Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: un altre món és aquí : corrupció i poder : educació i societat
La Renda Bàsica de Ciutadania com a dret d'existència
25 mar 2006
â⦠era un pobre⦠en una paraula, que vivia del seu treballâ¦â? (Crim i càstig, Fiodor Dostoievsky)


La difusió de qualsevol proposta social i política alternativa nova és condició necessària de la seva aplicació. Però quan s'estén a l'accelerat ritme amb que van espargint-se les idees programàtiques de la Renda Bàsica (RB, a partir d'ara), és inevitable que sorgeixin confusions. Aquí exposarem les característiques generals de la RB que ajuden a buidar les confusions més habituals, esbossarem algun exemple de com podria ser finançada; i apuntarem breument a la seva justificació normativa i a la seva oportunitat política en el món actual.
I. DEFINICIÃ



La RB és un ingrés pagat per l'estat a cada membre de ple dret de la societat o resident, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre, o dita d'altra forma, independentment de quins puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui.



âUn ingrés pagat per l'Estatâ?. âEstatâ? pot incloure una institució jurídic-política major que la dels Estats-nació realment existents, com seria el cas de la Unió Europea; o pot referir-se a àmbits jurídic-polítics menors que el de l'Estat-nació.



âA cada membre de ple dret de la societat o residentâ?. En els diferents models de finançament de la RB hi ha variacions de quantia, d'edats (més o menys quantitat segons l'edat), d'inclusió o no dels menors, etc. Però en tots els casos es tracta d'una quantitat monetària que rebrien els ciutadans individualment (no per família, per exemple) i universalment (1) (no condicionat a determinats nivells de pobresa, posem per cas).



âFins i tot si no vol treballar de forma remuneradaâ?. Encara que després insistirem sobre aquest aspecte, ara solament volem deixar apuntat que molt sovint s'interpreta âtreballâ? com sinònim de treball âremuneratâ? o âocupacióâ?. Hi ha bones raons per a pensar que la següent tipologia és més adequada: 1) Treball amb remuneració en el mercat, 2) Treball domèstic, i 3) Treball voluntari (2).



âSense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d'altra forma, independentment de quins puguin ser les altres possibles fonts de rendaâ?. A diferència dels subsidis condicionats a un nivell de pobresa o de situació, la RB la rep igual un ric que un pobre. Si la RB és concebuda com un dret de ciutadania (com implícitament pot desprendre's de la definició), exclou tota condició addicional. Com el dret ciutadà al sufragi universal, la proposta de la RB no imposa condicions addicionals a les de ciutadania.



âSense importar amb qui convisquiâ?. La RB no afavoreix una forma de convivència determinada. Ja es tracti que en un mateix sostre viva una parella heterosexual, o persones de diverses generacions, o un grup d'amics o una parella homosexual, són formes de convivència completament independents del dret a percebre una RB.



La RB no és una subvenció, un subsidi o un segur condicionat. Ni pressuposa la satisfacció d'algun requisit, per exemple, demostrar un determinat estat de pobresa, estar buscant treball remunerat, o haver perdut l'ocupació, per qualsevol circumstància. Aquesta característica tan distintiva de la RB, la de no estar condicionada a requisit algun distint de la ciutadania o residència acreditada, la distingeix clarament, per posar solament alguns exemples, del subsidi d'atur, dels subsidis agraris, dels programes com âcaps i caps de famíliaâ?, etc.



Pot observar-se que la RB és formalment laica, incondicional i universal. Es percebria, en efecte, independentment del sexe o de la raça als quals es pertanyi, del nivell d'ingressos que es posseeixi, de la confessió religiosa que es professi i de l'orientació sexual que es tingui (3).





II. LES CRÃ?TIQUES I LES CONFUSIONS



La proposta de RB es ve desenvolupant al llarg dels últims quatre lustres (4), tant des del punt de vista filosòfic com econòmic. Al costat d'aquest avanç han aparegut multitud de crítiques. Fer un inventari d'aquestes crítiques seria massa extens i no seria molt útil. Sí, en canvi, creiem que seleccionar algunes de les quals continuen repetint-se, ja que unes altres ja han estat abandonades fa temps, pot ajudar a una millor comprensió de la RB. Ens concentrarem en les següents: 1) La RB fomentarà el parasitisme; 2) La RB al ser universal no permet una bona lluita contra la pobresa (per tant, són millors els subsidis condicionats dirigits als pobres); 3) La RB solament està pensada per a països rics; 4) La RB és molt costosa i impossible de finançar.



II.1 Fomentarà el parasitisme


En aquesta crítica acostuma a haver algunes confusions. Entre unes altres: A) la qual equipara treball, amb treball monetàriament remunerat, B) la qual identifica no estar percebent cap remuneració monetària per una activitat, amb âno estar fent gensâ?. Vegem ambdues confusions més de prop.



Hi ha una sèrie d'activitats (treballs) pels quals no es percep cap remuneració monetària a canvi. Com hem apuntat més amunt, la tipologia que ens sembla millor establerta és: treball amb remuneració monetària, treball domèstic i treball voluntari (5). Si el treball amb remuneració monetària fora l'únic treball, llavors les dones (majoritàriament dones, per descomptat) que realitzen treball domèstic no estarien treballant. Punt que ens permet enllaçar amb la segona confusió. No estar realitzant un treball amb remuneració monetària no equival a no estar fent gens. Ãs una possibilitat, però pot ser perfectament possible que s'estigui desenvolupant treball domèstic o treball voluntari. Fixem-nos que existeixen molts âtreballsâ? pels quals es percep una remuneració (sovint molt generosa) a canvi i que seria fàcil posar-se d'acord que la utilitat social (encara que sigui un terme molt emprat i difícil de precisar) dels mateixos és inexistent o fins i tot contraproduent. Pensi's, per exemple, en les ocupacions que tenen a veure amb els exèrcits (molts dels quals han dirigit les seves armes contra les seves pròpies poblacions) o en la de determinats càrrecs simbòlics, i molt bé remunerats, tant del sector privat com públic, etc. Fet aquest breu preàmbul, vegem directament l'acusació de parasitisme que fomentaria la implantació d'una RB. Per parasitisme entenem que incorre qui obté un benefici derivant parcial o totalment el cost sobre altra persona. La crítica no és exclusiva de la RB. Qualsevol mesura que hagi beneficiat a la població més pobra o amb nivells de renda més baixos, sempre ha merescut per part de les dretes polítiques i acadèmiques (amb alguna heroica excepció), i les patronals l'acusació que âfomentarà el parasitismeâ?. Justament la RB permetria per primera vegada en la història de la nostra espècie que tots poguessin poder fer el que des de sempre solament han pogut fer uns pocs, la part més rica de la població, és a saber, la possibilitat de viure sense fer cap contribució. Però, al·legarà encara algun crític insatisfet, és just que âl'home que no treballi, que no comaâ?, segons es diu en âla Segona Carta als Tesalónicsâ? de Paulus de Taris. Com ja deixem escrit a una altra part (6): En el nostre món, qui no disposi de terres o de capital no pot triar deixar de treballar per a un altre, si és que la possibilitat de âno morir de famâ? es considera pròpiament una alternativa. La implantació d'una RB garanteix la reciprocitat (7); la seva absència la impedeix. Actualment, només una part petita de la població pot triar entre treballar remuneradament o no fer-lo. Amb la RB seria una possibilitat oberta a tota la ciutadania. El principi paulinià âqui no treballa, no menjaâ? solament és efectiu per als pobres, no per a tots els components de la societat, en cap cas per als més rics. Hi ha rics que mengen i no treballen.



II. 2 Són millors els subsidis condicionats dirigits als pobres


Una altra de les crítiques va enfocada a atacar la universalitat de la RB. S'opina, segons els partidaris d'aquesta crítica, que són més justificables els subsidis dirigits als quals âmés ho necessitenâ?. Aquesta crítica va aparèixer gairebé en el mateix moment del renaixement contemporani de la proposta. La RB presenta avantatges tècnics pel que fa als subsidis condicionats dirigits als âmés pobresâ?, que podem resumir en els següents punts:



A) Els subsidis no universals tenen altíssims costos administratius, en proporció al pressupost general del programa condicionat. La RB representa una simplificació administrativa com han reconegut fins i tot alguns dels seus crítics. No caldria afegir que aquesta característica de la RB pot ser crucial amb vista a una efectiva racionalització de les polítiques socials i de redistribució de la riquesa.


B) La RB es garanteix ex-davant, els subsidis condicionats, en cas de poder tenir accés a ells, ex-post. Això converteix a la RB en una mesura essencialment preventiva de l'exclusió.


C) La RB permet eludir els "paranys de la pobresa i de l'atur". Aquests paranys apareixen pel fet que les quantitats monetàries dels subsidis condicionats no són acumulatives (amb això volem dir que són subsidis complementaris a una renda ja existent i fins a un llindar establert). D'aquí la inexistència d'estímuls per a acceptar ocupacions a temps parcial o de qualsevol remuneració. Tècnicament ho podem expressar de la següent manera: el tipus impositiu marginal que s'aplica a cada unitat monetària que no sigui la del subsidi condicionat és en molts casos del 100%, és a dir, es perd una unitat monetària de prestació per cada unitat monetària d'ingrés salarial que es pugui obtenir. Els paranys de la pobresa i de l'atur, dit ràpidament, apareixen quan la percepció dels beneficis, fiscals o d'altre tipus, es troba condicionada a la verificació, per part de les autoritats, de la suficiència dels ingressos rebuts dintre del mercat laboral. A diferència dels subsidis condicionats, la RB no constituïx un sostre, sinó que defineix només un nivell bàsic, a partir del com les persones poden acumular qualsevol altre ingrés.


D) La incondicionalitat de la RB porta amb si també la promesa d'eradicar o mitigar diverses pràctiques assistencials fundades en el clientelisme, i en els diversos i nocius efectes coneguts d'aquest: formació d'una burocràcia parasitària, formal o informal, i enrobustiment de les relacions de dependència.




I) I àdhuc cal dir, finalment, que la RB permet evitar els danys psicològics i morals vinculats a l´estigmatitzación social del perceptor d'un subsidi condicionat.






II.3 La RB solament està pensada per a països rics


Aquesta és una crítica l'única part de la qual de debò resideix en el fet que els estudis més nombrosos i sofisticats de finançament d'una RB s'han realitzat en els països rics (vegi's en el següent apartat un exemple molt recent). Això ha estat així perquè en els països rics hi ha hagut majors possibilitats fiscals per a finançar una RB. Fins a aquí la part diguem âjustaâ? de la crítica. Però gens més. Des de fa ja alguns anys, en països que no podrien ser considerats de cap manera en el bloc dels rics, (Timor Oriental (8), Sud-àfrica, Argentina (9), Brasil (10), per posar 4 exemples, però en cap cas els únics) comença a haver interès per la proposta de la RB. Moltes de les virtuts de la RB queden encara més subratllades en les zones on més pobresa, dominació i misèria existeixen. Evidentment, una RB a Timor Oriental no seria de la mateixa quantitat de la que hauria d'haver a Canadà o Suècia. I al Marroc també seria diferent a la de, posem per exemple, Alemanya. El criteri d'almenys âel llindar de la pobresaâ? és un bon indicador aproximat de la quantitat de RB que permetria poder viure en diferents àrees geogràfiques. La forma de finançament, si bé en els països rics i també en els que tinguin un sistema impositiu mínimament desenvolupat, ha d'anar íntimament lligades a la política fiscal, pot ser molt diferent segons els recursos i les possibilitats de cada país.




II.4 La RB és molt costosa i impossible de finançar


El finançament és un dels aspectes de la RB que més s'ha avançat en els últims anys. S'han realitzat algunes investigacions per a àmbits geogràfics distints. D'entre elles, explicarem molt breument una que coneixem especialment bé per haver participat en la seva elaboració (11). L'estudi està basat en una gran mostra de 210.000 declaracions de l'IRPF de Catalunya. La proposta de finançament de la RB consisteix en una reforma en profunditat de l'actual IRPF. L'estudi opta per aquest camí perquè s'ha tingut accés a dades individualitzades d'aquest impost, però també perquè l'IRPF és especialment útil per a apreciar, precisament, la redistribució resultant de la renda. La immensa base de dades permet un coneixement exhaustiu dels rendiments nets susceptibles de ser gravats fiscalment. Les principals característiques de la proposta de l'estudi són: 1) s'establix una RB universal pagada directament a tota persona de forma incondicional; 2) la RB reemplaça qualsevol altre tipus de renda o pensió pública de quantitat inferior (en el cas que l'antiga percepció sigui més alta, la RB es complementaria fins a arribar a la citada percepció); 3) la quantitat anual de RB és de 6.000 euros per adult i de 3.000 euros (12) per als menors de 18 anys (13); 4) s'establix un tipus únic (14) nominal del 55,2% per a totes aquelles rendes superiors a la RB, la qual està completament eximida d'impostos. Aquest 55,2% nominal és un tipus real o efectiu molt distint segons el decil de renda. Efectivament, si calculem el tipus efectiu (el percentatge que realment es paga després d'haver-se transferit la RB) per decil de renda (és a dir, ordenant a la població segons renda i dividint-la en 10 parts), resulta que del 10% al 50% de la població amb menys renda, tindria un tipus negatiu (del -117% al -4%, respectivament); en els trams del 60% al 90%, els tipus efectius oscil·len del 3,2% al 25,8%. Encara que el 55,2% nominal aparenta un tipus molt elevat, el tipus efectiu és moltíssim menor, excepte per als més rics (quan la RB representa una porció molt petita de la renda global, com resultaria ser el cas dels molt rics, el tipus nominal i efectiu tendeixen a igualar-se).

Amb aquestes característiques, el model arriba als següents resultats: 1) La reforma s'autofinança, és a dir, que amb el tipus únic indicat i la reforma especificada, la RB no hauria de ser finançada per altres impostos; 2) La redistribució de la renda que resulta és molt més igualitària que en la situació de partida, és a dir, l'actualment existent (ho mostren alguns indicadors com el Gini). 3) El 70% aproximat de la població catalana guanya, respecte a la situació de partida, amb la reforma; el 15% més ric perd, i la resta quedaria més o menys igual.

Com dèiem en altra part (15) aquest exemple no és exportable sense més a països amb mitjans públics modests, com els llatinoamericans. No només per l'escassesa de recursos, sinó per la menor capacitat i eficàcia fiscal i recaudatoria dels seus respectius governs. Per això en l'Argentina, per exemple, els partidaris de la RB (16) proposen un programa de compliment per etapes, començant pels menors d'edat. Es pensa així mateix en la possibilitat de finançar una RB per als països amb menys recursos a partir d'iniciatives internacionals com l'establiment d'un fons públic constituït a partir de la âtaxa *Tobinâ?. En iniciatives com aquesta última, la fraternitat internacional entre els pobles hauria de venir aquí activament en socors de la perícia tècnica i del bon sentit econòmic de les mesures adoptades.






III. JUSTIFICACIÃ NORMATIVA: REPUBLICANISME I RENDA BÃSICA



El republicanisme és una tradició mil·lenària, ben arrelada en el mediterrani antic clàssic, i comú i justament associada als noms de Ephialtes, Pèricles, Protàgores o Demòcrit (en la seva versió democràtic-serfa) i als d'Aristòtil o Ciceró (en la seva versió antidemocràtica). Al món modern, reapareix també en les seves dues variants: la democràtica, que aspira a la universalització de la llibertat republicana i a la consegüent inclusió ciutadana de la majoria pobra, i àdhuc al govern d'aquesta majoria de pobresâ; i l'antidemocràtica, que aspira a l'exclusió de la vida civil i política de qui viuen per les seves mans, i al monopoli del poder polític per part dels rics propietaris. Noms associats a aquest renaixement modern del republicanisme: Marsiglio de Pàdua, Maquiavel, cert Montesquieu, Locke, Rousseau, Kant, Adam Smith, Jefferson, Madison, Robespierre i Marx. Qualssevol que siguin les seves diferències en altres respectes, tots ells comparteixen almenys dues conviccions.

Una: que ser lliure és estar exempt de demanar permís a altre per a viure o sobreviure, per a existir socialment; qui depèn d'altre particular per a viure, és arbitràriament interferible per ell, i pel mateix, no és lliure. Qui no té assegurat el dret âa l'existènciaâ? per mancar de propietat, no és subjecte de dret propi âsui iurisâ, viu a la mercè d'uns altres, i no és capaç de conrear ni menys d'exercitar la virtut ciutadana, precisament perquè les relacions de dependència i subalternitat li fan un subjecte de dret aliè, un alieni iuris, un âalienatâ?.



I l'altra: que siguin molts (democràcia serfa) o pocs (oligarquia plutocràtica) aquells a qui arribi la llibertat republicana, aquesta, que sempre es funda en la propietat i en la independència material que d'ella deriva, no podria mantenir-se si la propietat estigués tan desigual i polaritzadament distribuïda, que uns pocs particulars estiguessin en condicions de desafiar a la república, disputant amb èxit al comú de la ciutadania el dret a determinar el bé públic. Com famosament va observar Maquiavel, quan el gruix de la propietat està distribuït entre un grapat de gentilhuomi (de magnats), no hi ha espai per a instituir república alguna, i la vida política només pot trobar algun esperança en la discreció d'un príncep absolutista (17).


En la tradició històrica republicana (18), el problema de la llibertat es planteja així: X és lliure republicanament (dintre de la vida social) si: a) no depèn d'altre particular per a viure, és a dir, si té una existència social autònoma garantida, si té algun tipus de propietat que li permet subsistir bé, sense haver de demanar quotidianament permís a uns altres; b) ningú pot interferir arbitràriament (és a dir, il·lícitament o il·legalment) en l'àmbit de l'existència social autònoma de X (en la seva propietat); c) la república pot interferir lícitament en l'àmbit d'existència social autònoma de X, sempre que X estigui en relació política de parigualtat amb tots els altres ciutadans lliures de la república, amb igual capacitat que ells per a governar i ser governat; d) qualsevol interferència (d'un particular o del conjunt de la república) en l'àmbit d'existència social privada de X que danyi aquest àmbit fins a fer-li perdre a X la seva autonomia social, posant-lo a la mercè de tercers, és il·lícita; i) la república està obligada a interferir en l'àmbit d'existència social privada de X, si aquest àmbit privat capacita a X per a disputar amb possibilitats d'èxit a la república el dret d'aquesta a definir el bé públic. f) X està afermat en la seva llibertat cívic-política per un nucli dur âmés o menys granâ de drets constitutius (no purament instrumentals) que ningú pot arravassar-li, ni pugues ell mateix alienar (vendre o donar) a voluntat, sense perdre la seva condició de ciutadà lliure.

El conjunt d'oportunitats de X, queda caracteritzat per la tradició republicana de manera històrica-institucional: el conjunt d'oportunitats de X no és qualsevol conjunt d'oportunitats, sinó el particular conjunt d'oportunitats, institucionalment configurat, compost per aquells títols de propietat que habiliten a X una existència social autònoma, no civilment subalterna.



Ãs propi de la tradició històrica republicana, considerar que la llibertat política i l'exercici de la ciutadania són incompatibles amb les relacions de dominació mitjançant les quals els propietaris i rics exerceixen dominium sobre aquells que, per no ser completament lliures, estan subjectes a tot tipus d'interferències; ja sigui en l'àmbit de la vida domèstica, o en les relacions jurídiques pròpies de la vida civil, tals com els contractes de treball o de compra i venda de béns materials (19). La ciutadania plena no és possible sense independència material o sense un âcontrolâ? sobre el propi conjunt d'oportunitats. Els republicans democràtics van entendre aquesta consigna com un dels principals objectius de la política i van dissenyar tota classe de mecanismes per a garantir-la; els no democràtics la van entendre com un prerrequisio de la llibertat política, i van excloure a qui no eren sui iuris de la vida política activa. Si la capacitat de votar és el que qualifica al ciutadà, i si tal capacitat pressuposa la independència de qui no vol ser només parteix, sinó també membre de la comunitat, perquè actua juntament amb els altres, però pel seu propi arbitri, llavors alguns republicans no democràtics, per exemple Kant, van creure necessari traçar una distinció entre ciutadans passius i actius. Com creia el republicà de Königsberg, tots els quals han de ser manats, o llocs sota la tutela d'altres individus, no posseïxen independència civil. No la posseïxen els menors d'edat, les dones, i els servents, perquè no poden conservar per si mateixos la seva existència quant a manutenció i protecció; tampoc els jornalers, ni tots aquells que no poden posar públicament en venda el producte del seu treball i depenen de contractes o arranjaments merament privats d'esclavitud temporaria, que brollen de la voluntat unilateral del sui iuris (20).



El que avui considerem la definició liberal de propietat, aquella que en el XVIII Sir Blackstone va caracteritzar com âel domini exclusiu i despòtic que un home exigeix i exerceix sobre les coses externes del món, amb exclusió total de qualsevol altre individu en l'universâ?, que el dret romà considerava com el dret absolut âdominium- del propietari que no podia ser interferit per ningú, i que alguns teòrics iusnaturalistes van suposar un dret natural, és, no obstant això, només una de les formes històriques que revesteixen les relacions socials entorn d'objectes i que constituïx la base de gran part dels Codis civils actuals (21). L'altre, la propietat entesa com âcontrolâ? sobre el recurs posseït, control que confereix independència o autonomia moral i política, és el concepte de propietat que interessa al republicanisme. I no és altre que aquell que permet el desenvolupament de la âlliure individualitat, que floreix quan el treballador és propietari privat i lliure de les condicions de treball manejades per ell mateix, quan el camperol és amo de la terra que treballa, o quan l'artesà és amo de l'instrument que maneja com virtuós, i que només és compatible amb uns límits estrets de la producció i de la societatâ? (22). En aquesta tradició, la independència que confereix la propietat no és un assumpte de ximple interès propi privat, sinó de la major importància política, tant per a l'exercici de la llibertat com per a la realització de l'autogovern republicà, doncs tenir una base material assegurada és indispensable per a la pròpia independència i competència polítiques (23).






IV. Renda bàsica de ciutadania: Una proposta per al segle XXI



A la fi del segle XVIII i principis del XIX, els republicans democràtics contemplaven dues possibilitats per a poder materialitzar aquesta concepció de la llibertat: 1. universalitzar la petita propietat agrària o 2 â. una espècie de dret d'existència social públicament garantit (Robespierre), o un ingrés material incondicionalment assignat a tots els ciutadans pel sol fet de ser-lo (Tom Paine), el que ara cridem renda bàsica garantidaâ? (24).



En el món actual de principis del segle XXI, la pobresa augmenta sense parar. Les diferències entre els països rics i els pobres és cada vegada major, les diferències entre els rics i els pobres dels països pobres també. Una mica que segurament és menys coneguda o més silenciada, és que les diferències entre els rics i els pobres dels països rics estan augmentant en els últims anys. I no solament en Estats Units, on el 5% més ric de les llars controlaven el 59% de la riquesa de la nació, mentre que el 40% més pobre disposava solament del 0,3% (25). Alemanya, el país econòmicament més poderós d'Europa, el país amb la classe obrera més protegida per l'Estat, també és un lloc on en els últims anys els rics guanyen més i els pobres són més pobres. El 10% de les llars més riques d'Alemanya posseïx gairebé el 47% de tot el patrimoni acumulat de les llars (que si fos repartit per igual resultaria una suma de 133.000 euros per casa), dos punts més des de l'any 1998 quan el SPD i Els Verds van arribar al poder. Mentre, el 50% de la població més pobra només disposa d'una mica menys del 4% del total (26).

Pocs dies abans de la reunió que al febrer de 2005 tenien previst realitzar els ministres de Finances dels 7 països més rics del món, Nelson Mandela va dir: âLa pobresa és obra de l'home i pot ser superada i eradicada per l'acció dels éssers humans. Superar la pobresa no és un gest de caritat. Ãs un acte de justícia. Ãs la protecció d'un dret fonamental del ser humà, el dret a la dignitat i a una vida decent. Mentre hagi pobresa no haurà veritable llibertat.â?



Les grans desigualtats socials són les causes de la falta de llibertat. Aquestes grans desproporcions en la riquesa, aquestes immenses borses de pobresa, la fam convivint geogràficament amb la més insultant opulència, tot això provoca falta de llibertat per a la immensa majoria. Igualtat i llibertat no són dues variables a triar, si més d'una menys d'una altra i viceversa. Les grans desigualtats creen un problema profund de llibertat per a la gran majoria. El qual no té l'existència material garantida ha de demanar permís a altre per a poder viure (27). Quina llibertat té el treballador que no sap si el mes pròxim, potser la setmana pròxima, seguirà tenint aquell lloc de treball que li proporciona el sustento diari? Quina llibertat té la dona materialment depenent del marit o amant, que la maltracta, la domina i, de vegades, arriba a assassinar-la? Quina llibertat té l'aturat que viu marcat amb l'estigma del subsidi públic, si potser viu en un país europeu, o de la caritat, si viu en un país pobre i té una mica de sort? No són lliures com no ho és aquella persona que no té el dret a l'existència material garantida i ha de demanar permís a altres per a viure.



Freqüent és l'acusació de falta âd'alternativesâ? llançada pels perits en legitimació a tota crítica de fons al sistema econòmic capitalista. El màxim que aquests arriben a admetre és que la qualitat d'alguna crítica és excel·lent, però inoperant ja que, una vegada més, âfalten alternativesâ?. La proposta de la RB ha deixat confós a més d'un plumífer satisfet, i potser fins a convençut, per tan repetida cantarella, però una bona Renda Bàsica de ciutadania, entesa com forma de garantir les condicions materials d'existència, augmentaria la llibertat de la ciutadania; faria als pobres i als desposseïts més independents, més capaços per a fer escoltar la seva veu; de resistir més articuladament els processos de despossesió que tenen lloc a tot arreu en el nom de la globalització. Possibilitaria que no haguessin de viure amb permís d'uns altres.







Notes:


(*) Una versió anterior d'aquest article serà publicada pròximament en la revista de la secció argentina d'Amnistia Internacional.



(1) Vegi's, per exemple, Jordi Arcarons, Ãlex Boso, Josep Antoni Noguera i Daniel Raventós, La Renda Bàsica de Ciutadania, Barcelona, Mediterrània, 2005.



(2) Vegi's, per a un desenvolupament més detallat, Daniel Raventós, El dret a l'existència, Barcelona, Ariel, 1999.



(3) María Julia Bertomeu, Antoni Domènech i Daniel Raventós, âLa proposta de la Renda Bàsica de ciutadaniaâ?, Li Monde Diplomatique edicions argentina, xilena i colombiana, nombres 73, 54 i 37.



(4) La proposta de la RB té antecedents molt llunyans en el temps. Per a un resum dels antecedents històrics de la RB vegi's Yannick Vanderborght i Philippe Van Parijs, Lâallocation universelle, París, La Découverte. Entre els pioners podem trobar, entre uns altres, a Thomas Paine (1737-1809), Thomas Spence (1750-1814); i més recentment a Bertrand Russell (1872-1970) i George D.H. Cole (1889-1959), primer titular de la càtedra de teoria política d´Oxford. De totes maneres, i per a evitar confusions, volem subratllar que la formulació contemporània que, amb petites variants, segueix la definició que hem ofert, té poc menys de 20 anys.



(5) Per a les respectives definicions i tractament detallat vegi's, Daniel Raventós, âTreball(s) i Renda Bàsicaâ?, en Joaquín Arriola i Albert Garcia, Treball, producció i sostenibilitat, Barcelona-Bilbao, CCCB-Bakeaz, 2002.



(6) Daniel Raventós, âEl salari de tota la ciutadaniaâ?, Claus de Raó Pràctica, núm. 106, 2000.



(7) Per a un debat sobre la reciprocitat i la RB, vegi's (per a una actitud contrària a la RB) Stuart White, âLiberal *Equality, *Explotation, and the Casi for an Unconditional Basic Incomeâ?, Political Studies, 45, 1997. I del mateix autor: Stuart White, âFair Reciprocity and Basic Incomeâ?, n´Andrew Reeve i Andrew Williams (Editors), Real Libertarianism Assessed. Political Theory after Van Parijs, Hampshire, Palgrave MacMillan, 2003. Per a una actitud favorable, vegi's Karl Widerquist, âReciprocity and the Guaranteed Incomeâ?, ponència presentada en el VII Congrés de 1998 del BÃ..



(8) Vegi's David Casassas, Daniel Raventós i Julie Wark, âOil in Troubled Watersâ?, 2004, que es pot descarregar des de http://www.node50.org/redrentabasica/textos/index.php?x=299.

(9) Vegi's http://www.ingresociudadano.org.



(10) Vegi's, per exemple, http://www.ingresociudadano.org/Novetats/brasil/08-01-04.htm.



(11) Vegi's el capítol tercer de Jordi Arcarons, Ãlex Boso, Josep Antoni Noguera i Daniel Raventós, op. cit.



(12) Ãs a dir, de 7.200 i 3.600 dòlars, aproximadament, al canvi de principis de 2006: 1 euro = 1,2 dòlars.



(13) En realitat, el que estem avançant aquí són unes quantitats i uns tipus impositius una mica diferents dels de l'estudi publicat (vegi's la nota 1) perquè s'està ajustant la investigació inicial.



(14) Sabem que un tipus únic desperta molts recels perquè apareix com menys progressiu que un impost de trams. El model de microsimulació que s'està comentant permet també incorporar diferents trams impositius. Amb una RB exempta d'impostos, som de l'opinió que el debat sobre trams o tipus únic perd gran part del contingut tradicional. En l'estudi citat, l'índex Kakwani, que amida la progressivitat d'un impost, mostra precisament que el resultat posterior a la reforma seria més progressiu. Però, vam insistir una vegada més, no hi ha cap incompatibilitat formal a defensar un finançament de la RB mitjançant diferents trams impositius.



(15) En María Julia Bertomeu, Antoni Domènech i Daniel Raventós, âLa proposta de la Renda Bàsica de ciutadaniaâ?, op. cit.



(16) Bona part dels quals estan agrupats en la Xarxa Argentina d'Ingrés Ciutadà, una de les 11 seccions oficials que la Basic Income Earth Network té a 3 continents. www.redaic.org



(17) Per a aquest punt: María Julia Bertomeu, âRepublicanisme i propietatâ?, Nou Avenir, Barcelona, abril 2005.



(18) Per al tema de la llibertat republicana: Antoni Domènech, L'eclipsi de la fraternitat, Barcelona, Crítica, 2005; Bertomeu, M.J. i Domènech, A: Algunes observacions...op.cit i Bertomeu, M.J â. *Republicanisme i propietatâ?, op. cit.



(19) Per al tema de la propietat en la tradició històrica republicana, des d'Aristòtil fins als nostres dies, vegi's: Antoni Domènech, L'eclipsi de la fraternitat, op. cit


(20) Kant, I, Metafísica dels costums, traducció Adela Cortina i Jesús Conill, Tecnos, 1989. 144-145.



(21) Des del punt de vista jurídic, el concepte liberal de propietat ha estat desenvolupat pel codi Napoleònic; en l'article 544 defineix la propietat com âel dret de gaudir i disposar de les coses de la manera més absolutaâ? Això significa que tanca els següents drets fonamentals: el de gaudir, que implica usar una cosa (jus utendi) i percebre els seus fruits (jus fruendi) i el de disposar (jus abutendi) de la cosa, és a dir, transferir el domini a un tercer. Per a un tractament extens del tema, vegi's Fernando Trazegnis, âLa transformación del derecho de propiedadâ?, Pontifícia Universidad Católica del Perú, Nº 33, Lima, 1978.



(22) Karl Marx: âTendència Històrica de l'acumulació capitalistaâ?, El Capital, Tom I Fons de Cultura Econòmica, 1946, Cap. XXIV.



(23) Sobre aquest punt: Frank Michelman: âPossession vs Distribution in the Constitucional Idea of Propertyâ? Iowa Law Review, Julio 1987, Vol 72, N 5, 1319-1350.



(24) Vegi's Antoni Domènech, âEl socialisme i l'herència de la democràcia republicana fraternalâ? També, del mateix autor, L'eclipsi de la fraternitat, op. cit.



(25) En el país més poderós de la Terra, en l'any 1992 els presidents directors executius (Chief Executive Officer) de les grans empreses guanyaven 82 vegades el salari mig d'un treballador manual, l'any 2004 la relació era ja de 400 a 1. Convidem a qualsevol persona que llegeixi aquestes línies i que tingui un salari més o menys normal, a realitzar el senzill càlcul de multiplicar per 400 aquesta quantitat per a fer-se una idea de la terrible desproporció (un salari mensual de 5.000 pesos es convertiria en un de 2.000.000; un de 7.000 en un altre de 2.800.000, etc.).



(26) Aquestes dades han estat preses de: http://www.inequality.org/facts.html , i d'El País, 4-3-2005.



(27) Per a utilitzar la genial expressió de Marx en La Crítica al Programa de Gotha: âNomés en la mesura que l'home es relaciona de bon principi com propietari amb la naturalesa âque és la primera font de tots els mitjans i els objectes del treballâ, només en la mesura que la tracta com cosa seva, serà el treball font de valors d'ús, és a dir, de riquesa. (...) l'home que no posseeixi altra propietat que la seva pròpia força de treball, en qualssevol situacions socials i culturals, ha de ser l'esclau dels altres homes, dels quals s'han fet amb la propietat de les condicions objectives del treball. Només pot treballar amb el permís d'aquests, és a dir: només pot viure amb el seu permís.â? (El subratllat és nostre).


Xarxa de Renda Bàsica

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La Renda Bàsica de Ciutadania com a dret d'existència
25 mar 2006
Hi ha quelcom de similar a una renda basica a Anglaterra i si k afavoreix molt a l'economia. Crec que la industria de la produccio de la cervesa n'esta molt orgullosa.

Gent que no curra, que l'estat li paga un tant a la setmana, la casa i les factures, per que el concepte es k l'estat et paga a tu i tu despres li pagues a l'estat que es el propietari del pis, no hi ha l'eliminmacio del diner coma patro de conducta.

Moltisima gent agafa aquest diners i els utilitza per no fer res, dormitar ,... Si es cert que la poblacio anglesa es molt poc acollidora, i pot ser esta mes determinat per un factor social de que faig quan surto de casa si tot es tan poc agradable i en un altre context seria diferent qui sap.

De tota manera posar-me a reclamar diner per aquelles persones que no en tenen i que viuen moltes d'elles al meu costat em sembla cobard, molt cobard. Deixar que una forma d'intercanvi tan impersonal solventi els problemes que hi ha a la volta de la cantonada em sembla caminar vers a una societat mes impersonal.
Sindicat Terrassa