|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Analisi de portades dels diaris d'avui dia 23 de Març en relació a la declaració d'Alto el foc permanent d'ETA
|
|
|
per Filòsof |
23 mar 2006
|
|
|
Suposo que no dic res de nou en afirmar que ahir ETA va declarar un alto el foc permanent que obre la porta al principi del final del conflicte que l'Estat Español, l'Estat Francès i Euskadi mantenen des de fa més de 30 anys.
Avui tots els diaris duen el tema en portada i he decidit comprar-los i fer una mirada de les portades de tots ells per veure com enfoca la premsa española i catalana (Ho reconec, em falta la basca)el tema que avui capitalitza les portadesd de tots els diaris d'avui.
Començaré, si m'ho permeteu per la edició d'avui del diari EL PERIÓDICO DE CATALUNYA.
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA:
obre la seva edició amb una portada amb un fons a tres franjes de tres tons de verd diferents. El verd és el color de l'esperança. A banda d'això és un color que sugereix tranquil.litat, relaxament, calma, pau, etc. És un color que vol transmetre serenitat. A la part superior i centrat (mostrant la centralitat del tema) i amb lletres ben grans apareix sobre una de les franjes verdes (la més fosca, donant més rellevà ncia al tema) la paraula ESPERANÇA en blanc (color de la pau) en un format de lletra arrodonida, que sempre indica calma, distensió.
Seguidament al mig de la pà gina, centrat apareix el subtitular, que anuncia l'alto el foc d'ETA i insisteix en posar la paraula entrecomillada que aquest alto el foc és permanent. Es fa èmfasi en el carà cter permanent de l'alto el foc.
A la part inferior i en lletres més petites sobre un verd més neutre anuncia la intenció de treballar amb prudència del govern i la voluntat de buscar la col.laboració del PP.
A la part central dreta de la pà gina apareix una foto d'en Zapatero amb una postura que indica al mateix temps calma i determinació.
En la part inferior de la pà gina apareixen les opinions de Mariano Rajoy, Juan José Ibarretxe i Otegi.
En un racó de la part inferior dreta de la pà gina trobem una editorial que titula "Una oportunitat històrica" donant èmfasi a la importà ncia del moment que vivim.
En pà gines interiors trobem el primer titular del diari que insisteix en que ETA declara un alto el foc permanent amb l'objectiu de caminar cap a l'Autodeterminació per vies pacÃfiques. És curiós, però no nou en aquest diari, que les pà gines on es parla d'ETA, del comunicat, de la postura del PSOE, de la postura del PP, de la postura del PSC, de la postura del PSE, de la postura d'Otegi i Carod-Rovira i les pà gines on es parla de la història del conflicte, dels presos i de temes rellevants, van en color i les pà gines on es parla d'Ibarretxe, de Batasuna i de les diferents postures polÃtiques existents, van en blanc i negre. Això no és casual. En aquests detalls hem de veure la postura que pren el diari entorn del tema i la seva postura polÃtica clarament vinculada al PSC-PSOE-PSE
La majoria d'Editorials del Periódico opten per la satisfacció continguda i la cautela i animen al govern a treballar sense fer massa concessions.
EL PUNT:
La portada de la edició d'avui del diari EL PUNT és, com sempre són les portades d'aquest diari, més senzilla i clara en quan a composició. Deixa més clara la seva postura d'entrada. La postura del diari EL PUNT oscil.la entre el costat més catalanista del PSC i el costat més "rojillo" d'ERC. Avui titulen "RUTA CAP A LA PAU". Sobre d'aquest titular en lletres grans, en negre sobre blanc i ha un titular més petit on diu "ETA ANUNCIA UN ALTO EL FOC PERMANENT A PARTIR DE DEMÀ". Sota del titular central trobem 3 petits titulars, un al costat de l'altre que parlen de la crida a la prudència a la calma i a la unitat del Govern Central, de la postura sempre istriònica del PP i de la postura favorable de la classe polÃtica catalana al dià leg i la seva satisfacció per l'inici del procés de Pau. Sobre els titulars cal dir que a diferència del diari EL PERIÓDICO que se centraba en una ESPERANÇA que implica una porta oberta sense seguretats de cap tipus, el rotatiu EL PUNT, aposta per uns titulars més agosarats que ja parlen de procés de pau i se centren en l'alto el foc permanent que qualifiquen d'imprescindible per començar a caminar cap a la pau. Fixem-nos que no és el mateix parlar d'esperança ( que no implica res directament) que de "ruta cap a la pau" que ja implica que no hi ha pas enrere, que ja estem en el camÃ.
Pel que fa a la foto, tenim una composició simple però clara. Els titulars ocupen la part superior central de la portada. Les fotos ocupen el cos central de la portada. És una composició a 3 fotos divides en dos grups. La foto protagonista és la de la mesa des d’on els “terroristesâ€? van fer la declaració. És una foto situada en un tamany més gran a la part central esquerra de la portada. A la dreta i en dues fotos més petites, apareixen a la part superior Zapatero en un moment de la Declaració Institucional realitzada ahir al Parlament Español després de la Sessió de Control al Govern i a la part inferior, una foto d’Ibarretxe. El conjunt fa referència més o menys directe a la interpel.lació que fa ETA tant al Govern Basc com a l’Español i també a la necessitat de dià leg entre tots 3. En la part inferior de la portada trobem a l’esquerra un subtitular que parla de l’exigència de cautela que va fer el president del Govern, a la part central un editorial que parla de “Pas imprescindible cap a la pauâ€? i a la dreta trobem la declaració d’Ibarretxe d’obrir un perÃode de consultes per crear una mesa de partits. Les editorials de la edició del diari EL PUNT parlen de l’arribada de l’hora de la polÃtica en clara referència a l’abandonament de les armes i l’inici de la via pacÃfica per a resoldre el conflicte i mostren una postura clarament favorable al dià leg obert i a les concessions per tal d’arribar a una solució pacÃfica que permeti arribar a bon port.
LA VANGUARDIA:
L’Edició d’avui del diari La Vanguardia obre la seva edició amb un titular que fa una crida a la cautela i l’esperança en l’alto el foc permanent d’ETA. Sota el titular central trobem 4 subtitulars on es parla dels agents protagonistes, els terroristes (dels que diu que anuncien la seva disposició a obrir un procés de pau), el govern (del que diu que es prendrà temps per calcular si el dià leg és possible), ETA ( que demana que España i França deixin de perseguir als seus membres) i la Justicia ( de la que diu que el Fiscal General aconsella als jutjes que valorin la nova situació).
Fins aqui ja ens ha posat en situació. Ja sabem el que necessitem saber per tenir una idea general. La foto central és per als terroristes i la mesa des de la que van anunciar l’alto al foc permanent. Tots els diaris, inclosa La Vanguardia, subratllen el fet de que en aquesta ocasió fos una dona qui llegÃs el comunicat. En la part inferior de la portada apareix el president Zapatero en un moment de la Declaració Institucional realitzada ahir al Parlament Español després de la Sessió de Control al Govern amb un titular al costat en lletra més petita i en minúscula que reprodueix el missatge de prudència, satisfacció continguda i cautela donat ahir per Zapatero i també la petició d’unitat al PP en aquest camà que qualifica de “llarg i difÃcilâ€?. L’editorial de la Vanguardia titula “Principio del Finâ€?i parla de cautela, de prudència de que aquesta declaració d’alto el foc és esperançadora però encara no definitiva. Apunten que queda molt per treballar i molt camà per recorrer.
EL PAÃ?S:
La edició d’avui del diari EL PAÃ?S ho fa en un format ja habitual en ells. 3 titulars centrals, el titular més important, el titular de portada diu “ETA anuncia un alto el fuego permanenteâ€?. A aquests titular el precedeix un de secundari situat a sobre en que es diu que la banda afirma que la superació del conflicte és possible i en la part inferior del titular central es reprodueix el missatge de prudència i serenitat per a un procés llarg i difÃcil anunciat per Zapatero, que convoca a tots els partits a col.laborar. El rotatiu més llegit de l’Estat subratlla que Rajoy condiciona el seu recolzament a Zapatero al fet de que no es paguin preus polÃtics, parla dels antecedents a aquesta declaració, comenta la reacció prudent de la societat vasca i acaba apuntant que Londres, ParÃs i Washington parlen de “pas decisiu cap a la pauâ€?.
La foto és per als 3 encaputxats que protagonitzen la declaració i l’editorial parla d’oportunitat inèdita que en la opinió del rotatiu seria irresponsable no aprofitar però fa una crida a la cautela. Acaba fent una crida a la unitat dels demòcrates i a mantenir la negativa a oferir contrapartides polÃtiques.
L’ABC, EL MUNDO i LA RAZÓN presenten portades i titulars prà cticament idèntics, cosa que no deu ser estranya. Tots tres subratllen en els seus editorials l’objectiu independentista de la declaració d’alto el foc permanent. La Razón i El Mundo dediquen la foto de portada als 3 encaputxats que ahir varen fer la declaració d’alto el foc permanent i tots dos assenyalen el detall de l’escenografia de la declaració peròapunten la novetat de que el comunicat el llegÃs una dona. La Razón i El Mundo parlen en les seves editorials de desconfiança, preocupació i mantenen el to de crispació i insiteixein reiteradament en l’objectiu independentista de la declaració. L’ABC presenta una foto de portada en que ens ofereix un cara a cara entre Zapatero ( a l’esquerra de la portada) i Rajoy ( a la dreta) i afirma en titulars que “Zapatero pide “apoyoâ€? al PP y Rajoy se lo da “para no pagar precios polÃticosâ€?.
En definitiva tots els diaris d’avui assenyalen l’enorme importà ncia del pas donat per ETA, però tots parlen de calma, serenitat, cautela, prudència, unitat, fermesa democrà tica, mantenir el criteri de no pagar preus polÃtics i subratllen el caracter permanent de l’altoel foc com a diferència bà sica amb altres ocasions i comenten el fet de que sigui una dona qui en aquesta ocasió hagi fet la declaració.
Veurem què passa, però esperem que la cosa aquest cop vagi de debò i això s’acabi. ETA ha fet el primer pas, ara li toca a l’Estat Español fer molts passos que només tenen sentit pagant preus polÃtics i caminant cap a un nou model d’Estat. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Analisi de portades dels diaris d'avui dia 23 de Març en relació a la declaració d'Alto el foc permanent d'ETA
|
|
per haI |
23 mar 2006
|
Declaracions de l'escriptor Miquel López Crespí (1) a la revista d'investigació i denuncia social dels Països Catalans Kalegorria (número 17)
-L'anomeada "transició" es tanca el 78?
-Mai no m'he cregut aquesta història de la transició, perquè aquest procés no va ser més que una conxorxa per homologar la dictadura franquista als models de democràcia burgesa vigents a l'Europa occidental. Per tant, la "transició" va servir per reinstaurar a l'Estat espanyol la monarquia borbònica amb vist i plau de l'imperialisme nord-americà i dels governs europeus.
-Per què va fracassar la revolució socialista a l'Estat espanyol?
Entre 1962 i 1978, a l'Estat espanyol hi havia un moviment popular revolucionari que generava processos de vaga general i moviments d'alliberament nacional i de lluita anticapitalista no homologables a Occident. És a dir, no hi havia sindicats de tipus europeu sinó un ampli moviment anticapitalista basat en les assemblees i la democràcia directa; els partits no controlaven el moviment obrer i tampoc ho feien els sindicats. Davant això, l'objectiu era clar: s'havia d'acabar de soca-rel amb tots els processos de lluita no homologables, perquè a Europa només s'accepten els partits i sindicats que confessen lleialtat eterna a les regles de joc burgeses i imperialistes. Així ho van fer el PCE, el PSUC i el PSOE. El que passa, però, és que amb la "transició" tot això s'ha volgut amagar.
-Qui ha pres el relleu de l'esquerra revolucionària als Països Catalans?
-Els capitostos de la "transició" es pensaven que després de 25 anys de persecució i criminalització dels moviments socials havien aconseguit fer empassar al poble la monarquia borbònica, els sindicats domesticats, l'economia de mercat i la unitat sagrada de l'Estat espanyol. Si bé és veritat que les avantguardes de l'esquerra revolucionària van sucumbir davant l'ofensiva global de l'imperialisme, a poc a poc, però, van renéixer els moviments nacionals d'esquerres, i recentment els contraris a la globalització capitalista són els que han sacsejat de nou les consciències dels joves. Uns nanos que ho han hagut d'aprendre tot perquè s'han trobat sense el suport de la generació anterior, que va desaparèixer o bé es va integrar als partits convencionals.
-És vàlid avui el model organitzatiu clàssic de partit polític?
-Per respondre-ho caldria un llibre. El més important és que s'ha aconseguit capgirar l'estat d'ànim que ho donava tot per perdut. Quan els oligarques del poder es pensaven que per fi havien deixat els joves sense referents, ves per on que de sobte sorgeix el moviment contra la globalització capitalista. Una munió de gent molt jove, que ara es qüestionen si Lenin està superat, si Marx va ser un brètol, què va passar a la Xina, i s'interessen pel Che i els moviments de descolonització dels països del sud. És important que aquests joves tornin a llegir els autors clàssics, però que no facin de manera creativa i no pas automàtica, com sovint ho va fer la meva generació. El que han d'aconseguir és utilitzar els clàssics com a font de cultura i de formació política per contrarestar els missatges hipnòtics del poder.
-La conjuntura afavoreix els moviments autònoms?
-Aquests moviments tenen l'avantatge de la passió per no estar subordinats a burocràcies partidistes, però pateixen el mal del menyspreu per l'organització, que és clau per poder llegar moviments forts a les generacions futures. És a dir, no tot es pot reduir a anar de manifestació en manifestació, sinó que hi ha d'haver un mínim d'organització que vertebri el moviment i aferri la gent a la lluita.
-L'alliberament de la classe obrera és central en les reivindicacions dels nous moviments socials?
-La nostra generació tenia molt mitificada la classe obrera. Crèiem que posant-nos al seu servei de manera incondicional faríem la revolució. Ara les coses han canviat. Hi ha d'altres problemàtiques, com ara el feminisme, l'ecologia o el nacionalisme, que abans es consideraven petitburgeses però que avui els moviments socials han arribat a comprendre.
-Quin paper juguen els mitjans contrainformatius en la lluita anticapitalista?
-Són un element clau per fer front al bombardeig massiu que els mitjans convencionals fan del pensament únic. El més greu és que als Països Catalans s'editaven revistes i publicacions de tota mena. Però com va passar amb els grups de l'esquerra revolucionària, els comandants de la transició ho van liquidar tot. A més, els revolucionaris i els marxistes no s'adonen que la lluita cultural també ho és de classes. [] ... han silenciat els autors més compromesos del país: V. A. Estellés, Manuel de Pedrolo, Gabriel Alomar o Montserrat Roig. I això és gravíssim, perquè els joves es queden sense referents "revolucionaris" propis. (Carmeta Bonastre).
Revista Kalegorria:
(1) Miquel López Crespí començà les seves col× laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes l'any 1968: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares, Cort... Membre de l'oposició antifranquista ha deixat constància d'aquesta lluita per la llibertat del nostre poble en nombrosos llibres i articles, especialment en el llibre de memòries L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i en les obres d'assaig Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).
D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel× la i assaig entre els quals podem destacar: Estiu de foc (novel× la); L'amagatall (novel× la); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Acte Únic (teatre); Record de Praga (poesia); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel× la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); (poesia); Estat d'excepció (novel× la) i Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (narrativa). |
|
Re: Analisi de portades dels diaris d'avui dia 23 de Març en relació a la declaració d'Alto el foc permanent d'ETA
|
|
per progrepijoguay |
23 mar 2006
|
-L'alliberament de la classe obrera és central en les reivindicacions dels nous moviments socials?
-La nostra generació tenia molt mitificada la classe obrera. Crèiem que posant-nos al seu servei de manera incondicional faríem la revolució. Ara les coses han canviat. Hi ha d'altres problemàtiques, com ara el feminisme, l'ecologia o el nacionalisme, que abans es consideraven petitburgeses però que avui els moviments socials han arribat a comprendre.
FILL DE PUTA!!!! |
|
Re: Analisi de portades dels diaris d'avui dia 23 de Març en relació a la declaració d'Alto el foc permanent d'ETA
|
|
per insultat |
24 mar 2006
|
En l’actual context de reformes estatutàries a l’estat espanyol, cal dir –una altra vegada– que la política independentista no consisteix a implicar-se en la reforma de l’estat ocupant, sinó a exigir-li el reconeixement del dret d’autodeterminació.
Introduir el concepte del dret a l’autodeterminació, en el debat de l’estatut, vol dir anar a l’arrel del problema, és a dir, que els catalans com a nació puguem decidir sobre el nostre present i el nostre futur: no negociar el traspàs dels ports o dels aeroports, no allargar la corda que ens lliga a l’estat espanyol, sinó trencar aquesta corda, per poder ésser nosaltres mateixos com a col·lectivitat i com a nació.
Des de les institucions no s’ha explicat el concepte, no s’ha fet pedagogia, sobre què vol dir el dret a l’autodeterminació, més aviat s’ha tingut interès a deixar el concepte en una nebulosa.
El dret a l’autodeterminació podria ésser explicat com el principi democràtic segons el qual una comunitat humana, un poble, una nació, dins un marc territorial concret, decideix lliurement el seu destí, el d’adoptar un determinat tipus d’organització política i, arribat el cas, esdevenir un estat independent. En un estat legalment constituït, el dret a l’autodeterminació seria el reconeixement del dret a decidir, lliurement i democràticament, que té un poble o nació per tal de poder corregir situacions de dominació política, econòmica o militar que el puguin afectar.
Aquest dret hauria de permetre que un poble o nació pogués viure lliurement en igualtat de condicions amb els altres pobles del món. L’exercici del dret a l’autodeterminació, és un dret fonamental, una base sòlida on construir uns estatuts jurídics de drets humans, i és alhora un dret humà elemental.
El primer document que esmenta aquest dret és la Declaració
d’Independència dels EUA del 1776. For-mulat de manera més precisa, a proposta de V. I. Lenin, apareix en el Congrés dels Bolxevics del 1913, on s’aprova una resolució favorable a l’exercici del dret d’autodeterminació, amb l’aclariment que per autodeterminació s’entén el dret de separació política i de constituir estats nacionals independents. De tota manera, el comunisme soviètic considerà el dret a l’autodeterminació, com un element fàctic, supeditat al valor estratègic superior de la revolució socialista.
Després de la I Guerra Mundial, semblà que s’imposava en el món el concepte del dret dels pobles a l’autodeterminació, d’acord amb els catorze punts del president dels EUA W.Wilson (1918) i de la Conferència de Pau de París (1919-20). A l’acabament de la II Guerra Mundial (1945) es produïren tot un seguit de lluites antiimperialistes al Tercer Món per tal d’eliminar el jou colonial: donaren lloc a l’anomenat procés de descolonització. En aquest context, l’ONU declarà el 1960 que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, donant així un suport jurídic a les lluites d’alliberament dels pobles d’Àsia i Àfrica.
La reivindicació a Catalunya
A Catalunya, el concepte polític del dret a l’autodeterminació apareix, encara que formulat de forma poc precisa, a començament del segle XIX amb els plantejaments del republicanisme federal. El primer text polític que, recollint el dret a l’autodeterminació, advoca per la
independència política, és la Constitució Provisional de la República Catalana (l’Havana, 1928). El text fou redactat i presentat com a ponència pel montblanquí Josep Conangla i Fontanilles a l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, que se ce-lebrà a l’Havana, amb l’assistència de Francesc Macià, els dies 30 de setembre i 1 i 2 d’octubre del 1928. Amb aquest text es vol donar una visió dels drets,
de les garanties, del caràcter i de l’organització estatal de la futura Catalunya independent, alhora que és un exercici per establir les bases jurídiques per a una independència real.
D’aquesta Constitució Provisional de la República Catalana en volem recordar, pel seu interès i la seva claredat conceptual, l’article primer del títol primer, que tracta del règim polític de Catalunya i que diu així : «Art I.- El poble de Catalunya, en exercici del dret immament que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en estat independent i sobirà, i adopta com a forma de govern, la república demo-cràtico representativa».
Tres anys més tard, el 14 d’abril del 1931, Francesc Macià, proclama la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. La manca de suport militar a la iniciativa de Macià i una actitud ambigua per part de bona part dels polítics del seu entorn obliguen a la negociació, a fer marxa enrere de la proclama inicial i acceptar la fórmula d’un estatut, que haurà d’ésser aprovat pel govern de Madrid.
Al preàmbul de l’Estatut de Núria del 1931 s’hi diu: «La Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya en la redacció del projecte únic d’Estatut ha partit del dret que té Catalunya com a poble a l’autodeterminació». Aquest punt retornà retallat des de Madrid i, per tant, no s’incorporà al text de l’Estatut del 1932.
Tres anys després, el 6 d’octubre del 1934, com a resultat de la tensió entre el Govern català i el de l’estat, per tal que al Parlament català li fos reconegut el dret a decidir, el President Lluís Companys declarà l’Estat Català de la República Federal Espanyola.
Caldrà esperar a la derrota i l’ocupació del 1939 perquè, després d’una anàlisi dels errors fets en el període 1931-39, se’n puguin extreure conclusions i fixar nous rumbs polítics. En aquesta línia és de remarcar l’efecte que produí un text aparegut a l’exili francès, el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, del 1939, signat per l’expresident del
Parlament català, Joan Casanovas i Maristany, que tingué molt de ressò i una bona acollida, entre els exiliats en general i els internats als camps de concentració de la Catalunya Nord. Al document, Casanovas fa una crida a la sobirania nacional per damunt d’altres consideracions:
«Ni puny clos ni palmell estès, prou canvis de nom, prou Estatuts i Mancomunitats i autonomies. Catalunya sobirana ni més ni menys».
Aquesta visió política corresponia a la línia defensada des de la seva fundació per Estat Català, Nosaltres Sols, Palestra i d’altres grups i organitzacions, que es reclamaven separatistes segons la nomenclatura de l’època, és a dir, independentistes.
A l’acabament de la II Guerra Mundial, el 14 d’abril del 1945, la Delegació del Consell Nacional Català als EUA presenta a la Conferència sobre Organització Internacional, realitzada a San Francisco (Califòrnia) una Apel-lació a les Nacions Unides. En la dita Apel·lació, Catalunya demana que els seus drets de nació siguin reconeguts, per tal que, bo i exercint el seu dret a l’autodeterminació, pugui lliurement unir-se a la reorganització de la península. Quatre punts fixen les seves peticions:
1.- Que el seu procés d’alliberament nacional sigui posat a l’ordre del dia com un cas que necessita atenció immediata.
2.- Que la seva reclamació d’autogovern sigui registrada per a solució immediata, sota els principis i clàusules de la Carta de l’Atlàntic, independentment de qualsevol situació política que sigui planejada per a Espanya.
3.- Que la seva posició dins de l’organització política d’Espanya sigui decidida per Catalunya mateixa, mitjançant el plebiscit dels catalans nacionals, després d’haver estat reconegut el seu estatus de nació.
4.- Que qualsevol desavinença o disputa entre Catalunya i Espanya sigui sotmesa per a ésser oïda davant del Consell de les NU o la Cort Internacional de Justícia.
L’Assemblea de Catalunya (1971-77), plataforma unitària antifranquista, demana en el punt tercer de la seva declaració de principis «El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del
dret d’autodeterminació». És d’agrair la precisió terminològica d’aquest tercer punt que, amb les rebaixes de la transició, es féu fonedís per políticament incorrecte de textos posteriors, que només recolliran el primer paràgraf d’aquest tercer punt. És interessant de remarcar com en infinitat d’articles i treballs elogiosos sobre l’Assemblea de Catalunya es deixa de banda la seva reclamació explícita
del dret d’autodeterminació.
El dret d’autodeterminació fou recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU (1951); així mateix, l’Asssemblea General de les Nacions Unides (ONU), el 19 de desembre del 1966, proclamà el dret a l’autodeterminació que té qualsevol poble. El nostre màxim òrgan legislatiu, el Parlament català, en les seves resolucions del 12 de
desembre del 1989 i del 27 de setembre del 1991, ha proclamat el dret a l’autodeterminació com a imprescriptible i irrenunciable, i s’ha reservat el dret a exercir-lo quan ho consideri convenient.
Nosaltres, com a catalans nacionals, ens hem de vincular a la defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació, pel mateix dret que a hores d’ara lluiten els bretons, els gallecs, els corsos, els kurds, els txetxens, els irlandesos, els armenis, els palestins, en la seva
voluntat de construcció d’un estat nacional i de defensa de la Pàtria en contra dels seus agressors. •
_Agustí Barrera, historiador |
|
Re: Analisi de portades dels diaris d'avui dia 23 de Març en relació a la declaració d'Alto el foc permanent d'ETA
|
|
per (---) |
24 mar 2006
|
MENSAJE DE EUSKADI TA ASKATASUNA AL PUEBLO VASCO
Euskadi Ta Askatasuna ha decidido declarar un alto el fuego permanente a partir del 24 de marzo de 2006.
El objetivo de esta decisión es impulsar un proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden y asegurando de cara al futuro la posibilidad de desarrollo de todas las opciones políticas.
Al final de ese proceso los ciudadanos vascos deben tener la palabra y la decisión sobre su futuro.
Los Estados español y francés deben reconocer los resultados de dicho proceso democrático, sin ningún tipo de limitaciones. La decisión que los ciudadanos vascos adoptemos sobre nuestro futuro deberá ser respetada.
Hacemos un llamamiento a todos los agentes para que actúen con responsabilidad y sean consecuentes ante el paso dado por ETA.
ETA hace un llamamiento a las autoridades de España y Francia para que respondan de manera positiva a esta nueva situación, dejando a un lado la represión.
Finalmente, hacemos un llamamiento a los ciudadanos y ciudadanas vascas para que se impliquen en este proceso y luchen por los derechos que como Pueblo nos corresponden.
ETA muestra su deseo y voluntad de que el proceso abierto llegue hasta el final, y así conseguir una verdadera situación democrática para Euskal Herria, superando el conflicto de largos años y construyendo una paz basada en la justicia.
Nos reafirmamos en el compromiso de seguir dando pasos en el futuro acordes a esa voluntad.
La superación del conflicto, aquí y ahora, es posible. Ese es el deseo y la voluntad de ETA.
Euskal Herrian, 2006ko martxoan
Euskadi Ta Askatasuna
E.T.A. |
|
|
