Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Desembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
            01
02 03 04 05 06 07 08
09 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* %sArticle
Notícies :: sense clasificar
Reivindicació de la sobirania de catalunya
15 mar 2006
Reivindicació de la sobirania de catalunya
La pica i l'Estat

Falten només vuit anys perquè Catalunya commemori els tres segles de pèrdua de les estructures pròpies d'Estat, com a conseqüència de la derrota militar que, simbòlicament, representa la data de l'11 de setembre. D'aleshores ençà, pràcticament fins als nostres dies, la reivindicació d'un Estat propi per a la societat catalana no ha tingut mai una expressió majoritària, la qual cosa no implica, en absolut, que l'horitzó de l'estatalitat per a Catalunya no s'hagi mantingut sempre present, tot i que de forma minoritària, en certs sectors del poble català.
En uns casos, de forma clara, amb la reflexió política o econòmica adequada, sobre la qual bastir les argumentacions adients. Parlo de nuclis molt conscienciats, més de caràcter intel·lectual que pròpiament polític, ja que ha calgut esperar a aquest segle, amb ERC, perquè l'independentisme tingui un gruix electoral apreciable, lluny de les manifestacions anteriors, de caràcter més minoritari, sovint grupuscular, amb escassa transcendència pública i un nivell feble de complicitats en el teixit social del país. La reivindicació d'un Estat per a Catalunya, de la sobirania, de la independència, si bé no ha estat mai hegemònica, de forma oberta, sí que, en estat de latència, subterràniament, com a reflexió gairebé íntima, s'ha estès a espais molt més amplis entre la població.
Ha estat, i en part continua sent encara en certs àmbits, molt més una reacció gairebé natural que el resultat d'una consideració ideològica davant una realitat adversa. Em refereixo a una actitud més psicològica que no pas política, més mental que pràctica. Sovint, una "Catalunya lliure" ha estat una mena de desig impossible, utòpic, irreal, però anhelat en darrera instància, en constatar la inviabilitat d'una convivència en igualtat de drets i deures, a l'Estat espanyol. En ensopegar un cop i un altre, històricament, mani qui mani a Madrid, sempre amb la mateixa pedra, qui més qui menys ha interioritzat, algun cop, que amb Espanya no hi ha res a fer i que el millor fóra tocar-ne el dos.
Si pitjant un sol botó fos possible, molta gent de dretes o d'esquerres, catalana d'origen o d'adopció, empresaris o treballadors, de totes les edats, ja fa temps que haurien tocat el botó, amb un pretext o un altre, polític, econòmic, cultural, lingüístic... I el continuarien tocant avui, cada cop més, si tingués la certesa que no hi ha trencament de res, sinó divorci amistós i bon veïnatge, sense posar en perill l'edifici del benestar assolit amb tant d'esforç i, sobretot, sense ni un bri de violència. Alguns lemes col·lectius ja donen idea del perfil exacte d'aquest comportament: "Aquest mal no vol soroll", "Mateu-vos però no us feu mal", "A poc a poc i bona lletra", etc.
Segurament, però, cap no resumeix també l'estat mental de tants compatriotes com el mític "De mica en mica, s'omple la pica", veritable declaració de principis i monument nacional a la política del peix al cove, hegemònica en el catalanisme durant el darrer quart de segle. Es tracta d'anar espigolant ara per aquí, ara per allà, de negociar fins a l'extenuació per tal d'aconseguir que el govern espanyol obri l'aixeta i deixi que ragi una mica mentre, amb el tap posat, la pica es va omplint un xic. De fet, no sembla un mal procediment, si no fos que, com la història no es cansa d'ensenyar-nos, té alguns inconvenients notables.
Per exemple, l'amo de l'aixeta, qui l'obre i la tanca, el que té la capacitat de determinar si la cosa va a raig fet o bé es redueix a la modèstia d'un simple rajolí, és sempre l'Estat, no som nosaltres. I, a més, és també l'Estat qui té el tap a la mà i, doncs, pot treure'l en qualsevol moment, de manera que el que hi havia a la pica s'escoli canonada avall. Cada petit avenç ha hagut de defensar-se amb una despesa d'energies considerable, en un procés sempre sotmès als capricis, interessos i prioritats del govern de torn a Madrid, tots els quals no acostumen a coincidir mai amb els de la societat catalana, perquè estan en contra que les coses ens vagin bé, rutllin, avancin, ja que això s'ho reserven només per a ells.
Amb la resignació pròpia dels vençuts, s'assegura que no hi ha més cera que la que crema i que no s'hi pot fer res més. I és llavors quan, en comptes de procurar arreglar el propi país com a prioritat fonamental, es fan tot de propostes per arreglar l'Estat, per concebre'l d'una altra forma, per organitzar-lo d'una altra manera. Cal reconèixer que aquest noble missió només ens interessa a nosaltres, els catalans, els únics que hem fet les soles propostes perquè l'Estat espanyol s'estructuri d'una altra manera i sigui una altra cosa. Des dels republicans federals del XIX fins als independentistes del XXI, tots ho hem fet i assajat, almenys un sol cop, perquè no fos dit.
Però cal ser realistes i acceptar que no hi ha res a fer, que aquesta proposta plural només ens preocupa a nosaltres, que intentar-ho repetidament és picar en ferro fred: inútil. Espanya ja està feta i acabada i no té, com a Estat, la més mínima intenció de concebre's, estructurar-se i organitzar-se d'una altra manera. Ni voluntat. Ni interès. Sinó, ben al contrari, de caminar en la direcció de sempre, a tot estirar endolcint una mica l'aspror d'un paisatge que condueix al mateix lloc. No hi ha canvi possible, doncs, mentre siguem més partidaris de la pica que de l'Estat: del nostre. L'única sortida, per tant, és una majoria democràtica, si pot ser pluripartidista encara millor, que, finalment, tingui el coratge de fer el cop de cap que no hem fet mai i que fa tres segles que espera: construir el nostre propi Estat, única via per defensar els nostres interessos socials, econòmics i culturals, és a dir, polítics. Els de la gent que fa la nació catalana.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Reivindicació de la sobirania de catalunya
15 mar 2006
Potser faltaria posar qui ha escrit el text, no?
Re: Reivindicació de la sobirania de catalunya
15 mar 2006
gran text si senyor, de qui és?
Re: Reivindicació de la sobirania de catalunya
15 mar 2006
un gran missatge del segle XIX dins d'una web que se suposa hauria de construir el segle XXI...
Re: Reivindicació de la sobirania de catalunya
15 mar 2006
Si realment ets de les CUP no crec que t´agradi massa l´autor...és del Carod.

Amic polles, el futur no es construeix a la teva manera no creus?
A més, no crec que la teva ideologia (que no quina és) s´acabi d´inventar abans d´ahir.

http://catalunyapersempre.blogspot.com/
Re: Reivindicació de la sobirania de catalunya
15 mar 2006
No tinc ideologia, soc un lliure pensador, i les meves idees me les construeixo cada matí.
Pero vosaltres sou uns colonitzadors, mala gent, per que no sou millors que els colonitzadors espanyols que presuntament tenen oprimida la vostra nació. Feu lo mateix que ells, no haurieu de esser ací. Teniu un piló de weblogs, de diners, controleu impostos, mossos d'escuadra, bancs, industries, teniu esclaus.

FORA ELS COLONITZADORS NAZIONANISTAS D'INDYMEDIA
Re: Reivindicació de la sobirania de catalunya
16 mar 2006
Se te'n va l'olla, sandman. Que l'esquerra independentista tenim tot això? Més aviat ho patim.
Re: Reivindicació de la sobirania de catalunya
16 mar 2006
Per cert, en part té raó el sandman en el sentit que molts independentistes a vegades semblen voler reproduir amb aquells que se senten legítimament espanyols als Països Catalans el que ha fet sempre l'estat amb els catalans. I que la independència podria ser perfectament un instrument per les classes dominants catalanes per explotar millor les seves classes populars.
Mirem si no el que li ha passat a tants i tants pobles després de lluitar i guanyar la seva independència (formal): Irlanda, països bàltics, països de la ex-iugoslàvia, països africans i països americans.
Per això val la pena raonar i no insultar, perquè els insults impedeixen pensar racionalment les mancances (que són moltes) que tenim els moviments socials (tots).
Salut
Re: Reivindicació de la sobirania de catalunya
16 mar 2006
EIR ni portara la independència ni res. L'única cosa q fa és entorpir el moviment independentista pq ja ningú amb dos dits de front creu les vostres mentides i el vostre ball patètic de sigles.

Catalunya catalana!!

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more