Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Accions per a Avui
Tot el dia
11:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* %sArticle
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Ara la independència
22 mar 2006
Ahir es va aprovar en comissió l'estatut d'autonomia
És un estatut fracassat abans de nàixer, sobretot comparat a l'estatut que havia aprovat el Parlament de Catalunya, i vista l'abismal diferència a la baixa que hi ha entre l'un i l'altre. Si s'haguera aprovat aquell estatut, és molt probable que una altra generació s'hauria acomodat de bon grat a l'estat de les autonomies. Però l'enorme retallada, la manera com s'ha fet (ensenyant que Espanya no té la menor voluntat de respectar-nos) i el despertar sobiranista (que encarna, més enllà dels partits, la manifestació del 18-F) obren a l'horitzó polític d'aquest país un nou escenari:

el de la independència.

La independència no pas com un anhel romàntic, sinó com una opció concreta, raonada i pròxima.

Evidentment, no parlo de la independència a la manera antiga. La independència és avui, simplement, tenir el dret de decidir i la capacitat de fer cessió d'aquest dret sense coaccions. La independència, doncs, serà, segurament, una cadira i un micròfon al consell de ministres de la Unió, una circumscripció electoral pròpia a les eleccions europees i la plena decisió sobre els afers interns. Poc èpic per a alguns, però per això mateix, eficaç i natural.

A mi, l'estatut aprovat pel Parlament de Catalunya em semblava insuficient, però prou digne. I em va semblar magnífica la manera com es va aprovar i com es va defensar a Madrid el primer dia. Però crec que tot quant ha vingut després és la crònica d'un final d'època. El menyspreu amb què el govern socialista espanyol ha tractat la voluntat del Parlament de Catalunya és extraordinàriament irresponsable, perquè ignora que a tot el Principat el sentiment de ser una nació i de tenir el dret de decidir ha adquirit una amplitud que abans no tenia i que ja no té marxa enrere. El fet que el PSC s'haguera avingut a parlar de nació catalana amb normalitat i l'impacte de la proclamació de l'estatut al Parlament han trencat moltes barreres i han obert moltes ments. L'estatut nostre, el del Parlament, contenia l'essència del sobiranisme: ens proclamàvem una nació, no una autonomia entre disset, i decidíem nosaltres els nostres impostos i, per tant, que volíem fer, a la vida diària. El país es va creure que allò anava de debò i, com sol passar quan tastes el dolç, pocs n'hi ha que després accepten sense dir res que els el traguen de la boca. Especialment per la manera com ho han fet, i per molt que la complicitat del PSC i CiU (que tan bé havia contribuït a aixecar-ne el sostre al Parlament) donen arguments al president Zapatero.

El tracte a què ha estat sotmès l'estatut a Madrid és humiliant. El tracte que hem rebut nosaltres, representats pels nostres diputats, ha estat humiliant. El govern Zapatero ha negat la seua promesa i ens ha plomat sense pietat. Només raons partidistes permeten de sostenir sense rubor que això és un bon estatut. I fins i tot en els punts en què és millor que no el que tenim peca del defecte original: de la humiliació de veure com el 90% del Parlament de Catalunya no és un percentatge suficient per a merèixer respecte de l'estat espanyol ni per a acceptar que es pot jugar sense cartes marcades.

No conec ningú que estigui entusiasmat amb aquest estatut (com a molt n'hi ha que et diuen que és el millor que es podia aconseguir). No hi ha enlloc del país l'excitació devetllada per l'estatut del Parlament, què era un full net, escrit sense coercions mentals i un exercici de diàleg constructiu entre catalans. Té raó el president Maragall quan afirma que amb aquell estatut el Principat proposava sense disfresses ni ambigüitats. Amb l'estatut del Parlament es feia una proposta: la de ser espanyols d'una manera còmoda. La resposta ha estat que això no és possible. Que no hi ha una 'manera catalana de ser espanyol' que pugui ser respectada o entesa a Madrid, ni quan ve avalada pel vot del 90% dels catalans. O som com ells diuen que hem de ser o no podem ser... Doncs anem-nos-en.

No és tan difícil. Per sort, ara no hi ha tancs que ens aturen, el marc europeu ens estalvia les pitjors tensions i podem afirmar, amb proves que entenen els nostres conciutadans de la Unió, que volem una cosa tan elemental com decidir per nosaltres mateixos, democràticament i respectant els drets de tothom. Podem dir i demostrar que s'ha fet l'esforç d'articular un discurs comú entre partits nacionalistes catalans i partits espanyols a Catalunya, que no hi ha enfrontament intercomunitari, que el consens ha anat més enllà i tot d'allò que és raonable, que s'han respectat en tot moment la legalitat i les formes. I podem demostrar, amb xifres i percentatges si cal, que la resposta a aquest enorme esforç nacional ha estat el menyspreu a la voluntat dels nostres representants.

Naturalment que no serà senzill. Ni passarà l'any vinent. No sabem com passarà. Però no cal que dramatitzem. D'estats, n'apareixen cada pocs anys i s'integren a la Unió Europea. Fa vint anys, per exemple, Estònia era una república soviètica. Demà Montenegro esdevindrà independent seguint unes guies molt clares marcades precisament per la Unió Europea. Avui el govern britànic té poders de codecisió en algunes matèries a la república irlandesa, que es va crear a base de violència. I n'hi té perquè la Gran Bretanya accepta, en canvi, que el govern irlandès tinga funcions de suport a la comunitat republicana del Nord d'Irlanda que tant ha costat de mantenir sota l'ocupació. Fins i tot hem vist, aquests darrers dies, que, al govern espanyol, no li toca més remei que acceptar que els ciutadans de Gibraltar puguen decidir lliurement el seu futur, per bé que invoquen, per cert, el mateix tractat d'Utrecht que justifica la nostra incorporació a Espanya. I tot això, i més coses que passaran, té una raó simplicíssima: no es pot anar, dintre la Unió Europea, contra la democràcia i, la democràcia, la representa el vot popular. Com impediran que diguem què volem ser?

No serem una autonomia d'Espanya i prou, com ara. Perquè Espanya no té temps de canviar, no és atractiva per l'espoli econòmic persistent a què ens sotmet, ja no ens és imprescindible en el nou marc europeu i s'ha demostrat tan inflexible que crea desafecció. La seua oportunitat es deia Zapatero, i el moment de creure-hi (en ell, i en Espanya) ja ha passat.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Ara la independència
22 mar 2006
sí, la independencia del papa i la mama
Socialistes, CiU i ICV-EA acorden el nou encaix de Catalunya dins d’Espanya
22 mar 2006
El debat etern sobre lâencaix de Catalunya dins dâEspanya va escriure ahir una nova pàgina amb lâacord a la Comissió Constitucional del Congrés del projecte de nou Estatut dâAutonomia de Catalunya, que ara hauran dâaprovar el ple de la cambra baixa espanyola i el Senat, i ser ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. El PSOE, el PSC, CiU i ICV-EA van fer valer el seu consens per aprovar el nou text dâautogovern, una llei pactada entre el Parlament i les Corts espanyoles, com es va encarregar de recordar el PSOE. Però el debat sobre la qüestió catalana no es tanca aquí. ERC hi ha votat en contra «amb tot el dolor de lâànima», en paraules de Josep-Lluís Carod-Rovira, per a qui el pacte no és sinó el «preàmbul» de noves ambicions de la Catalunya «cansada».



ERC va votar en contra del dictamen de la comissió, que difícilment variarà en el tràmit del Senat, al costat del PP. Una situació que incomoda els republicans, i més els dies que, com ahir, els populars tenen com a portaveu Eduardo Zaplana, que després de les intervencions de Mariano Rajoy âel dia de lâestrena de la comissióâ i dâÃ?ngel Acebes, va tancar la comissió amb una mascletada de suposats trencaments constitucionals. ERC va tenir lâaval del seu referent al País Basc, EA, mentre que en el grup de consens sâhi van sumar el PNB i Coalició Canària, a més dâIU. Però si ERC i el PP difereixen en el grau dâambició que donen a lâEstatut, no serà precisament el PP qui reobri el debat territorial, perquè malgrat considerar que el PSOE ha donat més del que constitucionalment es podia, ni Rajoy ni Zaplana sâhan atrevit a respondre al líder de CiU, Artur Mas âque tampoc ha arribat al final del camí perquè el seu objectiu generacional és la proposta que va sortir del Parlament el 30 de setembreâ, si pensen promoure una reforma a la baixa si tornen a manar.

Per a Carod va ser una jornada agredolça, com ell mateix va admetre en privat. ERC se sent pare âJoan Ridao és «una mare a qui han arrencat el fill amb fòrceps»â del 85% del text, però vota no al Congrés perquè lâaltre 15% ânació i finançamentâ, els pilars bàsics, no responen a les seves expectatives. Per què? Perquè «no resol els problemes» de la Catalunya més necessitada i perquè constata que «lâesquerra espanyola, més enllà de la retòrica, tampoc creu en lâEspanya plurinacional». ERC, que fins ara havia culpat Mas del grau dâambició de lâEstatut, admet cada vegada amb més claredat la culpa de José Luis Rodríguez Zapatero. I com el conseller de Governació, Joan Carretero, però de manera més elegant, Carod va recriminar al president espanyol que més enllà de la seva «educació, amabilitat, correcció i cordialitat» no sâhagi atrevit a fer el pas cap a lâEstat plurinacional. «I si ara no pot ser, és que és impossible», va concloure el líder dâERC, tancant la carpeta federal i deixant com a única porta oberta la independència. Carod es va erigir en portaveu de la Catalunya que va sortir al carrer el 18 de febrer en defensa del dret a decidir dient que «potser» era lâúltima oportunitat que Espanya estigués disposada a acceptar un model de convivència diferent. Una Catalunya «cansada», la va definir Carod, fatigada dâesforços i boicots.

Els socis dâERC van continuar pressionant perquè els republicans canviïn el vot i CiU va continuar recriminant-li la seva actitud, en una sessió en què la baralla domèstica va tornar a planar per la sala internacional de lâedifici ampliat del Congrés. «Potser una mica menys dâarrogància no aniria malament», li va dir Carod a Mas. «Que ningú ens faci votar contra la nostra consciència», va dir Carod als socis. «Catalunya no perd res, hi guanya molt, no tot. Però qui ha guanyat alguna vegada tot?», va preguntar-se el president dâICV, Joan Saura, que va lloar el catalanisme polític que sâimplica en la modernització dâEspanya. «Els que hi estan a favor ho estan amb matisos, els que hi estan en contra, només hi estan en contra», va advertir la vicepresidenta del PSC, Manuela de Madre, que va parlar del triomf del pactisme. «Un Estatut és una llei pactada, no unilateral», va reblar pel PSOE Diego López Garrido, per qui sâha arribat a un nou estadi de lâEstat de les autonomies, en què Catalunya «sempre ocupa un lloc dâavantguarda». I Mas va tornar a posar la bondat del pacte entre els «profetes de lâApocalipsi» i els qui fan «el discurs de la frustració». Mas va aprofitar per reptar ERC i Maragall a presentar esmenes al Senat per anar més enllà del reconeixement de nació que es fa al preàmbul. I va instar ERC a fer com el president Macià, votar sí a risc que els diguin traïdors, perquè Catalunya avanci: «A vegades és més difícil dir que sí que dir que no.» El coordinador general dâIU, Gaspar Llamazares, va semblar comprendre ERC parlant de jornada agredolça i admetent que no hi ha una «transformació» de lâEstat, i que lâassignatura pendent de lâesquerra espanyola «és un programa federal compartit».
Re: Ara la independència
22 mar 2006
La vertadera independència és la liquidació de la societat de classes...

Independència i anarquia!!
Catalunya només pot existir on el pole ho vulgui.

Visca el comunisme llibertari. Mort a l'Estat, inclòs l'hipotètic estat català, i mort a la idea d'"espanyols": si es mata l'Estat no es pot seguir sent espanyol.
Re: Ara la independència
22 mar 2006
si que tens boira al cervell!!

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more