistema polític de representativitat dubtosa âun partit com el Front National pot treure regularment entre el 10% i el 15% dels vots, però no té dret a cap escó i en canvi altres amb menys del 10% tenen grup parlamentari, un partit que treu menys del 30% dels sufragis pot tenir la majoria absoluta, etc.â, amb un índex dâafiliació sindical per sota del 8% dels assalariats, és un sistema molt perillós.

Jugar amb foc. A Dominique de Villepin sembla que li agrada el perill i juga amb foc des de fa vuit setmanes, des que va fer aprovar lâanomenat CPE (contrat première embauche) per la via parlamentària dâurgència, és a dir, reduint el debat i el dret de paraula de lâoposició. El CPE és un acudit personal de Villepin, un artefacte jurídic destinat a demostrar que ell és més liberal i més atrevit que el seu col·lega i rival Nicolas Sarkozy. El CPE és el dret a contractar joves de menys de 26 anys i, durant dos anys, poder-los acomiadar en qualsevol moment sense haver de donar explicacions ni indemnitzacions. Villepin diu voler lluitar contra lâatur juvenil âun 23% dels joves entre 18 i 26 anysâ flexibilitzant al màxim âdesregulant al límitâ i proposa una relació laboral que ni tan sols la patronal diu necessitar.

Davant dâaixò, el 7 de març més de 500.000 persones varen desfilar a tot França contra el CPE. El 18 de març eren més dâun milió i el 28 de març potser van ultrapassar els dos milions, però⦠i ara què? Les vacances de Pasqua sâacosten i els sindicats de treballadors no estan disposats a embarcar els seus afiliats i simpatitzants en una vaga general per protestar contra una llei que és desaprovada per una majoria, però que no afecta els funcionaris ni els treballadors de les grans empreses.

Què pretén Villepin? Això és el que tothom es pregunta. Si cedeix, si retira la llei o la modifica substancialment, es desacredita com a polític, ell, que mai sâha presentat a una elecció i sempre ha viscut el poder des dels gabinets de consell, fent de conspirador des de lâombra. Lâany llarg que queda fins a lâelecció presidencial seria, en aquesta hipòtesi, temps dâimmobilisme. La dreta sortiria del conflicte tocada, però no enfonsada. Sarkozy no tindria rival entre els del seu camp. Però lâactitud de Villepin no sembla la dâalgú que entén que ha de recular per tenir la pau social, sinó més aviat la dâun calculador maquiavèl·lic que convoca els sindicats per a discutir les millores que cal introduir en lâarticulat de la llei per revelar després que no accepta cap suggeriment dâaltri, que cita les organitzacions estudiantils dites representatives âel sindicat majoritari va boicotejar les eleccions i els que varen guanyar ho feren amb una participació del 4,5%â per a temptar-les amb ofertes que sap que lâestat no pot finançar, rep les abans esmentades centrals sindicals al mateix temps que Chirac, des de Brussel·les, afirma que la llei ha estat aprovada pels diputats i no és el carrer amb les seves manifestacions qui pot tòrcer el que decideix la representació nacional⦠en fi, tot plegat, fins i tot la passivitat de la policia davant la irrupció extremadament violenta dels casseurs âgent que va, en grup, a les manifestacions, per trencar aparadors i robar tot el que pot, ja sigui a les botigues atacades, ja sigui agredint els mateixos manifestantsâ és molt sospitós.

Rivalitat en el partit. Tota la crisi es pot llegir en clau interna, de conflicte i rivalitat dins del partit en el poder. Villepin necessita donar-se âdimensióâ? de presidenciable i per això no té altre remei que reformar de pressa i sense concertació. Ha de demostrar que no té por i que no li falta iniciativa. La seva millor arma, la que el fa fort, és la seva extrema debilitat: no té el partit al darrere âqui el controla és Sarkozyâ, no té tampoc âja ho he ditâ la legitimitat de les urnes, ni té un programa coherent a mitjà i llarg termini. Però Chirac el necessita, és la seva última arma. Villepin no pot retrocedir perquè llavors ell âi Chiracâ haurien perdut en canvi⦠en canvi, si sâentesta a mantenir el CPE potser que faci de Neró i faci morir en lâincendi social tota la dreta, però també pot ser que li arribi el que Margaret Thatcher va aconseguir amb els dockers al Regne Unit i llavors ell, Villepin, el poeta amateur de política, serà un candidat legítim enfront de Sarkozy. I Villepin té encara un altre recurs: la dimissió. Si seân va la seva figura sâengrandeix com la de lâhome que no sâenganxa als càrrecs i també posa en contradicció a Sarkozy.

Queda encara una altra explicació: tot això, tota aquesta crisi, és buscada, volguda per Chirac i Villepin. Tots dos saben que no tenen futur polític, però el vell president no pot deixar-se estar dâuna de les seves grans afeccions: la de morir matant. Per ell âi per a Villepinâ és millor âdiuen algunsâ que guanyi lâesquerra que Sarkozy, el traïdor i oportunista, el âtrepaâ? que vol matar el âpareâ? des de fa massa temps. Chirac va fer tot el que va poder per enfonsar Giscard enfront de Mitterrand. La llista de víctimes polítiques de Chirac és un enfilall de líders de dreta: Giscard, Barre, Noir, Séguin, Balladur, Pasqua⦠només Jospin hi apareix i encara és per error, doncs, qui el va fer caure no va ser Chirac sinó la divisió de la mateixa esquerra i Le Pen.

El CPE justifica parlar dâun âmarç del 2006â? com si fos un âmaig del 68â?? No. Els xicots que han sortit al carrer no volen canviar el món, sinó tenir dret a viure-hi. Nâestan farts, que els joves siguin la variable dâajustment per aconseguir guanys de productivitat. La tardor passada eren les banlieues âels barris dels suburbisâ les que manifestaven la seva ràbia cremant cotxes. Era el crit dels exclosos contra una societat que no garanteix la igualtat entre els seus ciutadans. Ara són els fills de les classes mitjanes, que veuen que el seu futur és la proletarització precària fins als quaranta o més. El món polític continua parlant dels problemes socials sense tenir en compte la desesperació creixent dels qui saben que si avui les coses van malament demà encara seran pitjor. Els seus pares, de joves, eren maoistes que lluitaven contra lâimperialisme i avui lluiten contra el colesterol. Amb aquest panorama no deixa de ser lògic que desconfiïn de les utopies i les grans paraules. Sempre hi ha gent per fer-les-hi moral, però la realitat és tossuda i lâesquerra no en té una dâalternativa. El PS continua convençut que les eleccions es guanyen al centre quan Bush, Aznar o en el seu moment Berlusconi han aconseguit vèncer amb un programa de dreta radical. A França només Laurent Fabius sembla haver-ho entès, però la seva imatge baixant del Masserati amb botes de muntar a cavall és difícil de conciliar amb proclames a favor de tallar caps. I si al cap i a la fi Villepin i Chirac, tots dos Nerons, tots dos incendiaris, gaudissin com a bons piròmans amb lâ espectacle de les flames?

París
Re: Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
04 abr 2006
De que periodico sale el primero articulo firmado por Lluis Uria? Y el segundo? es obra de x o es copiado de un periodico?
Re: Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
04 abr 2006
El neofeixisme a Europa es copsa en que a la abolició sistemàtica dels drets laborals i socials li diuen progrès alhora que titllen als que defensen les conquestes socials i democràtiques ciutadanes de retrògrads. Es com allò de la guerra és la pau o l'esclavitud és la llibertat a l'estil de la neollengua orwelliana.
Re: Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
04 abr 2006
soy francesa y hago las huelgas desde el principio. vivo en Montpellier. el movimiento va creciendo ! Chirac no sabe lo que piensan los jovenes, es un rico de màs. este tarde la huelga era màs grande que antes y sin problemas de violencia. aqui los "adultos" dicen que es solo cosa de rabia y no de reflexion. nada, soy estudiante y no quiero tener un empleo de mierda, quiero un empleo de duracion larga. no soy un esclave, no pueden tijarme.
espero que europa entiende eso y que los estudiantes de todos paises van a moverse. es un problema internacional, somos jovenes y no podemos vivir asi toda la vida.
Re: Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
04 abr 2006
:) claire, ojalá tuvieramos la fuerza que teneis ahí. No se que tiene que pasar en este país de ovejas descarriadas para que la gente salga de una vez a la calle...

un abrazo
Re: Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
05 abr 2006
Completamente de acuerdo !!

Algunos dirian hay que abolir el trabajo... si pero mientras tanto!!

arriba los y las que luchan!!
Sindicat