|
|
|
|
|
Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
|
|
|
per k |
04 abr 2006
|
|
La prensa burguesa despeja las claves para entender las "protestas" y a qué sector político en concreto benefician. |
LA CRISIS POR EL CONTRATO DE PRIMER EMPLEO
Villepin intenta aparentar que sigue al mando mientras Sarkozy prepara el entierro del CPE
Sindicatos y estudiantes mantienen la protesta de hoy pero se avienen a negociar con la UMP
Villepin reunió ayer a todo su Gobierno para intentar dar la sensación de que sigue al mando, aunque lo cierto es que el primer ministro asiste impotente al nuevo protagonismo de Sarkozy en la resolución de la crisis. El CPE está acabado.
LLUÃ?S URÃ?A - 04/04/2006
Corresponsal PARÃ?S
Todo el mundo se pregunta en Francia por qué Dominique de Villepin aún no ha dimitido. Pasado el desconcierto de las primeras horas, provocado por el mensaje decididamente ambiguo del presidente Jacques Chirac, el paisaje resultante no parece ofrecer demasiadas sombras. Con la suspensión práctica del contrato de primer empleo (CPE), el primer ministro ha quedado desautorizado de facto, además de apartado de la gestión de la solución de la crisis en beneficio - gran ironÃa- de su principal rival, el ministro del Interior y presidente de la UMP, Nicolas Sarkozy.
En un desesperado intento por contrarrestar esta imagen, Villepin convocó ayer una reunión extraordinaria de su Gobierno para dar la sensación de que continúa al mando. El objeto formal de la reunión era analizar la hoja de ruta para los próximos meses y tratar sobre nuevos proyectos para "proseguir con el trabajo de modernización del paÃs". Pero no se ve cómo podrá emprender semejante tarea cuando su proyecto estrella para combatir el paro, su máxima prioridad polÃtica, está a punto de ser desballestado.
El definitivo fracaso del CPE, que todo el mundo da por hecho, deja a Villepin desprovisto de autoridad y fuerza polÃtica para impulsar reforma alguna de aquà a las elecciones presidenciales del 2007, por más que él intente relativizar la gravedad de la situación. "En todos los periodos de grandes cambios, es difÃcil a veces leer y descifrar las cosas, y yo no estoy seguro de que lo que se lee aquà y allá sea siempre el reflejo de la realidad", dijo a la salida de la reunión. El próximo jueves podrÃa dar algunas pistas sobre el camino que seguirá a partir de ahora en una conferencia de prensa.
El CPE, aunque formalmente promulgado, no se aplica. Está suspendido de hecho, aunque no de derecho. La alambicada decisión de Chirac, adoptada para salvar la cara de su primer ministro, es totalmente inédita e incurre en una inconstitucionalidad manifiesta. Algún jurista ha llegado a apuntar incluso la responsabilidad penal en la que podÃa haber incurrido el ministro de Cohesión Social, Jean-Louis Borloo, al recomendar por escrito a los empresarios la no aplicación del CPE.
En cualquier caso, el contrato para los jóvenes va camino del cementerio. "El CPE ha desaparecido, está muerto, todo el mundo lo sabe", expuso ayer gráficamente el ex primer ministro Édouard Balladur, obligado él mismo a retirar un proyecto similar en 1994. Nicolas Sarkozy ha transmitido claramente a los sindicatos la disposición de la UMP - encargada formalmente de elaborar una nueva proposición de ley- a negociar "sin tabúes" y a llegar adonde haga falta para poner fin a la crisis. La situación ha dado un giro radical y los sindicatos - incluida la principal y más radical organización estudiantil, la UNEF- se han manifestado dispuestos a negociar. Eso sÃ, siguen reclamando la derogación del CPE y hoy harán valer de nuevo su fuerza en otra jornada de huelgas y manifestaciones. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
vaga i manifestacions
|
|
per x |
04 abr 2006
|
L’aprovació a l´Hexagon d’un nou contracte de treball per als joves ha posat el seu impulsor, el primer ministre Dominique de Villepin, contra les cordes. A mitjan setmana passada, un seguit de manifestacions a tot el paÃs van posar encara més pressió sobre el Govern francès.
Aquest home es perillós!�, diu l’antic candidat ecologista, Noël Mamère, en referir-se al primer ministre, Dominique de Villepin. El militant verd ho descobreix tard. Bernadette Chirac, l’esposa del president de la República, quan parla d’ell fa servir un altre nom: l’anomena “Neró� perquè el considera “un incendiari�. La molt catòlica Bernadette no perdona a Villepin que aconsellés al seu marit dissoldre l’Assemblea Nacional un any abans del que legalment tocava –el 1997 en lloc del 1998– amb el resultat de donar la majoria i el govern a l’esquerra. En aquells anys, concretament l’octubre de 1995, França es va paralitzar en un gran moviment de protesta contra les reformes que impulsava Alain Juppé, un primer ministre que Chirac havia escollit perquè “és el millor de tots nosaltres�. Juppé, com abans Edouard Balladur (1993), i encara abans altres ministres, va haver de fer marxa enrere en els seus projectes de reforma. Això ha passat a dreta i a esquerra, fa deu, vint o trenta anys, de manera que la fama és que França es irreformable si no és a través de revolucions.
Cal, doncs, sortir al carrer, barallar-se amb la policia, ser molts i demostrar que, encara que no és segur que es tingui raó, es té la força del nombre. Això, per a un sistema polÃtic de representativitat dubtosa –un partit com el Front National pot treure regularment entre el 10% i el 15% dels vots, però no té dret a cap escó i en canvi altres amb menys del 10% tenen grup parlamentari, un partit que treu menys del 30% dels sufragis pot tenir la majoria absoluta, etc.–, amb un Ãndex d’afiliació sindical per sota del 8% dels assalariats, és un sistema molt perillós.
Jugar amb foc. A Dominique de Villepin sembla que li agrada el perill i juga amb foc des de fa vuit setmanes, des que va fer aprovar l’anomenat CPE (contrat première embauche) per la via parlamentà ria d’urgència, és a dir, reduint el debat i el dret de paraula de l’oposició. El CPE és un acudit personal de Villepin, un artefacte jurÃdic destinat a demostrar que ell és més liberal i més atrevit que el seu col·lega i rival Nicolas Sarkozy. El CPE és el dret a contractar joves de menys de 26 anys i, durant dos anys, poder-los acomiadar en qualsevol moment sense haver de donar explicacions ni indemnitzacions. Villepin diu voler lluitar contra l’atur juvenil –un 23% dels joves entre 18 i 26 anys– flexibilitzant al mà xim –desregulant al lÃmit– i proposa una relació laboral que ni tan sols la patronal diu necessitar.
Davant d’això, el 7 de març més de 500.000 persones varen desfilar a tot França contra el CPE. El 18 de març eren més d’un milió i el 28 de març potser van ultrapassar els dos milions, però… i ara què? Les vacances de Pasqua s’acosten i els sindicats de treballadors no estan disposats a embarcar els seus afiliats i simpatitzants en una vaga general per protestar contra una llei que és desaprovada per una majoria, però que no afecta els funcionaris ni els treballadors de les grans empreses.
Què pretén Villepin? Això és el que tothom es pregunta. Si cedeix, si retira la llei o la modifica substancialment, es desacredita com a polÃtic, ell, que mai s’ha presentat a una elecció i sempre ha viscut el poder des dels gabinets de consell, fent de conspirador des de l’ombra. L’any llarg que queda fins a l’elecció presidencial seria, en aquesta hipòtesi, temps d’immobilisme. La dreta sortiria del conflicte tocada, però no enfonsada. Sarkozy no tindria rival entre els del seu camp. Però l’actitud de Villepin no sembla la d’algú que entén que ha de recular per tenir la pau social, sinó més aviat la d’un calculador maquiavèl·lic que convoca els sindicats per a discutir les millores que cal introduir en l’articulat de la llei per revelar després que no accepta cap suggeriment d’altri, que cita les organitzacions estudiantils dites representatives –el sindicat majoritari va boicotejar les eleccions i els que varen guanyar ho feren amb una participació del 4,5%– per a temptar-les amb ofertes que sap que l’estat no pot finançar, rep les abans esmentades centrals sindicals al mateix temps que Chirac, des de Brussel·les, afirma que la llei ha estat aprovada pels diputats i no és el carrer amb les seves manifestacions qui pot tòrcer el que decideix la representació nacional… en fi, tot plegat, fins i tot la passivitat de la policia davant la irrupció extremadament violenta dels casseurs –gent que va, en grup, a les manifestacions, per trencar aparadors i robar tot el que pot, ja sigui a les botigues atacades, ja sigui agredint els mateixos manifestants– és molt sospitós.
Rivalitat en el partit. Tota la crisi es pot llegir en clau interna, de conflicte i rivalitat dins del partit en el poder. Villepin necessita donar-se “dimensióâ€? de presidenciable i per això no té altre remei que reformar de pressa i sense concertació. Ha de demostrar que no té por i que no li falta iniciativa. La seva millor arma, la que el fa fort, és la seva extrema debilitat: no té el partit al darrere –qui el controla és Sarkozy–, no té tampoc –ja ho he dit– la legitimitat de les urnes, ni té un programa coherent a mitjà i llarg termini. Però Chirac el necessita, és la seva última arma. Villepin no pot retrocedir perquè llavors ell –i Chirac– haurien perdut en canvi… en canvi, si s’entesta a mantenir el CPE potser que faci de Neró i faci morir en l’incendi social tota la dreta, però també pot ser que li arribi el que Margaret Thatcher va aconseguir amb els dockers al Regne Unit i llavors ell, Villepin, el poeta amateur de polÃtica, serà un candidat legÃtim enfront de Sarkozy. I Villepin té encara un altre recurs: la dimissió. Si se’n va la seva figura s’engrandeix com la de l’home que no s’enganxa als cà rrecs i també posa en contradicció a Sarkozy.
Queda encara una altra explicació: tot això, tota aquesta crisi, és buscada, volguda per Chirac i Villepin. Tots dos saben que no tenen futur polÃtic, però el vell president no pot deixar-se estar d’una de les seves grans afeccions: la de morir matant. Per ell –i per a Villepin– és millor –diuen alguns– que guanyi l’esquerra que Sarkozy, el traïdor i oportunista, el “trepaâ€? que vol matar el “pareâ€? des de fa massa temps. Chirac va fer tot el que va poder per enfonsar Giscard enfront de Mitterrand. La llista de vÃctimes polÃtiques de Chirac és un enfilall de lÃders de dreta: Giscard, Barre, Noir, Séguin, Balladur, Pasqua… només Jospin hi apareix i encara és per error, doncs, qui el va fer caure no va ser Chirac sinó la divisió de la mateixa esquerra i Le Pen.
El CPE justifica parlar d’un “març del 2006â€? com si fos un “maig del 68â€?? No. Els xicots que han sortit al carrer no volen canviar el món, sinó tenir dret a viure-hi. N’estan farts, que els joves siguin la variable d’ajustment per aconseguir guanys de productivitat. La tardor passada eren les banlieues –els barris dels suburbis– les que manifestaven la seva rà bia cremant cotxes. Era el crit dels exclosos contra una societat que no garanteix la igualtat entre els seus ciutadans. Ara són els fills de les classes mitjanes, que veuen que el seu futur és la proletarització precà ria fins als quaranta o més. El món polÃtic continua parlant dels problemes socials sense tenir en compte la desesperació creixent dels qui saben que si avui les coses van malament demà encara seran pitjor. Els seus pares, de joves, eren maoistes que lluitaven contra l’imperialisme i avui lluiten contra el colesterol. Amb aquest panorama no deixa de ser lògic que desconfiïn de les utopies i les grans paraules. Sempre hi ha gent per fer-les-hi moral, però la realitat és tossuda i l’esquerra no en té una d’alternativa. El PS continua convençut que les eleccions es guanyen al centre quan Bush, Aznar o en el seu moment Berlusconi han aconseguit vèncer amb un programa de dreta radical. A França només Laurent Fabius sembla haver-ho entès, però la seva imatge baixant del Masserati amb botes de muntar a cavall és difÃcil de conciliar amb proclames a favor de tallar caps. I si al cap i a la fi Villepin i Chirac, tots dos Nerons, tots dos incendiaris, gaudissin com a bons piròmans amb l’ espectacle de les flames?
ParÃs |
|
Re: Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
|
|
per y |
04 abr 2006
|
|
De que periodico sale el primero articulo firmado por Lluis Uria? Y el segundo? es obra de x o es copiado de un periodico? |
|
Re: Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
|
|
per S |
04 abr 2006
|
|
El neofeixisme a Europa es copsa en que a la abolició sistemà tica dels drets laborals i socials li diuen progrès alhora que titllen als que defensen les conquestes socials i democrà tiques ciutadanes de retrògrads. Es com allò de la guerra és la pau o l'esclavitud és la llibertat a l'estil de la neollengua orwelliana. |
|
Re: Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
|
per claire
clairerouche@hotmail.com |
04 abr 2006
|
soy francesa y hago las huelgas desde el principio. vivo en Montpellier. el movimiento va creciendo ! Chirac no sabe lo que piensan los jovenes, es un rico de màs. este tarde la huelga era màs grande que antes y sin problemas de violencia. aqui los "adultos" dicen que es solo cosa de rabia y no de reflexion. nada, soy estudiante y no quiero tener un empleo de mierda, quiero un empleo de duracion larga. no soy un esclave, no pueden tijarme.
espero que europa entiende eso y que los estudiantes de todos paises van a moverse. es un problema internacional, somos jovenes y no podemos vivir asi toda la vida. |
|
Re: Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
|
|
per bulet |
04 abr 2006
|
:) claire, ojalá tuvieramos la fuerza que teneis ahí. No se que tiene que pasar en este país de ovejas descarriadas para que la gente salga de una vez a la calle...
un abrazo |
|
Re: Los manifestantes franceses despejan el camino al neofascismo
|
|
per kk |
05 abr 2006
|
Completamente de acuerdo !!
Algunos dirian hay que abolir el trabajo... si pero mientras tanto!!
arriba los y las que luchan!! |
|
|
