Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: corrupció i poder
Aquí no es lluïta com a França
15 mar 2006
No és cap secret que el monopoli de les lluïtes a la universitat catalana passa per que tot tingui una pàtina "nacional".

Si no la té, et tallen les ales per poder fer coses i mobilitzar a TOTS els estudiants, o als suficients com per a posar en questió les politiques econòmiques del Govern.

Jo acuso els nacionalistes i independentistes d'haver desmobilitzat els estudiants de Catalunya!!!

Jo els acuso de entorpir les lluïtes legítimes del jovent, per uns contractes dignes, dret a la cultura i dret a la vivenda!!!Sense haver de fer-ho passar tot per la nació i la llengua!!!!

Sou tots uns conservadors sociològics al cap i a la fi.

Una cosa és el mon real
Una altre cosa és la Catalunya nacional!!

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Aquí no es lluïta com a França
15 mar 2006
Què és el món real?

A les universitats catalanes jo veig que es lluita des d'una postura d'alliberament social, i també d'alliberament nacional, cosa completament normal si tens en compte que formem part d'una nació oprimida. Estem a Catalunya i no pas a França. No te n'havies adonat?

Potser t'hagis encès veient els disturbis a les universitats franceses, però tranquil, el nostre dia arribarà, i sobretot, no t'equivoquis d'enemic com ara.
Fart de que això s'utilitzi com una merda de fòrum !!!!!!!
15 mar 2006
Òstia !

N'estic fart de penjar un acte o un text i que els maleits il·luminats de torn facin que les seves "reflexions en veu alta" tirin avall les notícies, afrancesat dels nassos! pq no montes un fòrum de debat si és el que vols?

Coi, per dir això no cal fer una notícia nova i enterrar els actes avall.
Re: Aquí no es lluïta com a França
15 mar 2006
per si no ho saps, un bon grapat d'independentistes estan ficats al moviment de solidaritat amb SEAT

ara per ara la lluita de solidaritat amb les acomiadades de SEAT es un dels passos per reconstituir el moviment contra la precarietat

el que pots fer enlloc de fer tant l'ase per aqui es passar-te per algun dels comites de barri de suport a SEAT o el de Barcelona, que es fa avui (Campo Sagrado crec, pots mirar-ho a www.moviments.net/despidosseat/)

I el que cal es que la lluita es pugui extendre a la Universitat. Pots moure el cul per intentar muntar un acte a la teva facultat?.

Anar preparant la mani del 25 de març.

Obrers i estudiants, la mateixa lluita, als Paisos Catalans.
Re: Aquí no es lluïta.
15 mar 2006
El president de la Caixa
El president de la Generalitat
El president del Foment del Treball
Els fills d'en Pujol i la Ferrusola
però també els fills de:
Els Sanahuja, els Torres, els Lara Bosch, els Serra, els Rahola, els Serrahima, els Godó, els Junyent, els Trias, els Samaranch, els Guell, els Abelló, els Duran i Lleida, els Portabella, els Campmany, els Freixenet... segueixo?
Les cúpules de CiU, del PSC, d'ERC, d'IC
El consell d'administració de Gas Natural, de Banc de Sabadell, de finques Forcadell... segueixo?

M'esteu dient que tota aquesta gent pateix l'opressió i que formen part d'una nació oprimida?
Que l'alliberament nacional es lo primer?

Doncs si la meva avia tingues rodes...
Re: Aquí no es lluïta com a França
15 mar 2006
no feu cas als trolls (secció "trolls no nacionalistes")
Re: Aquí no es lluïta com a França
15 mar 2006
Aixi que si per un l´alliberament "nacional" no es el primer es un Troll??
Doncs vaja. Mira, jo respecto la lluita que fan els indepes i demes pero que tot tingui que sortejar el "beneplacit" de gent "batasunizada", que n´hi ha, em fa pudor.
I que coi es aixo de "afrancessat"?? Es que no tenim dret a recolçar una lluita si no es "de la Terra"?? On us heu deixat l´Internacionalisme??
Per cert, esta molt be el donar suport als de la SEAT, pero que jo sapiga no es l´unica moguda ni laboral ni social que es fa ni a Barna ni a molts altres llocs...On esta l Independentisme solidari a les altres lluites??
Pel que jo se, al Tomb Antirrepressiu d´enguany, n´hi hauran actes de solidaritat amb gent nacionalista i amb gent anarquista (com deu ser). De moment n´hi ha "col.lectius indepes" que ja no hi estan d´acord amb aixo. Veurem la vostra solidaritat amb gent "no-indepe". Dessitjo sincerament equivocarme.
Salut.
Re: Aquí no es lluïta com a França
15 mar 2006
està ple de gent de l'esquerra indepe en mogudes no només per indepes, i la universitat és un d'aquests espais sense haver d'anar a la SEAT. altra cosa és que a alguns us molesti que part de la penya que s'ho curra parli de Països Catalans

Per que,a qui s'ha tallat les ales? què passa, que els "indepes" diem què pot fer i què no la penya? Per què els "indepes" som responsables de la desmobilització? com s'han entorpit les lluites legítimes? és molt fàcil disparar i no justificar res

A mi el què em molesta és que Indymedia va a pitjor per coses com ara aquesta
Re: Aquí no es lluïta com a França
15 mar 2006
Els gavatxos et fotrien en una escola on hauries de parlar només francés i amb accent de l'ille de france, si no series de provincies i pagerol. Si això es la modernitat ja li vam dir que no!
Visca el Timbaler del Bruc
Visca Curro Jimenez!!!!
Re: Aquí no es lluïta com a França
15 mar 2006
Afrancesat: aquest post que has obert ho bé està fet des de la ingenuïtat o bé desde la malícia i la mala fe.
Perquè ja et puc dir que la teva afirmació és ben falsa. Des dels sindicats de l'esquerra independentista a les universitats s'ha apostat per marcs comuns de lluita com ara la PMDUP (17-N) et sona? i no hi ha cap problema en treballar amb d'altres organitzacions de fòra de l'àmbit universitari (Plataforma transgènics fora, Plat. no al MAT, Col·lectius antirepressius locals, comites de solidaritat amb CUBA, Chiapas, Venezuela...) ni de dins (Dolça lluita, AEP...) així com assemblees de facultat.

A més a més, qui ets tu per parlar del que està passant a França, dèus llegir molt els diaris...però si sabessis del que parles sabríes que en el moviment estudiantil francés no tot són flors i violes. En un moment donat es poden produir fets que desencadenin grans mobilitzacions (t'en recordes del NO a la GUERRA) però un moviment no es pot valorar realment quan hi ha un boom mediàtic sinó després quan t'en adones de la quantitat de gent real que continua lluitant dia a dia.
A més a més hauríes de saber que la realitat francesa és molt diferent a la nostra, ells tenen pel mitg els fets de maig del 68 que van marcar a diverses generacions (perquè et penses que la policia manté tancada i barrada la Sorbona?), a més a més la universitat allà està organitzada de forma molt diferent. Ells han guanyat molts drets abans de començar a perdrel's que la socialdemocràcia d'aquí mai ens ha donat ni ens donarà.
Potser el meu platejament està una mica desestructurat però està fet des de la ràbia. És molt fàcil parlar i críticar en base a clichés sense conèixer la realitat i d'això s'en diu INTOXICAR.

Jo "afrancesat" no t'insultaré com tu has fet amb molta i molta gent, només et demanaré que així com demanes que els altres siguin oberts de mires deixis el teu sectarisme a casa, t'arremanguis i et posis a treballar. Perquè els tòpics són fàcils d'emprar però endinsar-se en el terreny de les idees polítiques ja és més difícil, de la mateixa manera que aquest país estret i llarg és ple de patrioteros i també d'indepentistes rupturistes que anem més enllà del folclore i entenem com a pròpia qualsevol lluita d'alliberament social.

SALUT i sobretot una mica d'INTELIGÈNCIA!!
Re: com a França?
15 mar 2006
Pues no.
Re: Aquí no es lluïta com a França
15 mar 2006
De la miseria en el medio estudiantil:

"El estudiante, más cualquier otra persona, está contento de estar politizado. Sin embargo, ignora que participa a través del mismo espectáculo. De este modo se apropia de los miserables y ridículos restos de una izquierda que fue aniquilada hace más de cuarenta años, por el reformismo “socialista� y por la contra-revolución stalinista. Todo esto todavía lo ignora, mientras que el Poder lo sabe claramente y la clase obrera de un modo confuso. Participa, con una débil arrogancia, en las manifestaciones más irrisorias que no lo atraen más que a él. La falsa conciencia política se encuentra en él en estado puro, y el estudiante constituye la base ideal para las manipulaciones de burócratas fantasmas de organizaciones moribundas (desde el Partido llamado Comunista a la unef[aqui podríamos decir desde AEP, o Iniciativa a los sindicats de l'esquerra independentista]). Estas programan totalitariamente sus opciones políticas; toda marginación o intento de “independencia� vuelve dócilmente, tras una parodia de resistencia, al orden que ni un solo instante ha sido puesto en cuestión
Re: Aquí no es lluïta com a França
15 mar 2006
Per Yuups, per xavi, per el usuari:

Aixó es un IMC.
No es un weblog independentista,
Es un mitjá INDEPENDENT
weblogs independentistes n'hi han 923 amb counters que fan pena... perque no atreuen a ningú amb dos dits de front.
Ací els que intoxiqueu SOU VOSALTRES amb el vostre discurs neo-católic del segle XIX al servei de la oligarquia catalana, amb els vostres coixinets de famil.lies benestants.
Ningú ja no s'ho creu quan us ompliu la boca amb els grans conceptes com "treball", "alliberament", "nació catalana", "la llengua", "el nostre pais" perque sou cadells de convergents... i els convergents només tenen els diners, no el respecte
Hi a una diferencia molt important als vebs "esser" i "tenir".
No es el mateix "ser catalá" que ningú discuteix i el que vosaltres voleu "tenir": privilegis, hegemonies, dret sobre el territori, dret a la discriminació del qui no enraona -es un dir- com vosaltres, tenir control sobre les vides dels altres,

NOMES VOSALTRES SOU ELS TROLLS!
Re: Aquí no es lluïta com a França
16 mar 2006
i tu enraones? que entens per enraonar? no dónes CAP argument però et regales de mala manera

apa a fer la mà friki d'internet
Re: Aquí no es lluïta com a França
16 mar 2006
potser tu hauries de testar el Tao de lºamor, confuci
Re: Aquí no es lluïta com a França
16 mar 2006
ostia alla a la esquinica foten unes tapes de por
Re: Aquí no es lluïta com a França
16 mar 2006
Tot el respecte pels anarquistes i pels francesos.
Els catalans no podem fer autocritica? Ho fem tot bé? Quants de vosaltres feu "pedagogía" quan aneu fora dels Països Catalans explicant, per exemple, que la gran majoria no arrivem a fi de mes? No, preferim creure´ns que som el mirall on tothom vol mirar-se.
A veure qui amb veu des de l´esquerra té collons de dir que ja està bé, que ja n´hi ha prou amb que els rics facin el que volen amb els treballadors i els estudiants. Que ja no n´hi ha prou amb que els rics i la burguesia paguin més per les seves propietats!. Volem igualtat? Cap persona amb més d´una vivenda!
Contra els especuladors, contra els col.lecionistes de pissos i contra els idiotes que ens volen imposar el "viure a costa dels altres". La nova burguesia televisiva és una potent factoria d´idiotes.
I us recordo que l´indepèndencia és en tot cas un camí, no una estància...
Au, salut per a tots i totes!
Re: Aquí no es lluïta com a França
21 mar 2006
Parleu continuament de la lluita a les universitats catalanes. Quina lluita?
Si hem de contar com a lluitar, fotres de porros al campus de la universitat mentres parles de com deuria ser el mon amb els amics.
O aquestas estranyes assambleas que es fam sobre algun tema i que son escoltadas per la gent de la mateixa universitat que ja esta d'acord en el tema que va per simpatia amb els convocants.
Jo sincerament no veig on esta la lluita universitaria, fem altres coses, pero lluita?
Re: La torna dels pijos
21 mar 2006
La Torna d’Albert Boadella ja no és una tragedia amb tricorni, sinó tot el contrari, una sarsuela amb mossos d’esquadra. Els neofranquistes ja no tenen el poder per venir amb els tancs a la seva crida per aplastar la revolta catalana, però tot Madrid ha anat al naixement del seu partit espanyolista Ciudadanos de Cataluña. Després ha escenificat al Teatre Tivoli de Barcelona, disfressat de mosso d’esquadra, la presentació per als indígenes de la colònia que l’han de votar. El “líder nato� (El Pais) Arcadi Espada, autor del libel Contra Cataluña, s’autodefineix: “Nunca pensé que había tantos pijos en Cataluña (como se sabe Ciudadanos ha sido acusada de esnobismo). ¿Lerroux? Hoy los chicos lo estudian en las escuelas como adjetivo.� Efectivament ell no és Lerroux sinó la seva torna, com una gorra de mosso no fa la por d’un tricorni de xarol.

Els neoespanyolistes de Catalunya els retrata Agustí Fancelli al suplement provincial de El Pais: “La falta física de contestación no iba a aguarles la fiesta. ¡Qué caramba! Nada más faltaría que en su gran día constituyente no pudieran recordar lo amordazados que viven en esta tierra, más allá de sus cátedras, sus teatros y sus tribunas periodísticas. Por fin se podrá comprobar si ir contra todo, que es la sensación que dejaron los oradores, es suficiente para hacerse un hueco en el arco parlamentario o bien se impone en el futuro programa alguna propuesta en positivo.� Ciudadanos de Cataluña ha robat el nom a Ciutadans pel Canvi perquè volen els vots socialistes per no fer mal al gran partit anticatalà que tant ha fracassat a Catalunya, els troglodites del PP. De fet tenen la mateixa dependència del PP que Ciutadans pel Canvi del PSC. Parteixen de la metafísica per demostrar científicament que els catalans no podem existir. El catedràtic d’estètica Félix Ovejero, de nou a El Pais però, al ser el teòric espanyolista, en l’edició “nacional� explica per què la democràcia no és espanyolista: “La clase política apenas se parece a la sociedad catalana, No es un problema de mala fe, de que gobierne al dictado del comité central de la burguesía. Sencillamente no saben que existen otros. Maragall no es Evo Morales. No forma parte de los excluidos. ¿Donde están los representantes políticos del 40% de los catalanes que quieren seguir siendo ciudadanos de España?� Neixen amb el nom equivocat. S’haurien de dir Ciudadanos de España.

A veure, senyorets bufó, líder nat i espanyolista estètic: tenim tres partits lligats a partits de Madrid, PSC amb el PSOE, IC amb els comunistes, el PP amb ell mateix. No n’hi ha prou d’espanyolisme? Maragall és una quarta part anglès i Carod la meitat aragonés, qui més s’acosta a l’indi Evo Morales: proletari castellanoparlant del Camp de Tarragona amb pare guardia civil. Prou indígena, o massa per la pijeria de Ciudadanos?

L’anticatalanisme dels espanyolistes no és nou. El militarot sanguinari, el Conde Duque de Olivares, ja maldeia els catalans fa quatre segles: “Hay que hacer un ejemplo con esta gente. Cataluña es la cabeza y el corazón de España. En medio de todos nuestros trabajos el de Cataluña es el mayor que jamás hemos tenido. Se han arrojado a una rebelión tan formada como se halla hoy la de Holanda.� L’hispanista Henry Ettinghausen m’envia des de La Pera el seu estudi sobre el Quevedo anticatalà. Era mortal enemic del Conde Duque, però empresonat escriu el libel La rebelión de Barcelona ni es por el guëvo ni es por el fuero, perquè el deixin lliure: “Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Son las viruelas de sus reyes. Todos las padecen. Esta nación se arma con delitos indignos de perdón.� Potser el problema no som els catalans, sinó els espanyolistes que veuen, com ha patit el PP, que els catalans no els votarem mai i que a Madrid tampoc poden governar sense la torna dels catalans.


Josep C. Vergés
19.3.06


The Return of the Privileged (Versió en anglès)

Citizens of Catalonia has stolen the name from Citizens for Change because they seek socialist votes not to hurt that other grand anti Catalan party which has failed so catastrophically in Catalonia, the troglodytes of the PP

"The Return" by Albert Boadella is no longer a tragedy with patent leather hat, but rather a Spanish operetta with Catalan police. The neofascists are no longer in power to send the tanks he asked for to crush the Catalan revolt, but tout Madrid went to the birth of his Spanish nationalist party Citizens of Catalonia. Later, dressed as a Catalan policeman, he staged the presentation in Barcelona’s Tivoli Theatre for the natives of the colony who must vote him. The “born leader� (El Pais) Arcadi Espada, author of the libel Against Catalonia, gives his own definition: “I never thought there were so many privileged in Catalonia (because Citizens of Catalonia has been accused of snobbery). Lerroux? Today boys learn it at school as an adjective.� Quite right, he is no Spanish nationalist like Lerroux, only his rerun, like a Catalan policeman’s helmet does not provoke the fear of a patent leather hat.

Catalan neofascists are portrayed by Agusti Fancelli in the provincial pages of El Pais: “The lack of any vocal opposition was not going to spoil their party. Caramba! That would be a bit much to be ignored in their big foundation day when they wanted to recall how they were so silenced in this land, despite their professorships, their theatres and their op ed pages. We shall finally learn whether going against everything, which is the impression speakers left, is enough to find a niche in the Parliamentary arc or in future they will be forced to make some positive proposals.� Citizens of Catalonia has stolen the name from Citizens for Change because they seek socialist votes not to hurt that other grand anti Catalan party which
has failed so catastrophically in Catalonia, the troglodytes of the PP. They depend as much on the PP as Citizens for Change on PSC. Starting at metaphysics they prove scientifically Catalans have no right to exist. The professor for aesthetics Felix Ovejero, again in El Pais but now, as theorist for Spanish nationalism, in the “national� pages, explains why democracy is not for Spanish nationalists: “The political class hardly has any similarity to Catalan society. It’s not a question of bad faith that they govern to the diktat of the central committee of the bourgeoisie, it is simply that they don’t know others exist. Maragall is no Evo Morales. He is not part of the excluded. Where are the political representatives of the 40% of Catalans who want to remain citizens of Spain?� They have given the wrong name. They should call themselves Citizens of Spain.

Let’s see, senoritos buffoon, born leader and Spanish aesthete: we have three parties which are tied to Madrid parties: PSC with PSOE, IC with the communists and PP with itself. Isn’t that enough Spanish nationalism? Maragall is a quarter English and Carod half Aragonese, the closest to the Indio Evo Morales: Proletarian Spanish speaking at birth from the Tarragona countryside with a guardia civil father. Is that indigenous enough or too much for the privileged Citizens of Catalonia?

Anti Catalan Spanish nationalists are nothing new. Bloodthirsty Andalusian Conde Duque de Olivares already damned Catalans four centuries back: “We must make an example of these people. Catalonia is the head and heart of Spain. In the midst of all our troubles, Catalonia is the worst we have ever had. They have thrown themselves into a rebellion as complete as the one we face today in Holland.� Hispanist Henry Ettinghausen sends me from La Pera in Girona his study on anti Catalan Quevedo. He was the Conde Duque’s mortal enemy, but in jail wrote the libel The Barcelona Rebellion is neither for their Balls nor for their Rights, so as to be released: “Catalans are a monstrous abortion of politics. They are the smallpox of their kings. All suffer them. This nation has loaded itself with crimes which cannot be dignified with pardon.� Perhaps it is not Catalans who are a problem but Spanish nationalists who see, as the PP has suffered, that Catalans will never vote for them and that Madrid cannot even govern without Catalan returns.


Josep C. Vergés
19.3.06
El feixisme, aquí te moltes arrels: la prensa fa apologia de la precarietat
22 mar 2006
Mireu aquest article publicat pel fastigòs diari LA FERDAD fascita de Alicante, on es fa apologia
de la precarietat laboral, DIENT QUE A FRANÇA ELS CONTRACTES BASURA SON EL 13 PER CENT I A ESPANYA EL 23 PER CENT

ARTÃ?CULOS
La rebelión de las clases medias
ANTONIO PAPELL/

Como es bien conocido, Francia está nuevamente en llamas, esta vez por las protestas contra el Contrato de Primer Empleo (CPE), una propuesta de flexibilización laboral suscitada por el gobierno del primer ministro Villepin y consistente en un contrato indefinido de inserción en que el empresario puede despedir al empleado menor de 26 años sin explicación alguna los dos primeros años. La medida es llamativamente dura, sobre todo en un país con un sistema de relaciones laborales todavía muy rígido, y ha sido adoptada por añadidura sin previo diálogo social alguno. Pero el Ejecutivo francés debe haber tomado conciencia de que sin una liberalización significativa de sus estructuras económicas, la decadencia será irreversible. Máxime cuando Alemania, que adolecía de las mismas carencias, está en vías de emprender las reformas tanto tiempo aplazadas, que pueden encauzar a la locomotora europea por la senda del crecimiento y la prosperidad.

El problema fundamental de Francia es de crecimiento, y el de desempleo deriva de éste. Pero para que la economía francesa recupere el pulso en el marco global en que se inserta es inevitable que el país lleve a cabo transformaciones que darán al traste con las tradiciones estatalista, jacobina y proteccionista de que siempre ha hecho gala. Francia, como Alemania, tendrá que renunciar al sector público empresarial, que revisar a la baja el estado de bienestar y que flexibilizar el mercado laboral, como ya hecho, por ejemplo, España. En nuestro país, más del 32% de los contratos laborales son precarios; en Francia, no llegan al 13%. Aunque el desempleo de los jóvenes alcance el 22,5% (y el 40% en los jóvenes sin cualificación).

Estos planteamientos, todavía ignorados por la izquierda francesa pero evidentemente incuestionables si no se niega la realidad de las cosas, son los que están provocando la rebelión de las clases medias, que ven cómo Francia tendrá que declinar sus viejas pretensiones de grandeur para acomodar el paso a la Europa de su alrededor. Si en otoño se rebelaban violentamente los habitantes de la banlieue, marginados del sistema, sin expectativas cercanas y por lo tanto «al otro lado de la barrera», ahora son las clases medias las que exigen preservar su status, su proverbial seguridad, su estabilidad. Y ello será muy difícil de lograr por mor del conocido círculo vicioso del implacable capitalismo: sin flexibilidad -sin posibilidad de acomodar la oferta a la demanda-, no hay inversión ni por lo tanto crecimiento; sin crecimiento no hay ni prosperidad ni empleo.

En definitiva, la protesta francesa contra el CPE, dramática y paradójicamente secundada por los sindicatos sedicentemente progresistas, es claramente conservadora, por no decir reaccionaria. Se trata de mantener los privilegios de la sociedad acomodada, sin el menor rapto de heroísmo ni de concesión a la utopía. De ahí que sea absurdo comparar esta revuelta con la de mayo del 68. Entonces se pretendía un orden nuevo que facilitara el reparto de la riqueza; ahora se aspira a prolongar el orden viejo para afrontar el empobrecimiento.

La guerra entre esas clases medias y el primer ministro Villepin está repleta de recovecos: el jefe del Gobierno se juega en este envite sus posibilidades de competir por la sucesión del presidente de la República, Chirac, en el 2007, a la que también aspira el brillante ministro del Interior, Sarkozy. Y, de momento, Villepin está conduciendo el proceso con frialdad y valentía y, pese a que las encuestas demuestran que el CPE es rechazado por una mayoría muy significativa de franceses, no parece que vaya a ceder en su decisión. En el ambiente está el precedente de Balladur: forzado en 1994 a retirar otro contrato de inserción profesional para jóvenes (el CPI), fracasó en su intento de ganar las presidenciales de 1995, en las que venció el otro candidato de la derecha, Jacques Chirac. Sin embargo, es evidente que Villepin tiene todavía un cierto margen para negociar, una vez que los sindicatos, divididos, han descartado la huelga general: el CPE puede ser suavizado, por ejemplo, mediante la reducción de los dos años de posible despido a uno sólo, y a través de la incorporación de nuevas ventajas.

Sea como sea, es patente que el conflicto francés es en cierta manera la expresión de la resistencia al cambio que muestran las sociedades maduras y que resulta inexorablemente de las grandes mudanzas globales. El hecho de los países estén completamente abiertos a la competencia internacional ha otorgado a los conceptos «productividad» y «competitividad» un valor decisivo en la conquista de la prosperidad. Hoy ya no cabe, en fin, el regreso a las viejas sociedades opulentas y aisladas, protegidas y seguras: la propia idea de la 'clase media' se ha hecho invasiva y abarca a la inmensa mayor parte de la sociedad, aunque con estándares mucho más modestos que antaño. Al tiempo que se ha abierto paso el convencimiento de que ya no tiene sentido resistirse al cambio: lo inteligente es gestionarlo adecuadamente para que sus efectos sean lo menos onerosos y cruentos posible.
Sindicato Sindicat