Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: @rtivisme : corrupció i poder : criminalització i repressió : educació i societat
[La temptació del desordre i la màgia conmemorativa]
21 mar 2006
A la cultura catalana, la noció d´ordre és tan fonamental que la Renaixença va construir la imatge social al voltant d´una virtut <<el seny>>, que té el sentit de la mesura, i que s´oposa a <<la rauxa>>, el desbordament passional. La dialèctica seny/rauxa ha esdevingut una estructura invariable en el nostre entorn cultural.
Però la conmemoració no és pas tan aliena com sembla al desordre que amenaça de submergir-la i que la conmemoració pretén contenir. I això,si més no,per dues raons:d´una banda,el repte de la publicitat obliga la cerimònia a "fer esdeveniment",és a dir,a innovar,a crear sorpresa perquè se´n parli. Sorprendre tot conservant una rutina,és prendre el risc del desordre. D´altra banda,una memòria,per imposar-se,ha de portar una estratègia de la incertesa que vol desestabilitzar l´adversari deslegitimant-lo. La conmemoració és aleshores una font de desordre simbòlic,una forma de subversió.
Si mirem de més a prop la conmemoració,sorprèn de veure expressar-s´hi,sota la calma aparent del ritual,una violència amb prou feines restringida. Per molts aspectes,provoca una inclinació cap a la manifestació o fins i tot l´avalot. Per l´abril de 1917,després de La Diada Pi y Maragall,el diari anarquista Solidaridad Obrera escrivia:<<El desfile se convirtió en manifestación>>.El governador era de la mateixa opinió,<<L´acte prenia el caràcter de manifestació no autoritzada>>(La Veu de Catalunya 11-09-1917). Amb aquestes remarques n´hi ha prou per abolir els límits massa estancs que s´estableixen entre conmemoració i manifestació per reinscriure la primera en el conjunt de les formes possibles d´expressió del descontentament de l´espai públic.

La transgressió de l´ordre es manifesta per la interrupció del ritual. Per l´octubre de 1910,la cerimònia d´homenatge a l´obrer Clemente Puig,executat pocs dies després de la Setmana Tràgica ,acabà amb un intercanvi nodrit de trets. Un home va estar a punt de ser precipitat daltabaix d´un pont del tren quan intervingué la policia. Aquest acte de violència tenia com a origen la interrupció d´un discurs;La Vanguardia va escriure <<La tropa se opuso a que aquel continuara su perorata. La interrupción produjo aplausos y protestas que fueron cortadas dando por terminada la ceremonia>>.
Però,per regla general,els incidents més greus tenien lloc després de la cerimònia,quan el ritual ja no podia contenir les passions. Va ser el cas de les cerimònies a Pi y Maragall el 1915 i el 1917. També va ser el cas de les cerimònies de l´Onze de Setembre el 1901,el 1906,1910 i 1916. El 1914 la violència es desencadenà el dia abans a la plaça de Sant Jaume,a la Rambla i a la seu dels gremis. Per al governador civil,calia evitar el desordre social:el 1910,per a l´aniversari de la Setmana Tràgica,les autoritats anticiparen els transtorns de l´ordre i La Publicidad considerà que <<las precauciones tomadas por el Governador civil fueron excesivas y molestas pues incluso en los estrechos pasillos del cementerio penetró la guardia civil montada>>. En canvi,durant els incidents de 1915,es va fer curt i només s´havia previst acompanyar el bust de Pi y Maragall amb dues escortes! s´esperava que no eclatés la violència.
Això vol dir que la povocació que volia fer caure l´Ordre responia a regles precises de desestabilització. Les eines que la provocació mobilitzava responen al registre simbòlic,però el seu us raonat podia desencadenar aldarulls.

En aquella època hi havia tres alçaprems potents de capgirament de l´Ordre que eren:el crit,el cant i el vandalisme.
El crit era sediciós. D´ordinari servia per aixecar l´entusiasme de les masses participants. Molts discursos s´animaven acabant amb fervents visques als quals la multitud reponia a l´uníson. Però el crit podia resumir una opinió destinada a inflamar l´adversari:quan,pel setembre de 1915,els grups lerrouxistes cridaven <<Visca Espanya!>> els grups regionalistes els responien <<Visca Cuba!>>. Es passava fàcilment a la sedició:quan l´Onze de Setembre de 1901,joves exaltats cridaren <<Visca Catalunya!>>,aleshores la policia carregà. però la força contestària del crit s´esmussa quan se n´abusa:el 1916,la policia,que tolerava els <<Visca Catalunya!>>,destingué els que cridaven <<Visca Catalunya Lliure!>> o <<Visca la independència!>>
El cant era un factor provocador molt més eficaç. L´himne Els Segadors tenia,en aquest sentit,un poder d´arrossegament fora del comú. El cant s´associà aviat a La Diada: no sembla encara que fos el cas el 1901,però sí el 1906,com n´és testimoni Pous y Montoliu. En efecte,diu que sentí <<un petit entusiasme per Els Segadors>>,encara que <<espiritualment no responen a lo que hauria d´ésser l´himne de la renaixença catalana>>. No parlava encara d´himne nacional,com a molt <<d´himne catalanista>>. El 1910,el cant encara es feia servir en privat en el marc estret del local de l´entitat catalanista.
Calgué esperar el 1913 perquè Els Segadors fessin una entrada remarcable en l´esfera pública:després que l´Ajuntament de barcelona diposités la corona de flors,<<un grup de catalanistes entusistes va cantar el nostre himne>>,va escriure El Poble Català. Per primera vegada,també,es troba sota la ploma dels comentaristes la menció <<d´himne nacional>>. Al Teatre Apolo,recordem-ho,un espectacle patriòtic muntà Els segadors de Polonia:la reactivació del record del 1640 fou general. Des d´aleshores ja no es poden comptar el nombre d´incidents relacionats amb Els Segadors.

Els Segadors es convertí en la principal espurna de violència a principis del XX. La Marsellesa constituïa aleshores un contracant untilitzat pels republicans lerrouxistes. Mentre que pel juny de 1904 el governador prohibí l´himne catalanista durant una cerimonia al carrer dels mirallers,deu anys més tard,la prohibició fou sobretot motivada per la preocupacio governativa de possibles incidents entre regionalistes i lerrouxistes.
Es poden suggerir tres raons per aquest fet:primerament,quan l´himne provocà la intervenció de la policia,el seu ús establí el paral.lelisme entre la repressió del moment i la presa de Barcelona el 1714. El militant utilitzà el cant per activar la memòria i demostrar l´actualitat de la violència estàtica exercida damunt la Catalunya victimitzada. Reanimant una suposada ferida Els Segadors serví a una estratègia de conscienciació. En segon lloc,els arrestos policíacs, inmediatament recollits per l´airada premsa catalanista,desembocaren en la mobilització dels cercles afins entorn d´una lluita que no era altra cosa que el ressò llunyà de 1714. La pressió exercida de totes bandes aconseguí l´alliberament dels sospitosos,cosa que s´interpretà com una vitòria simbòlica conta la humiliació de la derrota. Dit d´una altra manera, la conmemoració de l´Onze de Setembre cridava a una revenja que el drama en miniatura dels arrestos féu possible.
Finalment, l´himne fou cantat per joves militants sortits de formacions radicals que demostraren la seva valentia,confortaren la seva disposició i demostraren als germans grans la seva determinació. A l´interior del cercle,el cant funcionà com un ritus iniciàtic per al qual l´arrest fou la sanció suprema. Les associacions juvenils i radicals tenien un paper d´integradores en la societat republicana.

El vandalisme és un fet de contestació simbòlica extrema. Qualsevol gest que vulgui destruir un signe de memòria s´interpreta com a vandàlic:l´Onze de Setembre de 1910,per exemple,una corona dipositada al peu de l´estàtua aparegué cremada. També, el 1923,totes les corones de flors dedicades a Casanova van ser incendiades:era el signe inminent del cop d´estat. La iconoclàstia estatuària era molt menys freqüent:s´havia parlat de l´efígie de Fernando VII el 1835 o del rei catòlic el 1868.
El vandalisme no comporta pas la destrucció de l´objecte conmemoratiu,ans al contrari. El monument malmès,estigmatitzat i relegat a les tàvegues de la història,generalment es guardava com una reliquia i no era pas destruit,com una prova eterna de l´oprovi. El gest vandàlic, destrucció d´una estàtua o <<desbateig>> d´un carrer,servia per instruir un procés al passat;era una acusació que invertia l´ús del simbol sense posar en dubte el principi creador d´ordre social,que era la conmemoració. Destrucció i conservació formaven un sol moviment,indissociable del naixement de la representació del passat com a patrimoni.
Per això la trangressió social més gran era la destrucció de l´estàtua o de la placa del carrer. Era una prohibició moral superior, com testimoniava La Publicidad en tractar la mutilació d´algunes estàtues decoratives del Palau de Belles Arts el 1911: <<Somos el pueblo de la prostitución suelta y miserable;de los cinematografos imbéciles y pornográficos. Y mientras la Nuria triunfa en los burdeles,en las exposiciones se mutilan las estátuas,en una forma imbécil,propia de un pís inculto y degradado.>>
La mutilació de l´estàtua ornamental equivalia a una degradació moral. Si la conmemoració feia accedir les societats als graus superiors de civiltzació,la destrucció de les estàtues les submergia en la barbàrie. Es pot entendre el sentit d´aquest tabú social:destruir l´estàtua era trencar el sortilegi conmemoratiu que feia passar una cerimònia d´instauració simbòlica de l´Ordre per un agradable comerç amb els avantpassats. destruint el mirall que feia possible el joc de la defracció i la mentida conmemorativa,es deixava al descobert la veritat de la conmemoració i se la matava. La destrucció era el gest més radical de contestació de l´ordre instaurat.
Si Barcelona no conegué el vandalisme estatuari entre 1868 i 1936,fou perquè l´estabilitat de tot l´edifici social depenia de la conservació de l´efígie. La destrucció era reconeguda com un gest límit,una profanació:l´estàtua conmemorativa,com qualsevol senyal del patrimoni,era una petjada d´una dimensió sagrada que la protegia. Així,tot succeïa com si la conmemoració tingués necessitat d´erigir el vandalisme en tabú per conservar-ne el valor,fent creure en la possibilitat d´uns subversió simbòlica. Així, doncs,el gest vandàlic no va exitir realment durant setanta anys i el cant Els Segadors va ser durant molt de temps el valor màxim de contestació simbòlica plantejada.
La conmemoració posà en joc una subversó festiva que era de tipus carnavalesc. El joc de l´ordre i del desordre provocat continuava trobant-se en el nivell simbòlic i queia rarament en la violència física o en el vandalisme,tot i que aquesta eventualitat era indispensable per mantenir-ne el valor. La memòria necessitava erigir la possiblitat de la seva negació com a horitzó. Amb la inversió tmporal de les jerarquies,imitava la subversió social més que no la feia néixer. Així, podia cristal.litzar les còleres i els ressentiments,com un parallamps de la violència social. Al capdavall,per la sacralització dels seus gestos i dels seus suports,contribuïa més a reforçar la burgesia que no pas a fer-la caure.

This work is in the public domain
Colera camping CNT