|
|
|
|
|
Notícies :: sense clasificar |
|
Despolititzar el conflicte. L’ordenança cÃvica i el nou protagonisme social
|
|
per ivan@moviments.net
Correu-e: victimesdelcivisme@yahoo.com (no verificat!) |
31 mar 2006
|
|
Legalitzar la violència classista, desactivar el protagonisme social, despolititzar el conflicte... els objectius i conseqüències de l'ordenança del civisme han de ser desemmasacarats i combatuts sense contemplacions... |
DESPOLITITZAR EL CONFLICTE.
L’ordenança "cÃvica" i el nou protagonisme social
1. Legalitzar la violència classista
L’ordenança per a “garantir la convivència ciutadana a la ciutat de Barcelona�, la malparida ordenança del civisme, no s’ha aprovat només perquè li fem retrets humanitaris, quasi assistencials. És rotundament cert que persegueix l’economia informal dels més desafavorits (prostitució, venda ambulant, captaires), i que criminalitza i penalitza els comportaments, les formes de vida i fins i tot els subjectes socials que escapen a la definició del ciutadà benestant, pulcre, integrat, participatiu o obedient. La marca Barcelona -corporació empresarial metropolitana en constitució- pretén, per una banda, monopolitzar tota l’activitat econòmica en el paraigües del capitalisme formal, de manera similar al sistema fabril anglès que perseguà implacablement a milers de vagabunds desposseïts per a salaritzar-los i recloure’ls en fà briques. I per altra, en tant que empresa dedicada a la producció i comercialització d’imaginaris i serveis associats, la marca Barcelona no tolera distorsions del seu skyline a peus de terra, això són, totes aquelles persones que trepitgen el carrer de forma inapropiada o disfuncional al publireportatge permanent de l’economia de mercat.
Un exemple clar de violència classista: la viscuda pels desplaçats territorialment, pels expulsats per l’ofensiva immobilià ria i urbanÃstica que dinamitza el model Barcelona. La gent amb rendes baixes, que ha tingut la gosadia de viure tota la vida en barris històrics i que de fet ha traçat l'historicitat que avui dóna valor afegit al territori, aquests milers de persones que veuen com els són arrebatats els drets a la ciutat, el dret a habitar i, molt sovint, el dret i la prà ctica de l’experiència de la col•lectivitat. Desplaçats, expulsats, atomitzats,... l'ordenança del civisme és el braç legal que acompanya la violència material de l'elitització: els seus afectats no mereixen ser inclosos en el catà leg de la ciutadania...
Si els objectius socio-economics buscats per l’ordenança són clarament de dretes (clà ssicament burgesos, econòmicament empresarials), no ens ha d’estranyar que els mitjans utilitzats també ho siguin. L’ordenança no li fa fà stics a inscriure’s en la tradició jurÃdica neoconservadora de la tolerà ncia zero, la que equipara criminalitat als petits actes irregulars que cometen els exclosos del benestar urbà . Més que garantir “la convivència ciutadanaâ€?, el que fa l'ordenança és apuntalar l’ordre econòmic classista del capitalisme metropolità . Aleshores, davant del repte que suposa, l’haurem de desafiar amb uns criteris que vagin més enllà dels humanitaris, i això significa inscriure-la al bell mig d’una confrontació entre antagonistes econòmics, socials i polÃtics.
2. Desactivar el protagonisme social
A més de legalitzar la violència classista cap a les manifestacions econòmiques i socials de la pobresa, en l’ordenança s’hi inclouen aspectes d’immediata confrontació politica. Qüestions que, evidentment, no han estat gens publicitades ni per les Institucions, ni pels mitjans de comunicació de masses, ni pel partit enrotllat de torn, però que tampoc han estat -malgrat la seva gravetat- suficientment denunciades pels opositors a la llei. Diguem-ho clar: l'ordenança cÃvica apunta directament a la neutralització de les prà ctiques polÃtiques rupturistes i quotidianes dels moviments de base enfrontats al model capitalista de ciutat.
En els darrers anys, la creativitat social ha desbordat la malla estreta dels partits politics, les formes arcaiques del sindicalisme del pacte social, la professionalitzacio anestesiant de les ONG, la presa de pèl de la participació ciutadana, l'insult del voluntariat... Desobeint els nous i vells agents del control, un nou protagonisme social s’ha fet present de forma quotidiana en els carrers de la ciutat. Un magma irrepresentat i irrepresentable, intervenint insistentment en l’espai urbà , tant fÃsicament com simbòlica, expressant-se a partir de la reapropiació del carrer i articulant-se molt sovint en l’agregació espontà nea, en la manifestació, en el concert, en la festa alternativa, en la paradeta, en la pancarta, en el cartell, en la pintada, en el menjar popular, en el mercat d’intercanvi... Un protagonisme social que ha sorgit com a resposta, repte i alternativa a la crisi de representació de la polÃtica tradicional i a la precarització de la vida, capaç de materialitzar –més enllà de les paraules- certa resistència fÃsica a la construcció de la metròpoli capitalista. Arxipèlag de relacions socials basades en la cooperació, d´altres formes de fer polÃtica i construir col•lectivitat. Creació d´espai public allà on només hi hauria circuit comercial, experimentació d’una esfera pública no estatal allà on únicament hi hauria hagut malestar urbà individualitzat...
L’expressió del nou protagonisme social ha suposat la politització autònoma de l’espai públic, a partir de l’ús intens del carrer com a lloc per a la creativitat i el conflicte. I són aquestes formes expressives les codificades i sancionades en l’ordenança. Doncs per al model Barcelona, tot ús de l’espai urbà –de fet, tota relació social- que escapi i/o entri en conflicte amb la mercantilització i/o el control, suposa un repte “biopolÃticâ€? que ha de ser neutralitzat. L’ordenança és un moment més en la lluita per l’espai públic, una palanca per a facilitar la mercantilització que interessa al capital público-privat, un moviment legal per a garantir la governabilitat. Restringint l’ús de l’espai urbà de tal forma com ho fa l’ordenança, es pretén clausurar els espais propis del nou protagonisme social. Desactivar un moviment que no s’articula polÃticament ni en els despatxos ni en el parlament, sinó que ho fa en el carrer.
3. Despolititzar el conflicte
L’ordenança busca restringir al mà xim la possibilitat de crear moviment social. Tanmateix, la seva aposta és una neutralització que superi els dispositius tous d’integració (un tant fracassats, filosofia fòrum o participació ciutadana) i que no obstant no suposi la lectura polÃtica que podria despertar la repressió “duraâ€?. Planteja aixà el control “administratiuâ€?, que busca un ofegament de les prà ctiques dissidents però no des d’un punt de vista immediatament polÃtic sinó gairebé tècnic.
En primer lloc, ho fa amb el xantatge econòmic, que promourà que siguin únicament les empreses o les grans organitzacions de la societat civil les que utilitzin l’espai públic. En l’article 14, relatiu a l'organització i autorització d'actes públics, s’estableix que: “l'Ajuntament podrà exigir als organitzadors que dipositin una fiança o subscriguin una pòlissa d'assegurança per respondre dels danys i els perjudicis que es puguin causarâ€?. I en segon, amb la censura polÃtica, l’Ajuntament legalitzant la seva arbitrareitat, autolegitimant-se com a jutge sobre qui pot utilitzar l’espai urbà i qui no, com si la ciutat no fos viscuda i treballada per tots. “L’Ajuntament no atorgarà autorització per a la celebració d’esdeveniments festius, musicals, culturals, esportius o d’Ãndole similar en els espais públics on es pretenguin realitzar quan, per les previsions del públic assistent, les caracterÃstiques del propi espai públic o altres circumstà ncies degudament acreditades i motivades a l’expedient, els esmentats esdeveniments puguin posar en perill la seguretat, la convivència o el civismeâ€?. Paraules ambigües -seguretat, convivència, civisme- que simplement amaguen la discrecionalitat total que s’arroga l’Ajuntament, una discrecionalitat que, com afirma la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona, afectarà segurament “als drets polÃtics d’aquells grups més descontents o insatisfets amb la polÃtica municipalâ€?. També es proclamen motius tècnics alhora de prohibir la comunicació pròpia dels moviments: “La col•locació de cartells, tanques, ròtuls, pancartes, adhesius, papers enganxats o qualsevol altra forma de publicitat, anunci o propaganda, haurà d'efectuar-se únicament en els llocs expressament habilitats a l'efecte per l'autoritat municipal. És prohibida la col•locació de cartells i pancartes en edificis i instal•lacions municipals, en qualsevol espai públic o element del paisatge i el mobiliari urbà o natural, sense autorització expressa de l'Ajuntamentâ€? aixà com “escampar i llançar tota classe de fulletonsâ€?. Per altra banda, en el segon apartat de l'article 23 s’estableix que: “igualment, caldrà autorització expressa de l'Ajuntament, a més de la del titular del bé afectat, quan el cartell o la pancarta s'instal•li en un bé privat si vola sobre l'espai públic, excloses les pancartes a balcons i altres oberturesâ€?, Etcètera.
Tota la comunicació directa dels moviments, des de l’organitzacio d’actes públics, fins a la distribució d’octavetes o publicacions alternatives, es pot veure afectada per la neutralització tècnica. Mentre el franquisme hagués prohibit una pancarta pel seu contingut politicament subversiu, fet que escandalitzaria i suscitaria solidaritat politica, en la democrà cia de la repressió administrativa la prohibició s’imposa en el mateix mitjà de la comunicació. Ara la lluita ja no és per la llibertat d’expressió (expressar una cosa o altra) sinó per la possibilitat d’expressar. (La cosa té trampa, però, perquè l’Ajuntament sap que els continguts de les pancartes probablement no seran del seu gust...)
La neutralització tècnica té com a objectiu impedir l’articulació politica del malestar urbà . Desallotjar un centre social okupat en nom de la propietat privada, o bé tancar una associació cultural perquè s’hi han fet xerrades contra el fòrum 2004, és una repressió polÃtica que posa damunt la taula debats igualment politics. Ara bé, tancar un centre social o un ateneu perquè no tenen llicència de bar, és repressió administrativa, tècnica, que permet rentar-se les mans respecte les motivacions polÃtiques de fons que igualment han motivat el tancament d’aquell lloc públic i associatiu –que no negoci il•legal.
Despolititzar el conflicte existent en la metròpoli elititzada / precaritzada significa que el malestar urbà , la visibilització de la pobresa, i els moviments socials de resposta a la precarització de l’existència, no han de ser llegits polÃticament ni afrontats de forma col•lectiva. Han de ser tractats com a problemes d’ordre públic, en tant que desordres asocials o anòmics, en tant que comportaments individuals desviats, i per tant gestionats a partir de sancions personals administratives o a partir de la “reeducacióâ€?...
Intervenint a partir de l’ofegament administratiu, s’aspira a despotenciar encara més els que no tenen poder, i refundar el consens fissurat amb l’ajuda dels sectors socials conservadors. Desactivar el protagonisme social que emergeix entre les ruïnes de la politica institucional desacreditada, aquesta altra societat que, quotidiana i discreta, ha anat alimentant i realimentant-se amb les successives mobilitzacions urbanes dels darrers anys. És, el setge a aquesta geografia politica capaç de crear resistència i alternativitat, l’objectiu inconfessat –o confessat amb veu baixa- de l’ordenança de la marca Barcelona. No estarem parlant de l’eterna obsessió del sistema de partits que, represaliant les formes politiques informals, pretén preservar el seu monopoli de la politica....?
4. Si el gos borda...
En la Barcelona postmoderna i postindustrial, semblava que el conflicte que històricament ha tatuat els carrers de la ciutat hagués estat relegat als arxius o museificada. L'enfrontament entre la burgesa ciutat dels prodigis i la rosa de foc proletà ria, únicament material de novel•la o fulletó. Per “sortâ€? l’ordenança, malgrat buscar el contrari, el que ha fet a partir de la tipificació i cà stig administratiu és reconéixer un desbordament. Això és, l’existència d’uns subjectes socials que, per manca de drets formals –laborals, politics, legals-, s'articulen col•lectivament a partir de mecanismes informals, al•legals, directament il•legals o il•legalitzats, molts d'ells tipificats d’incÃvics... La Institució, incapaç de proposar una sortida emancipatòria a la crisi de governabilitat, pretén ofegar els desafiaments d’un protagonisme social, arrelat al carrer, que si practica alternatives a la crisi.
Precaris... sense papers... prostitutes... activistes... graffiters... incivics...
si el gos borda és que estem entrant en el pati del seu amo
i.m.
març 2006 |
Mira també:
http://www.elcarreresdetothom.blogspot.com
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Despolititzar el conflicte. L’ordenança cÃvica i el nou protagonisme social
|
|
per m B |
31 mar 2006
|
D'acord amb el comentari de l'ordenança!
Tot i això voldria comentar que des dels moviments socials, penso que s'hauria d'establir una postura clara respecte a esdeveniments com el cutre-botellón de fa unes setmanes al raval! Kale-borratxa que en diuen a vegades, i res més lluny de la realitat.
Fets com aquests mostren un hedonisme narcicista procedent de "l'ello" (en termes psicoanalítics) que demostra la impossibilitat de polititzar de forma efectiva aquests impulsos a vegades incontrolables conseqüència de les condicions psicosocials existents a la nostre societat. Penso que la feina dels moviments socials, més que legitimar aquest tipus d'esdeveniments, tenen la tasca de polititzar-los i allunyar-los de la borratxera típica de "guiri-pijo" que va al Raval a passar-ho bé un cap de setmana a la nit. Els fets de França de la passada tardor (possiblement més fàcilment polititzables, per les seves causes, conseqüències i naturalesa en si mateix), en són un altre bon exemple! Si no volem que els esclats de ràbia es quedin amb un no res la tasca dels moviments socials l'esquerra, o diguem-li com vulguem, és donar un contingut polític, identificar l'antagonisme, l'enemic polític, partint de la nostra posició ben definida. Si a França el partit Comunista o un bloc anarquista o qui fos hagués tingut molta força i hagués omplert el dicurs dels joves precaritzats de l'extrarradi des d'una posició combativa i "constructiva" el govern francés possiblement s'hagués cagat a les calces més del que ja estava! Així que penso que una de les tasques dels moviments socials en aquests moments és aquesta: tenyir de color polític definit, polititzat (que no sectari) les lluites veïnals, obreres i les que siguin. Per això felicito els de l'escrit contra l'ordenança cínica! És un bon exemple d'aquesta tasca!
MB |
|
Re: Despolititzar el conflicte. L’ordenança cÃvica i el nou protagonisme social
|
|
per m b |
31 mar 2006
|
|
I perquè no un botellón a pedralbes això si que seria RADICAL |
|
Re: Despolititzar el conflicte. L’ordenança cÃvica i el nou protagonisme social
|
|
per l'alcohol es radical? |
31 mar 2006
|
pues no sabia que l'alcohol fos radical!
es clar que a Pedralbes sempre estan molt tranquilets mentre emprenyem a Gràcia i al Raval,
mentre ens destrossem el físic i bastant del psíquic enlloc de lluitar pel problemes REALS, el sistema encantat, que no ho veieu? fins i tot els hi donem una bona excusa per "acotar" l'espai públic tal i com s'està parlant darrerament.
Alguna idea mes creativa i mes engrescadora que posarse fins al cul i cremar establiments als barris precaris? |
|
|
