Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal : guerra
Fora les tropes de l’Iraq, de l’Afganistan i de Palestina!
per unx	13 mar 2006
Després de tres anys, no queda cap dubte que la invasió de l’Iraq ha portat encara més misèria a la població iraquiana i que la situació no para d’agreujar-se.
Res no hauria justificat la invasió, però cada un dels motius oferts per Bush i companyia s’ha revelat completament fals. Que neutralitzaria les armes de destrucció massiva? No n’hi havia. Que com a part integrant de la guerra global contra el terrorisme, faria que el món fos més segur? Una recent enquesta de la BBC feta a 35 països mostra que la gran majoria de la gent no s’ho creu; i amb tota la raó. Que implantaria la democràcia? A banda del fet que des de les eleccions de desembre ha estat impossible formar un govern, no sembla que la ciutadania pugui decidir res en les actuals circumstàncies de caos, penúria i tutelatge. GUERRA CIVIL? Després d’un interludi de relativa calma durant les eleccions, ara, paral·lelament a les accions armades contra l’ocupació -majoritàriament dutes a terme per forces sunnites-, s’ha desfermat una ona de violència sectària entre les comunitats àrabs xiïta i sunnita. Les tensions larvades entre aquests dos grups han estat exacerbades per l’ocupació i amb l’atemptat contra la Mesquita Daurada de Samarra han assolit l’estadi d’una guerra civil de baixa, i no tan baixa, intensitat. Ara els ocupants tenen la santa barra de dir que hi són... per prevenir una guerra civil en tota regla. Si bé la retirada de les tropes no arreglaria la situació ni automàticament ni immediata, és una condició imprescindible per a qualsevol millora substancial. A més, el conflicte sectari no ens ha de fer oblidar els continus ultratges comesos per les tropes d’ocupació. L’IRAQ ES TRENCA? No es pot generalitzar, però sembla que hi ha elements (no solament baasistes) entre els sunnites, que constitueixen entorn del 20% de la població, que no volen acceptar la pèrdua dels seus privilegis relatius en el marc d’un estat formalment democràtic on els xiïtes, que són el 60%, tindrien la majoria assegurada. En aquest context, cada cop es parla més del possible desmembrament de l’Iraq. Com a internacionalistes que defensem el dret d’autodeterminació dels pobles aquí a Catalunya com arreu del món, no posem cap objecció a la independència o l’autonomia de la part kurda, i que ja existeix pràcticament de fet, tot i que no ens agrada el seu règim. Ara bé, la creació d’una entitat xiïta (tal vegada amb lligams estrets amb Iran) al sud (on es troben la majoria dels recursos) i d’una de sunnita al centre planteja molts més problemes. En aquest cas no hi ha opressió nacional, sinó un enfrontament entre dues comunitats religioses que, a més, estan molt barrejades, amb el consegüent risc d’un procés de neteja ètnica. QUINES TASQUES, QUINS OBJECTIUS? La nostra tasca no es limita a l’anàlisi (només esbossada aquí), sinó que ha de consistir en una oposició efectiva a l’ocupació i a qualsevol altra intervenció militar -com per exemple contra l’Iran o Síria- sigui quin sigui el pretext. No és fàcil perpetuar un moviment fort en aquests moments a l’Estat espanyol. La retirada de les tropes espanyoles ha deixat el moviment aparentment sense un objectiu concret i específic. No obstant això, simplement mantenir el tema viu entre l’opinió pública ja és una aportació important que s’afegeix a la pressió exercida als Estats Units i al Regne Unit, on el cost econòmic i en vides de soldats, juntament amb les campanyes contra la guerra, està provocant múltiples maldecaps als governs d’aquests països. Però sí que existeixen objectius més concrets. En primer lloc, la retirada de les tropes espanyoles de l’Afganistan. No solament per la justesa de la reivindicació en si mateixa, sinó també perquè la presència d’aquestes tropes allibera les dels Estats Units per a altres missions quan les seves forces militars estan pràcticament al límit. Igualment, la demanda de “fora bases� segueix sent plenament vigent. SOLIDARITAT AMB QUI? Molta gent es pregunta com ser solidària quan la majoria de les forces insurgents, però també dels moviments de masses, semblen ser fonamentalistes islàmics. No cal dir que la resistència contra l’ocupació és absolutament legítima (no pas, en canvi, els atemptats contra civils) i hem de defensar aquest dret mal que no estiguem d’acord amb qui l’exerceix. Tanmateix, hi ha alguns petits grups als quals és possible i desitjable donar un suport directe: per exemple, el Sindicat dels Treballadors del Petroli i del Gas de Basra, un sindicat independent de qualsevol partit, situat en un lloc clau de l’economia. En aquest sentit, les gires de sindicalistes iraquians poden ajudar a teixir lligams entre sectors de la classe obrera d’aquí i d’allí. En aquest panorama difícil, no cal oblidar tampoc el paper de “gendarme� d’Israel, l’únic estat de la regió amb armes nuclears, ni la necessària solidaritat amb el poble palestí. En aquest últim cas acabem de veure com la incapacitat i la corrupció del govern i de l’aparell de l’Autoritat Palestina han contribuït a convertir Hamàs, un partit islàmic, en el primer referent d’un poble fart de l’ocupació militar i de la degradació social. Finalment, en el context de “la guerra sense fi contra el terrorisme�, cal combatre també les suposades mesures anti-terroristes aquí que serveixin primordialment per minvar els drets democràtics, criminalitzar la immigració, i alhora fomenten la islamofòbia.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more